Angelo-Fausto Coppi, anomenat Fausto CoppiEn néixer, Fausto Coppi fou batejat com a Angelo-Fausto. Son pare volia que es digués Fausto i la seva mare Angelo. Domenico Coppi aconseguí imposar el nom Fausto al cap d'uns anys. Amb tot, al registre civil, el nom va romandre Angelo-Fausto (Castellania, Piemont, 15 de setembre de 1919 - Tortona, 2 de gener de 1960) va ser un ciclista italià. Professional del 1940 al 1959, és considerat un dels ciclistes més grans de la història del ciclisme, cosa que li va valer el sobrenom del Campionissimo i l'Airone. El 1949 fou el primer ciclista a aconseguir guanyar en una mateixa temporada el Giro d'Itàlia i el Tour de França, gesta que va repetir el 1952. Entre els seus èxits esportius més importants destaquen: cinc Giros d'Itàlia, dos Tours de França, cinc edicions de la Volta a Llombardia, tres de la Milà-Sanremo, una París-Roubaix, una Fletxa Valona, quatre campionats nacionals en ruta i un Campionat del món de ciclisme. Entre 1942 i 1956 posseirà el rècord de l'hora. La seva carrera va estar marcada per la seva rivalitat amb Gino Bartali.
També se li reconeix haver canviat l'enfocament de la competició ciclista gràcies al seu interès per la dietètica, els desenvolupaments tècnics de la bicicleta, els mètodes d'entrenament i la medicina esportiva. Va morir el 1960 després de contraure la malària a l'Alt Volta.
Biografia La joventut miniatura|Monument erigit en homenatge al campió el 2 de juliol de 2000 al Pas Pordoi (Dolomites) per la commune de Canazei miniatura|Autògraf de Coppi a Alassio Fausto Coppi va néixer el 15 de setembre de 1919 a Castellania, un petit poble d'unes poques dotzenes d'habitants de la província d'Alessandria. Fill de Domenico Coppi i d'Angiolina Boveri, és el quart d'una família de cinc fills. Els seus pares eren camperols humils, i Fausto els va ajudar amb les tasques del camp entre els dotze i els tretze anys. La seva primera bicicleta va ser una bicicleta vella, massa gran per a ell i força atrotinada. Coppi admirava el campió italià de la seva regió Costante Girardengo. Als 14 anys es va convertir en carnisser a Novi Ligure, a 20 km de és a casa. Hi anava en bicicleta, de manera que feia més de 40 quilòmetres cada dia, a més dels lliuraments. El 1935, el seu oncle Fausto, oficial de la marina mercant, veient el seu interès per la bicicleta, li va donar 400 lires perquè pogués comprar-se una bicicleta de carreres. Amb ell, el jove Fausto entrena, mantenint la seva feina a Novi Ligure. El 1937 va participar en les primeres curses per a no federats i va guanyar la seva primera cursa en la darrera que disputà aquell any. Amb la vista posada en el ciclisme, el 1938 va decidir tornar a Castellania, on podia entrenar més ajudant el seu pare als camps, i va obtenir una llicència d'aficionat. Va guanyar la seva primera carrera com a federat a finals d'any, a Castelletto d'Orba. alt=Portrait de Costante Girardengo.|miniatura|Costante Girardengo. Va ser a partir d'aquest moment quan Biagio Cavanna el va cridar per ser un dels corredors a la seva cura. Cavanna era un reconegut massatgista de grans esportistes, com ara Costante Girardengo. Com a client de la carnisseria on treballava Fausto Coppi, el coneixia des de feia diversos anys. Cavanna el va animar a prendre una llicència "independent " el 1939, un estatus intermedi entre aficionats i professionals, que els permetia competir en algunes carreres amb aquests últims. Al maig, Coppi va guanyar una prova del campionat independent italià amb set minuts d'avantatge sobre el següent classificat. Guanya la Copa de la vila de Pavia de la mateixa manera. Cavanna creia que era hora que s'enfrontés als professionals i el va inscriure al Giro del Piemont, en què participa Gino Bartali, guanyador de l'últim Tour de França. Cavanna havia parlat anteriorment de Coppi a Eberardo Pavesi, gerent de l'equip Legnano de Bartali: sent aquesta cursa un test de cara a un possible pas al professionalisme. A causa d'aquest compromís Fausto Coppi hagué de rebutjar una proposta de Girardengo, que volia reclutar-lo per l'equip Maino.
