Làcid acetilsalicílic (més rarament anomenat acetosal), abreviat com AAS i mundialment conegut pel nom comercial d'Aspirina, és un fàrmac de la família dels salicilats, sovint emprat com a analgèsic (mals menors i dolor agut), antipirètic (contra la febre), i antiinflamatori. També té un efecte anticoagulant i, per això, s'usa a baixes dosis en tractaments a llarg termini per tal de reduir la probabilitat d'un atac de cor.
L'AAS a baixes dosis i llarg tractament bloqueja irreversiblement la formació del tromboxà A2 a les plaquetes, produint un efecte inhibidor en l'agregació plaquetària que evita la producció de coàguls i redueix la incidència d'atacs de cor. El tipus d'aspirines que es comercialitzen amb aquest propòsit són les emprades per a xiquets (Aspirina infantil) que venen en píndoles de 75 o 81 mg. Per a després d'un atac de cor també s'utilitza l'àcid acetil salicílic però en dosis altes. Aquest nivell de dosi també inhibeix la síntesi de protrombina i pot així produir un segon i diferent efecte anticoagulant.
Ocorren més de cent sobredosis fatals d'AAS anualment, encara que la gran majoria dels seus usos són beneficiosos. Els efectes secundaris principals, especialment en dosis altes, són l'estrés gastrointestinal (incloent-hi úlceres gàstriques i hemorràgies estomacals) i acúfens. Un altre efecte secundari, a causa de les seves propietats anticoagulants, és l'augment del flux sanguini en la menstruació. A causa de la relació entre l'AAS i la síndrome de Reye, l'AAS no és emprada per a controlar els símptomes de processos gripals en menuts.
Va ser sintetitzat per primera vegada l'any 1897 pel químic alemany Felix Hoffmann. Les seves propietats terapèutiques com a analgèsic i antiinflamatori foren descrites el 1899 pel farmacòleg alemany Heinrich Dreser. És un compost que ja era utilitzat de manera indirecta des de l'antigor per l'efecte que provocaven les infusions d'escorça de salze, la qual cosa va propiciar que s'investigués quin n'era el compost responsable (la salicina) i potenciant els seus efectes convertint-la en forma àcida i fent-la reaccionar amb anhídrid acètic, fins que es va trobar l'AAS. A Espanya es comercialitza com a EFG, A.A.S., Acido acetilsalicilico, Adiro, Aspirina, Bioplak, Dolmen, Dolviran, Tromalyt, Inyesprin.
Història L'ésser humà sempre ha intentat trobar el remei per guarir els seus dolors. A l'antiguitat, el remei es trobava a la mateixa naturalesa. En concret, l'extracte de l'escorça de salze blanc (Salix alba), el principi actiu del qual és la base substancial d'AAS, posseïa unes qualitats terapèutiques tals com calmar la febre i alleugerir el dolor. Amb el temps, els remeis naturals van obrir pas a les investigacions científiques i a les solucions químiques. L'escorça de salze ha sigut des de temps immemorial el tractament contra la febre i el dolor, és a dir un analgèsic i antipirètic. A partir de l'Edat Mitjana i aproximadament al , l'escorça de salze va quedar a l'oblit. De nou en 1763, quan Edward Stone va presentar un informe a la Real Societat de Medicina Anglesa referent a les propietats terapèutiques de l'escorça, es va obrir una altra oportunitat a aquest extracte vegetal tan utilitzat temps enrere. Edward va destacar el seu efecte antipirètic després d'haver-lo administrat amb èxit en 50 pacients que patien estats febrils. Científics alemanys i francesos anhelaven descobrir el secret de l'escorça de salze. En 1828, Johan A. Buchner, professor de Farmàcia de la Universitat de Múnic, va aconseguir identificar el principi actiu en aïllar una substància groguenca en forma de cristalls de sabor molt amarg que va anomenar salicina, derivat del nom llatí del salze, "salix".
El 1829, el químic francés Henri Leroux desenvolupà un mètode d'extracció, amb el qual es podien obtenir 30 grams de salicina a partir d'un quilo i mig d'escorça de salze. El problema era que, en ingerir-lo, causava un intens dolor d'estómac i irritava la cavitat bucal.
