Els inicis de la història de la fotografia es remunten a l'Antiguitat, durant el , amb el descobriment de la cambra fosca (o càmera obscura) i l'observació d'algunes substàncies visiblement alterades per l'exposició a la llum. La unió d'aquests dos fenòmens va portar a la captura d'imatges.
Després de molts intents fallits, el 1821, Joseph Nicéphore Niépce (1765-1833) va obtenir els primers resultats; va desenvolupar un procés al qual va anomenar heliografia (primer procediment fotogràfic anunciat públicament) que requeria uns minuts d'exposició a la cambra. Aquest va coincidir amb Louis-Jacques-Mandé Daguerre (1787-1851), que per separat, dugué a terme un nou invent: el daguerrotip. Ben aviat, però, aquests processos varen tenir competència. William Henry Fox Talbot (1800-1877) va inventar la impressió negativa de calotips (o talbotips) amb la característica més important de la fotografia: la multiplicitat d'exemplars.
Dels negatius se'n treien tants positius com es necessitaven; es passava de la imatge única a la imatge multiplicable en paper.
Innovacions posteriors provoquen una reducció del temps d'exposició requerit de minuts a segons i finalment, a una fracció de segon. Durant l'última dècada del , es va revolucionar completament la fotografia amb la introducció comercial de càmeres digitals. A partir del , l'actualitat, els mètodes fotoquímics tradicionals van passar a segon pla pel fet que els avantatges pràctics de la nova tecnologia van ser molt més apreciats ràpidament.
La fotografia va començar com un mitjà de representació i en poc temps es va convertir en una indústria que es va endinsar arreu del món.
El principal objectiu de la fotografia és comunicar. Segueix l'esquema bàsic de la comunicació, per tant és considerada una eina de comunicació no verbal que ha permès estudiar tots els aspectes relacionats amb el pas del temps, el progrés i l'evolució de les coses. +ESQUEMA BÀSICEmisorReceptorMissatgeCanalCodiContextEl fotògrafL'espectadorQuè transmetFotografia, imatgeVisual, la vistaSituació, context
Etimologia Etimològicament, fotografia prové del grec antic φῶς (llum) i γράφειν (escriure / dibuixar). Així doncs, la fotografia és allò que “escriu la llum / dibuixa la llum”.
La paraula fotografia s'atribueix a John Frederick William Herschel (1792-1871) el 1839, igual que els termes negatiu i positiu. (Posteriorment, quan es va reduir dràsticament el temps d'exposició, va aportar el terme instantània) Tot i que Herschel figura com a creador d'aquesta paraula, l'havia anomenat abans així Hércules Florence (1804-1879)
Història del terme fotografia L'any 1833, Hércules Florence (1804-1879) va idear un procediment al qual, amb el permís de John Frederick William Herschel, anomenà fotografia. Amb aquest va aconseguir reproduir documents en paper mitjançant nitrat de plata utilitzant la càmera fosca. Seguidament d'aquest procediment, va aparèixer la poligrafia, que també havia estat utilitzada per Florence en usos personals.
El fet de la unió d'aquests dos sistemes, va donar l'oportunitat de reproduir molts documents. Aquests es relacionaven amb la via cultivada per Joseph Nicéphore Niépce (1765-1833) i William Henry Fox Talbot (1800-1877), que buscaven suplir les tècniques calcogràfiques i la litografia, que abocarien als primers processos fotomecànics, mentre que Florence ho volia abocar més a l'aspecte fotogràfic. Tots aquests processos van ser oblidats fins que Boris Kossoy (1941-?) els va rescatar l'any 1977 i va reclamar el dret que Florence figurés entre els inventors, així com la paternitat del terme fotografia.
Antecedents Els antecedents més immediats de la fotografia es van perfilar a finals del i en plena època de les Llums. La fotografia va sorgir definitivament en el , quan es van definir els principals aspectes de la societat industrial.
