miniatura|Parada de fruita al mercat de la Boqueria. miniatura|Fruita del bosc La fruita és el conjunt de fruits comestibles. És una subcategoria dels fruits, mot que en general, indica l'òrgan d'una planta que conté les llavors, de les quals només una part són comestibles. La majoria de les fruites es poden menjar sense cap preparació i tenen un gust dolç. La fruita és una categoria econòmica o alimentària, sovint en la combinació «fruita i verdura» mentrestant el fruit és un concepte biològic. La fruita, fresca o seca, és una part essencial d'una dieta sana.
La fruita fresca és una de les principals produccions agràries dels Països Catalans, sobretot a Catalunya, Catalunya del Nord i el País Valencià. A Catalunya, el consum de fruita (inclou sucs, melmelades i fruita congelada) és de 118,45 kg per persona per any (mitjana de 2018-2022).
Entre la fruita més popular hi ha: actinídia, alvocat, albercoc, baia, bacora, bresquilla, caqui, cirera, coco, codony, dàtil, figa, figa palera, grosella, guinda, llima o llimona, llima o llimona dolça, maduixa, maduixot, magrana, mandarina, mango, meló, meló d'alger, móra, móra roja, nabiu, nespra, pera, ananàs o pinya americana, plàtan o banana, aranja, poma, préssec, pruna, raïm, síndria, taronja, xirimoia.
Categories Fresca, seca i dessecada Es distingeix entre fruita fresca i fruita seca. En la fruita seca hi la fruita naturalment seca, sobretot les nous i altres oleaginoses, i la que va ser sotmesa a un procediment actiu d'assecament controlat que es diu també fruita dessecada. Els primers no canvien gaire d'aspecte ni de gust, els dessecats, al contrari sí, com ara raïm i panses, l'exemple emblemàtic. És la tècnica de conservació més antiga.
Varietats miniatura|diferents tipus de fruitaLa majoria de les espècies tenen varietats diferents i el joc de la genètica en crea regularment de noves. La recerca de la millora vegetal és mol antiga i la domesticació d'espècies vegetals i animals ja va començar al neolític. El desenvolupament de la ciència (bioquímica), genètica i sobretot la biotecnologia alimentària ha augmentat les possibilitats d'intervenció des de mitjan .
La creació de noves varietats segueix dos objectius: millorar el gust i la qualitat tècnica. Des de mitjan els laboratoris fitogenètics s'han centrat sobretot en la qualitat tècnica: resistència a les plagues i al transport, bona conservació, rendiment per hectàrea, forma i color… de vegades a costa del gust i del plaer del bon menjar. «Les bones maduixes de ca l'avia» eren delicioses i no era gens greu que es feien malbé poc després de la collita. No calia que sobrevisquessin a la cadena logística de la gran distribució. Conciliar els interessos dels consumidors, distribuïdors i cultivadors, tot evitant l'enginyeria genètica, és una tasca especialment complexa per als biotecnòlegs.
Maduració climatèrica La maduració de les fruites carnoses correspon a una sèrie de canvis bioquímics, fisiològics i estructurals. Hi ha diferències entre espècies, però, les fruites es poden dividir en dos grans grups: climatèrics i no climatèrics, segons el paper de l'etilé. Si una fruita presenta un pic de respiració i producció d'etilè durant la maduració es parla de fruita climatèrica. Sota la influència d'aquest factor comencen els canvis de color, aromes, textura, sabor i altres atributs bioquímics i fisiològics. Entre les fruites climatèriques hi ha entre altres: poma, pera, plàtan, bresquilla, albercoc i xirimoia. Collir-se immadures («verds») permet conservar-los en magatzems amb atmosfera i temperatura controlades i afegir-hi etilè per iniciar el procés de maduració.
En canvi, les fruites no climatèriques maduren independent de l'etilè i es coneixen pocs mecanismes reguladors subjacents als canvis bioquímics. En aquesta categoria hi ha els cítrics (taronja, llimona, mandarina…), pinya, raïm, meló i maduixa. S'han de collir i menjar madures, perquè després de la collita el gust ja no evoluciona, i comença el procés de la senescència.
