La Cort de Barcelona de 1431-1434 fou una Cort General de Catalunya convocada i oberta pel rei Alfons el Magnànim a Barcelona el 1431 i prolongada fins al 1434. Inicialment fou presidida pel monarca, però després de la seva partida definitiva cap a Itàlia, el 29 de maig de 1432, continuà sota la presidència de la reina Maria de Castella, lloctinent general del Principat. La documentació conservada de la Cort comprèn actes des del 20 de juliol de 1431 fins al 31 de maig de 1434.

En iniciar-se la reunió, el diputat eclesiàstic de la Diputació del General de Catalunya era Marc de Vilalba, elegit el juliol de 1431 juntament amb Bernat Galceran II de Pinós-Fenollet, pel Braç Militar, i Francesc Desplà, pel Braç Reial.

Reforma de la Diputació del General El fet institucional més destacat de la Cort fou una nova reforma de la Diputació del General. El sistema establert per la Cort de Barcelona de 1413 havia reforçat l'autonomia de la institució respecte de la monarquia, però no havia evitat les irregularitats en la recaptació de les generalitats ni la formació d'una estructura cada vegada més oligàrquica. Les reformes parcials de 1420 i 1422 tampoc no havien resolt aquests problemes.

El 10 de setembre de 1431 els tres diputats, que feia menys de dos mesos que havien estat elegits, comparegueren davant la Cort i plantejaren diversos problemes: la custòdia dels esclaus confiats a la institució, la possibilitat de vendre penyores procedents de deutes amb el General i, sobretot, la necessitat de reformar l'administració de les generalitats.

El 12 de novembre la Cort nomenà una comissió de nou membres, tres per cadascun dels braços, amb plens poders per examinar el funcionament de la Diputació:

pel Braç eclesiàstic, Joan Pinyana, abat de Santes Creus, Dalmau de Raset i Pere de Palou; pel Braç militar, Guillem Ramon de Montcada, Guillem Ermengol i Bartomeu d'Hostalric; pel Braç reial, Joan Fiveller, Pere Castelló i Ramon Jordà.

La comissió interrogà sota jurament els principals oficials de la Diputació i els obligà a presentar memorials sobre l'exercici dels seus càrrecs, els problemes detectats i les possibles reformes. El procés acabà convertint-se en una veritable auditoria general de la institució, especialment de la gestió i recaptació dels impostos.

Les Ordinacions de 1432-1433 La Comissió dels Nou promulgà unes primeres ordinacions el 28 de febrer de 1432. Els diputats s'hi oposaren, considerant que algunes disposicions excedien les facultats de la comissió i podien perjudicar la Diputació. La disputa es prolongà durant l'any següent i el 1433 s'aprovà una nova redacció, que constituí una reforma general del funcionament de la institució.

Les ordinacions modificaren especialment l'administració dels drets del General. Entre altres mesures, establiren:

que les subhastes i els arrendaments de les generalitats fossin anunciats àmpliament arreu del Principat abans de celebrar-se a Barcelona; que els interventors i mitjancers dels arrendaments fossin oficials de la Diputació i no cobressin remuneracions extraordinàries; que els arrendadors haguessin de presentar avals i no poguessin tenir deutes pendents amb el General; que els premis concedits per facilitar els arrendaments quedessin justificats per escrit; que l'escrivà major registrés les operacions d'arrendament en un registre específic, el Llibre blau.

La reforma regulà també el funcionament intern de la institució. El salari ordinari dels diputats passà de quinze sous a setze sous i sis diners barcelonesos per dia de treball, i se'ls obligà a acudir diàriament a la Casa de la Diputació, llevat dels dies festius, malaltia o altres impediments justificats. També s'impedí l'accés als càrrecs a les persones que mantinguessin deutes amb el General.

Per limitar l'endogàmia política i familiar, els diputats no podien tornar a ocupar el càrrec fins després de quatre triennis i els oïdors de comptes fins després de tres. Es modificà també el procediment d'elecció dels oïdors, en el qual passaren a intervenir els diputats acabats d'elegir, i es reformà el sistema de designació dels diputats locals.

Les mesures de 1433 constituïren la primera reforma general de l'estructura administrativa creada el 1413 i afectaren àmbits centrals com l'arrendament dels impostos, els salaris i obligacions dels oficials i els mecanismes d'elecció dels responsables de la institució.

Altres aspectes de la Cort Les sessions tractaren també les irregularitats en l'administració de justícia, un dels principals greuges plantejats pels estaments durant les primeres dècades del regnat dels Trastàmara. Diverses constitucions i capítols de Cort aprovats entre 1431 i 1434 regulaven qüestions relatives a la justícia i a l'actuació dels oficials reials.

Durant la celebració de la Cort, el 9 de febrer de 1432, els estaments acordaren també la construcció de la Capella de Sant Jordi de la Casa de la Diputació, obra dirigida per Marc Safont i acabada el 1434.

Alfons el Magnànim abandonà Barcelona el 29 de maig de 1432 al capdavant d'una nova expedició mediterrània i no tornà mai més als seus regnes peninsulars. Des d'aleshores Maria de Castella exercí la lloctinència general a Catalunya i presidí la continuació de les Corts.

Renovació de la Diputació El juliol de 1434 foren elegits els diputats i oïdors del nou trienni 1434-1437:

diputat eclesiàstic: Pere de Palou, canonge i precentor de la seu de Barcelona; diputat militar: Ramon Galceran de Pinós i de Milany; diputat reial: Llorenç Rodon, burgès de Perpinyà; oïdor eclesiàstic: Roger de Cartellà, canonge i paborde de la seu de Girona; oïdor militar: Joan de Vilalba, donzell del Vallès; oïdor reial: Guillem Bosquets, ciutadà de Barcelona.

Referències

Barcelona (1431) Categoria:Història de Barcelona