Luis Egidio Meléndez o Luis Eugenio Meléndez (Nàpols, 1716 – Madrid, 1780) fou un pintor espanyol d'origen italià. Va fer quasi tota la seva carrera a Madrid i se'l considera un dels millors pintors de natures mortes del . Malgrat la seva reputació, durant la seva vida va patir una gran misèria. El seu pare, Francisco Antonio Meléndez de Rivera Díaz, i Louis Michel van Loo (1707-1771) el van formar com a pintor; Meléndez fou assistent d'aquest segon entre 1742 i 1748. El futur rei Carles IV d'Espanya, aleshores encara príncep d'Astúries, li va encarregar una extensa sèrie de natures mortes, de les quals se'n conserven unes quantes desenes al Museu del Prado.
El seu estil a les natures mortes estava dotat d'austeritat i perfecció en la representació dels objectes; les textures dels materials mostraven una gran seguretat en el dibuix i molta minuciositat en els detalls. La composició senzilla i la llum, caracteritzada per un contrastat clarobscur, seguia la tradició de les natures mortes barroques de Francisco de Zurbarán i de Juan Sánchez Cotán; el fons d'aquestes pintures acostumava a ser buit, encara que algunes les va realitzar amb paisatges, en la línia de l'escola pictòrica napolitana.
Biografia miniatura|esquerra|Natura morta de fruites (1771), conservada al palau dels Borbons a Sant Llorenç de l'Escorial
El pare de Meléndez, Francisco Antonio Meléndez, va ser un pintor miniaturista nascut a OviedoGarcía Melero 1998: p. 120 que s'havia traslladat a Madrid amb el seu germà gran, el també pintor Miguel Jacinto Meléndez. Mentre que Miguel va romandre a Madrid i va aconseguir ser nomenat el 1712 pintor de cambra de Felip V,Rodríguez G. de Ceballos 1992: p. 174 Francisco va viatjar a Itàlia el 1699 a la recerca d'una millor posició establint-se finalment a Nàpols, ciutat on es va allistar a la infanteria espanyola. Es va casar amb María Josefa Durazo y Santo Padre.Tufts 1985: p. 10 Francisco Meléndez va romandre prop de vint anys a l'estranger, i va tornar a Madrid el 1717 junt amb la seva família, entre ells el seu fill Luis Eugenio, nascut a Nàpols el 1716.Verrié/Cirici Pellicer 1948: p. 185
Luis Eugenio Meléndez va rebre ensenyament artístic per part del seu pare i també al taller de Louis Michel van Loo, un francès que va arribar a ser pintor de cambra de Felip V d'Espanya. Entre 1737 i 1748, Meléndez va treballar com assistent de van Loo, dedicant-se a copiar els prototips d'aquest pintor dels retrats reials per al mercat intern i estranger.Rodríguez G. de Ceballos 1992: p. 184 Quan la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando va ser inaugurada provisionalment com una «Junta Preparatoria de la Academia» el 1744, el seu pare, Francisco, va ser nomenat director honorari de pintura juntament amb Louis Michel van Loo, i Meléndez va ser un dels primers estudiants a ser admès.Barriga Tello 2004: p. 22 La Junta es va mostrar molt progressista, ja que no només va tolerar sinó que també va promocionar els gèneres de caràcter «menor», entre ells la natura morta. En aquest moment, Menéndez ja era un pintor consumat, tal com es demostra en el seu Autoretrat del Museu del Louvre, signat amb data de 1746 i en el qual, segons l'historiador Sánchez Cantón, es nota la influència del seu mestre Louis Michel van Loo.Arias Anglés 1999: p. 142 i 144 Tanmateix, el seu pare Francisco Antonio Meléndez va tenir una disputa amb l'Acadèmia, ja que reclamava per a si mateix l'honor de ser fundador; va ser rellevat del seu càrrec de professor. Luis Eugenio, a causa dels incidents relacionats amb l'expulsió del seu pare de la Junta de Preparació de la Reial Acadèmia de Belles Arts i un possible conflicte amb el seu mestre Van Loo pel mateix motiu, va allunyar-se de la institució acadèmica el 1748, d'on va ser expulsat.