Coppi es converteix en la revelació d'aquesta cursa. Encara entre els favorits després de 200 km, va atacar a Castelnuovo i es trobava sol al capdavant de la cursa a 40 km de la meta. Problemes amb la cadena en l'ascensió a Moriondo, fou atrapat per Bartali, que acabaria guanyant la cursa. Coppi ocupà la tercera posició final i fou felicitat pel guanyador. El vespre de la cursa, Eberardo Pavesi va signar un contracte amb Coppi per l'equip Legnano per un any renovable. Coppi finalitza la temporada de 1939 com a independent. Va guanyar altres curses, inclòs el difícil circuit de Varese, l'última prova del campionat independent. També fou segon a la Coppa Bernocchi, carrera professional, i tercer al Giro de la província de Milà, cursa que es disputa per parelles i ho va fer junt a Severino Rigoni.
El Giro d'Itàlia de 1940 esquerra|miniatura|Fausto Coppi i Gino Bartali a començaments de la dècada de 1940. Durant els primers mesos amb el Legnano, Coppi fou una gran ajuda per a la victòria de Gino Bartali a la Milà-Sanremo, responent a tots els atacs que va rebre Bartali fins a l'esgotament. Finalment va aconseguir la vuitena posició final. A començaments de la temporada va ser 21è al Giro de Toscana i 12è al Giro del Piemont. Amb tot, experimenta períodes de gran desànim.
El Giro d'Itàlia, que comença a Milà el 19 de maig, fou anunciat com un duel entre Bartali i Giovanni Valetti, però també entre els seus respectius equips, el Legnano i el Bianchi. Durant la segona etapa, Bartali va caure en el descens del coll de la Scoffera, intentant esquivar un gos. Com a conseqüència va perdre més de cinc minuts respecte el guanyador, Pierino Favalli. Tot i que el metge li va recomanar descansar durant cinc dies pel fort cop rebut al genoll, Bartali va continuar en cursa. Dos dies més tard, Coppi va rebre l'autorització perquè busqués la seva entrada en les escapades. Fou segon a Grosseto, darrere d'Adolfo Leoni de la Bianchi i també es col·locà el segon de la classificació general. En la vuitena etapa, entre Fiuggi i Terni, va perdre dues posicions, passant a la quarta posició de la general per culpa d'una caiguda que li va fer perdre tres minuts. En arribar a la meitat del Giro, Pavesi fa de Coppi el cap de files, ja que Bartali es trobava un quart d'hora rere seu a la classificació general. Durant l'onzena etapa Coppi ataca a Abetone. Supera a Ezio Cecchi, que anava escapat, i fa la resta d'etapa en solitari, per guanyàr l'etapa amb 3' 45" per davant les principals perseguidors i aconseguint el mallot rosa amb un minut d'avantatge. Mentrestant Bartali, que anava perdent temps cada dia, volia abandonar, però Pavesi el va convèncer perquè no ho fes i ajudés a Coppi. Durant la 17a etapa, ambdós es van escapar, passant plegats tots els ports de les Dolomites. Bartali guanyà l'etapa i Coppi va mantenir el mallot rosa. Bartali guanyà novament la 19a etapa, amb final a Verona. Durant l'última etapa va perdre 32" per culpa d'una sortida de cadena, però no va tenir cap conseqüència en el resultat final i Coppi va guanyar el seu primer Giro, amb 2' 40" per davant d'Enrico Mollo i 11' 45" sobre Giordano Cottur. Bartali va acabar en el novè lloc i va guanyar el Gran Premi de Muntanya. Coppi tenia vint anys, vuit mesos i vint-i-cinc dies, un rècord de joventut per aquesta carrera encara vigent. En anys posteriors va guanyar quatre edicions més del Giro entre 1947 i 1953, compartint el rècord de victòries en aquesta cursa, amb cinc, amb Alfredo Binda i Eddy Merckx.
