Die Meistersinger von Nürnberg (en alemany, Els mestres cantaires de Nuremberg) és una òpera en tres actes, escrita i composta per Richard Wagner. És una de les òperes més populars del repertori, i una de les més llargues habitualment representades, amb una durada de gairebé cinc hores. Va ser estrenada al Teatre Nacional de Múnic, el 21 de juny de 1868 pel director Hans von Bülow.
La història té lloc a Nuremberg a mitjan . En aquell temps, Nuremberg era una Ciutat Lliure Imperial i un dels centres del Renaixement a Europa del Nord. L'argument es basa en l'històric gremi de Meistersinger (Mestres Cantaires), una associació de poetes i músics afeccionats, molts d'ells pertanyents a la petita burgesia, sovint mestres artesans de les seues respectives professions. Els mestres cantaires conreaven la creació musical amb una orientació artesanal, amb un intricat sistema de regles pel que feia a la composició i interpretació de cançons. L'òpera deu molt del seu encís a l'amable descripció del Nuremberg de l'època i de les tradicions del gremi dels mestres cantaires. Un dels personatges principals, el poeta i sabater Hans Sachs, està basat en una figura històrica: Hans Sachs (1494 - 1576), el més cèlebre dels mestres cantaires històrics.
En el primer Acte, l'orfebre de la ciutat, Veit Pogner, anuncia que el guanyador del certamen de cançons del dia de Sant Joan obtindrà la mà de la seua filla Eva. L'únic requisit és que el guanyador siga, o esdevinga, mestre cantaire. Walther, un jove cavaller que ja està enamorat dEva, decideix participar en el concurs, però la seua cançó és massa radical, i fracassa en el seu intent d'esdevenir mestre cantaire. En el segon acte, el funcionari municipal Beckmesser determina participar en el certamen amb l'objectiu de casar-se amb Eva, però inconscientment provoca un avalot. En el tercer acte, el sabater Hans Sachs ajuda a Walther a compondre una excel·lent cançó, amb la qual aconsegueix vèncer el seu contrincant Beckmesser i guanyar la mà d'Eva.
Die Meistersinger von Nürnberg ocupa un lloc únic en la producció de Wagner. És l'única comèdia entre les seues òperes de maduresa (havent arribat a rebutjar la seva primerenca Das Liebesverbot), i l'única que té per marc un temps i lloc històric ben definit, en lloc d'un context mític o llegendari. També és l'única òpera de maduresa del compositor que està basada en una història absolutament original, escrita pel mateix Wagner. Incorpora tots els convencionalismes de l'òpera tradicional dels quals Wagner havia abominat en els seus precedents assajos de teoria de l'òpera: versos rimats, àries, cors, un quintet i fins i tot un ballet. Des del punt de vista tècnic, Wagner, que en la precedent òpera Tristan und Isolde havia assolit les màximes quotes de cromatisme i una harmonia que fregava l'atonalitat, amb Die Meistersinger fa una regressió a l'estricta escala diatònica. Die Meistersinger és també intertextual: com a L'Orfeo i Die Zauberflöte es tracta d'una composició musical en la qual la música mateixa és el centre de la història.
Composició Wagner va descriure en la seua autobiografia Mein Leben la gènesi de Die Meistersinger. Prenent les aigües al balneari de Marienbad l'any 1845, va començar a llegir la Història de la Literatura Alemanya de Georg Gottfried Gervinus. Aquesta obra inclou capítols sobre l'obra dels Meistersinger i sobre Hans Sachs.
"Vaig fer-me una extraordinàriament vívida imatge de Hans Sachs i els mestres cantaires de Nuremberg. Em va intrigar especialment la institució del Marcador i la seua funció de qualificador de l'excel·lència de les cançons... Durant un passeig vaig concebre una escena còmica en la qual el popular artesà poeta, colpejant en la seua forma li dona al Marcador, obligat a cantar davant d'ell, el seu merescut pel seu previ capteniment pedant durant l'assemblea oficial de cant, fent-li tastar la seua pròpia medecina."
