La deontologia professional periodística o ètica periodística és un ordre normatiu que afecta l'activitat periodística. Està format per un conjunt de normes que en determinades circumstàncies se senten com a obligatòries. També desenvolupen aquesta funció reguladora, entre d'altres, el dret i la moral. Aquesta doctrina garanteix l'aplicació dels principis ètics de la professió. Ho aconsegueix regulant el dret col·lectiu a la llibertat d'expressió, en concret, la llibertat d'informar i difondre continguts informatius. No es pot concebre una societat de masses, moderna i democràtica sense la presència de llibertat d'informació. Des de l'any 1948 a la Declaració Universal dels Drets Humans està registrat a l'article 19 on es garanteix el seu compliment.
La deontologia és "la branca de l'ètica l'objecte d'estudi del qual són els fonaments del deure i les normes morals" d'una professió determinada, com és el cas del periodisme. El conjunt de normes que limiten i regulen l'exercici de la professió no tenen caràcter sancionador però són interioritzades com si fossin obligatòries. Els principis ètics periodístics tenen la responsabilitat de conscienciar als periodistes del seu compromís a la veritat informativa.
La informació periodística lícita és verídica i desvinculada de qualsevol interès polític, social o econòmic i el periodista criteri és el que la proporciona o rectifica quan comet un error.
La deontologia professional queda plantejada com un conjunt sistemàtic de normes mínimes que un grup professional determinat estableix i que reflecteix una concepció ètica comuna majoritària dels seus membres. Representa una objectivació dels diferents conceptes ètico-professionals subjectius, que estaran més o menys d'acord amb l'entorn social i ha de prendre en consideració les concepcions ètiques individuals.
La implantació de codis ètics als mitjans de comunicació espanyols és un fenomen recent i encara no són molts els que els tenen. En els seus aspectes bàsics, guarden una notable semblança amb altres en vigor a tot l'Occident: en regular tot allò relatiu a la intimitat, l'honor, les relacions amb les fonts i la incompatibilitat d'algunes activitats amb la funció informativa. No obstant això, queden notables llacunes quant a qui està encarregat de fer complir aquests codis, així com la sanció per aquells que els vulnerin. També hi ha sensibles diferències en alguns aspectes concrets si es comparen els relatius als medis escrits amb els dels audiovisuals.
Història Orígens Jeremy Bentham va ser el primer que va fer al·lusió al concepte deontologia a la seva obra, publicada després de la seva mort, Deontologia o ciència moral. En un origen, la deontologia era una teoria ètica amb gran pes utilitarista, a la que s'intentava racionalitzar un codi moral, recollint una explicació pràctica com orientació. Emmanuel Derieux adaptà el concepte de deontologia a l'àmbit professional. Va afirmar que gràcies a ella, l'ètica professional adquireix un reconeixement públic. Així, a poc a poc, la deontologia va passar a l'àmbit professional, fins que M. Simon publicà Ciència dels deures professionals del metge el 1845. A l'àmbit periodístic, la deontologia professional cobrarà força a principis del , i s'establirà definitivament després de la Segona Guerra Mundial.
La regulació de l'activitat periodística des del punt de vista deontològic augmentà la seva importància arran de la instauració de les democràcies liberals. L'anomenat "quart poder" s'entenia com a instrument de control sobre els abusos de poder, de forma que la ciutadania obtenia informació imparcial a través dels medis.
Històricament, el paper emprès per la premsa a partir del era més que manifest. Aquest va ser el detonant perquè alguns autors, sobretot als Estats Units, comencessin a observar el paper que la premsa havia tingut al llarg dels segles XIX i XX, i més concretament, durant les dues guerres mundials. Els diversos estudis van demostrar que la premsa s'havia desviat notablement de la seva funció primordial: informar. Això va fer que es plantegés cap on s'havia desviat la qualitat de la informació des del XIX cap endavant. El dret a rebre informació i a facilitar informació és un dret inclòs a la Declaració dels Drets Humans firmada a la independència d'Amèrica, la Revolució Francesa i les revolucions burgeses de 1848. El codi deontològic aplicat a l'àmbit de la comunicació és aleshores, un fenomen de la Modernitat. Als inicis, aquests ja recollien uns principis bàsics de veracitat i exactitud que implicava cert comprimís professional amb l'activitat. El suggeriment del concepte de codi deontològic periodístic com a tal radicà en un període en què hi havia la inexistència d'una identitat professional. Es produeix un ús polític dels codis que desembocarà a la pèrdua de significat d'aquests i la seva consegüent revisió i reemplaçament. Aquesta etapa proposa, a més, una amenaça per a la llibertat d'expressió.
