Enric III el Negre (29 d'octubre de 1017 – 5 d'octubre de 1056), dit igualment el Pietós, va ser un sacre emperador romanogermànic de la dinastia sàlica.

Era el primer fill de Conrad II d'Alemanya i Gisela de Suàbia. El seu pare el nomenà duc de Baviera (1027-1042) i duc de Suàbia (1038-1045). El dia de Pasqua de 1028 també el va nomenar co-rei d'Alemanya i el feu coronar a la catedral d'Aquisgrà per l'Arquebisbe de Colònia.

A la mort del seu pare el 4 de juny de 1039, esdevingué l'únic governant del regne i el 1046 fou coronat emperador a Roma pel papa Climent II. Es va enfrontar a Hongria, que convertí en el seu feu ampliant la frontera dels seus dominis fins al riu Leitha. També combaté als ducats per mantenir el poder imperial.

Es casà Gunilda de Dinamarca, filla del rei Canut el Gran, el 1306. A mort de Gunilda dos anys després es tornà a casar amb Agnès de Poitiers, filla del Duc d'Aquitània. Entre els fills d'aquests segon matrimoni s'hi troben el futur emperador Enric IV i Judit de Suàbia.

Enric duia una llarga cabellera i barba negra, d'on probablement li ve el sobrenom d'«el Negre».

Biografia Joventut Enric va néixer el 1017, fill de Conrad el Sali i Gisela de Suàbia. El 1024 el seu pare va ser elegit com a rei d'Alemanya marcant la històrica transició de poder de la dinastia otoniana a la dinastia sàlica, i des d'aleshores Enric va rebre una àmplia formació i va ser preparat per succeir-lo al tron. El seu pare el va incloure entre els seus consellers i li va donar responsabilitats de govern. A la mort d'Enric V de Baviera el 1027 el va nomenar duc de Baviera (com a Enric VI), i a la mort de Herman IV de Suàbia el 1038 rebé també el ducat de Suàbia (com a Enric I).

Per assegurar el manteniment de la seva dinastia, Enric II el va designar hereu el febrer de 1027 i fer coronar Rei dels Romans el 14 d'abril de 1028 amb només onze anys. L'arquebisbe Pelegrí de Colònia el va coronar l'abril de 1028 a Aquisgrà, i els nobles el van acceptar com a hereu al tron.

Com a part d'una aliança amb Canut el Gran de Dinamarca, el seu pare el va casar el 1036 amb la filla d'aquest, Gunilda de Dinamarca. L'any següent la parella va acompanyar Conrad II en una campanya al sud d'Itàlia, i durant el viatge de tornada Gunilda va morir víctima d'una epidèmia que s'estengué entre l'exèrcit imperial.

Amb la mort sense descendència de Rodolf III de Borgonya, Conrad II va aconseguir incorporar el Regne d'Arle a l'Imperi. La tardor de 1038 Enric va ser nomenat rei de Borgonya pel seu pare. El juny de 1039 va morir el seu pare Conrad II, i Enric II va ser reconegut com a hereu als regnes d'Alemanya, Borgonya i Itàlia.

Regnat miniatura|Enric III en una miniatura de 1040 La primera campanya militar d'Enric va ser contra Bohèmia, on el duc Bretislau I havia aprofitat el desconcert després de la mort de Conrad per conquerir Polònia, saquejar Cracòvia i intentar consolidar un imperi sota el seu govern. Tot i que els primers enfrontaments van ser desfavorables a Enric, que fou derrotat en agost de 1040 a la batalla del Brůdek.

El regne d'Hongria que des de la mort del seu fundador Esteve I es trobava en guerra civil entre els partidaris del nebot i hereu d'Esteve, Pere I d'Hongria, i els que s'oposaven a la seva orientació cristiana i la influència alemanya. En 1040 Pere va ser enderrocat per Samuel Aba i va fugir a Alemanya, on Enric el va acollir malgrat la seva antiga enemistat.

Bretislau va perdre al seu antic aliat i Enric va preparar una altra campanya a Bohèmia. El 15 d'agost de 1041, gairebé exactament un any després de la seva última expedició, Enric va aconseguir fer entrar les tropes alemanyes a Bohèmia per tres columnes: Messien, Baviera i Àustria. Quan els exèrcits van arribar a Praga, Bretislau es va rendir i es va sotmetre a Enric mitjançant un tractat de pau signat a Ratisbona pagant-li 8.000 lliures com a compensació. A partir d'aleshores Bretislau va ser fidel a Enric i estigué sovint a la seva cort i a les seves campanyes.

