Lescàndol Watergate (o simplement Watergate) va ser un escàndol polític que provocà una greu crisi constitucional durant els anys setanta del segle als Estats Units d'Amèrica. L'escàndol va prendre el nom del complex comercial i residencial anomenat WatergateWatergate, literalment, vol dir "porta de l'aigua". Hi ha una escalinata a l'oest del Lincoln Memorial, que baixa al Riu Potomac. D'aquí li ve el nom a Washington DC, seu del comitè electoral demòcrata.
miniatura|Richard Nixon.
Tot va començar el 17 de juny de 1972 amb la detenció de cinc homes a sou del comitè de reelecció del president republicà Richard Nixon mentre intentaven entrar il·legalment i col·locar aparells d'escolta a les oficines del Comitè Nacional del Partit Demòcrata (DNC), al complex Watergate de Washington. L'FBI va connectar els pagaments als lladres amb una caixa B de fons per subornar, del Comitè de reelecció presidencial (CRP) el 1972. Com a prova organitzada contra l'equip presidencial, que incloïa antics membres de l'equip que van testificar-hi en una investigació conduïda pel Comitè del Senat pel Watergate, fou revelat que el president Nixon tenia un sistema de gravació amb cintes magnetofòniques a les seves oficines i que havia gravat moltes converses.Aquest llibre és el volum 1, d'un total de dos volums. Ambdós volums comparteixen el mateix ISBN a la Biblioteca del Congrés. En aquest cas, E859. C62 1973 Aquestes gravacions implicaven el president, i revelaven que hauria intentat encobrir el robatori.La prova era força simple: hi havia la veu del President, gravada el dia 23 de juny de 1972, on s'adreçava a la CIA perquè aturés una investigació de l'FBI, atès que seria políticament inoportuna per a la seva reelecció. Això era clarament una obstrucció a la justícia. Després d'una sèrie de batalles judicials, el Tribunal Suprem va dictaminar que el president havia d'entregar les cintes, la qual cosa, finalment, va fer.
En veure a prop l»impeachment a la Cambra de Representants i una forta possibilitat que el Senat l'inculpés Nixon va dimitir com a president el 9 d'agost de 1974."I el cop més punyent de tots va arribar a finals de la tarda quan el President va rebre, al seu Despatx Oval, els líders del Congrés del seu partit — Barry Goldwater, Hugh Scott, John Rhodes. Les explicacions de tots tres coincideixen....Goldwater proclamà que no hi havia més de quinze vots segurs, a favor seu, al Senat..." "Ben aviat Alexander Haig i James St. Clair s'assabentaren de l'existència d'aquesta cinta i estaven convençuts que estaria garantit limpeachment a la Cambra de Representants i la inculpació al Senat." El seu successor, Gerald Ford, proclamà una amnistia «per tots els delictes»» que Nixon hagués comès contra els Estats Units mentre era president.
Antecedents Nixon havia estat vicepresident durant el mandat d'Eisenhower i va concórrer a les eleccions de 1960 contra John F. Kennedy, però les va perdre. Lluny de resignar-se, ho va tornar a intentar vuit anys més tard. Finalment, el 1968, Nixon va guanyar les eleccions presidencials dels Estats Units, tot i que per un marge estret, al candidat demòcrata Hubert Humphrey. El marge fou tan estret que, segons les enquestes, hagués pogut perdre si les eleccions s'haguessin celebrat uns dies després. Per a evitar haver de passar tantes angúnies, Nixon va fundar el Comitè per a la Reelecció del President (CRP), amb l'objectiu fonamental de recollir donatius per poder conduir una vigorosa campanya de reelecció el 1972. John Mitchell va renunciar al seu càrrec de Fiscal General dels Estats Units per a dirigir el CRP. G. Gordon Liddy fou contractat com a assessor de finances i James W. McCord, Jr. com a cap de seguretat.
