miniatura|Emblema gnòstic El gnosticisme és una religió sincretista que es va originar al segle I a partir d'idees i sistemes filosòfics i religiosos de l'època entre sectes jueves i cristianesMagris, Aldo (2005), "Gnosticism: Gnosticism from its origins to the Middle Ages (further considerations)", en Jones, Lindsay (ed.), MacMillan Encyclopedia of Religion, MacMillan. Págs. 3515–3516. i es va desenvolupar al llarg dels segles II i III per tota la conca Mediterrània. Prioritza el coneixement espiritual (gnosi) per sobre de l'autoritat i les tradicions. Molts textos discuteixen els conceptes d'il·lusió i il·luminació i no sobre el pecat. En general consideren que els humans són ànimes divines (i per tant, perfectes), creades per un déu perfecte, que viuen en un cos i un món material que és imperfecte, ja que ha estat creat per un altre déu que és més proper però no és perfecte.
Etimologia El mot en català gnosticisme prové del grec antic Γνωστικισμóς: gnostikismós; de Γνωσις: gnosis, que significa coneixement.
Sovint s'utilitza el verb associat per al coneixement personal, en comparació amb el coneixement intel·lectual (verb grec εἴδειν eídein). Un terme relacionat és l'adjectiu gnostikos, de o per al coneixement, un adjectiu força comú en grec clàssic. Durant el període hel·lenístic, també va començar a associar-se amb els misteris grecoromans, convertint-se en sinònim del terme grec En conseqüència, sovint es refereix a coneixement basat en l'experiència o la percepció personal. En un context religiós, la gnosi és un coneixement místic o esotèric basat en la participació directa amb el diví. En la majoria dels sistemes gnòstics, la causa suficient de la salvació és aquest coneixement (familiaritat amb) el diví. És un coneixement intern, comparable al que fomentava Plotí (neoplatonisme), i difereix de les visions cristianes protoortodoxes. Els gnòstics són aquells que estan orientats cap al coneixement i la comprensió.– o percepció i aprenentatge– com una modalitat particular per viure. El significat habitual de en els textos grecs clàssics és docte o intel·lectual, com el que utilitza Plató en la comparació de pràctic () i intel·lectual () o en el diàleg de Plató entre el jove Sòcrates i l'estranger a la seva obra Diàleg entre l'estadista (258e).perseus.tufts.edu, LSJ entry: γνωστ-ικός, ή, όν, A. of or for knowing, cognitive: ἡ -κή (sc. ἐπιστήμη), theoretical science (opp. πρακτική), Pl.Plt.258e, etc. τὸ γ. ib.261b; "ἕξεις γ." Arist.AP0.100a11 (Comp.); "γ. εἰκόνες" Hierocl.in CA25p.475M: c. gen., able to discern, Ocell. 2.7. Adv. "-κῶς" Procl.Inst.39, Dam.Pr.79, Phlp.in Ph.241.22. L'ús de «erudit» que fa Plató és força típic dels textos clàssics.Plató, Cràtil, Teetet, sofista, estadista 2x Plutarc, Compendi de libri de animae procreatione + De animae procreatione a Timeo, Plutarc, De musica
De vegades contractat en la traducció de Septuaginta de la Bíblia hebrea, l'adjectiu no s'utilitza al Nou Testament, però Climent d'Alexandria en el llibre 7 del seu Stromateis que parla del cristià erudit (gnostikos) amb força freqüència, l'utilitza en termes complementaris. L'ús de gnostikos en relació amb l'heretgia s'origina amb els intèrprets d'Ireneu. Alguns estudiosos, per exemple A. Rousseau i L. Doutreleau, traductors de la versió francesa (1974) consideren que Ireneu de vegades utilitza gnostikos simplement per significar intel·lectual, com a 1.25.6, 1.11.3, 1.11.5, mentre que la seva menció de la secta intel·lectual Adv. haer. 1.11.1 és una designació específica. L'adjectiu comparatiu d'Ireneu gnostikeron més erudit, evidentment no pot significar gnòstic com a nom. Però diversos dels usos que fa Ireneu de la designació «gnostikos» són més ambigus, i no està tan clar si torna a indicar la secta específica o si ara utilitza «gnòstics» simplement com a referència abreujada per a pràcticament «tots» els grups que critica; p. 37: «Argumenten que Ireneu utilitza «gnostikos» en dos sentits: (1) amb el «significat bàsic i habitual» del terme d'«erudit» (savant), i (2) amb referència als adeptes de la secta específica anomenada «l'heretgia gnòstica» a Adv. haer. 1.11.1.; p. 271: 1.25.6 on pensen que gnostikos significa 'docte' es troben a 1.11.3 ('Un altre famós mestre seu, que buscava una doctrina més elevada i docta [gnostikoteron]...') i 1.11.5 ('... per tal que ells [és a dir,]). D'aquells grups que Ireneu identifica com a intel·lectuals (gnostikos), només un, els seguidors de Marcel·lina utilitzen el terme gnostikos per a ells mateixos.
