El sànscrit (संस्कृतम् saṃskṛtam) és un idioma membre de la subfamília de les llengües indoiranianes, de la família de llengües indoeuropees. És una llengua clàssica de l'Índia. És la llengua litúrgica dels textos clàssics de l'hinduisme, el budisme i el jainisme. Actualment és un dels 22 idiomes oficials de l'Índia,Constitució Índia, Article 344(1) & Art.345 i l'idioma oficial de l'estat d'Uttarakhand. Literalment vol dir 'perfectament fet'. Prové de la conjunció de sam ('completament') i krita ('fet, obra'), mot que es relaciona amb l'arrel kri i està emparentat amb la paraula karma ('acció'), i amb el llatí crim ('fet discernible').
El sànscrit clàssic és el nivell de parla estàndard com es mostra en la gramàtica de Pāṇini, establerta cap el . La seva posició en la cultura de la Gran Índia és similar a la del llatí i el grec antic a Europa i ha influït molt en la majoria de les llengües del subcontinent indi, particularment a l'Índia, al Pakistan, a Sri Lanka i al Nepal.
El sànscrit és utilitzat principalment com a llengua cerimonial en els rituals hindús, per als himnes i mantres. La seva forma preclàssica, el sànscrit vèdic, que és la llengua ritual de la religió vèdica, és un dels membres més antics de la família indoeuropea.Burrow, T. (2001). Sanskrit language, Motilal Banarsidass, El seu text més antic conegut és el Rigveda. En aquest idioma van ser escrits tots els textos clàssics de l'hinduisme. La majoria dels textos sànscrits que s'han conservat fins ara van ser transmesos oralment durant molts segles, fins que s'escrigueren durant el període medieval de l'Índia.
Per la seva importància religiosa, els primers gramàtics indis com Pāṇini (segles VI-V aC) l'analitzaren de manera més exhaustiva. Els lingüistes europeus, i en particular els alemanys al , trobaren similituds entre el sànscrit i les llengües europees, com per exemple el llatí, el grec antic o les llengües germàniques, i van establir les bases per desenvolupar l'estudi integrat de les llengües indoeuropees, entre les que s'inclou el català, la resta de llengües romàniques i la majoria de llengües europees.
Nom miniatura|esquerra|Saṃskṛtam, el nom en sànscrit L'adjectiu verbal del sànscrit sáṃskṛta es podria traduir com a 'posar junt, construir, de forma bona o completament formada; refinada, adornada, molt elaborada'. La paraula deriva de l'arrel saṃ-skar 'posar junt, compondre, arranjar, preparar',Monier-Williams (1898:1120). en què saṃ significa 'junt' (en anglès, same) i (s)kar fer'.
El terme, en el significat genèric de 'fet preparat, completat, acabat' es troba en el Rigveda. També en el sànscrit vèdic, en què es nominalitza el neutre saṃskṛtám, i significa 'preparació, lloc preparat', i fins i tot 'clausura ritual, lloc per a un sacrifici'.
Com a terme per a 'discurs refinat o elaborat', l'adjectiu només apareix en el sànscrit èpic i clàssic, en el Manusmriti i en el Mahabharata. L'idioma referit com a saṃskṛta, 'la llengua amb cultura', té per definició sempre ser un idioma "sagrat" i "sofisticat", utilitzat per a discursos religiosos i apresos en l'antiga Índia, i contrastat amb les llengües parlades per la gent, prākṛta, 'natural, sense art, normal, ordinari'.
Varietat El sànscrit clàssic és el registre estàndard establert a la gramàtica de Pāṇini, establerta cap el segle IV aC. La forma preclàssica del sànscrit es coneix com a sànscrit vèdic. La llengua del Rigveda n'és la fase més antiga i arcaica que s'ha preservat, amb un nucli dur que es remunta fins al 1500 aC. Això fa que el sànscrit del Rigveda sigui una de les formes documentades més antigues de qualsevol llengua indoirànica i un dels membres més antics documentats de les llengües indoeuropees.
