miniatura|Anunci de Folgers subtitulat en francès.Els subtítols són versions escrites del text d'una obra d'art escènica o audiovisual, que apareix al mateix moment en què s'està dient. De vegades no és exactament el mateix text, sinó que les frases estan una mica abreujades. Poden usar-se com a traducció; com a subtitulació en la mateixa llengua (SLS) -per a facilitar la comprensió a persones sordes o millorar l'alfabetització-; o com a recurs dramàtic, entre altres coses.
La subtitulació com una modalitat de la traducció audiovisual (TAV) consisteix a incorporar un text escrit (subtítols) en la llengua meta a la pantalla on s'exhibeix un producte en versió original, de manera que aquests subtítols coincideixin aproximadament amb les intervencions dels intèrprets. Les principals limitacions que troba la subtitulació són de tipus espacial-temporal.
Orígens El terme subtítol es va utilitzar per primer cop per fer referència als intertítols que acompanyaven a les pel·lícules mudes amb la intenció de fer-les més comprensibles per al públic. Encara que Eisenstein defensava la universalitat del llenguatge purament visual de la imatge cinematogràfica (va qualificar el cinema mut d'esperanto universal), el llenguatge verbal i el no verbal van interaccionar de manera estreta des de l'origen del cinema. Aquest primer ús del terme subtítol no té res a veure amb el concepte actual d'aquest. Els intertítols consistien en una o més paraules escrites sobre un fons que apareixia entre dos escenes d'una pel·lícula, habitualment caràcters blancs sobre fons negre. A l'hora d'exportar aquest material resultava fàcil tallar els fragments dels intertítols i substituir-los per altres en una llengua diferent, per la qual cosa aquesta tècnica es va imposar sobre diverses alternatives. Altra opció era mantindre els intertítols originals i afegir subtítols en la llengua meta.
Amb la incorporació del so al cinema l'any 1927, amb la pel·lícula The Jazz Singer, apareix el dilema de perdre una gran quantitat d'espectadors d'arreu del món que no poden comprendre la llengua que utilitzen els personatges. El primer intent de traducció audiovisual va consistir a realitzar versions subtitulades de les pel·lícules americanes en francès, alemany o castellà. La resta de països adquirien la versió més propera idiomàticament. És en aquest moment quan es va fer la diferenciació entre el terme subtítol i el terme intertítol.
Tècnica Els avenços tècnics permeteren que el públic s'acostumara a la postsincronització del doblatge, gravat en una pista independent que es projectava alhora que la banda sonora i les pistes de la imatge. Per tant, el doblatge va arribar a ser rendible econòmicament i interessant per als governs amb intenció de barrar el temut imperialisme americà. Doblar una pel·lícula equivalia a convertir-la en un producte nacional.
Però l'avantatge econòmic de la subtitulació continua existint. És considerada entre 10 i 20 vegades més barata que el doblatge, una causa perquè part d'Occident la preferisca. També la tècnica de la subtitulació ha avançat i s'ha anat simplificant des de les primeres inclusions del text en el mateix negatiu que la imatge. Es distingeixen diferents procediments: La subtitulació òptica: les traduccions en llengua meta es fotografiaven i es projectaven en diapositives alhora que els diàlegs de la versió original. Després es van fotografiar en una pel·lícula independent que es projectava sincronitzadament amb el film original. Finalment es van poder fotografiar a una pel·lícula de mida reduïda per a imprimir-los en la mateixa pel·lícula quan aquesta es copia del negatiu al positiu. Subtitulació mecànica: inventat per Leif Eriksen el 1930, consistia a mecanografiar els subtítols en l'emulsió protectora de la cinta de la pel·lícula. Subtitulació tèrmica: inventada per O. Turchányi, va substituir la subtitulació mecànica. El text es gravava sobre l'emulsió de la cinta en calfar les plaques amb el text. Subtitulació química: la cinta es cobria amb una capa de cera o parafina sobre la qual s'imprimien les lletres, calfades prèviament a 100º Celsius. S'atribueix la tècnica tant a R. Hruska com a Oscar I. Ertnaes. Aquest sistema, modernitzat, encara s'utilitza hui en dia. Subtitulació per làser: la més emprada a Europa, permet la precisió del raig làser, controlat per ordinador, que crema la pel·lícula sense fer-la gairebé gens malbé, de manera més ràpida i amb més qualitat i visibilitat dels caràcters. La va inventar Denis Aubboyer. Subtitulació electrònica: els subtítols s'emeten a una pantalla electrònica adjunta a la pantalla de cinema.
