El cementiri del Poblenou, també conegut com cementiri Vell o de l'Est, és un recinte funerari al carrer del Taulat, 2 de Barcelona, catalogat com a bé cultural d'interès local.
Història Va ser inaugurat pel bisbe Climent el 1775, que l'havia fet construir per raons d'higiene, i així es va avançar a la Reial Cèdula promulgada el 3 d'abril del 1787 pel rei Carles III, que suprimia els cementiris parroquials. Tot i això, aquests van servir principalment per acollir definitivament les despulles que periòdicament es retiraven dels cementiris de l'interior de la ciutat per encabir-hi noves sepultures. El primer cementiri consistia en una porció de terra sorrenca del terme de Sant Martí de Provençals protegida per una tàpia, allà on fins llavors s'abandonaven les despulles després d'escurar sepultures urbanes saturades.
El nou cementiri no va ser ben rebut pels barcelonins, que no volien ser sepultats ni sepultar els seus familiars en un lloc solitari i allunyat, ni pels clergues tradicionalistes que tenien en els enterraments dins dels temples una important font d'ingressos. El 1813, durant l'ocupació francesa de la ciutat, les tropes napoleòniques instal·lades a la Ciutadella enderrocaren el cementiri al·legant que n'obstaculitzava la defensa. Un cop expulsats els francesos, ningú se'n preocupà realment de la reedificació, fins que el bisbe Pau de Sitjar l'encarregà a l'arquitecte italià Antonio Ginesi, que entre 1816 i 1819 materialitzà un dels projectes de gran envergadura del neoclassicisme barceloní.
Reflectia els gustos estètics de l'època, però incloïa algunes referències a l'antic Egipte, com un disc solar a la façana de la capella i les cases del capellà i del guarda, o el remat en forma de piràmide a l'entrada. Ginesi, que també era vicecònsol del Gran Ducat de Toscana, es va inspirar en els cementiris mediterranis com el construït a Pisa a final del . Data d'aquesta època la creu que s'erigí en mig del cementiri en memòria de les víctimes de l'epidèmia de febre groga de 1821, que va causar més de sis mil morts a Barcelona. L'obra va ser rematada pel portal principal, dissenyat per Josep Mas i Vila el 1840 en substitució de la simple porta prevista per Ginesi en el projecte original.
Aviat, el cementiri quedà petit i el recinte fou ampliat entre 1849 i 1852 sota la direcció dels arquitectes Joan Nolla i Cortès i Miquel Garriga i Roca, que dissenyaren la plaça circular enjardinada de la porta principal i el «departament segon», pati posterior on es construirien els grans panteons de la burgesia, on es concentren una bona mostra de les obres dels millors arquitectes i escultors de la segona meitat del , d'estil eclèctic, neoclàssic i modernista. Aquesta ampliació es justificà no tan sols per la manca d'espai, sinó per motius socials, ja que el cementiri de nínxols unitaris de Ginesi no satisfeia el gust per la sumptuositat de la nova burgesia. Es pretenia, per tant, monumentalitzar l'espai.
A partir del 1880 s'hi reservà un petit espai per a altres religions anomenat Cementiri dels Protestants, avui desaparegut. En aquella mateixa època es construí el departament tercer, un espai reservat a les fosses comunes de les classes més baixes, dominat per una gran creu cèltica en honor de tots.
Amb la inauguració del Cementiri de Montjuïc el 1883, el del Poblenou perdé importància, fins a la decadència total del . Durant el franquisme, l'alcalde Porcioles fomentà l'abandó total del cementiri, ja que havia previst una fructuosa promoció immobiliària al voltant d'un jardí que mai es produí.
El cementiri de Poblenou ha esdevingut un símbol de la Barcelona moderna i hi reposen catalans il·lustres com el mateix Antonio Ginesi, Narcís Monturiol, Josep Anselm Clavé, Valentí Almirall, Narcís Oller, Frederic Soler «Pitarra,» Lola Anglada, Mary Santpere o el marquès de Vilallonga. Hi ha monuments funeraris dissenyats per arquitectes com Josep Oriol Mestres, Josep Fontserè, Elies Rogent, Josep Vilaseca, Francesc de Paula Villar, Enric Sagnier, etc.
