Mercuri és el primer planeta del sistema solar atenent la seva proximitat al Sol i el més petit de tots. El seu període orbital, de tan sols 87,97 dies terrestres, és el més curt de tots els planetes que giren al voltant del Sol. S'anomena així en honor del déu romà Mercuri, patró del comerç, missatger dels déus i mitjancer entre els déus i els mortals, que correspon al déu grec Hermes. Igual que Venus, Mercuri gira al voltant del Sol seguint una òrbita situada a l'interior de l'òrbita de la Terra, és a dir, és un planeta inferior. La seva distància aparent del Sol, vista des de la Terra, mai no passa de 28°. La seva proximitat a l'astre rei fa que tan sols sigui visible a l'horitzó occidental després de la posta del sol o l'horitzó oriental abans de la sortida del sol, generalment en el crepuscle. En aquest moment del dia, es pot veure com un objecte brillant semblant a un estel, tot i que costa més d'observar que Venus.
Mercuri és brillant quan es veu des de la Terra, amb una magnitud aparent de −2,0 a 5,5. Se'n sap relativament poc; la primera missió d'exploració de Mercuri va ser la del Mariner 10 que, entre el 1974 i el 1975, solament va cartografiar un 45% de la superfície del planeta. La segona és la sonda MESSENGER, que n'ha cartografiat l'altre 30% durant la seva aproximació el 14 de gener del 2008. Va fer-hi un altre vol el 29 de setembre del 2009. Una gran part de l'hemisferi no cartografiat per la Mariner 10 s'ha cartografiat amb aquests vols. La sonda va entrar en una òrbita el·líptica al voltant del planeta el 18 de març del 2011; la primera imatge orbital de Mercuri es va obtenir el 29 de març del 2011. Va orbitar Mercuri unes 4.000 vegades durant quatre anys abans d'exhaurir el combustible i estavellar-se contra la superfície del planeta el 30 d'abril de 2015.
Mercuri, en aparença, és similar a la Lluna: té molts impactes de cràters, no té cap satèl·lit natural i gairebé no té atmosfera. Tanmateix, al contrari de la Lluna, té un nucli de ferro que genera un camp magnètic amb més o menys de l'1% de la força del de la Terra. És un planeta excepcionalment dens a causa de la gran mida del seu nucli. Les temperatures de la superfície varien entre 90 i 700 K (−183 i 427 °C).
Es coneixen observacions enregistrades de Mercuri des del mil·lenni I aC. Ja abans del , els astrònoms grecs creien que el planeta no era un sinó dos objectes diferenciats: un de visible a l'alba, que anomenaven Apol·lo, i l'altre, visible només a la posta, que anomenaven Hermes. Popularment es coneix com a estel de Sant Mateu o favera. El símbol astronòmic de Mercuri és una versió estilitzada del caduceu d'Hermes.
Introducció històrica Mercuri és conegut almenys des de fa 5.000 anys. Els sumeris (III mil·lenni aC) l'anomenaven Ubu-idim-gud-ud. Tanmateix, que se sàpiga, els primers a fer observacions detallades van ser els babilonis que l'anomenaven gu-ad o gu-utu. Abans del , els grecs creien que eren dos cossos diferents i li van donar dos noms: Apol·lo, quan era visible en el cel del matí, i Hermes, quan apareixia al capvespre. Va ser Pitàgores el primer a suggerir que, en realitat, es tractava d'un únic cos que es feia visible en dos moments diferents del dia. Heràclit es va avançar al seu temps creient que Mercuri i Venus orbitaven el Sol, i no la Terra, com es pensava aleshores.
El 1631, Pierre Gassendi, que va observar el trànsit de Mercuri predit per Johannes Kepler, va ser la primera persona a observar el trànsit d'un planeta per davant del Sol. El 1639, Giovanni Zupi, utilitzant un telescopi, va descobrir que el planeta tenia fases orbitals similars a les de Venus i a les de la Lluna. Aquesta observació va demostrar de manera concloent que Mercuri orbitava al voltant del Sol.