A diferència del seu pare, la situació professional de Luis era precària. Jove, arrogant, sense el suport de l'Acadèmia i amb la seva reputació en dubte, va decidir anar-se'n a Itàlia per aconseguir noves oportunitats, on va romandre des de 1748 fins a 1752. Hi va realitzar algunes obres de pintura —actualment perdudes— per a Carles IV d'Espanya, que aleshores era rei de Nàpols.
El seu retorn a Madrid es va produir el 1753: Francisco Meléndez va convèncer el seu fill per a la seva tornada a Espanya, on podria col·laborar en l'elaboració de les noves pintures de miniatures, ja que un incendi de l'any 1734 a l'Alcázar de Madrid —actual Palau Reial de Madrid— havia destruït desenes de llibres de cor il·lustrats pertanyents a la capella reial, els quals s'estaven reconstruint.
A partir de 1759 i fins a 1774, Meléndez va crear quaranta-quatre natures mortes per al Museu d'Història Natural, que pertanyia al Príncep d'Astúries, posterior rei Carles IV d'Espanya. D'aquestes pintures, trenta-nou es troben en l'actualitat al Museu del Prado. En aquestes pintures hi va representar tota una sèrie de fruites i verdures produïdes a Espanya.Portús 2007: p. 25
El 1760, Meléndez va presentar una petició per aconseguir el nomenament de pintor de cambra del rei Carles III, petició que, malgrat la qualitat de les seves obres, va ser rebutjada. Uns dotze anys més tard va tornar a intentar aconseguir la plaça, a la sol·licitud de la qual exposava en tercera persona, tot referint-se a les pintures realitzades de natures mortes per al Gabinet d'Història Natural:Morales Marín 1989: p. 295
Meléndez havia pintat algunes obres religioses, entre elles una Sagrada Família per a l'aleshores princesa d'Astúries Maria Lluïsa de Borbó-Parma, però es va especialitzar en la natura morta, un gènere decoratiu que podia realitzar-se sense previ contracte i, per tant, era lucratiu per als artistes sense patrocini reial o sense el suport de l'Acadèmia. Encara que el seu desig d'assolir la plaça de pintor reial va fer que no comercialitzés les seves obres com ho feien d'altres pintors d'aquest gènere, la família reial i l'aristocràcia continuaven sense valorar aquest tema, a excepció dels que s'utilitzaven com a mostra científica en els gabinets de col·leccionisme d'història natural.Triadó 2001: p. 175
Malgrat el seu talent, Luis Meléndez va viure en la pobresa durant la major part de la seva vida; el 1772, en una carta al rei va declarar que només posseïa els seus pinzells i que no podia continuar amb la sèrie dels «quatre elements»: «per no tenir medis per continuar-la ni tan sols els precisos per alimentar-se...». Ignorat, quan va morir el 1780, la seva situació econòmica era d'indigència.
Context històric El context històric, pel que fa a la seva relació amb la pintura de Luis Meléndez al , va tenir lloc amb l'arribada a la monarquia espanyola de la dinastia Borbònica amb Felip V com a rei, confirmat en acabar la Guerra de Successió Espanyola amb els Decrets de Nova Planta, el qual des del primer moment va tractar de fer ressorgir el panorama artístic hispànic, que en aquella època estava una mica en declivi després del gran moment del Segle d'or espanyol. En història de l'art, el període s'assimila al Renaixement espanyol i principis del barroc. Aquesta esplendor artística, especialment la segona part (o estrictament el segle XVII), coincideix amb el començament del declivi polític de l'Imperi Espanyol.Morales Marín 1989: p. 294
Sota el seu regnat van ser cridats a Madrid nombrosos artistes, especialment francesos: entre ells destaquen els que van ser anomenats pintors de cambra, Jean Ranc i Louis-Michel van Loo.García Melero 1998: p. 119 Durant els regnats dels seus successors Ferran VI i Carles III van acudir per a aquest càrrec pintors italians com Jacopo Amigoni, Corrado Giaquinto, Giambattista Tiepolo i l'italianitzat Anton Raphael Mengs.