Descripció L'accés principal és una àmplia plaça de planta semicircular orientada a l'Avinguda d'Icària. Aquesta plaça conté una avinguda central que dona pas a la porta principal i que és flanquejada per palmeres, plataners i xipreres envoltant dos estanys circulars amb llurs fonts ornamentals de pedra. La plaça és delimitada per una reixa en forma d'hemicicle que té un basament i pilons de pedra, ornats amb corones mortuòries i granades (atribut de Proserpina, deessa de la vida, la mort i la resurrecció). Els barrots de la reixa son de ferro forjat ornats amb creus i els pilons son coronats de hídries de ferro colat. El portal principal és flanquejat per dos obeliscs alts damunt un basament amb inscripcions bíbliques lligades a la fidelitat i l'esperança, flanquejades per torxes flambejants en al·lusió a la llum eterna. Damunt d'aquestes inscripcions s'hi alcen dues escultures de pedra i aplics de coure que són l'al·legoria de la fé (amb un crucifix i un calze) i l'esperança (amb una àncora i una fulla de palma). Als peus d'aquestes escultures obrades per Francesc Pagès Serratosa s'hi llegeix Fides i Spes.
Al fons d'aquesta plaça semicircular s'alça la façana d'accés al primer departament, configurat per un mur amb arcs perforats de mig punt d'obra revestida de morters del qual sobresurten tres pavellons del mateix material. Els pavellons laterals tenen forma de cub coronat per un frontó trencat. Tanmateix, la façana presenta la forma en perfil d'una falsa piràmide sobre tres graons de pedra. La piràmide acull un portal flanquejat per columnes dòriques i un arc cec cassetonat que acull una llàntia de ferro colat. Aquestes piràmides al·ludeixen a la cultura funerària egípcia. El pavelló central, fet de pedra, té un pòrtic flanquejat per dues parelles de robustes columnes dòriques. El túmul que corona aquest pòrtic acull un relleu amb un crismó dins d'una corona vegetal. Remata el conjunt una gran escultura en marbre blanc obrada per Agapit Vallmitjana que representa l'àngel del Judici Final assegut i amb una trompeta de bronze a la mà. Sota seu, una placa de marbre i bronze diu resurrectionis horam mortuorum expecto o espero l'hora de la resurrecció dels morts. La façana posterior d'aquest pavelló, ja dins del recinte, té dues columnes dòriques que sostenen un frontó triangular que acull l'escut i la placa commemorativa del bisbe Sitjar amb motiu de la segona inauguració del cementiri l'any 1819.
El primer departament està articulat al voltant de dos eixos que es creuen en el centre del recinte, formant quatre grans illes de nínxols igualitaris amb alguns panteons al centre. A la intersecció dels dos carrers s'hi bastí una plaça aixamfranada flanquejada per obeliscs coronats de gerros de ferro colat. Al bell mig hi sobresurt el monument a les víctimes de la febre groga de 1821, consistent en un gran crucifix sobre un basament ornat de columnes dòriques i acroteris dins d'un parterre.
Al fons de l'eix central, contraposada al pavelló d'accés, hi ha la capella del cementiri, en un terreny elevat, salvat per dues rampes que adopten la forma semicircular de la placeta que la precedeix. Sobre una escalinata de pedra, la capella té un pòrtic dòric coronat amb un entaulament amb la inscripció defunctorum quieti et solatio sacrum o repòs de difunts i solar sagrat. Aquest entaulament queda rematat per un frontó ornat amb dues urnes de ferro colat i un relleu del mateix material que representa un Uròbor dins d'un disc solar alat. Aquest símbol consistent en una serp mossegant-se a la cua prové de la tradició grega i representa l'etern retorn o la resurrecció. Per damunt d'aquest frontó encara sobresurt la nau del temple, cobert per una teulada a doble vessant i tancat per un frontó amb uns relleus de ferro colat que representen dos àngels sostenint l'ull de Déu dins un triangle resplandent. A banda i banda de la capella s'hi obren dues galeries de columnes que donen accés al departament segon, al mateix temps que abracen l'absis posterior de l'edifici, cobert amb una volta hemiesfèrica amb escates de ceràmica vidrada de colors.
El departament segon, espai rectangular destinat a la construcció de panteons, és tancat per quatre galeries d'arcs que contenen capelles. Al fons, alineat amb la capella del cementiri, s'hi alça l'arxiu o antiga sala de juntes, un pavelló quadrangular en forma de temple grec, amb un pòrtic tetràstil dòric i un frontó triangular. Disposats en funció d'una xarxa ortogonal de carrers s'hi alcen els panteons monumentals de les classes benestants, alguns obrats pels principals mestres de cases i escultors de la Barcelona vuitcentista amb excel·lents exemplars d'escultura, del romanticisme al noucentisme.