Els anys de la guerra Incorporat anteriorment al 38è Regiment d'Infanteria de Tortona, Fausto Coppi va rebre permís per disputar el Giro de 1940. També tenia la possibilitat d'entrenar durant el dia i tornar a la caserna al vespre. Poc després d'aquest primer gran èxit, va guanyar el primer títol en pista en guanyar el Campionat d'Itàlia de persecució al velòdrom Vigorelli de Milà al campió defensor del títol, Olimpio Bizzi. A l'octubre, a la Volta a Llombardia ja no està en joc el campionat italià:El 1939 i 1940, de 1947 a 1949 i de 1951 a 1958, el Campionat d'Itàlia en ruta es disputa per la suma de punts obtinguts en les diverses curses del calendari nacional. Bartali ha obtingut els suficients punts en les curses anteriors per guanyar el títol, i fins i tot se li permet vestir-se amb la samarreta tricolor en la darrera cursa. Tot i patir dues punxades, una caiguda i una sortida de cadena, Fausto Coppi és un dels cinc ciclistes que arriben al capdavant en l'ascensió al pas de Ghisallo. Coppi atacà, però posteriorment és agafat per Bartali, que poc abans de coronar el deixa enrere per guanyar la cursa. Coppi finalitza en setzena posició a la cursa i sisè al campionat italià. El desembre fou convidat a enfrentar-se al jove campió suís Ferdi Kübler al velòdrom d'Oerlikon, prop de Zuric, en un cursa de persecució. Davant el públic suís, convençut de la victòria del seu campió, Coppi l'aconsegueix vèncer.
El 1941, degut a la Segona Guerra Mundial, el Giro d'Itàlia ja no es va disputar. Fausto Coppi, en canvi, se centra en els clàssiques italianes. Va començar, a la primavera, guanyant a Bartali al Giro de Toscana, en el que era la primera victòria en aquest tipus de curses. Després va guanyar el Giro del Vèneto, el Giro d'Emília i el Tre Valli Varesine. Posteriorment va perdre a l'esprint la Copa Marin de Pavia, on fou batut per Bartali, que el considera el principal adversari. Coppi també guanya el Giro de la província de Milà, format parella amb Mario Ricci, i revalida el campionat nacional de persecució. L'any finalitza amb la mort del seu pare. Molt afectat, el seu germà Livio l'anima a reprendre els entrenaments.
Encara fora de forma a la Milà-Sanremo de principis de 1942, on fou vint-i-unè, Coppi va aconseguir diverses posicions d'honor durant la primavera. El campionat nacional en ruta, disputat aquesta vegada en una única cursa al juny, és l'oportunitat de veure el primer enfrontament amb Bartali d'aquesta temporada. Coppi va aconseguir neutralitzar en solitari dues escapades que tenien més de quatre minuts, per acabar guanyant a Ricci a l'esprint de Roma el primer campionat nacional en carretera. Uns dies més tard va participar al campionat nacional de persecució, però es va trencar una clavícula en caure durant l'escalfament. El seu oponent a la final, Cino Cinelli, va acceptar endarrerir la final fins a l'octubre. En recuperar-se de la lesió, Coppi derrotà a Cinelli per guanyar el seu tercer títol nacional.
El 7 de novembre, al velòdrom Vigorelli, va millorar el rècord de l'hora, en superar el rècord que el francès Maurice Archambaud havia establert el 1937 amb 45,840 quilòmetres. Uns dies abans Fiorenzo Magni també va intentar batre aquest rècord, però va fracassar en aconseguir recórrer tan sols 44,440 quilòmetres. Coppi va batre el rècord d'Archambaud per tan sols 31 metres, en recórrer 45,871 quilòmetres. Aquest resultat és qüestionat, entre d'altres, pel mateix Archambaud. L'absència de sacs de sorra reglamentaris a la vora de la pista (absència visible a les fotografies) i un gràfic que mostra anomalies (voltes massa lentes i d'altres realitzades "a la velocitat d'un velocista") donen suport a aquests crítiques. El rècord no fou homologat fins al febrer de 1947 "després d'interminables discussions, no havent-se presentat l'expedient a la Unión Ciclista Internacional dins el termini legal de sis mesos". El 1948, una nova reglamentació, van tornar el rècord a 45.798 km i el d'Archambaud a 45.767 km. Coppi no intentà millorar el seu rècord, que va ser batut el 1956 per Jacques Anquetil.