Forma de la llavor miniatura|Parts d'una fruita de pinyol La fruita de pinyol té una llavor grossa i de corfa dura, anomenada pinyol o endosperma, com l'albercoc, la cirera o la bresquilla. Se'n consumeix la pulpa (mesocarpi) i la pell (epicarpi). L'ametlla és una escepció, perquè és un pinyol que no té polpa ni pell comestible i se'n menja l'endosperma. Són difícils per conservar i de temporada relativament curta i per això se'n promouen diverses preparacions a valor afegida de conservació llarga.
Fruites de llavor: Són les fruites que molts llavors xicotetes i de corfa menys dura com la pera i la poma. Els cítrics tenen molts llavors xicotets —excepte les varietats cultivades per no en tenir— però no caben en aquesta categoria.
Fruita de gra: Són aquelles fruites que tenen infinitat de minúscules llavors com la figa i la maduixa.
Senescència Les transformacions que es produeixen en les fruites després de la maduració són: degradació de la clorofil·la i aparició de pigments grocs anomenats carotens, i rojos denominats antocians; degradació de la pectina que forma l'estructura, i transformació del midó en sucres i disminució de l'acidesa, així com pèrdua de l'astringència. Aquestes transformacions continuen fins al deteriorament de la fruita.
Segons la forma Fruita simple: Es desenvolupen a partir d'un sol pistil, mono o pluricarpelars, com ara el raïm, les taronges o el meló. Al seu torn les fruites simples poden donar origen a cinc modalitats principals: Baia: El pericarpi sencer, és a dir, les tres capes exocarpi, mesocarpi i endocarpi estan poc diferenciades. Les parets de l'ovari engrosseixen i es fan sucoses. Part de l'exocarp forma una pell com ara els plàtans, dàtils, kiwis, nabius. Posseeixen una o més llavors. Exemples: raïm, riber vermell i kiwi. Hesperidi: s'assembla de lluny a la baia, però l'interior del fruit està dividit per septes o barandats donant origen a tants gallons com a carpels, per exemple, tots els cítrics. Tenen diverses llavors, però el comfort del consumidor per partenocàrpia es conreen variants sense. Pepònide: Fruit carnós amb pell dura. Les llavors poden estar disperses pel pericarpi o bé agrupades en filaments. No es distingeix l'endocarpi. És típic de les cucurbitàcies, exemple: síndria, meló. Drupa: Tenen una o poques llavors envoltades d'un endocarpi fibrós i dur, generalment deixant un buit entre ell i el mesocarpi carnós. L'exocarp dona origen a una pell suau com per exemple les bresquilles, prunes, cireres i mangos. També s'anomenen fruites de pinyol. Pom: És una fruita carnosa. Les llavors o pipes estan rodejades per un endocarpi coriaci. La part carnosa procedeix del hipant (la base de la flor) com per exemple la poma i la pera. Fruita composta o agregada: És una mena de conglomerat de fruites simples, com ara el gerd o les mores, que són fruites de pinyol juntes.
Fruita múltiple: Es desenvolupen a partir d'un conglomerat de flors o inflorescència que posseeixen múltiples ovaris, cada un procedent d'una flor distinta, que es fusionen en una fruita, generalment carnosa, en aconseguir la maduresa la pinya tropical.