El 9 de maig de 1969, poc temps després de la primera presa de possessió de Nixon, el diari The New York Times va publicar una informació segons la qual els Estats Units bombardejaven secretament bases nord-vietnamites a Laos i Cambodja. En saber-ho, Nixon es va enfurismar, però dos anys més tard, el 13 de juny de 1971, el mateix diari va publicar fragments d'un report confidencial sobre el paper dels Estats Units al Vietnam. Donat que només hi havia quinze exemplars d'aquest report, era clar que algú de dins passava informació a la premsa. Després es va saber que aquesta persona era Daniel Ellsberg, que en aquella època treballava per al think tank conegut com a Rand Corporation.
Nixon estava resolt a no permetre més filtracions. Va parlar amb dos dels seus consellers més propers, H.R. Haldeman, cap de personal de la Casa Blanca i John D. Ehrlichman, assessor en Afers Interns. Van prendre la decisió de formar un grup secret encarregat de «tapar goteres», que es van anomenar a si mateixos «lampistes» (‘plumbers’ en anglès). E. Howard Hunt i G.Gordon Liddy, un fiscal de províncies es van unir al projecte.
L'agost de 1971, Egil Krogh (assistent d'Ehrlicham) i David Young (ajudant especial al Consell de Seguretat Nacional) es van reunir amb G. Gordon Liddy i E. Howard Hunt. Hunt i Liddy van recomanar una operació encoberta per obtenir una «veta mare» d'informació sobre l'estat mental d'Ellsberg per poder desacreditar-lo. Krogh i Young van enviar un memoràndum a Ehrlichman per demanar-li la seva aprovació per a aquesta operació encoberta que volien emprendre i que consistia a examinar tots els informes relatius a Ellsberg que el seu psiquiatre tingués. Ehrlichman ho va aprovar sota la condició que «s'havia de fer amb la seguretat que no se'ls podria rastrejar».
El 3 de setembre de 1971, el robatori a la consulta del psiquiatre, anomenat «Hunt/Liddy Special Project No.1» a les notes d'Ehrlichman, es va dur a terme per part de Hunt, Liddy i els agents de la CIA Eugenio Martinez, Felipe de Diego i Bernard Barker. Els «lampistes» fallaren en l'objectiu de trobar els arxius sobre Ellsberg. Hunt i Liddy, a continuació, van planejar forçar la casa de Lewis Fielding (el psiquiatre), però Ehrlichman no va aprovar el segon robatori.
Ni Ellsberg ni l'opinió pública van tenir notícia del robatori fins que no va sortir a la llum durant el judici a Ellsberg i Russo, l'abril de 1973.
Cronologia del Watergate Inici de l'escàndol miniatura|esquerra|El Complex Watergate, quan va tenir lloc el robatori
La nit del 17 de juny de 1972, Frank Wills, un guarda de seguretat del Complex Watergate, es va adonar que hi havia una cinta adhesiva que cobria els panys de diverses portes al complex. Va treure la cinta i ja no hi va pensar més. Una hora més tard, va descobrir que algú havia tornat a posar cintes als panys. Aleshores va trucar a la policia i cinc homes van ser arrestats a dins de l'oficina del Comitè Nacional Demòcrata (CND).
Els cinc homes eren Virgilio González, Bernard Barker, James W. McCord, Jr., Eugenio Martínez, i Frank Sturgis. Els cinc foren acusats dels delictes d'intent de robatori i d'intent d'interceptar els telèfons o altres comunicacions. El 15 de setembre, un gran jurat els processà a ells i altres dos homes (E. Howard Hunt, Jr. i G. Gordon Liddy) per conspiració, robatori i violació de les lleis federals sobre escoltes telefòniques.