Sànscrit vèdic miniatura|Manuscrit del Rigveda (padapatha) en devanagari (principis del )
El sànscrit, tal com el va definir Pāṇini, havia sorgit de l'antiga forma «vèdica». Els orígens del sànscrit vèdic s'han pogut datar envers el 1500–1200 aC (el rigvèdic i el superstrat indoari a Mitanni). Els estudiosos sovint distingeixen el sànscrit vèdic i el sànscrit clàssic o «paninià» com a dialectes diferents. Tot i que són bastant semblants, hi ha diferències significatives de fonologia, vocabulari, gramàtica i sintaxi. El sànscrit vèdic és la llengua dels Vedes, una gran col·lecció d'himnes, encantacions (samhita) i discussions teològiques, religioses i filosòfiques dels brahmana i upanixad. Els lingüistes d'avui en dia consideren que els himnes mètrics dels samhita vèdics són els més antics i que van ser composts per molts autors al llarg de segles de tradició oral. La fi del període vèdic és marcada per la composició de les upanixad, que formen la conclusió del corpus vèdic segons la visió tradicional. Tanmateix, els primers sutres també són de llengua i contingut vèdics. Al primer mil·lenni aC el sànscrit vèdic va iniciar la transició de primera llengua a segona llengua de religió i aprenentatge.
Sànscrit clàssic Durant més de 2.000 anys hi va haver un ordre cultural que va exercir influència sobre l'Àsia meridional, l'Àsia interior, l'Àsia del Sud-est i, en certa manera, l'Àsia oriental. Una forma significativa de sànscrit postvèdic és el sànscrit de les obres èpiques hindús, el Ramayana i el Mahabharata. Generalment, es considera que les diferències entre la llengua de Panini i la de les obres èpiques són degudes a interferències dels pràcrits o «innovacions», és a dir, no es tracta de formes prepaninianes. Els estudiosos del sànscrit tradicional coneixen aquestes diferències amb el nom dārṣa (आर्ष), que significa 'dels rixis', el títol que portaven tradicionalment els autors d'aquestes obres. En alguns contextos, hi ha més «pracritismes» (préstecs de la llengua vulgar) que en el sànscrit clàssic pròpiament dit. El sànscrit híbrid budista és una llengua literària amb una forta influència de l'indoari mitjà, que es basa en textos budistes en pràcrit, que més tard van ser assimilats en diferent mesura a l'estàndard del sànscrit clàssic.
Segons Tiwari (1955), el sànscrit clàssic tenia quatre dialectes principals: paścimottarī (nord-occidental, septentrional o occidental), madhyadeśī (central), pūrvi (oriental) i dakṣiṇī (meridional, va sorgir en el període clàssic). Els predecessors dels tres primers dialectes, fins i tot, estan documentats en els brahmanes vèdics, del qual el primer era considerat el més pur (Kauṣītaki Brāhmaṇa, 7.6).
Història i desenvolupament miniatura|Manuscrit en idioma sànscrit: el Devi Mahatmya o Les glòries de la dea Devi, manuscrit sobre fulla de palma, amb l'antiga escriptura bhujimol (de Bihar o del Nepal, ) El sànscrit és membre de la subfamília de les llengües indoiranianes, de la família de llengües indoeuropees. Els seus parents més antics més propers són el persa antic i l'avèstic, llengües iranianes.Masica, p. 32. Dins de la gran família de llengües indoeuropees, el sànscrit comparteix canvis de sons característics amb les llengües satem (particularment les llengües eslaves i bàltiques), també amb el grec.Masica, p. 33.
Amb l'objectiu d'explicar les característiques comunes compartides pel sànscrit amb altres llengües indoeuropees, alguns estudiosos proposen la teoria de la hipòtesi de migració, i afirmen que els parlants originaris del que seria el sànscrit van arribar al que ara és Índia i Pakistan del nord-est, en algun moment a principis del segon mil·lenni aC.Masica, p. 36–37. Les proves d'aquesta teoria són la relació tan propera de les llengües indoiranianes amb els idiomes bàltics i eslaus, canvis de vocabulari amb les llengües uralianes, que no són idiomes indoeuropeus, i les paraules indoeuropees per a fauna i flora.Masica, p. 38.
No es coneix amb precisió quan es van començar a parlar llengües indoeuropees al nord de l'Índia. Normalment, es pressuposa que els primers estats com la cultura d'Harappa estaven formats per pobles no indoeuropeus. Suposadament, el relat del Rigveda parla dels aris, vinguts del nord del riu Indus, que haurien estat la causa de la fi de la cultura d'Harappa. Així, en algun moment del segon mil·lenni aC, alguns pobles indoeuropeus haurien penetrat al nord de l'Índia. Els primers testimonis escrits en llengües indoeuropees estan en sànscrit vèdic, la llengua en què es van escriure els textos vèdics. Almenys a partir del començament del primer mil·lenni aC, es va escampar pel terç nord de l'Índia, en una escriptura anomenada brahmi.