Galeria d'imatges
Personalitats enterrades Llista de personalitats ordenats per data de defunció:
Antoni de Capmany (Barcelona 1742 - Cadis 1813), historiador, filòleg i polític (restes portades en 1877, a la capella; restes desaparegudes en 1936) Gabriel Bonaplata (m. Barcelona, 1819), fabricant d'indianes (Dep. I, tanca 1a, làpida 6) Raimon Ferrer (Barcelona, 1777 - 1821), oratorià i historiador (sota el panteó dels morts per l'epidèmia de 1821) Erasme de Gònima i Passarell (Moià, 1746 - Barcelona, 1821), industrial barceloní, fabricant d'indianes. (Dep. II, arc capella 40). Antoni Brusi i Mirabent (Barcelona 1782 - 1821), impressor i editor del Diari de Barcelona, i els seus continuadors, la seva esposa Eulàlia Ferrer, i son fill Antoni Brusi i Ferrer (Dep. II, panteó 206, sota el nom Familia Brusi) Baltasar Bacardí i Tomba (Barcelona, 1752 - 1822), empresari i comerciant d'indianes Fèlix Amat de Palou i Pont (Sabadell, 1750 - Barcelona, 1824), escriptor, filòsof, lexicògraf i teòleg (Dep. II, peristil) Antonio Ginesi (Itàlia, 1791 - Barcelona, 1824), arquitecte, autor del projecte del cementiri (a la capella; abans Dep. II, nínxol 1690) Francesc Salvà i Campillo (Barcelona, 1751 - 1828) metge, físic i meteoròleg (Dep. II, antigament mur, nínxol 3332) Josep Antoni Savall i Valldejuli (Barcelona, 1752 – 1831), farmacèutic Jaume Josep Ardèvol i Cabrer (la Vilella Alta, Priorat, 1773 - Barcelona, 1835), metge, polític i innovador (nínxol 3228) Antoni Cellers i Azcona (Lleida, 1775 - Barcelona, 1835), arquitecte neoclàssic (Dep. I, illa 1a, antigament nínxol 170) Francesc Aragonès (m. Barcelona, 1835 o 1838), frare franciscà i escriptor Guillem Moragues i Rullan (Petra, Mallorca, 1771 — Barcelona, 1836), jurista i polític (nínxol 9 de Sant Just i Pastor) Francesc Carbonell i Bravo (Barcelona, 1768 - 1837), químic i farmacèutic (Dep. II, antigament mur, nínxol 2162) Mariano Lagasca (Encinacorba, Saragossa, 1776 - Barcelona, 1839) botànic, director del Real Jardín Botánico de Madrid (Presbiteri, tomba buida: en 1995, se'n traslladaren les restes al seu poble natal) (Dep. II, peristil 8) Vicenç Cuyàs i Borés (Palma, Mallorca, 1816 - Barcelona, 1839), músic (Dep. II, antigament mur, nínxol 1386) Eulàlia Ferrer i Montserrat, esposa d'Antoni Brusi i Mirabent (Barcelona 1780 - 1841), empresària editorial i editora del Diari de Barcelona entre 1821 i 1838 (Dep. II, panteó 206, sota el nom Familia Brusi) Josep Marià de Cabanes i d'Escofet (Solsona, 1775 – Barcelona, 1842), arqueòleg i polític, primer alcalde de Barcelona (Dep. II, panteó 289) Miquel Ribera (Berga, 1816 - Barcelona, 1846), compositor i pianista (Dep. I, illa 3a, exterior, núm. 854) Fèlix Torres i Amat (Sallent 1772 - Madrid 1847), eclesiàstic, historiador de la literatura i hel·lenista, bibliògraf (Dep. II, peristil) Josep Rubió (Tàrrega, ca. 1770 - Barcelona, 1849), impressor, llibreter i editor (Dep. I, illa 3a, tanca exterior, nínxol 356)? Andreu Avel·lí Pi i Arimon (Barcelona, 1793 - 1851), historiador i epigrafista (Dep. I, illa 4a, interior, nínxol 301)