L'aparició de la fotografia fou el resultat de tot un seguit d'experiments que es dugueren a terme al llarg dels segles per tal d'aconseguir plasmar la realitat sense tenir la necessitat que l'home hagués d'intervenir en el procés.
miniatura|Representació de la cambra fosca Els principals antecedents de la fotografia són: la cambra fosca (obscura) i les investigacions sobre les substàncies fotosensibles.
miniatura|esquerra|Artista utilitzant una taula de dibuix portàtil La cambra obscura, ja coneguda amb Aristòtil durant l'Antiguitat Clàssica, s'utilitzava per estudiar els eclipsis solars. Aquest instrument òptic se'l relacionà amb els estudis que es realitzaren sobre el comportament de la llum i com funciona la visió de l'ésser humà. Tot i això, no fou fins al Renaixement que s'ampliaren els usos de la cambra en els diferents àmbits, com en l'artístic. Servia per copiar retrats, paisatges, etc. i l'utilitzaven, sobretot, pintors i arquitectes per als seus projectes.
La tècnica consistia a dibuixar sobre un paper translúcid de manera precisa i perfeccionant cada vegada més la perspectiva del que es volia plasmar.
Les cambres inicials eren habitacions, però més tard s'anaren modificant de manera que era possible l'ús de la cambra obscura.
Entre els diferents autors podem destacar per una banda, a Johann Zahn (1631-1707), que al va inventar una taula de dibuix portàtil que representava la cambra, però atribuint-li dimensions reduïdes i portabilitat. Per l'altra banda, entre altres artistes, destaca el pintor Charles-André van Loo (1705-1765) que realitzà un retrat familiar.
El primer pas d'aproximació en l'evolució de la càmera, destaca Girolamo Cardano (1501-1576) que optà substituir el forat estenopeic per una lent per millorar la visió.
La consolidació de la tècnica i la difusió total de la cambra fosca va ser la publicació el 1558 de l'obra Magiae Naturalis de Giovanni Battista della Porta (1540-1615), eminent savi que sovint ha estat considerat erròniament com l'inventor de la cambra fosca. No obstant això, el que intentà va ser buscar una funció més lúdica i educativa per a l'instrument òptic. El 1588 publicà una nova edició de Magiae Naturalis en la qual va donar a conèixer els seus possibles usos.
Cronologia de l'evolució tècnica Segle Thomas Wedgwood i el mètode de copiar imatges Thomas Wedgwood (1771-1805) ha destacat per la seva contribució en la tecnologia, ja que va ser la primera persona que va idear un mètode per copiar imatges visibles químicament. Va fer experiments amb la calor i la llum amb aquests i va utilitzar, per primer cop, les olles de ceràmica recobertes amb nitrat de plata.
També va idear un mètode per tenyir químicament, tractant el paper amb nitrat de plata i exposant el document a la llum. Això si, les fotografies de Wedgwood no eren permanents, en exposar-les a la llum, tota la superfície del paper s'ennegria.
A més de Wedgwood, en la història de la fotografia del , també va tenir un paper important Humphry Davy (1778-1829), el qual va publicar en el diari Journal of the Royal Institution el document El mètode de copiar pintures sobre vidre, i fer perfils, amb nitrat i plata. Inventat per T. Wedgwood, aquest va servir perquè el món fes eco del descobriment de Wedgwood.
Segle 1822 - 1827 miniatura|Càmera de Joseph Nicephore Niépce al Musée Nicéphore Niépce
Joseph Nicéphore Niépce i la primera fotografia El francès, Joseph Nicéphore Niépce, fou el primer a aconseguir fer aparèixer una imatge en una placa impregnada de material fotosensible (clorur d'argent) dins una càmera fosca, aquesta imatge no era permanent i es va dir heliogravat. Aquestes imatges estaven invertides (negatiu) i necessitaven ser transportades a una còpia (positiu). Amb la càmera fosca va aconseguir reduir el mínim del diàmetre de l'objectiu i obturant-lo parcialment amb un disc de cartó perforat, va comprovar que l'ordre de les ombres i les llums quedava invertit. Des d'aquell moment, el seu propòsit va ser trobar una substància que es blanquegés sota el contacte de la llum. Així que va provar diferents vernissos protectors, fins a trobar el betum de Judea, que dissolt en oli d'oliva, mineral o animal, i estès sobre un suport, agafava un color blanc en ser exposat a la llum. El 1822, amb aquest procediment es va aconseguir la primera fotografia.
