Benissa és una vila i municipi del País Valencià a la comarca de la Marina Alta, i és part de la mancomunitat de la Vall de Pop.
Geografia El terme municipal de Benissa té una extensió ampla que presenta una orografia heterogènia. Té uns 4 km de costa, formada majoritàriament per xicotetes cales i penya-segats. Entre les platges trobem la de les Bassetes, la Fustera, els Pinets, la Llobella, l'Advocat i el Baladrar. N'hi ha d'arena i de cudols, amb fons de roca aptes per a la pràctica del submarinisme.
La zona muntanyosa és formada per les serres d'Oltà, la Solana, la Mallà Verda i la imponent serra de Bèrnia, amb 1.128 metres d'altitud. S'hi fa escalada i senderisme, en què destaca la ruta de les Ermites (de Santa Anna, de Pinos, de Sant Jaume, de Pedramala, de Lleus, de Benimarraig) i la ruta de les Fonts i Llavadors (Pou d'Avall, Santa Anna, Orxelles, Núsols…).
El nucli urbà és de mitjana a uns 255 metres sobre el nivell del mar.
Localitats limítrofes El terme municipal de Benissa limita amb els de Xaló, Llíber, Senija, Gata de Gorgos, Teulada i Calp de la comarca de la Marina Alta i amb Altea i Altea la Vella a la Marina Baixa.
Climatologia El clima de Benissa és del tipus climàtic mediterrani subtropical.
La temperatura mitjana anual és de 16,5 °C. La temperatura mensual més alta és la del mes d'agost, amb 24,4 °C, seguida de la del mes de juliol amb 24,1 °C. La temperatura mitjana mensual més baixa correspon al mes de gener amb 10,6 °C.
A causa de la proximitat a la mar de gran part del territori de Benissa, les temperatures es veuen afectades per la brisa marina, que manté uns pocs graus més baixa la temperatura de les zones costaneres que a l'interior.
La precipitació mitjana anual és de 551,8 mm. L'estació seca correspon a l'estiu, amb tan sols 44,3 mm; i és l'estació hivernal la que recull una major quantitat de pluges, amb una mitjana de 204 mm. No obstant això és el mes d'octubre en el qual les precipitacions són més abundants, amb una mitjana de 86,7 mm.
La majoria de les precipitacions solen donar-se de manera torrencial, especialment en les pluges provocades per les tempestes de llevant. A voltes són acompanyades de pedra, principalment a les estacions de primavera o d'estiu. En època hivernal pot nevar a les cotes més altes de la serra de Bèrnia.
El règim d'humitat en què s'enquadra el terme de Benissa és del tipus mediterrani sec. <center> {| class=wikitable align=center |+ style="font-size:120%" |Observatori del Convent Franciscà |- style="background:#efefef;" ! 1978-1999 !! gen !! feb !! març !! abr !! maig !! juny !! jul !! agost !! set !! oct !! nov !! des !! TOTAL |- | Temp. màxima (°C)||13,8||14,3||17,3||17,4||20,1||24,1||27,7||28||25,4||21,6||17,4||14,8||20,1 |- | Temp. mitjana (°C)||10,6||10,8||12,7||13,6||17,4||20,7||24||24||21,7||17,7||13,7||11,5||16,5 |- | Temp. mínima (°C)||7,4||7,4||9||10||12,9||17,4||19,2||20,2||18,0||13,9||10,1||8,2||12,8 |- | Precipitacions (mm) ||52,9||39,6||49,9||53,1||43,6||18,5||8,6||20,3||69,7||86,7||75,4||69,5||551,8 |} </center>
Història A l'ample terme municipal, 69,71 km², hi ha vestigis de població de l'edat del bronze, així com pintures rupestres pertanyents a l'art llevantí a la zona del Morro de la Francesa. La troballa de monedes i àmfores dona fe del pas dels romans. El topònim àrab, Banu-Isa, i molts més Ben Isa, Benimallunt, Ràpita, Alfama, Mezquita entre d'altres indiquen clarament la procedència àrab del poble. Quan, el 1248, Jaume I conquistà i cedí el lloc a Jaume de Gruny, la població queda majoritàriament musulmana encara que molt repartida per masos i poblets. Tanmateix, la població cristiana va crear el nucli urbà per a assentar-se. El 1381 hi havia 56 cases de cristians, i n'hi havien 71 el 1409; a més, els musulmans s'assentaren a Benimallunt (11 cases), Albinyent (11) i Benimarraig (4). Va formar part, juntament amb Altea, Calp i Teulada, d'un senyoriu, un dels senyors del qual fou Roger de Llúria. Al llarg dels segles i va sofrir nombrosos atacs dels pirates barbarescos. La repoblació posterior a l'expulsió de 1609 va fer-se amb gents procedents dels Pirineus, Catalunya i Aragó els quals emmurallaren el poble.