És una substància també trobada en unes altres plantes com la Spirea Ulmaria, que més tard va inspirar el nom d'Aspirina. Per prevenir una possible escassetat de salicina en un futur no gaire llunyà, es va crear la necessitat de trobar la fórmula química que sintetitzés aquesta substància procedent de l'escorça de salze. En 1859, Herman Kolbe va obtenir àcid salicílic, síntesi de la salicina. Aquest compost presentava alguns inconvenients, com el seu excessiu sabor amarg i la irritació a l'estómac que provocava la seva ingestió. El 1853, el químic francès Charles Frederic Gerhardt va fer un primer intent d'acetilació de la salicina, però el preparat presentava massa efectes secundaris i impureses. Inclús amb tot això, els seus experiments van ser recollits a la literatura científica del moment, tot i que alhora oblidats per la comunitat mèdica.
Arthur Eichengrün, director del grup d'investigadors de nous fàrmacs de la Companyia Bayer en 1896, va encarregar a Félix Hoffmann, que treballava per l'empresa des de 1894, l'obtenció d'una variant de l'àcid salicílic que reduís els efectes secundaris de l'original. El pare de Félix Hoffmann patia reumatisme crònic tractat amb àcid salicílic. L'interès personal del jove químic garantia l'èxit de la investigació. El 10 d'octubre de 1897, Félix Hoffmann informava del procediment que havia seguit per a l'obtenció del conegut àcid acetilsalicílic. El seu mètode de treball es va centrar a modificar i perfeccionar els experiments realitzats en 1853. La investigació de Hoffmann va proporcionar un producte més estable i pur químicament que el del seu antecessor. En 1971 Vane descriu l'efecte inhibidor (de l'AAS sobre) la síntesi de prostaglandines a partir de l'àcid araquidònic. Smith i Willis, al mateix any demostren que l'AAS bloqueja de forma irreversible la producció de tromboxà a les plaquetes sanguínies. A la dècada dels vuitanta s'aprofundeix més en el coneixement de les seves propietats antirombòtiques i es coneixen més a fons els mecanismes pels quals es produeix l'efecte antiinflamatori. Aviat sorgeixen nombroses indicacions terapèutiques per a disminuir l'agregació plaquetària i per a bloquejar la síntesi de mediadors de la informació. Tots aquests descobriments van estar relacionats amb l'empresa Bayer, la qual va comercialitzar l'Aspirina. Bayer va néixer com una companyia dedicada a la indústria de tints, abans de convertir-se en una companyia farmacèutica. En aquells temps, el supervisor del departament de patents i investigació de Bayer, Carl Duisberg, va decidir investigar totes les vies possibles per a obtenir un antipirètic de derivat del paranitrofenol. El paranitrofenol era un producte de rebuig de la fabricació de tints molt semblant químicament a l'acerytilina, del que existien milers de quilograms emmagatzemats a la fàbrica sense cap destí ni utilitat. Aquesta decisió va ser presa arran d'un descobriment accidental. Uns metges alsacians van administrar acetanilina a uns malalts d'infeccions parasitàries, en lloc de naftaleno. Sorprenentment es van trobar davant d'un antipirètic desconegut fins al moment. En 1888 la investigació va culminar amb l'obtenció d'un compost químic anomenat acetofenetidina que Duisberg va comercialitzar amb un nom no químic. La Fenacetina, el primer fàrmac de Bayer. L'Aspirina és un producte enregistrat avui dia en més de 70 països a tot el món. Fins als anys setanta va ser un fàrmac molt utilitzat, però només per les seves propietats analgèsiques i antipirètiques, essent menys habitual les seves indicacions a altes dosis com antiinflamatori, per exemple en l'artritis reumatoide o la febre reumàtica.
Bayer obtingué als EUA la patent el 27 d'octubre de 1900 i li donà el nom comercial d'Aspirina, en què el terme spir es refereix a l'àcid salicílic, la a representa l'acetil i el sufix ina acaba d'arrodonir la paraula per fer-la pronunciable igualment en alemany i anglès.
