La Dictadura del proletariat (alemany Diktatur des Proletariats) és una forma de govern postulada pel marxisme com a instància de transició revolucionària entre el capitalisme i la societat comunista. D'acord amb el marxisme, l'existència mateixa de qualsevol tipus d'estat implica la dominació d'una classe social sobre una altra.
D'acord amb Karl Marx, en el règim capitalista, fins i tot en condicions de democràcia, existeix una dictadura de la burgesia, en detriment dels treballadors i el conjunt del poble. Marx postula la necessitat d'una revolució en la qual el proletariat s'estableixi com a classe dominant, per a dissoldre's a poc a poc com a tal, en la transició cap a una societat sense classes. La dictadura del proletariat seria l'etapa immediatament posterior a la presa del poder per part de la classe obrera, en la qual es crea un Estat Obrer, el qual, com tot estat, seria una dictadura d'una classe sobre altra (en aquest cas, del proletariat sobre la burgesia).
En aquesta fase, el proletariat aconsegueix el poder i l'utilitza per a acabar amb l'explotació capitalista, consolidar la revolució i evitar els intents de retornar al règim anterior per part de la burgesia. Un cop acomplerts aquests objectius l'última missió de la dictadura del proletariat és l'abolició de l'estat per poder donar pas a l'establiment del comunisme.
El concepte de dictadura del proletariat va ser enunciat per Karl Marx al Manifest Comunista (1848) i posteriorment desenvolupat per Lenin a L'estat i la revolució (1917).
En paraules de Lenin: «La dictadura del proletariat, és a dir, l'organització de l'avantguarda dels oprimits com la classe dominant, amb el propòsit de suprimir als opressors, no pot resultar simplement en una expansió de la democràcia. Simultàniament amb una immensa expansió de la democràcia, la qual per primera vegada es torna democràcia per als pobres, democràcia per al poble, i no democràcia per als sacs de diners, la dictadura del proletariat imposa una sèrie de restriccions en la llibertat dels opressors, els explotadors, els capitalistes. Hem de suprimir-los per a alliberar la humanitat de l'esclavitud assalariada; la seva resistència ha de ser aixafada per la força; és clar que no hi ha llibertat ni democràcia allí on hi ha supressió i on hi ha violència».L'Estat i la Revolució, Cap. 5 Les Bases Econòmiques de la Dissolució de l'Estat, V.I. Lenin
És important diferenciar dues etapes en la història de la concepció de la dictadura del proletariat. Inicialment, Marx i Friedrich Engels només parlaven de la presa del poder estatal per part de la classe treballadora; no obstant això, després de l'experiència de la Comuna de París, van concloure que per a exercir la Dictadura del Proletariat, la classe obrera no podia simplement omplir les estructures estatals existents, sinó que havia de procedir a destruir l'estat burgès i posar en peus un estat obrer basat en l'organització col·lectiva (Comunes o Consells) de la classe obreraLa Guerra Civil a França, Karl Marx, 1871Pròleg de 1872 al Manifest Comunista, Karl Marx i Frederick Engels, 1872
La concepció de Marx i Engels Hal Draper argumenta que per a Karl Marx i Friedrich Engels, la dictadura del proletariat no era una forma de govern sinó un terme que descrivia el contingut de classe de l'estat que seguiria l'enderrocament de la classe capitalista. Era sinònim de governament del proletariat,estat obrer o la conquesta del poder polític pel proletariat, i no implicava cap configuració institucional específica.
L'ús del terme per part de Marx va sorgir en el context del període postrevolucionari de 1848-1849, una època d'anàlisi política i balanç. Draper argumenta que Marx va adoptar estratègicament la frase dictadura de classe per contrarestar la concepció jacobina -blanquista predominant d'una dictadura revolucionària per part d'un partit o d'una minoria d'elit. En oposició a la dictadura d'un partit sobre el proletariat, Marx va contraposar la dictadura del proletariat: el govern democràtic de tota la classe treballadora. Altres historiadors, com Richard N. Hunt, també han argumentat en contra d'identificar el concepte de Marx i Engels amb el model babouvista-blanquista de dictadura educativa per part d'una elit.