Demografia i economia La revisió del padró municipal de 2016 dona una xifra d'11.000 habitants, de gentilici benissers/benisseres (col·loquialment benisseros). Hi ha dos nuclis de població: Benissa i Fanadix.
L'agricultura és quasi completament de secà. Es tracta de vinya, per a vi i panses, ametllers, garrofers i oliveres. La propietat de la terra és molt repartida (90% de les explotacions tenen menys de 5 ha). Aquesta ha estat tradicionalment la principal font de riquesa, però ha estat desplaçada pel turisme que a hores d'ara és el motor de l'economia local. També hi ha hagut una tradicional indústria de mobles. centre|miniatura|500px|Vista panoràmica de Benissa
Urbanisme miniatura|Carrer de santa Anna Evolució urbanística El primitiu recinte històric de Benissa era un recinte emmurallat que s'alçà després de la conquesta cristiana. Estava format per una porta principal que se situava a l'actual plaça del Portal, on s'alçava la desapareguda Església de Sant Pere, que havia sigut dissenyada com a peça aïllada de defensa en cas de necessitat.
Les muralles que rodejaven el recinte primitiu eixien de la plaça i seguien l'alineació del carrer de Santa Bàrbara baixant pel carrer del Bot, on s'alçava l'altra porta que comunicava amb la moreria o raval. Ací es conserva el traçat vell del carrer del Forn, per a unir-se al carrer del Pare Andreu amb el carrer de les Parretes, tancant-se novament a la plaça del Portal.
Al es va millorar la fortificació de l'Església de Sant Pere posant merlets als murs i afegint matacans. La vila romangué tancada a les muralles. En el es va construir el Convent dels Pares Franciscans fora de les muralles.
Al la població va augmentar considerablement, i va passar de 212 habitants l'any 1712 a 800 el 1794. Això suposà una expansió del nucli de població. Les edificacions començaren a enllaçar el Convent Franciscà amb el recinte antic. Així s'originaren els carrers de Sant Doménec i Sant Josep. A les acaballes del , Benissa tenia una estructura en forma de dos llargs carrers paral·lels als extrems dels quals hi havia les dues esglésies, la parroquial i la dels pares franciscans.
En la primera meitat del comptava, a més dels del barri antic, amb els carrers de Santa Bàrbara, Parretes, Sant Francesc, Sant Doménec, carreró del Cabot, Sant Josep, Escoto, Trinitat, Alacant, Perill i Pare Andreu.
En la segona meitat del Benissa superava els 5.000 habitants. L'evolució urbana va modificar l'estructura antiga i de 1860 a 1910 es va desenvolupar l'Eixample, amb la construcció dels carrers del Reverend Pare Melcior, Sant Nicolau, El Salvador, Sant Joan, Sant Sebastià, i alguns habitatges aïllats. Així es va posar en contacte la trama urbana amb l'eix de comunicacions constituït pel camí de València a Alacant.
El creixement urbà cap al sud d'este eix haurà d'esperar fins al 1950 per les dificultats imposades per la topografia.
Tipologia urbanística
La casa rural Correspon al que generalment s'anomena «caseta de camp», que evoluciona a partir d'una unitat elemental per addició de diversos cossos amb distintes funcions agrícoles complementàries. L'habitatge pròpiament dit és de planta rectangular i d'una, dues o tres crugies amb coberta d'un o dos vessants. La distribució funcional és variada.
La «casa compacta» és l'opció bàsica a l'hora de concebre la casa. Segons la seua estructura típica, està destinada a habitació permanent, sol presentar dues o tres crugies paral·leles a la façana i una o dues plantes.