L'Informe Hutchins L'any 1942, el responsable de la revista Time, Henry Lluïx, conscient de la desviació que havia sofert el periodisme, reflexiona sobre la realització d'un estudi centrat en la situació dels mitjans de comunicació. Aquest treball el va realitzar al costat del rector de la Universitat de Chicago Robert Hutchins qui, envoltat d'experts en Ciències Socials, va plasmar les seves conclusions en una premsa lliure i responsable (1947). En aquest treball exposa la situació de la premsa als Estats Units i proposa solucions per a aquells punts criticables. Un dels punts més destacats de l'informe Hutchins se centrava en la necessària intervenció governamental per a solucionar els problemes que s'enumeraven en el treball. Curiosament, va ser aquest darrer punt, el que major rebuig va suscitar a la premsa nord-americana. L'any 1902, Joseph Pulitzer, conscient dels dolents rumbs que estava seguint el periodisme, va crear l'Escola de Periodisme de la Universitat de Colúmbia a Nova York.
En certa manera, era elevar la professió periodística al rang universitari i assolir així un enfocament més professional. L'informe Hutchins va donar lloc a una teoria, a una doctrina: Teoria de la Responsabilitat Social de la Premsa. Configuració teòrica d'una primera doctrina on es reflectia l'enorme influència de la premsa per a dirigir l'opinió pública a favor dels dirigents del mitjà.
L'Informe McBride La revolada de l'informe Hutchins es va perllongar molt de temps. Així i tot, el 1979, la UNESCO, conscient d'aquesta situació desigual a la qual la informació estava controlada per les grans empreses de comunicació, a la qual sempre es parlava dels mateixos assumptes i dels mateixos països, encarrega un altre informe: l'informe McBride. Aquest informe va ser realitzat per l'irlandès Sean McBride qui, igual que Hutchins, es va envoltar d'una sèrie d'experts en el món de la comunicació per a elaborar un treball titulat Un sol món, veus múltiples (1980), on es recullen tots els delictes del poder que atempten contra el periodisme i que inclou un aspecte nou: els drets i deures del periodista. Diferents països van participar en l'elaboració d'aquest informe que va suposar una radiografia del món de la comunicació mundial als anys 70.
Entre els deures, hi ha tres punts que coincideixen en els dos informes (Hutchins-McBride): Responsabilitat social dels professionals que implica una sèrie d'obligacions cap a l'opinió pública. Ja l'informe Hutchins establia que calia diferenciar el que és informació del que és opinió; és aquí on s'instaura aquesta responsabilitat social. El periodisme ha de respectar les lleis per a no vulnerar els drets dels ciutadans. Necessitat d'assumir la responsabilitat contractual amb la nostra empresa. Ambdós informes marquen així un abans i un després en el deure periodístic des del punt de vista deontològic; i es tractava d'imposar un nou ordre al món de la comunicació internacional.
D'ecada del 1980 Als anys 80, s'assoleix un període de relativa estabilitat en les relacions intervencionals favorable a la consagració de nous valors que motivaren una revisió dels codis existents. Durant la dècada dels 90, sorgeix una preocupació al voltant dels problemes socials per les noves amenaces a la democràcia com corrupció, racisme, terrorisme, etc. Això ha motivat una renovació dels codis que segueix oberta degut als problemes vigents que plantegen l'excessiva concentració dels mitjans a les corporacions internacionals, la competència agressiva, etc.
Les conseqüències també s'observaren a Espanya al voltant dels primers anys de la dècada de 1980. Als diaris espanyols, l'informe va provocar una reflexió manifesta tant en medis públics com privats. Aquesta reflexió, que cal tenir en compte, només és possible després de la mort de Franco. Josep Lluís Gómez Mompart, catedràtic de la Universitat Autònoma de Barcelona, estableix tres grans etapes del periodisme espanyol, des del 1975 fins a la publicació de l'informe:
1975-1982 Es tracta d'una etapa de transició en la qual la funció del periodisme és eminentment pedagògica. Això s'observa en l'exposició "Parlament de Paper": el que no es debatia a un Parlament, que no existia es debatia als diaris. Els medis, i sobretot els diaris, van ser els que van començar a fer reflexions sobre la necessitat de donar lloc a un canvi. Apareix la FAPE i noves associacions periodístiques. També es plantejà què fer amb els medis del Moviment, totalment intervinguts, d'empreses deficitàries i amb un contingut partidari del Règim. Es planteja, així, la necessitat d'instaurar medis lliures que foren reflex de la democràcia, que estava a punt d'arribar, i fomentar una premsa lliure; per això, calia destapar la premsa del Moviment i formar una premsa independent que assumís la seva responsabilitat de convertir-se en un servei social.
1982-1989 Es redactà i s'aprovà la Constitució espanyola. Al debat es va incluir també l'article 20 relacionat amb el món de la informació. En 1971 i 1972 sorgeixen a Espanya les primeres escoles de periodisme, i és en aquesta segona etapa quan accedeixen els primers llicenciats al mercat laboral. S'instaura una formació universitària, amb llibertat de càtedra, immersa a la branca de Ciències Socials. Després de la formació de les primeres associacions de professionals del món de la comunicació, sorgeixen les primeres associacions de consumidors que demandaven aquella responsabilitat dels medis a ser un servei públic.
Codis deontològics Codi Internacional d'Ètica Periodística (UNESCO)