Mahoma o Muhàmmad (de l' ), de nom complet Abu-l-Qàssim Muhàmmad ibn Abd-Al·lah ibn Abd-al-Múttalib ibn Haixim ibn Abd-Manaf ibn Qussayy (), fou un líder religiós, social i polític àrab i fundador de l'islam, una de les religions mundials.
D'acord amb les biografies tradicionals musulmanes (anomenades sunna en àrab), va néixer vers 570 a la Meca i morí el 8 de juny de 632 a Medina.Elizabeth Goldman (1995), p. 63 gives 8 June 632, the dominant Islamic tradition. Many earlier, mainly non-Islamic traditions refer to him as still alive at the time of the invasion of Palestine. See Stephen J. Shoemaker,The Death of a Prophet: The End of Muhammad's Life and the Beginnings of Islam, University of Pennsylvania Press, 2011. Els musulmans consideren Mahoma el darrer profeta i missatger enviat per Déu (en àrab Al·là) per a restaurar de manera incorrupta i definitiva la fe original monoteista d'Adam, Noè, Abraham, Moisès, Jesús i altres profetes.Esposito (1998), p. 12.Esposito (2002b), p. 4-5. Alhora cap religiós, polític i militar, unificà Aràbia, la qual cosa va possibilitar les conquestes aràbigues i la creació dels posteriors imperis islàmics.
La cultura musulmana té Mahoma en gran reverència. Després d'esmentar o escriure el seu nom, o el d'un altre profeta, com Jesús o Moisès, un musulmà afegeix «Sal·la Al·lahu alay-hi wa-salam», «Déu el beneeixi i el tingui en la pau» (). En llengües d'escriptura llatina, de vegades aquesta expressió s'indica simplement amb les inicials, de forma abreujada (SAW o SAWS). Segons la creença islàmica més generalitzada, Mahoma és la persona ideal, que tot musulmà ha de prendre com a model en la seva vida; tothom ha d'adherir-se als codis ètics i morals atribuïts al Profeta perquè així ho mana Déu. Mahoma és la persona perfecta, un regal de Déu al món, que uneix l'esfera divina amb la humana, igual com l'alba uneix la nit i el dia. Malgrat això, l'islam considera igualment que Mahoma fou un simple profeta, el transmissor de la revelació però sense cap qualitat divina.
La derivació del nom a Mahoma té origen cristià i medieval, en el context de les croades. Algunes teories afirmen que és una derivació de la paraula Maozim, originari dels texts d'Àlvar de Còrdova (856).
Els primers anys
Segons la tradició, Mahoma va néixer a la Meca, a la província de Hijaz (Aràbia), vers l'any 571. El seu pare, Abd-Al·lah ja havia mort quan ell va néixer, mentre que la seva mare, Àmina bint Wahb, membre del clan de Zuhra, va morir quan l'infant només tenia sis anys; aleshores se'n va fer càrrec el seu avi Abd-al-Múttalib el qual, però, va morir al cap de dos anys. Mahoma va quedar sota la tutela del seu oncle Abu-Tàlib, a qui va acompanyar en viatges comercials cap a Síria.
L'avi de Mahoma era el cap del prestigiós clan dels Hàixim, molt influent a la Meca, membre de la tribu dels Quraix; ara bé, com que segons els costums dels àrabs, els menors d'edat no tenien dret a heretar, Mahoma no va poder rebre res del patrimoni dels seus pares i dels seus avis; per això, fou pobre i per poder guanyar-se la vida va haver d'anar fent diferents oficis, entre els quals el de pastor; la seva situació social, però, va millorar quan va començar a treballar al servei d'una vídua rica anomenada Khadija bint Khuwàylid, pertanyent al clan d'Àssad, que es dedicava als negocis. Mahoma va treballar per a ella com a viatjant comercial, fins que va acabar casant-s'hi el 595; en aquell moment tenia vint-i-quatre anys i ella trenta-nou. Del matrimoni de Mahoma amb Khadija van néixer dos fills, que moriren joves, i quatre filles, de les quals la més coneguda és Fàtima az-Zahra. En vida de Khadija, morta el 619, Mahoma va mantenir-se monògam.