Tipus miniatura|Fotograma amb subtítols en francès En general, els subtítols es divideixen en captures en la mateixa llengua o en traduccions. Podem classificar la subtitulació atenent a diversos paràmetres. Criteris formals Subtitulació tradicional En frases completes: la més habitual. Reduïda: la trobem, per exemple, als telediaris, que presenten una síntesi de la informació. Bilingüe: cadascuna de les línies presenta el mateix text en una llengua diferent. Amb la digitalització gairebé desapareix aquest sistema, que pot tindre usos pedagògics. Subtitulació simultània: en casos molt concrets, com ara entrevistes en directe. Normalment la realitzen en equip un intèrpret i un mecanògraf que transmet directament a una pantalla la traducció. Es recolza en tècniques com l'estenotípia i el reconeixement de veu. Subtitulació automàtica Criteris lingüístics Subtítols intralingüístics: no es produeix canvi de llengua. Coneguts en anglès com captioning. SPS: subtitulació per a persones sordes o amb problemes de recepció auditiva. Presenta característiques pròpies: pot ocupar fins a 3 i 4 línies, canvia de color depenent de la persona que parla o l'èmfasi que hi posa en determinades paraules, incorpora tota la informació paralingüística imprescindible per a la comprensió del relat i per a recrear l'ambient (riures, aplaudiments, sorolls fora de camp...). A més, permet una major manipulació física, un desplaçament més a la dreta o a l'esquerra per tal de deixar clar quin personatge parla. Subtitulació didàctica: té usos pedagògics. L'estudiant pot reforçar allò que sent amb allò que llegeix i, fins i tot, fixar-se en la posició dels llavis. Aquests subtítols solen ser prou llargs, amb més repeticions de lèxic i formes gramaticals més pròximes a la transcripció literal de les converses que en altres tipus de subtitulació. Altra aplicació és “l'efecte karaoke”, la subtitulació de vídeos musicals i cançons per tal que l'espectador puga cantar seguint la música. Subtítols interlingüístics: el text passa d'una llengua a altra. Pel que fa als estudis, tradicionalment s'han tractat els subtítols interlingüístics com un tipus de traducció, mentre que els intralingüístics s'han considerat gairebé només com un suport per a la comunitat sorda. Criteris tècnics Subtítols oberts: estan predefinits i són inseparables al producte audiovisual Subtítols tancats: es donen als productes que ofereixen un menú de possibilitats respecte a l'idioma d'àudio o de la subtitulació.
Subtítols en la mateixa llengua Els subtítols en la mateixa llengua es destinen, sobretot, a servir d'ajuda a persones sordes o amb problemes auditius. Aquesta sort de subtítols de vegades s'edita per adaptar-ne el contingut a la durada de l'escena. En televisió, a través del teletext, podem trobar subtítols en temps real o fora de línia.
En temps real. El fan servir programes amb un nivell d'improvisació elevat (debats, esports…) Fora de línia. Són subtítols més detallats, amb informació sobre el to de la conversa o identificador de participants, de manera que fa de molt bon seguir el fil de la conversa.
En televisió els subtítols funcionen de manera que quan anem a la pàgina de subtítols en el teletext, tota la pantalla es torna transparent excepte la part inferior que se superposa a la imatge del televisor, la qual cosa permet de veure amb comoditat els subtítols. Aquesta pàgina es va refrescant periòdicament actualitzant-ne el text.