El llibre de Gervinus també esmenta un poema de Hans Sachs sobre el reformador protestant Martin Luther, titulat Die Wittembergisch Nachtigall ("El rossinyol de Wittemberg"). Els primers versos del poema, sobre la reforma, van ser usats per Wagner en l'acte tercer quan la gentada aclama Sachs: "Wacht auf, es nahet gen den Tag; ich hör' singen im grünen Hag ein wonnigliche Nachtigall."
A més a més, Wagner va afegir una escena basada en la seua pròpia vida, en la qual un cas de confusió d'identitat gairebé provoca un escàndol: aquesta situació va ser la base per al final de l'Acte 2.
"A partir d'aquesta situació es va generar un avalot, el qual, mitjançant els crits i el soroll i un inexplicable augment del nombre de participants, aviat va assumir un caràcter vertaderament diabòlic. Em semblava que la ciutat sencera havia desembocat en un escàndol…Aleshores, sobtadamnent, vaig sentir un fort colp, i la multitud es va dispersar en totes direccions…Un dels clients habituals havia colpejat un dels avalotadors més sorollosos…. I va ser l'efecte d'aquesta acció el que va esglaiar tothom tan ràpidament."Wagner, Richard, La meua vida ibid
El primer esborrany del llibret està datat a Marienbad 16 de juliol de 1845. Wagner va dir després a "Eine Mitteilung an meine Freunde" (1851) que Meistersinger havia de ser una òpera còmica després d'una òpera tràgica: Tannhäuser. D'igual manera que els teatres atenencs programaven una sàtira després d'una tragèdia, Wagner va voler crear Meistersinger després de Tannhäuser: el lligam entre totes dues òperes és el fet que ambdues inclouen episodis de certàmens de cançons.
Influència de Schopenhauer L'any 1854 Wagner va llegir per primera vegada Schopenhauer, i va quedar colpit per les teories estètiques del filòsof. En la seva filosofia, l'art és un mitjà d'evasió dels patiments del món, i la música és el més elevada de les arts, atès que és l'única que existeix sense representar el món (és a dir, es tracta d'un art abstracte). Aquesta és precisament la causa que la música pugui comunicar emocions sense la necessitat de la paraula. En el seu primerenc assaig Opera und Drama (1850-1) Wagner havia atacat els elements principals de la construcció operística: àries, cors, duets, trios, recitatius, etc. Després de llegir les teories de Schopenhauer sobre el paper de la música, Wagner va reavaluar la seua pròpia teoria, i moltes de les seues noves conclusions es van traslladar a Die Meistersinger.
Tot i que Die Meistersinger és una comèdia, també palesa les idees de Wagner sobre el lloc de música en la societat, sobre la renúncia de la voluntat i sobre el consol que la música porta a un món ple de Wahn (terme que pot ser traduït com "il·lusió", "bogeria" o "auto-engany"). És el Wahn el que causa l'avalot de l'Acte 2 - una seqüència d'esdeveniments provocats per un cas de confusió d'identitat, que pot ser considerat com una mena d'auto-engany. Molts crítics han assenyalat que Sachs, en el seu famós monòleg de l'Acte 3: Wahn, wahn, überall Wahn, parafraseja Schopenhauer quan descriu la manera en què el Wahn, o auto-engany, porta als homes a comportar-se de maneres que són auto-destructives.Magee, Bryan (2002). The Tristan Chord. Owl Books, NY. . (UK Title: Wagner and Philosophy, Penguin Books Ltd, )
in Flucht geschlagen, wähnt er zu jagen; hört nicht sein eigen Schmerzgekreisch, wenn er sich wühlt ins eig'ne Fleisch, wähnt Lust sich zu erzeigen!
(Tothom percaçat, imagina percaçar a altri, ningú sent el mateix crit de dolorquan en ferir-se a si mateix, s'imagina que es dona plaer!)
