Andrés Calamaro (Buenos Aires - 22 d'agost de 1961), músic i compositor argentí.
Biografia Inicis Quan Andrés va celebrar vuit anys demanà de regal un acordió, i més tard un tambor. Malgrat això, amb el temps, es va anar bolcant a la guitarra elèctrica i al piano, l'instrument on ha mostrat major fluïdesa i versatilitat.
Anys després, pescant taurons a Uruguai, Andrés escoltà la seva primera oferta de treball: un grup musical, ja en les seves hores baixes, necessitava un canvi en els teclats, i fou llavors quan un joveníssim Andrés sortí a les carreteres per primera vegada. Un temps després, es llaurà el seu propi futur, i fou a una audició per entrar en el grup Raíces, i entre els crits del Mundial de futbol, i els tambors del candombe, donà les seves primeres passes en el latin jazz, sent detingut per la policia de la dictadura. Calamaro debutà oficialment com a músic amb el disc d'aquest grup: B.O.V. Dombe.
Provà sort en boites, amb Los Plateros, tocà amb integrants d'una secta religiosa, i a tot arreu on pogués tocar un teclat, fins que, en els primers mesos de la dècada dels vuitanta, rebé la trucada que canviaria el seu destí: Miguel Abuelo, acabat d'aterra de l'illa d'Eivissa.
Amb Los Abuelos de la Nada trobà el seu lloc, tan desitjat, en l'olimp crioll del rock argentí, eren els primers anys vuitanta. Los Abuelos eren un combinat de poesia, funky, carretera i harmonies, format per sis músics de talent i personalitat, entre els quals estaven el productor i baix Cachorro López, el cantant de tangos Daniel Melingo i el ja mencionat Abuelo, Miguel Ángel Peralta.
A mitjans de dècada, i amb dos discs en solitari publicats (Hotel Calamaro, 1984, i Vida Cruel, 1986), Los Abuelos de la Nada es dissolen i Andrés continua sent assidu als estudis d'enregistrament, amb una prometedora carrera de producció musical, que inclou el disc que consagrà a Los Fabulosos Cadillac, entre altres gravacions realitzades entre Buenos Aires i Mèxic.
Conduint el seu propi programa de ràdio ("Bienvenidos al Hotel"), coneix a Ariel Rot i creen una societat musical per gravar llavors, dos discs solitaris d'Andrés i sortir a les carreteres de l'Argentina. Escullen intertar-ho a Espanya el 1990 i refundar-se amb el nom de Los Rodríguez, amb el desaparegut Julián Infante, l'igualment estimat Guillermo Martín, i un bateria anomenat Germán Dukakis.
Primers discs solistes En tornar a unir a Los Abuelos de la Nada, Miguel Abuelo convidà al jove Calamaro a participar com a teclista de la banda. Andrés havia rebut la invitació de Gustavo Cerati per integrar una banda que aquest estava formant, i que després seria coneguda com a Soda Stereo, però decidí estar al costat de Miguel Abuelo. Arribà l'èxit i en els recitals de la banda es congregaven multituds i les ràdios no paraven de passar els temes "Sin gamulán", "Mil horas" i "Costumbres argentinas", entre d'altres, totes creacions del jove Andrés.
El 1984 Calamaro publicà el seu primer treball com solista: Hotel Calamaro, amb producció de Charly García. Amb divergències entre els membres de Los Abuelos de la Nada, Andrés se separava del grup per dedicar-se per complet a la seva pròpia carrera. Poc temps després es publicava el seu segon treball com solista, Vida Cruel, recolzat per una important selecció de músics, ja que ell no comptava amb una banda estable per les seves presentacions i enregistraments. El disc obtingué molt mala crítica.
Després d'un any, Andrés decidí canviar el seu rumb musical i tornà al seu primer amor, el rock and roll. Això es reflectí en un nou treball de l'artista: Por mirarte, amb molt bona acollida per la crítica però baixes vendes. Entre els temes més destacats del disc destaquen "Loco por ti" (compuesta por Sergio Makaroff), "Cartas sin marcar" (escrita a mitges amb Ariel Rot o "Me olvidé de los demás" (cantada amb León Gieco). El treball trigà a ser editat, però Calamaro no va perdre el temps, car començà a treballar com a productor musical de bandes com Los Fabulosos Cadillacs, Los Enanitos Verdes, Don Cornelio y La Zona (banda liderada per Palo Pandolfo, que després formaria Los Visitantes.