Subtítols de traduccions Els subtítols també s'empren per traduir un diàleg d'una llengua estrangera a la llengua natiu per l'audiència. Sovint no són pas una traducció directa de la versió original, sinó que s'interpreta el que diuen i es reformulen els diàlegs. Així doncs, eviten que es continuï de llegir quan el personatge ja ha acabat de parlar. En aquest cas, també en podem trobar diverses divisions. En temps real. Quan sentim la veu d'un intèrpret que escolta i tradueix a l'instant per sobre de la veu original. És inevitable de trobar petits retards i alguns errors típics de la falta d'edició. fora de línia. Es fa servir quan hi ha temps per l'edició. Consisteixen en unes lletres que van sortint a la pantalla que representen el que sentim.
Dades tècniques relacionades amb la subtitulació Les unitats de mesura dels subtítols són el peu i els fotogrames. Un peu són 16 fotogrames. Un “caràcter” i “matriu tipogràfica” s'usen com sinònims per a fer referència a una lletra, un número, un espai o un signe de puntuació. Un peu de pel·lícula equival a 10 caràcters escrits. Els subtítols poden confondre un màxim de dos línies de 28 a 40 caràcters d'amplària cadascun com a màxim (depèn del tipus de lletra i el programa de subtitulació emprat). Entre un subtítol i altre transcorren un mínim de quatre fotogrames, encara que varia segons el país i el laboratori. Convé repartir els subtítols llargs en dos línies per a facilitar la lectura. Les pel·lícules es divideixen, transporten i manipulen en “bobines”, fragments de 1 000 peus de longitud i uns 10 minuts de durada. En les llistes de subtítols el guió es divideix en bobines. La durada de cada subtítol s'indica amb un nombre X.YY on X són els peus i Y els fotogrames. Tots els caràcters no ocupen el mateix espai (una l no ocupa el mateix que una w). S'intentarà que els subtítols “contaminen” la imatge el mínim possible. Per això l'espai que ocupen es redueix a dos línies com a molt (amb excepcions). ELs subtítols han de projectar-se en la part inferior de la pantalla, encara que la posició pot variar per exigències de la imatge. De la mateixa manera, per tal de millorar la llegibilitat del text es pot modificar el color de la font, sempre que no s'use un codi de color per a cada personatge. També, en casos excepcionals, es pot projectar una caixeta de fons fosc. Si les dos línies del subtítol són de diferent llargària, es recomana que la més curta ocupe la posició superior per tal de contaminar la imatge el mínim possible. Sempre que siga possible, convé que el subtítol d'una línia romanga en la pantalla uns 4 segons, i el de dos línies uns 6 segons. * Cal adaptar la velocitat de pas dels subtítols al ritme de lectura de l'audiència a la qual es destinen. És necessària una pausa entre la projecció dels subtítols, breu però perceptible, perquè l'ull s' adone del canvi. Si no, continuarà fixant-se en altres punts de la pantalla. Aquesta pausa dura entre 4 i 6 fotogrames.
Algunes normes ortotipogràfiques L'ortografia ha de ser correcta, cal respectar la norma i donar preferència a les veus i grafies pròpies de la llengua meta. El temps de lectura és limitat, cal usar expressions comprensibles i desxifrables en eixe temps. Cal equilibrar la llargària de les dos línies del subtítol, dividint el text en unitats oracionals lògiques. Si canvia el pla cal canviar el subtítol (l'espectador tornarà a llegir-lo instintivament si es manté). Si dos personatges parlen simultàniament comparteixen subtítol. En un diàleg, en la línia superior s'indica qui parla primer. * * S'usa guió en lloc de ratlla (és més curt). Cal fer servir abreviatures sempre que no confonguen l'espectador o alenteixen la lectura. Els textos inserits i els títols s'escriuen en lletres majúscules. Mai s'usen versaletes.