La Meca se'ns descriu com una ciutat mercantil formada al voltant d'un santuari anomenat la Kaba, una etapa de les rutes comercials entre el Iemen i les regions mediterrànies de Gaza i Damasc, per les quals productes originaris de l'Índia i Etiòpia arribaven a la Mediterrània. La Meca era una ciutat pròspera on, tanmateix, la riquesa la monopolitzaven els membres de l'oligarquia mercantil, els quals tenien un comportament individualista que trencava els antics costums tribals, sobretot pel que fa als deures de caritat envers els necessitats. Després que la seva estructura fos danyada a causa de les inundacions de l'any 605 resolgué la disputa entre els clans quraix sobre qui instal·laria la pedra al seu lloc, i la posà ell amb les seves pròpies mans.
Les revelacions L'any 610, quan ja en tenia quaranta, al mont Hirà, prop de la Meca, Mahoma va experimentar l'aparició sobrenatural d'una veu que afirmava parlar-li en nom de Déu, que posteriorment s'identificaria amb l'arcàngel Gabriel: «Llegeix!» I Mahoma li contestava: «Què he de llegir?» I llavors l'àngel l'abraçà. I així durant tres cops, després dels quals li va recitar les següents cinc aleies: «Llegeix! Recita [l'Alcorà, que ve de Déu]! En el nom del teu Senyor, que [t']ha creat! / Ha creat l'home d'un coàgul, d'un grumoll de sang. / Llegeix! Recita [l'Alcorà, que ve de Déu]! El teu Senyor és el més Noble, el més Generós! / Ell ha ensenyat l'ús de la ploma, per a escriure. / Ensenyà a l'home el que ignorava!». Arran d'aquesta experiència Mahoma es va sentir terroritzat i trobà consol en Khadija; com que no va rebre cap més revelació, Mahoma va creure que potser estava posseït pels dimonis i es deprimí tant que li vingueren ganes de suïcidar-se, la seva estimada esposa li va dir que era impossible que Déu, Al·là, el pogués deshonorar. Aquesta primera revelació la va tenir durant el mes de ramadà, el novè mes del calendari islàmic, concretament a la nit del Destí (Làylat Al-Qadr).
Uns tres anys després Gabriel es va aparèixer de nou a Mahoma, assegut en una cadira que se situava entre el cel i la terra, i va dir-li: Mahoma: tu ets el profeta i missatger de Déu, i jo sóc Gibril. Atemorit, Mahoma va demanar a Khadija que li tapés el cap per a no patir visions terrorífiques; aleshores la veu celestial va recitar-li: «Oh tu [Muhàmmad], l'abrigat, el ben cobert! / Aixeca't! Avisa la gent! / Digues que és el més gran, el teu Senyor: “Déu és el més gran que hi ha!” / Exteriorment, tingues la roba purificada, tingues-la neta. / De la brutícia, allunya-te'n sempre, fuig!». L'abominació de què Mahoma havia de fugir era el politeisme que, fins aleshores, practicaven els àrabs.
Les experiències d'aquest tipus van continuar repetint-se; les veus celestials sempre insistien en l'existència d'un únic Déu i en la missió de Mahoma com a profeta. Finalment, Mahoma va convèncer-se d'assumir la condició d'enviat de Déu, i es considerà successor dels profetes enviats anteriorment als jueus (Abraham, Moisès, Jesús), El Segell dels Profetes.
A partir del 613, Mahoma va començar a predicar públicament el contingut d'aquestes revelacions. Els sahaba, companys i companyes del Profeta, en conservaren el record oralment i de tant en tant escrivien fragments petits en diferents pedres o altres superfícies fins que, vers l'any 650, ja mort Mahoma, les posaren per escrit tot el compendi de revelacions en el Llibre Sagrat de l'Alcorà, literalment ‘la Recitació’.
Aviat, Mahoma va reunir un grup de seguidors que el reconeixien com a Profeta i que s'uniren en les seves pregàries, les quals culminaren en un acte de prostració en què els fidels tocaren a terra amb el front en senyal de reconeixement de la Majestat de Déu, fet que esdevingué un acte central en l'adoració musulmana. Tothom el coneixia com a Al-Emin, que significa El molt Confiable, i es veu que fins i tot era més de fiar la seva paraula que un contracte per escrit.