L'any 1861, després de concloure Tristany i Isolda, Wagner va reprendre el treball en Die Meistersinger amb unes conviccions filosòfiques ben diferents de les que sentia quan va fer l'esborrany de la comèdia. El personatge de Hans Sachs esdevingué un dels més schopenhauerians de tot el catàleg de Wagner. L'estudiosa de Wagner Lucy BeckettWarrack, John (ed)(1994) Ibid. Capítol 4 ha assenyalat la remarcable similitud entre el Sachs de Wagner i la descripció que Schopenhauer va fer de l'home noble:
"Sempre ens imaginem un caràcter vertaderament noble com posseïdor d'una certa dosi de silenciosa saviesa... És una consciència que ha resultat del coneixement de la vanitat de tots els èxits i del patiment de totes les vides, no només dels propis." (Schopenhauer: El món com a voluntat i representació)
L'altra faceta principal de la personalitat de Sachs - la seua renúncia a l'esperança de guanyar l'amor d'Eva - també és profundament schopenhaueriana.Magee, Bryan (2002). The Tristan Chord. Ibid. Capítol 14 Sachs hi renuncia a la voluntat en la seva forma suposadament més insistent, la de l'amor sexual. Wagner assenyala aquest moment amb una directa referència musical i textual al Tristan und Isolde: "Mein Kind, von Tristan und Isolde kenn' ich ein traurig Stück. Hans Sachs war klug und wollte nichts von Herrn Markes Glück." (Filla meva, conec una història trista de Tristany i Isolda. Hans Sachs fou llest i no volgué córrer la mateixa sort que el Rei Marke -personatge de l'òpera Tristan und Isolde que és traït quan Isolda, la seva muller, s'enamora de Tristany).
Finalització i estrena Una vegada conclosa la trama, Wagner va començar l'escriptura del llibret l'any 1862, i va continuar amb la composició de l'obertura. L'obertura va ser interpretada en públic a Leipzig el 2 de novembre de 1862, sota la direcció del compositor.Richard Sternfeld, prefaci a l'edició de la partitura vocal i orquestral completa, Dover Publications, 1976 La composició de l'acte 1 va començar a la primavera de 1863 al suburbi vienès de Penzig, però l'òpera completa no va ser conclosa fins a l'octubre de 1867, quan Wagner vivia a Triebschen, prop de Lucerna. Aquests anys van ser dels més difícils per a Wagner: la producció parisenca de Tannhäuser, l'any 1861, va ser un fiasco, Wagner va perdre l'esperança de concloure L'anell del nibelung, la producció a Viena, l'any 1864, de Tristany i Isolda va ser abandonada després de 77 assaigs, i finalment la primera muller de Wagner, Minna va morir. Còsima Wagner va escriure posteriorment:
"Quan les futures generacions buscaran consol en aquesta obra única, hauran de dedicar un pensament a les llàgrimes de les quals sorgeixen els somriures."
L'estrena va tenir lloc al Königliches Hof- und National-Theater de Múnic, el 21 de juny de 1868. La producció va comptar amb el patrocini de Lluís II de Baviera i el director d'orquestra va ser Hans von Bülow. Franz Strauss, el pare del compositor Richard Strauss era trompista de l'orquestra en l'estrena, malgrat el seu obert menyspreu per l'obra de Wagner, qui va estar present a la major part dels assaigs. Les freqüents interrupcions i digressions del compositor als assaigs van fer d'aquests una feina tediosa. Després d'un assaig de 5 hores de durada, Franz Strauss va liderar una vaga de l'orquestra, dient que no podien tocar més. Però, tot i els problemes, l'estrena va ser un triomf, i l'òpera va ser saludada com de les obres més reeixides de Wagner. Al final de la primera representació, el públic va reclamar la presència de Wagner, el qual va aparèixer a la llotja reial, que havia estat compartint amb el rei Lluís. Wagner s'hi va dirigir al públic, trencant el protocol de la cort, que dictava que només el monarca podia adreçar-se al públic des de la llotja.Gregor-Dellin, Martin (1983)"Richard Wagner: his life, his work, his Century." William Collins, page 376
Sinopsi Acte I Escena1