Estructura interna Mercuri és un dels quatre planetes tel·lúrics del sistema solar i, per tant, és un cos rocós com la Terra. És el planeta més petit del sistema solar, amb un radi equatorial de 2.439,7 km. Tot i que té més massa és, fins i tot, més petit que els satèl·lits naturals més grans del sistema solar, com Ganimedes i Tità. Mercuri està compost en un 70% de material metàl·lic i en un 30% de silicats. La densitat de Mercuri és la segona més alta del sistema solar, amb 5.427 g/cm³, poc menys que la densitat de la Terra, de 5.515 g/cm³. Si es descomptés l'efecte de la compressió gravitatòria, els materials que componen Mercuri serien més densos, amb una densitat descomprimida de 5,3 g/cm³ força diferent dels 4,4 g/cm³ de la Terra.
miniatura|esquerra|1. Escorça: 100-300 km d'amplada 2. Mantell: 600 km d'amplada 3. Nucli: 1.800 km de radi La densitat de Mercuri es pot fer servir per a inferir-ne detalls de la seva estructura interna. Mentre que l'alta densitat de la Terra en bona part és el resultat de la compressió gravitatòria, sobretot al nucli, Mercuri és molt més petit i les seves regions internes no estan ni de bon tros tan comprimides. Per tant, per a tenir una densitat tan alta, el seu nucli ha de ser gros i ric en ferro. Els geòlegs estimen que el nucli de Mercuri ocupa al voltant del 42% del seu volum; per a la Terra, aquesta proporció és del 17%. Investigacions recents indiquen que Mercuri té un nucli fos.
Al voltant del nucli, hi ha un mantell de 600 km format per silicats.Gallant, R. 1986. The National Geographic Picture Atlas of Our Universe. National Geographic Society, 2a edició. Alguns astrònoms han postulat que, poc després de la formació de Mercuri, un impacte gegant amb un cos de centenars de quilòmetres de llargada va endur-se una bona part del material original del mantell del planeta, de manera que en va quedar un mantell relativament prim en comparació amb un nucli tan gran.
Amb la informació de la missió Mariner 10 i altres observacions fetes des de la Terra, es calcula que l'escorça de Mercuri fa uns 100−300 km de gruix. Una característica distintiva de la superfície de Mercuri és la presència de moltes crestes estretes, algunes de les quals s'estenen centenars de quilòmetres. Les escarpes lobulades i les crestes de compressió de Mercuri s'interpreten com el resultat de la contracció global del planeta durant el seu refredament intern. Un estudi publicat el 2026 va indicar, tanmateix, que la rugositat superficial associada als dipòsits ejectats pels impactes pot haver ocultat una part d'aquestes estructures tectòniques. D'acord amb aquesta correcció, la contracció radial estimada a partir del registre geològic podria haver estat infravalorada entre un 10% i un 30%: una estimació de 8,3 km de contracció radial passaria a 11,6 km. Els autors assenyalen que es tracta d'un límit inferior, atès que altres estructures podrien romandre amagades sota materials d'impacte.
El nucli de Mercuri té un contingut de ferro més elevat que qualsevol altre planeta principal del sistema solar, i s'han proposat diferents teories per explicar-ho. La més acceptada és que Mercuri tenia originàriament una proporció entre metalls i silicats similar als meteorits condrites, que es creu que són típics de la matèria rocosa del sistema solar, i una massa aproximadament de 2,25 vegades l'actual. No obstant això, al principi de la història del sistema solar, pot ser que Mercuri rebés un impacte d'un planetesimal d'una massa aproximada d'1/6 l'original de Mercuri. L'impacte hauria esberlat una bona part de l'escorça original i el mantell, deixant, en comparació, un nucli més gran. Un procés similar s'ha proposat per explicar les característiques de la Lluna de la Terra.