El projecte de l'ensenyament artístic que va començar amb Felip V l'any 1744 va tenir lloc definitivament sota el patrocini del rei Ferran VI amb la fundació, el 12 d'abril de 1752, de la Reial Acadèmia de les Tres Nobles Arts de San Fernando a Madrid.
Malgrat la centralització tant administrativa com cultural a la cort de Madrid, a Andalusia va continuar la tradició de la pintura local, especialment amb la influència deixada per Bartolomé Esteban Murillo; en terres valencianes, Josep Vergara fou el màxim representant del moviment de l'academicisme, juntament amb el seu germà Ignasi, va intervenir en la creació de l'Acadèmia de Belles Arts de Santa Bàrbara el 1752 que, sota la protecció de Carles III, l'any 1768 es convertí en l'actual Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles;Lassaigne 1952: p. 74 i, finalment a Catalunya van destacar, entre d'altres, Antoni Viladomat, amb una obra molt extensa i digna, com les pintures actual conservades al Museu Nacional d'Art de Catalunya del cicle de la Vida de sant Francesc o les Quatre estacions.
Uns altres pintors que van destacar durant l'última època del van ser els saragossans germans Bayeu. Francisco Bayeu es va desplaçar a Madrid cridat per Mengs i va aconseguir ser anomenat pintor de la cort el 1767 sota el regnat de Carles III. El seu germà Manuel Bayeu, que va professar com a monjo cartoixà el 1772, va realitzar obres pictòriques principalment a l'Aragó, però també per a les cartoixes d'Escaladei a Catalunya i a la de Valldemossa a Mallorca. Finalment, Ramon Bayeu va ser un dels principals realitzadors dels cartons pels tapissos de la Reial Fàbrica de Tapissos de santa Bàrbara.Morales Marín 1989: p. 297
Estil miniatura|Fruiter amb prunes, raïms i pomes, pintura que presenta tres classes de fruita de les més representades per Meléndez Les natures mortes pintades per Meléndez són normalment de mida petita i presenten l'austera tradició de la pintura de natura morta espanyola del segle XVII, iniciada pels mestres del Segle d'or Juan Sánchez Cotán i Francisco de Zurbarán. Igual que ells, Meléndez va estudiar els efectes de llum, la textura i el color de fruites i verdures, així com dels atuells de ceràmica, vidre i coure. A diferència dels mestres del , el seu tema és presentat físicament més a la vora de l'espectador, en un punt de vista baix per a objectes col·locats damunt una taula, la qual cosa dona a les seves formes una monumentalitat en aquest gènere que pretén animar l'espectador a estudiar els objectes per si mateix. Els fons els matisava amb un color neutre, i deixava la il·luminació forta per ressaltar els contorns del volum dels objectes representats; aconseguia així els velluts de les fruites, la transparència als carrassos de raïm i els interiors brillants de la síndria. Tot s'unia amb tons terres o ocres.Arias Anglés 1999: p. 143
Cada obra pictòrica de Meléndez va ser minuciosament composta: els objectes eren col·locats amb una unitat cercada amb un sentit reflexiu i realista. Els grans temes mai el van atreure, però sí les coses ordinàries i comunes de la vida quotidiana, que va observar de la natura i va estudiar amb gran interès. Se l'ha comparat i anomenat com el «Chardin espanyol»,Lassaigne 1952: p. 75 mentre que altres el creuen més proper a Zurbarán, segurament per la sensació del sentiment popular que transmeten les seves pintures. Aquest costumisme és precisament el que l'allunya de la qualificació sobre la seva semblança amb Chardin, sobre el que Sterling opina:
Obres miniatura|Sagrada Familia, pintura realitzada per a Maria Lluïsa de Borbó-Parma, conservada al Museu del Prado