Composició nutricional La composició química de les fruites depèn sobretot de l'espècie, la varietat i el seu grau de maduració. Aigua: Més del 80% i fins al 90% de la composició de la fruita és aigua. A causa d'aquest alt percentatge d'aigua i a les aromes la fruita és molt refrescant. Glúcids: Entre el 5% i el 20% de la fruita està format per sucres. El contingut pot variar des d'un 20% al plàtan fins a un 5% al meló i maduixes. Les altres fruites tenen un valor mitjà d'un 10%. El contingut en glúcids pot variar segons l'espècie i també segons l'època de recol·lecció. Els carbohidrats són generalment sucres simples com fructosa, sacarosa i glucosa, sucres de fàcil digestió i ràpida absorció. Fibra: Aproximadament el 2% de la fruita és fibra alimentària. Els components de la fibra vegetal de les fruites són principalment pectines i hemicel·lulosa. La pell de la fruita és la que en conté més, però també és on es poden trobar amb alguns contaminants com a restes d'insecticides, que són difícils d'eliminar si no és amb el pelat de la fruita. La fibra soluble o gelificant com les pectines formen amb l'aigua mescles viscoses. El grau de viscositat depèn de la fruita de què procedisca i del grau de maduració. Les pectines exerceixen per tant un paper molt important en la consistència de la fruita. Vitamines: Com els betacarotens, vitamina C, vitamines del grup B. Segons el contingut en vitamines es poden classificar en dos grans grups: riques en vitamina C: contenen 50 mg/100 (cítrics, meló, maduixes, kiwi, etc.) i riques en vitamina A, amb abundància de carotens (albercocs, bresquilla, prunes, etc.). Greix: no contenen pràcticament greixos (excepte algunes varietats com l’alvocat i el coco) Com a excepció tenim fruites greixoses com l'alvocater que posseeix un 16% de lípids i el coco que arriba a tenir fins a un 60%. L'alvocater conté àcid oleic que és un àcid gras monoinsaturat, però el coco és ric en greixos saturats com l'àcid palmític. En tenir un alt valor lipídic tenen un alt valor energètic de fins a 200 Quilocalories/100grams. Però la majoria de les fruites són hipocalòriques respecte al seu pes. Sals minerals: Igual que les verdures, les fruites són riques en potassi, magnesi, ferro i calci. Les sals minerals són sempre importants però sobretot durant el creixement per a la formació del pinyol. El mineral més important és el potassi. Les que són més riques en potassi són les fruites de pinyol com l'albercoc, cirera, pruna, bresquilla, etc. Valor calòric: El valor calòric vindrà determinat per la concentració principalment pels sucres, oscil·lant entre 30-80 kcal/100g i fins a 300 kcal per a la fruita seca. Les proteïnes són escassos en la part comestible de la fruita fresca, uns 0,1 a 1,5%, poden atènyer fins a 20% en fruits secs com ara les ametlles, festucs, anacards i cacauets. Aromes i pigments: La fruita conté àcids i altres substàncies aromàtiques que junt amb el gran contingut d'aigua fa que siga refrescant. El sabor de cada fruita vindrà determinat pel seu contingut en àcids, sucres i altres substàncies aromàtiques. L'àcid màlic predomina en la poma, l'àcid cítric en taronges, llimes i mandarines i l'àcid tàrtric en el raïm. Per tant, els colorants, les aromes i els components fenòlics astringents encara que es troben en molt baixes concentracions, influeixen de manera crucial en l'acceptació organolèptica de les fruites.
La fruita en la dieta humana Les fruites pertanyen al grup 5 de la roda d'aliments, rics en sucres, vitamines C i A i sals minerals. Pel seu alt contingut en vitamines i sals minerals pertany al grup d'aliments reguladors. Les fruites es localitzen en el segon pis de la piràmide d'aliments, és a dir, que es recomana la ingesta de 2 peces de fruita en xiquets i 4 peces en l'adult al dia. Per bé que en la classificació general per grups, les verdures i fruites són en grups diferents, els nutrients que contenen són semblants, encara que en el cas de les fruites el contingut en hidrats de carboni és més elevat i això les converteixen en aliments un poc més energètics. Per tant, són aliments de baix valor calòric, ja que quasi el 80% de la seua composició és aigua, i es recomana en les dietes per a l'obesitat. És preferible menjar una peça de fruita abans que una peça de brioixeria. La fruita conté fibra dietètica. A més, conté múltiples micronutrients que actuen sinèrgicament com antioxidants i sembla que són substàncies protectores contra el càncer; s'ha demostrat en estudis epidemiològics en el càncer de pròstata i càncer de còlon. També protegeix de múltiples malalties cròniques com l'arterioesclerosi i la diabetis mellitus.