A la Meca es trobaven uns tres-cents taguts o ídols de pedra, or i altres materials que adoraven els de la Meca i altres àrabs que venien a fer peregrinació, però Mahoma afirmava que Déu és l'única divinitat existent (No hi ha déu que mereixi ésser adorat amb excepció de Déu). La denominació de Déu pels musulmans és Al·là, que implica en el seu propi nom atributiu l'existència d'una única divinitat creadora, que es pot traduir literalment com «l'[Únic] Déu»: «Digues [Profeta]: “Ell és Al·là, Déu, l'Únic!”». El nom Al·là també implica dues coses que no es donen en les llengües romàniques: és una paraula que no té ni gènere (ni masculí ni femení) ni plural. Per contra, en català podem escriure la paraula déu (que té un gènere definit, el masculí) en femení, deessa o dea, i en plural, déus o deesses.
Mahoma atribuïa la prosperitat de la Meca a la voluntat d'Al·là, per tant els habitants de la Meca havien de mostrar-se agraïts, sent generosos amb la seva riquesa i defugint l'avarícia; Mahoma també avisava que les persones hauran de comparèixer davant Déu en el judici del Darrer Dia on, segons les seves bones obres i la seva creença en Déu, aniran al paradís, o segons les seves males obres i la seva creença a associar a Déu altres deïtats (tant déus hipotètics com associats divinitzats o com forces independents (karma, la bruixeria, l'atzar...) a l'única força veritable de Déu, que aniran a l'infern.
Molts dels seguidors de Mahoma eren fills i germans dels homes més rics de la Meca, però exclosos dels negocis lucratius. La nova religió predicada per Mahoma va ser denominada islam, que vol dir 'submissió a la voluntat de Déu', i els seus fidels foren denominats «musulmans», al-muslimun, que vol dir 'aquells que s'han sotmès' malgrat que, en un principi, l'Alcorà els definís com «els creients», al-muminun.
L'oposició de la Meca a la prèdica de Mahoma esquerra|miniatura|369px|Il·lustració del que pertany a una còpia d'un manuscrit d'al-Biruni. Representa Mahoma predicant a la Meca. Aviat va sorgir a la Meca un moviment d'oposició; per una banda, els politeistes consideraven una blasfèmia que ofenia els déus l'afirmació que l'únic déu existent és Al·là; per altra, en la seva prèdica, Mahoma criticava la manera de viure dels rics comerciants, els quals intentaren atraure'l tot oferint-li una part en els seus negocis o la possibilitat de contraure matrimoni dins dels clans de l'oligarquia mercantil, ofertes que Mahoma va rebutjar.
Vers el 615, va cristal·litzar el moviment d'oposició dirigit per Abu-Jahl, que sospitava que Mahoma usés el seu missatge religiós per prendre el poder a la Meca. Hom va qüestionar algunes de les afirmacions del Profeta com ara que les persones ressuscitarien abans del Judici; va començar la persecució contra els musulmans. Tement que els seus seguidors fossin seduïts de la seva religió, Mahoma va enviar alguns d'ells a emigrar al Regne d'Axum on van fundar una petita colònia sota la protecció de l'emperador cristià etíop Aṣḥama ibn Abjar. Entre els que van marxar hi havia Umm Habiba, la filla d'un dels caps Quraix, Abu-Sufyan ibn Harb, i el seu marit. Els Quraysh van enviar dos homes per recuperar-los, però el rei va rebutjar fermament la seva petició. El 616, Abu-Jahl va decretar el boicot contra el clan de Hàixim, perquè aquests protegien Mahoma i els seus seguidors. Aquest boicot va mantenir-se durant tres anys. El 619, van morir tant Khadija com Abu-Tàlib, l'oncle de Mahoma, i aleshores, Abu-Lahab, el nou cap del clan dels Hàixim, va retirar la protecció del clan a Mahoma, el qual va intentar refugiar-se a at-Taïf, un poble a la rodalia de la Meca, però hi va ser rebutjat. Després d'haver aconseguit la protecció d'un altre clan, Mahoma va tornar a la Meca.
Hègira