Malgrat l'èxit com a productor musical, Calamaro es trobava més a gust component i tocant els seus propis temes. Conjuntament amb Herrera i Rot, acabat de tornar d'Espanya, formà una nova banda. Andrés i la seva banda enregistraren conjuntament amb diversos músics convidats l'àlbum Nadie sale vivo de aquí.
Espanya Amb una situació econòmica no gaire favorable a l'Argentina, a la primavera de 1990 decidí emigrar a Espanya, on s'uní amb Ariel Rot i Julián Infante, dos integrants del grup Tequila, per iniciar un nou projecte musical batejat com Los Rodríguez, paraula amb un significat específic en el vocabulari espanyol (s'anomena rodríguez a l'home que segueix treballant mentre la dona se'n va de vacances amb els fills, fet que li dona llibertat per fer coses que no pot durant la resta de l'any). Després de diversos anys com a solista, Calamaro tornava a formar una banda que acabava la seva formació amb Germán Villela a la bateria i Daniel Zamora en el baix. La banda edità tres àlbums en estudi (Buena suerte, Sin documentos i Palabras más, palabras menos) i un en directe (Disco Pirata).
Buena suerte tingué molt èxit a Buenos Aires. Aquest àlbum contenia el tema "Mi enfermedad", que Diego Maradona, en una versió cantada per Fabiana Cantilo, escollí per fer escoltar al públic present a l'estadi el dia que debutà com a jugador amb Newell's Old Boys, club de la ciutat de Rosario (Argentina). És un tema considerat un clàssic de la música argentina.
Després de Buena Suerte, arribà el segon CD, anomenat Sin documentos, on es troben els dos èxits més importants de la banda: Dulce Condena y Sin documentos.
El tercer disc, Palabras más, palabras menos (1995), fou el principal èxit de la banda. Els portà a realitzar diverses gires per Espanya i Llatinoamèrica i els col·locà al cim del rock en espanyol, sempre buscant una nova estètica i incorporant sons diferents al rock com el flamenc i la rumba. Dins d'aquest disc es trobava la cançó "Mucho Mejor", una de les més populars de la banda. A més, contenia un altre, compost per Joaquín Sabina i Andrés, "Todavía una canción de amor". Para no olvidar, un altre dels clàssics de la banda, una cançó amb estil flamenc, La milonga del marinero y el capitán, Aquí no podemos hacerlo (amb ritme reggae) i 10 años después són altres de les bones cançons que convertiren aquest CD en un dels més importants del Rock espanyol. Andrés Calamaro no podia para de crear, i al mateix temps que tocava amb Los Rodríguez seguia component. Així, edità els dos volums de la sèrie Grabaciones encontradas, que inclouen, tal com reflecteix el títol, enregistraments trobats en baguls, mobles de la casa dels seus pares i temes en els quals el músic éa acompanyat per personatges com Luca Prodan, vocalista de Sumo. Entre elles destaca "Buena suerte y hasta luego", cançó que Andrés reserva en els seus concerts als seus seguidors més acèrrims.
Però l'activitat amb Los Rodríguez continua a un ritme ferotge. Van publicar Palabras más, palabras menos el 1995 i un any després acordaren separar-se, encara que abans varen recopilar els seus millors temes, alguns enregistrats en estudi i d'altres en viu. Aquest àlbum recopilatori es batejà com Hasta luego, consolidant la banda pel que fa a vendes entre el públic espanyol, que va poder acomiadar-los en concert, acompanyats de Joaquín Sabina.