Més tard Hipòlit utilitza docte (gnostikos) de Cerint i els ebionites, i Epifani aplica docte (gnostikos) a grups específics. El terme gnosticisme no apareix a les fonts antigues, Dunderberg: «Els problemes amb el terme 'gnosticisme' en si mateix ara són ben coneguts. No apareix en absolut a les fonts antigues». va ser encunyat per primera vegada al per Henry More en un comentari sobre les set cartes dl'Llibre de l'Apocalipsi, on More va utilitzar el terme Gnosticisme per descriure l'heretgia de Tiatira. Benetton va ser la primera vegada que va parlar del gnosticisme encunyat per Henry More (1614–1687) en un treball expositiu sobre les set cartes del Llibre de l'Apocalipsi.29 More va utilitzar el terme gnosticisme per descriure l'heretgia a Tiatira. gnostikos (del grec γνωστικός, erudit, intel·lectual) per Sant Ireneu (c. 185 dC) per descriure l'escola de Valentí com la legomene gnostike haeresis, «l'heretgia anomenada erudita (gnòstica)». Això es produeix en el context de l'obra d'Ireneu Sobre la detecció i l'enderrocament de l'anomenada Gnosi, (en grec: elenchos kai anatrope tes pseudonymou λεκ',χος ἔγγ' gnoseos ἀνατροπὴ τῆς ψευδωνύμου γνώσεως) on el terme coneixement falsament anomenat ('pseudonymos gnosi') és una cita de l'advertència de l'apòstol Pau contra el coneixement falsament anomenat a , i cobreix diversos grups, no només Valentí.: «la frase final del títol 'coneixement falsament anomenat' es troba a 1 Timoteu 6:20».
Història El gnosticisme se sol dividir en tres períodes. El primer, contemporani als evangelis, prové d'una reinterpretació dels ensenyaments cristians. Es creu que el seu apogeu podia ser al ,« Gnosticism » dans lEncyclopædia Britannica, version en ligne consultable au 12/04/2009. on s'inicia el segon període amb un auge de textos i discussions. Al tercer període, a finals del segle II i inicis del , es produeix la seva declaració com a heretgia i s'inicien les confrontacions teològiques més fortes. Sembla que a partir del segle IV aniria disminuint el nombre de gnòstics, al temps que les seves idees anaven influint a altres moviments de pensament, com el maniqueisme, el marcionisme o el bogomilisme.
Durant segles, la majoria dels coneixements acadèmics sobre el gnosticisme es van limitar als escrits antiherètics de figures cristianes ortodoxes com Ireneu de Lió i Hipòlit de Roma. Hi va haver un renovat interès pel gnosticisme després del descobriment el 1945 de la biblioteca Nag Hammadi d'Egipte, una col·lecció de textos cristians i gnòstics rars, incloent l'Evangeli de Tomàs i l'Apòcrif de Joan. Elaine Pagels ha observat la influència de fonts del judaisme hel·lenístic, zoroastrisme i platonisme en els textos de Nag Hammadi. Des de la dècada de 1990, la categoria del gnosticisme ha estat sotmès a un escrutini creixent per part dels estudiosos. Un d'aquests problemes és si el gnosticisme s'ha de considerar una forma de cristianisme primerenc, un fenomen interreligiós o una religió independent. Anant més enllà, altres estudiosos contemporanis com Michael Allen Williams i David G. Robertson es qüestionen si gnosticisme encara és una categoria històrica vàlida o útil, o si, en canvi, era simplement un terme tècnic d'heresiòlegs proto-ortodoxes per a un grup dispar de grups cristians contemporanis.
Conceptes Mònada En molts sistemes gnòstics, Déu és conegut com la Mònada, l'U. Altres noms inclouen L'Absolut, Aion teleos (El Perfecte Æon), Bythos (Profunditat o Esplendor, Βυθός), Proarkhe (Abans del Principi, προαρχή) i He Arkhe (El Principi, ἡ ἀρχή). Déu és la font elevada del pleroma, la regió de la llum. Les diverses emanacions de Déu s'anomenen eons. Segons Hipòlit, aquesta visió va ser inspirada pels pitagòrics, que anomenaven la primera cosa que va existir la Mònada, la qual va engendrar la díada, la qual va engendrar els nombres, la qual va engendrar el punt, engendrant línies, etc.
Pleroma El Pleroma (del grec πλήρωμα, plenitud) es refereix a la totalitat dels poders de Déu. El pleroma celestial és el centre de la vida divina, una regió de llum per sobre (el terme no s'ha d'entendre espacialment) del nostre món, ocupada per éssers espirituals com ara eons (éssers eterns) i de vegades arconts. Jesús s'interpreta com un eó intermediari enviat des del pleroma, amb l'ajuda del qual la humanitat pot recuperar el coneixement perdut dels seus orígens divins. El terme és, doncs, un element central de la cosmologia gnòstica.
El terme pleroma també s'utilitza en la llengua grega general, i és utilitzat per l’església ortodoxa grega en aquesta forma general, ja que la paraula apareix a la Carta als Colossencs. Els defensors de la idea que Pau era en realitat un gnòstic, com ara Elaine Pagels, interpreten la referència a Colossencs com un terme que s'ha d'entendre en un sentit gnòstic.
Emanació La Llum o Consciència Suprema descendeix a través d'una sèrie d'etapes, gradacions, mons o hipòstasis, tornant-se progressivament més material i encarnada. Amb el temps, girarà per tornar a l'Un (epístrofa), refent els seus passos a través del coneixement espiritual i la contemplació.
Eó En molts sistemes gnòstics, els eons són les diverses emanacions del Déu superior o Mònada. Començant en certs textos gnòstics amb l'eó hermafrodita Barbelo, el primer ésser emanat, es produeixen diverses interaccions amb la Mònada que resulten en l'emanació de successius parells d'eons, sovint en parelles home-dona anomenades sizígies. El nombre d'aquestes parelles variava d'un text a un altre, tot i que alguns identifiquen el seu nombre com a trenta. Els eons com a totalitat constitueixen el pleroma, la regió de la llum. Les regions més baixes del pleroma són les més properes a la foscor, és a dir, al món físic.
Dos dels eons més comunament aparellats eren Crist i Sofia (en grec: Saviesa); aquesta última es refereix a Crist com el seu consort a Una exposició valentiniana.
Sofia