Els homes que van entrar per la força a l'oficina foren processats i condemnats el 30 de gener de 1973. Després de molta investigació, tots cinc foren, directament o indirecta, connectats amb el Comitè per a la reelecció presidencial (CRP) de Nixon. El jutge del procés, John J. Sirica, sospitava que hi havia una conspiració que implicava alts funcionaris del govern."Hi havia encara, simplement, massa preguntes sense resposta en el cas. En aquell temps, pensant en el robatori i llegint sobre ell, hauria hagut de ser una mena de babau per creure que no hi havia ningú més involucrat. Cap comitè de campanya política faria guanyar tants diners a un home com Gordon Liddy sense que algú de més amunt, a dins de l'organització, aprovés tal despesa. Com podria jo no veure això ? Aquestes preguntes sobre el cas estigueren en la meva durant la sessió pre-judicial en el meu jutjat, el dia 4 de desembre".
El març de 1973, James McCord va escriure una carta a Sirica, on afirmava que es trobava sota pressions polítiques per declarar-se culpable i va implicar els funcionaris del govern, incloent-hi l'antic Fiscal General John Mitchell. La seva carta va ajudar a convertir l'afer judicial en un prominent escàndol polític."Quan el jutge Sirica acabà de llegir la carta, la sala del tribunal va esclatar amb excitació i els periodistes feren corredisses per arribar als telèfons i transmetre la notícia als seus diaris. L'agutzil demanà silenci. Va ser una cosa impressionant, exactament el que havia estat esperant. Perjuri al tribunal. La involucració d'altres. Semblava com si el Watergate estigués a punt d'obrir-se de bat a bat."
Investigació Tot just després de les detencions, es va començar a desentrellar la xarxa d'encobriment: la cerca a les habitacions d'hotel on s'havien allotjat els lladres i una investigació del rerefons de les proves inicials, molt especialment els milers de dòlars en metàl·lic que es trobaven en possessió d'aquells homes al moment del seu arrest. El 19 de juny de 1972, s'havia revelat públicament que un dels lladres del Watergate era un ajudant de seguretat del Partit Republicà. L'antic Fiscal General John Mitchell, que en aquell temps era el cap de campanya per a la reelecció de Nixon, va negar cap mena de relació amb el robatori al Watergate o que conegués algun dels cinc lladres. L'1 d'agost, uns 25.000$ en xecs bancaris, guardats per a la campanya de reelecció de Nixon, foren trobats al compte bancari d'un dels lladres de Watergate. Investigacions posteriors revelarien comptes que mostraven que molts milers havien passat, encara, a través del llur banc i de comptes de targetes de crèdit, pagant llurs viatges, despeses de manutenció i compres, en els mesos previs a llurs arrestos. L'examen dels comptes dels lladres va mostrar el lligam amb el Comitè per a la reelecció del President de 1972, a través del seu subordinat comitè de finances.
Diverses donacions individuals (que totalitzaven 89.000$), foren fetes per persones individuals que pensaven que feien donacions privades al Comitè per a la reelecció presidencial. Les donacions foren fetes en forma de xecs certificats i xecs personals que sols es podien pagar al Comitè per a la reelecció presidencial. Una exhaustiva investigació dels comptes bancaris d'una companyia de Miami dirigida per un lladre del Watergate, Bernard Barker, va revelar que un compte controlat per ell personalment havia dipositat, i havia transferit (a través del Sistema de Compensació de Xecs de la Reserva Federal), els fons d'aquests instruments financers.
Els bancs que havien originat els xecs (especialment els certificats i els xecs bancaris), asseguraren amb entusiasme que la institució dipositària utilitzada per Bernard Barker havia actuat de manera correcta per protegir llurs interessos fiduciaris (els dels bancs corresponsals), tot assegurant que els xecs s'havien rebut endossat de manera correcta pel beneficiari del xec, abans d'acceptar-los per dipòsit al compte de Bernard Barker. Sols d'aquesta manera els bancs corresponsals, que havien emès els xecs en nom de donants individuals, no serien responsables per una disposició no autoritzada o impròpia dels fons dels comptes del seu client cap al compte de Bernard Baker.
Les troballes de la investigació, que van aclarir la malversació fiduciària del banc de Bernard Baker, va conduir a la implicació directa de membres del Comitè per a la reelecció presidencial, als quals se'ls havien lliurat els xecs. Aquestes persones eren el comptable del comitè i el tresorer, Hugh Sloan