De nou en solitari Ja el 1997, quan l'èxit amb Los Rodríguez ja s'havia apaivagat, Calamaro inicià un nou projecte que el duria als Estats Units. En aquest país enregistrà, junts a músics de sessió, els temes del seu nou treball com a solista, titulat Alta suciedad, amb cançons com "Flaca", "Media Verónica", "Crímenes Perfectos" i "Loco", tema pel qual fou enjudiciat per fer apologia al consum d'haixix. No era el primer judici, perquè durant un concert a la Ciutat de la Plata, un comentari seu "Es una linda noche para fumar un porrito" el portà davant els jutges, d'on fou absolt sense càrrecs. Pràcticament totes les cançons del disc són potencials èxits. El disc superà les 500.000 còpies venudes en tot el món i portà al músic a realitzar un elevat nombre de concerts compartint escenari amb Fito Páez i Joaquín Sabina entre d'altres.
Amb el seu veloç ritme de composició, en un lapse de sis mesos, entre finals de 1998 i mitjans de 1999, més de 100 cançons estaven llestes per ser editades, però per problemes d'espai només se n'editaren 37. Així s'edità Honestidad brutal, fins al moment el disc més llarg de la història del rock argentí i, per alguns crítics, el millor treball de Calamaro. El disc inclou temes com "Paloma", "No tan Buenos Aires", "Con Abuelo" (homenatge a Miguel Abuelo, líder de Los Abuelos de la Nada), "Los aviones", "Son las 9", "Clonazepan y circo" i una versió, amb Virgilio Expósito, del tango "Naranjo en flor". "Paloma" és segurament la cançó més coneguda entre els seguidors de Calamaro. Honestidad Brutal porta a Andrés Calamaro al més alt de l'escena musical, amb el músic engolit pels excesos en què es veu rodejat.
L'Any 2000, després de fer una selecció de 300 temes, de 500 que enregistra, l'artista viatjà a Espanya amb els seus músics (Ciro Fogliata, Guillermo Martín, Candy Caramelo, Gringui Herrera i el "Niño Bruno") i enregistrà les 103 cançons que foren presentades en El salmón, un àlbum històric per la indústria musical per contenir cinc CDs.
Els temes del Salmón tracten de l'amor perdut i de la vida a contracorrent. Tot l'àlbum traspua melangia. Moltes cançons tenen un to d'acomiadament. Fins i tot "Tuyo Siempre", on sembla anunciar la seva retirada temporal dels escenaris. Curiosament, avisa de la seva hipotètica tornada a "¿Nos volveremos a ver?. Gràcies a aquest treball es guanyà l'àlies de "El Salmón", tal com se l'anomena avui en dia.
2004-2009 miniatura|Calamaro durant la gira "Dos Rodriguez" a Buenos Aires el 2006 El músic passà quatre anys sense editar cap mena de material. El buit comercial s'omplí amb participacions esporàdiques, que incloeren èxits com "Para siempre" amb Los Ratones Paranoicos, "Nada fue un error" amb Coti, "Moneda corriente" amb Estelares o "Ranchada de los paraguayos" amb Niño Josele.
A partir d'El salmón, Calamaro es manifestà a favor de la lliure circulació de cançons per la xarxa. "La música es de los que la quieren escuchar y de nadie más". Per recolzar amb l'acció aquesta filosofia oferí als seus fanàtics amb pàgines a Internet el material que ell produïa en estudi domèstic. Aquestes cançons aparegueren primer a Deepcamboya, un lloc batejat amb el nom de l'estudi on l'artista passa hores escrivint cançons. Els materials penjats a la xarxa eren de baixa qualitat sonora, la qual cosa provocà que un grup de seguidors (Camisetas para todos ) remasteritzés el material i, amb permís de Calamaro, deixar-lo disponible a Internet. Per assegurar la qualitat total dels enregistraments, Andrés Calamaro fundà Radio Salmón Vaticano, iniciant una mena de ciberestudi d'enregistrament a sitio web oficial.
El febrer de 2004 edità l'àlbum El cantante, un disc de versions de boleros i temes del cançoner llatinoamericà. A més, Calamaro afegeix tres temes que d'alguna manera estigueren circulant pel web: "Estadio Azteca", "La libertad" i "Las oportunidades". Fou produït per Javier Limón i enregistrat en el seu estudi. Compta amb la partipació de músics com Niño Josele i Jerry González.
A finals d'any es retroba amb els seus vells amics de Bersuit Vergarabat i després d'acompanyar-los en el tancament de la seva gira, s'uneixen per assajar part del repertori de Calamaro.