El procediment era simple: Es cobria una làmina de vidre o de coure amb la solució de betum de Judea i oli. S'exposava a la llum solar. La imatge s'enduria i era visible. Es portava la placa a l'habitació fosca per tractar-la. (Niépce ho feia posant-la en un bany d'àcid que dissolia el vernís, després, enviava la placa al seu amic Georges Lemaître (1894-1966), qui seguia el dibuix com si fos un gravat tradicional. L'heliografia més famosa obtinguda per aquest mètode és la del cardenal d'Amboise, realitzada el 1824. miniatura|Primera fotografia, 1826, Niépce El 1826, a través de la primera càmera professional construïda per l'òptic Charles Louis Chevalier (1804-1859) va obtenir la primera imatge pròpiament fotogràfica sobre una placa de peltre. Ho va aconseguir gràcies a un compost d'argent i una exposició a la llum de 8 hores. En aquella fotografia es podia observar el paisatge des de la finestra de les golfes de Niépce. El resultat va ser una imatge positiva permanent, en la qual les llums estan representades pel betum de Judea i les ombres per peltre sense recobrir.
Però la fotografia sobre peltre presentava un problema: el suport era massa tou així que Lemaître va trobar el metall perfecte: coure platejat. Exposant aquesta placa als vapors del iode, Niépce va aconseguir heliograbats més nítids. Tot i així, només es podia obtenir la imatge en positiu, és a dir, no hi havia negatiu i per tant, no es podien fer còpies.
Niépce va ser un cas excepcional d'entrega a la ciència. El 1829, als seus 64 anys, estava totalment arruïnat perquè havia invertit tota la fortuna de la seva família burgesa en els seus experiments fotogràfics. Llavors va conèixer a Louis-Jacques-Mandé Daguerre, amb qui es va associar per poder comercialitzar els seus invents. Per desgràcia, Niépce va morir uns anys abans de poder contemplar les millores que aquest va introduir i la glòria de molts dels seus descobriments anirien a parar al seu soci Daguerre.
Louis-Jacques-Mandé Daguerre i el Daguerreotip Louis-Jacques-Mandé Daguerre fou un pintor francès que va col·laborar amb Niépce i és considerat un dels pioners de la fotografia, popularitzant-la. L'associació entre Daguerre i Niépce es va dur a terme el 1830, però Niépce va morir el 1833, així que no va poder ser partícip de les millores.
Però abans que Daguerre s'introduís al món de la fotografia, cap al començament del , el Diorama va arribar a ser tan important com el cinema o la televisió en els nostres dies. En aquelles escenografies, el públic trobava una resposta a la seva necessitat de somiar i alliberar la imaginació. Així que, Louis Daguerre, va demostrar el seu enginy decorant personalment les gegantines teles del Diorama. Per obtenir major sensació de realisme, va utilitzar la cambra obscura en la reproducció dels paisatges, va disposar telons i cortines, per controlar la llum natural que entrava per les finestres, i va elaborar efectes espectaculars amb il·luminació de petroli i gas. Quan va inaugurar l'espectacle en 1822, ja era famós com a pintor de quadres hiperrealistes que s'acostaven molt a la fotografia actual.
Degut al seu interés per captar la realitat, Daguerre va perfeccionar el mètode de Niépce. Va reduir el temps d'exposició a pocs minuts, fet que va aconseguir trobant la fórmula per impressionar una placa de metall mitjançant un bany de iode i fixant-la amb sal i mercuri. Els vapors de mercuri, en escalfar-se, anirien a dipositar-se sobre els punts activats per la llum, creant una imatge òptica que deixaria una petjada perfecta. Però, no va ser fins al 1837 que es va trobar el primer procediment fotogràfic al qual va posar el nom de Daguerreotip i no va tardar a estendre's. miniatura|Dibuix d'un Daguerreotip