Característiques de l'àcid acetilsalicílic Propietats fisicoquímiques Una molècula és una associació d'àtoms. Cada àtom està constituït d'un nucli que conté una càrrega elèctrica positiva, al voltant del qual es mouen els electrons de càrrega elèctrica negativa. Dins la molècula d'AAS, els enllaços, són covalents establerts per compartició d'electrons.
És una molècula orgànica, amb 9 carbonis, 8 hidrògens i 4 oxígens. Estan organitzats en un benzè, al qual s'uneix un grup àcid i al carboni contigu a l'àcid hi ha unit un grup extern amb un metà i un oxigen. L'estructura de la molècula determina totes les propietats físico-químiques i biològiques. L'AAS es presenta en forma d'una pols cristal·lina blanca o en cristalls incolors i inodors. La seva temperatura de fusió és de 143 °C. A temperatura ambient, l'AAS es troba en estat sòlid.
Estabilitat L'AAS és inestable en atmosfera humida. És hidrolitzada en àcid salicílic i en àcid acètic. Un augment de temperatura i/o un medi bàsic acceleren aquesta descomposició i d'aquí la importància dels condicionaments tancats i segurs.
Solubilitat En aigua: 3,3 grams per litre, a temperatura de 20 °C i 10 grams per litre a 37 °C. En alcohol: 1 gram d'AAS es dissol en 5 ml a 20 °C. L'AAS és soluble en els lípids. La solubilitat de l'AAS depèn de les interaccions de les seves molècules amb les del dissolvent.
pH i solubilitat En un medi força àcid (pH<3), l'AAS és poc soluble, ja que les molècules neutres són majoritàries. En un medi menys àcid (pH<4,5) els ions acetilsalicilat són majoritaris i l'AAS és soluble. En efecte, els ions que porten una càrrega elèctrica tenen unes interaccions molt més importants amb les molècules d'aigua que les molècules neutres. Aquest és un procediment químic clàssic per solubilitzar els àcids orgànics poc solubles.
Acidesa d'una solució d'AAS Els àcids són les substàncies químiques que presenten un gust agre i picant i, sobretot, caracteritzades per propietats similars a partir del moment en què es dissolen en aigua (conducció d'electricitat, corrosió dels metalls, desnaturalització de les proteïnes...). Esmentem algunes solucions àcides alimentàries entre les més corrents: el vinagre (àcid acètic), el suc de llimona (àcid cítric), les begudes gasoses (àcid carbònic)… Per tal de definir millor l'acidesa d'una substància cal recordar que l'aigua pura és lleugerament conductora de corrent elèctric pel fet de la presència de partícules carregades elèctricament, els ions H+ i els ions OH-. Aquests ions provenen de la dissociació d'un petit nombre de molècules d'aigua segons la reacció:
La doble fletxa indica que es tracta d'un equilibri, un sistema no estàtic. En tot moment la reacció té lloc en ambdós sentits, els ions es combinen i les molècules es dissocien però les concentracions de H+ i d'OH-, anotades com [H+] i [OH-] són constants. En aigua pura [H+]=[OH-]=10-7 a 25¼C. Un àcid AH es defineix com una substància capaç d'alliberar ions H+ dins l'aigua i de captar ions OH-. Inversament una base és una substància capaç de captar ions H+ i d'alliberar ions OH-. L'acidesa d'una solució correspon a la seva concentració en ions hidrogen H+, caracteritzada per una mesura el símbol de la qual és pH (abreviació de potencial Hidrogen) a partir de la relació [H+]=10-pH. Una solució d'aigua pura a 20¼C té un pH de 7. Tota solució és àcida quan el seu pH és inferior a 7 i bàsica quan el seu pH és superior a 7.
L'AAS és un àcid feble. La dissociació de les molècules no és total. La doble fletxa indica que es tracta d'un equilibri, un sistema no estàtic. En tot moment, la reacció té lloc en ambdós sentits, els ions es combinen i les molècules es dissocien, però les concentracions en H+, AspH i Asp-, anotades per [AspH], [H+] i [Asp-] estan relacionades per la constant d'acidesa Ka