Un segon cos té una funció exclusivament agrícola i es troba adossat al cos central o bé separat pel corral. Complix les funcions de quadra en la part baixa, i de pallissa, al pis de dalt. Una obertura situada sobre l'estable permetia fornir de farratge els animals.
L'accés a l'habitatge sol trobar-se a la cara sud i està protegit de la forta insolació estiuenca amb un cobert d'un vessant. Quan el cobert té una funció estrictament agrícola, com ara preservar la pansa de la humitat, s'anomena riurau. La majoria de cases rurals del terme municipal són riuraus, i hi ha notables variacions dels uns als altres: cases amb naia, cases porticades, etc. El riurau pot edificar-se exempt o formant un cos independent, d'una o dues crugies. Donada la seua funció agrícola, sol edificar-se amb arcs de menor elegància i menys riquesa de materials que les naies.
Tota la instal·lació es completa amb els elements següents:
El sequer. Es tracta d'una esplanada amb la terra compactada i neta de pedres, on la pansa, estesa sobre canyissos, era posada a assecar al sol.
L'era de batre. L'era de batre és una esplanada xicoteta, de forma circular, de terra compactada i neta de pedres construïda a zones ventoses per a batre i ventar els cereals amb l'ajuda de tracció animal.
L'aljub o cisterna. Recull l'aigua pluvial de la teulada o directament del terreny si disposa d'un sistema d'arreplegadors. Pot trobar-se exempt, cobert amb una volta o col·locat al riurau.
El fornet o forn Es col·loca en un angle del riurau, en riurau aïllat o com a element exempt.
El safareig Es tracta d'un dipòsit d'obra amb pla inclinat de pedra que s'utilitzava per a rentar la roba i per a la preparació de la dissolució insecticida de sulfat de coure. Es col·loca al riurau, en un cobert o com a element exempt.
El fornet d'escaldar Consta d'una cambra, que s'ha fet buidant el terreny o aprofitant un desnivell natural, recoberta interiorment amb pedra de tap o rajola. Està dotat d'una boca lateral per a l'alimentació del foc i una boca dalt de la volta. Arran de terra es col·locava el calder de ferro amb el raïm de moscatell i el lleixiu.
La casa de tros Són les edificacions establides en les grans explotacions agràries, amb les instal·lacions vinculades a l'activitat agrícola. Destinades com a habitatge dels treballadors, també poden tindre un altre habitatge en planta alta destinat als propietaris. Normalment es resolen amb un cos de doble altura que allotja els habitatges i els patis. Al voltant d'eixe cos es distribuïxen els cossos que allotgen els espais econòmics. També tenen els annexos esmentats en les cases rurals.
La casa de poble És una casa agrícola familiar al nucli urbà, construïda sobre l'anomenada parcel·la gòtica. Té dimensions aproximades entre els 4 i 8 metres de llargària de façana, i una fondària d'entre 12 i 20 metres, inclòs el corral. L'altura original és de dues plantes (baixa i pis), encara que amb excepcions en tindrà tres. La planta baixa es destina a habitatge i l'alta s'utilitza com a magatzem assecador de productes agrícoles.
La casa té dues crugies. A la primera se situen l'entrada i els dormitoris (un o dos), segons l'amplària de la parcel·la; i a la segona la zona comunitària que inclou les funcions d'estar-menjador i cuina. Les dependències auxiliars d'ús agrícola i les noves instal·lacions que s'incorporen a l'esquema bàsic a partir del , la cuina i el lavabo, ocuparan l'espai sostret al pati o corral. Amb posterioritat, a la primera planta i del costat de la façana apareixeran espais dedicats a dormitori.
La façana és dominada per un buit d'accés, generalment de prou amplària per a donar accés al carro i la cavallerissa, que consistix en un arc de mig punt i després un arc de llinda. L'espai queda remarcat mitjançant carreus de pedra calcària o de tosca. La resta de buits són de xicotetes dimensions. Eixa tipologia ha patit diverses transformacions al llarg del temps. Es va afegir una planta, de manera que la cambra va passar a ocupar la planta superior. Es va situar el balcó volat en posició central a la primera planta, va augmentar la mida dels buits i se'ls va dotar de forats de reixes, etc.
D'exemples actuals que mostren eixa evolució al llarg dels segles se'n poden trobar a la major part de carrers del centre històric.