Una teoria alternativa explica que Mercuri es podria haver format a partir de la nebulosa solar abans que s'estabilitzés l'emissió d'energia del Sol. El planeta tenia, al principi, el doble de la seva massa actual, però a mesura que el Sol primitiu es contreia, les temperatures a prop de Mercuri podien haver estat entre 2.500 i 3.500 K, i possiblement arribarien fins als 10.000 K. A aquestes temperatures, una bona part de la superfície rocosa de Mercuri es podria haver vaporitzat, formant una atmosfera de «vapor de roca», que el vent solar es podria haver endut.
Una tercera hipòtesi proposa que la nebulosa solar causava una resistència aerodinàmica a les partícules a partir de les quals Mercuri creixia per acreció, cosa que significava que les partícules més lleugeres es perdien i no formaven part del material d'acreció. Cadascuna d'aquestes tres hipòtesis en prediu una composició de la superfície diferent, i hi ha dues missions espacials en curs cap a Mercuri, MESSENGER i BepiColombo, amb l'objectiu de fer-hi observacions i verificar-ne les hipòtesis.
La sonda MESSENGER ha trobat nivells de potassi i sofre més alts dels esperats a la superfície; això suggereix que les hipòtesis del gran impacte i de la vaporització de l'escorça i mantell no serien factibles perquè el potassi i el sofre haurien estat expulsats per les extremes temperatures del fenomen. Aquests descobriments afavoreixen la tercera hipòtesi, encara que calen més anàlisis de les dades obtingudes.
Geologia
miniatura|Color de la geologia de Mercuri, tal com seria vista per l'ull humà Dels planetes interiors del sistema solar, la geologia de Mercuri és la menys coneguda. Les raons que ho poden explicar inclouen tant la proximitat de Mercuri al Sol, i els seus conseqüents perills per a les sondes espacials, com pel fet que la durada del cicle dia-nit (moviment de rotació) de Mercuri és de 58 dies terrestres. Per aquest motiu, la sonda espacial Mariner 10, que en va fer tres visites durant els anys 1974 i 1975, només pogué observar el costat il·luminat pel Sol. Es preveu que la sonda MESSENGER, llançada l'agost del 2004 i que es calcula que es posarà en òrbita al seu voltant el març del 2011, augmenti bastant el nostre coneixement sobre aquest planeta. miniatura|La sonda espacial Mariner 10
Història geològica Com en el cas de la Terra, de la Lluna i de Mart, la història geològica de Mercuri es divideix en eres. Per ordre d'antiguitat són: Pretolstoià, Tolstoià, Calorià, Mansurià i Kuiperià.Mapa de MercuriPaul Spudis, "The Geological History of Mercury"
Fa més de 4.000 milions d'anys, després de formar-se, Mercuri va rebre un bombardeig de cometes i asteroides, fenomen que va finalitzar fa 3.800 milions d'anys. Durant aquest període d'intensa formació de cràters, la superfície va registrar molts impactes. Alguns d'aquests impactes, com el que va donar lloc a la conca de Caloris, van ser omplerts per material magmàtic, i s'hi formaren planícies suaus com les que hi ha a la Lluna. Una vegada que el planeta es va refredar i es va contreure, a la superfície es van produir esquerdes que es van superposar a altres estructures ja presents, com ara els cràters i les planures, la qual cosa fa palès que les esquerdes són més recents. El període de vulcanisme va acabar quan la compressió del mantell es va ajustar prou per a evitar l'eixida de la lava a la superfície. Probablement açò va passar en un període que s'ubica entre els primers 700 o 800 milions d'anys de la seua història. Des de llavors, només s'hi han produït impactes aïllats de cometes i asteroides. miniatura|esquerra|Conca de Caloris
Característiques generals de la superfície El 60% de la superfície de Mercuri es compon de cràters i, a més, hi són distribuïts de manera uniforme. El fet que la superfície presenti tants cràters es deu al fet que Mercuri té una atmosfera molt feble, la qual cosa permet l'entrada dels meteoroides sense ser desintegrats. Per aquesta raó, tant la seua superfície com la de la Lluna i Mart testifiquen un registre d'impactes que són importants per a la determinació de la durada d'aquest període de craterització, que va ser molt intens fins fa uns 3.000 milions d'anys.