Els texts atestats en sànscrit més antics són els texts hindús del Rigveda, que daten de cap a finals del segon mil·lenni aC. No hi ha testimonis escrits d'un període antic. Tanmateix, els savis estan segurs que la transmissió oral de texts és fiable: eren literatura cerimonial, de la qual la pronunciació es considerava crucial per a la seva eficàcia lingüística.
Des del Rigveda fins als temps de Pāṇini (segle IV aC), el desenvolupament del sànscrit es pot observar en altres texts vèdics: el Samaveda, Yajurveda, Atharvaveda, Brahmanas i Upanishads. Durant aquest temps, el prestigi de la llengua, utilitzada per a propòsits sagrats, i la importància unida a la seva enunciació correcta, van servir com a forces conservatives poderoses que resistien el procés normal de canvi lingüístic. Tanmateix, hi ha un clar desenvolupament lingüístic de cinc nivells del vèdic des del Rigveda fins al llenguatge dels Upanishads i els Suturas més antics (com el Baudhayana).M. Witzel, Inside the Texts-Beyond the Texts, Harvard, 1997.
La gramàtica sobrevivent més antiga del sànscrit és lAṣṭādhyāyī (Gramàtica en vuit capítols) de Pāṇini. És essencialment una gramàtica perspectiva, i una autoritat que defineix el sànscrit correcte, encara que conté parts descriptives, majoritàriament per a justificar algunes formes vèdiques que havien esdevingut estranyes en temps de Pāṇini.
El sànscrit no és exactament una llengua morta, perquè algunes desenes de milers de parlants de l'Índia declaren tenir-la com la seva llengua vehicular habitual en determinats contextos. De fet, encara avui s'ensenya a llegir i escriure a les escoles i llars per tota l'Índia, encara que sempre com a segona llengua. Alguns bramans arriben a considerar-lo com la seva llengua materna. D'acord amb informes actualitzats, està revifant com a llengua local al poble de Mattur, prop de Shimoga, a Karnataka.curpg-1.cms TimesOfIndia.IndiaTimes.com/Articleshow/msid-1199965, curpg-1.cms. Ús actual del sànscrit (en anglès).
Fonètica El sànscrit clàssic distingeix uns 36 fonemes. Malgrat tot, hi ha alguns al·lòfons i els sistemes d'escriptura del sànscrit generalment els indiquen; això fa que aquests distingeixin 48 sons diferents.
Els sons tradicionalment es llisten en l'ordre de: vocals (Ach), diftongs (Hal), anusvara i visarga, consonants oclusives (Sparśa) i consonants nasals, i finalment les consonants líquides i les consonants fricatives, escrit tot plegat en IAST com es mostra tot seguit:
a ā i ī u ū ṛ ṝ ḷ ḹ; e ai o au ṃ ḥ k kh g gh ṅ; c ch j jh ñ; ṭ ṭh ḍ ḍh ṇ; t th d dh n; p ph b bh m y r l v; ś ṣ s h Un altre sistema d'ordenament alternatiu n'és el de Shiva Sutra de Pāṇini .
Vocals Les vocals del sànscrit clàssic, mostrades tant amb el seu símbol de paraula d'inici com ara la marca diacrítica corresponent en la consonant exemplar /p/ en devanagari, la seva pronunciació i la seva transliteració convencional, són les següents:
Devanagari AFI IAST Lletra Marca a ā i ī u ū e ai o au
Les vocals i segueixen com unes variants al·lofòniques dels diftongs protoindoirànics i , i estan categoritzades com a diftongs pels gramàtics sànscrits, encara que siguin, en realitat, fonèticament, dues simples vocals llargues. (Vegeu amunt.)
Notes importants: Hi ha alguns signes llistats en taules de l'escriptura devanagari: El diacrític anomenat anusvāra, (IAST: ). S'usa tant per a indicar la nasalització d'una vocal en la síl·laba ( com per a representar el so d'una o sil·làbica; p. ex. . El diacrític anomenat visarga, representa el so (IAST: ); p. ex. .