Els rebels van aconseguir expulsar a Pere I d'Hongria el 1041, però el 1044 Enric els va vèncer a la batalla de Ménfő i Enric va restituir a Pere. Per celebrar la victòria Enric es va vestir de penitent i travessà descalç el camp de batalla per anar a agenollar-se davant d'un tros de la vera creu i cantar el Kyrie eleison. Després va perdonar els seus enemics i va convidar als seus soldats a fer el mateix. Tot i que la situació a Hongria continuava sent caòtica i el 1046 Pere Orseolo moriria a mans dels rebels pagans, va ser succeït per Andreu I d'Hongria, un altre membre de la dinastia Arpad que va acceptar la supremacia de l'emperador i continuà defensant el cristianisme.

Després de combatre insurreccions a la Lorena, Enric es va desplaçar cap a Itàlia. La situació a Roma era caòtica degut a la corrupció de la cúria, que havia portat que tres papes estiguessin vius simultàniament: El papa Benet IX havia estat expulsat per una revolta popular. Gràcies als suborns fets per la seva poderosa família, el papa Silvestre III va arribar al papat, però en fou expulsat quan tornà Benet IX. Però Benet, sense cap vocació pel càrrec i desitjant de casar-se, cedí el papat a Gregori VI a canvi d'una important suma de diners. Les coses es complicaren quan Benet va voler tornar a recuperar el càrrec, de manera que amb Silvestre, hi hagué tres papes rivals: un amb la seu a la Basílica de Sant Pere del Vaticà, un a la Basílica de Santa Maria Major, i un tercer a la Basílica de Sant Joan del Laterà.

En el concili de Sutri, convocat i presidit per l'emperador, va destituir de Silvestre III i condemnat a tancar-se en un monestir, foren anul·lats els drets de Benet IX i es forçà l'abdicació de Gregori VI, imposar l'elecció d'un nou papa per acabar amb el cisma. Va escollir a l'alemany Climent II, el primer acte del qual va ser coronar-lo emperador i investir-lo patrici dels romans, amb el poder de nomenar papes que fins aleshores havia ostentat la noblesa romana. Enric no va trigar a fer ús de la nova atribució, ja que Climent moria l'any següent. Absent a Sutri, Benet IX no va acceptar la decisió i a la mort de Climent va tornar a entrar a Roma, va ocupar el palau de Laterà i es va convertir de nou en papa, però els exèrcits imperials van expulsar-lo definitivament el juliol del 1048. Deposat Benet IX, Poppo, bisbe de Brixen, es va convertir coma Papa Damas II en el tercer alemany en accedir al pontificat en ser designat per l'emperador després que l'arquebisbe Halinard de Lyon, va rebutjar l'oferiment.

miniatura|Sarcòfag d'Enric III a Goslar Va morir l'any 1056 i seria succeït pel seu fill Enric IV, de sis anys, sota la regència de la seva mare Agnès d'Aquitània.

Família Ascendència

miniatura|Enric i Agnès beneïts per la Mare de Déu (Espira) Núpcies i descendents El 1036 esposà a Gunilda de Dinamarca, filla de Canut el Gran. Tingueren una filla: Beatriu (1037-1061), esdevindria abadessa dels monestirs de Gandersheim i Quedlinburg.

El 1043 es casà en segones núpcies amb Agnès, filla del duc Guillem V d'Aquitània. Els fills de la parella foren: Adelaida (1045-1096), futura abadessa de Gandersheim i Quedlinburg. Gisela (1047-1053) Matilda (1048-1060), casada el 1059 amb el duc de Suàbia Rodolf de Rheinfelden Enric (1050-1106), futur rei i emperador com a Enric IV. Conrad (1052-1055), futur duc de Baviera com a Conrad II. Judit (1054-1092 o 1096), casada el 1063 amb Salomó d'Hongria i el 1089, en segones núpcies, amb el duc Ladislau I de Polònia.

Referències

Vegeu també Patària.

Categoria:Reis germànics Categoria:Emperadors romanogermànics Categoria:Reis d'Itàlia Categoria:Ducs de Baviera Categoria:Ducs de Suàbia Categoria:Ducs de Caríntia Categoria:Marcgravis Categoria:Dinastia sàlica Categoria:Morts a Saxònia-Anhalt Categoria:Ducs italians Categoria:Reis del segle XI