Primeres aparicions (1850–1852) miniatura|Carles Marx
Marx va utilitzar per primera vegada el terme dictadura de la classe treballadora el 1850, en el primer d'una sèrie d'articles que posteriorment es van reeditar com a Les lluites de classe a França, 1848 a 1850. En relatar la derrota de la revolta dels obrers el juny de 1848, va escriure que en lloc de les seves demandes anteriors, va aparèixer l'audaç lema de la lluita revolucionària: Enderrocament de la burgesia ! Dictadura de la classe treballadora! Draper argumenta que, com que no hi ha constància que aquest lema fos realment utilitzat pels treballadors, és probable que Marx el proposés ell mateix posant paraules a l'aspiració incipient de la classe treballadora expressada en la revolució.
En el tercer article de la sèrie, publicat el març de 1850, Marx va aprofundir en què implicava el socialisme revolucionari:
Aquí, Marx vincula el concepte de dictadura de classe amb el nom de Blanqui. Draper i Hunt suggereixen que Marx no afirmava que l'eslògan provingués de Blanqui, sinó que la burgesia havia associat el nom de Blanqui al socialisme revolucionari com un monstre. Això es refereix als esdeveniments de 1848 quan la burgesia va fer circular històries que les manifestacions obreres formaven part d'un complot blanquista per imposar el comunisme. Hunt argumenta que, en adoptar la temible dictadura però emfatitzar la seva naturalesa de classe (Klassen diktatur), Marx intentava persuadir els blanquistes perquè acceptessin la idea del domini de classe en lloc del domini de camarilla.
L'abril de 1850, Marx i Engels, juntament amb refugiats blanquistes a Londres i el líder cartista d'esquerres Julian Harney, van cosignar els estatuts de la Société Universelle des Communistes Révolutionnaires (SUCR). L'article 1 establia que l'objectiu de la societat era l'enderrocament de totes les classes privilegiades i sotmetre aquestes classes a la dictadura del proletariat mantenint la revolució en permanència fins a la realització del comunisme. El projecte va tenir una curta durada i es va ensorrar en qüestió de mesos a causa de desacords polítics. Segons Draper, la formulació va ser un compromís: els blanquistes estaven satisfets amb el seu to revolucionari, mentre que per a Marx i Engels, la clau era que especificava la dictadura de tota la classe de proletaris, no d'una camarilla conspiratòria.
La següent aparició important del terme va ser en una carta de Marx a Joseph Weydemeyer el 5 de març de 1852. En ella, Marx va declarar el que creia que era la seva nova contribució a la teoria socialista:
La Comuna de París i el després (1871–1891) miniatura|Barricada durant la Comuna de París de 1871, que Marx i Engels consideraven un exemple de dictadura del proletariat
Després de 1852, el terme no va aparèixer als escrits de Marx i Engels durant gairebé dues dècades. Va reaparèixer després de la Comuna de París de 1871, un govern revolucionari establert pels treballadors de París. El 24 o 25 de setembre de 1871, en un banquet que celebrava el setè aniversari de la Primera Internacional, Marx va pronunciar un discurs en què va declarar:
La qüestió de si la transició a un estat obrer havia de ser violenta o podia ser pacífica va ser un punt clau de la discussió. Marx va assenyalar que en països amb institucions democràtiques desenvolupades, com els Estats Units, Gran Bretanya i els Països Baixos, un camí pacífic era possible. En un discurs de 1871, va afirmar que els revolucionaris actuarien... pacíficament sempre que fos possible, tot i que va reconèixer que un desenvolupament pacífic depenia de què la vella classe dirigent no l'obstruís per la força.
En contrast amb la interpretació d'acadèmics com Draper, que emfatitzen la naturalesa democràtica i pacífica com sigui possible de la concepció de Marx, August Nimtz argumenta que Marx va veure la necessitat de violència i, en conseqüència, de centralització.
miniatura|Friedrich Engels
En la seva polèmica de 1873 contra els anarquistes, Sobre l'autoritat, Engels va escriure que una revolució ha de mantenir el seu domini mitjançant el terror que les seves armes inspiren als reaccionaris. Quan se li va demanar que expliqués com seria aquest domini, va assenyalar l'exemple de la Comuna de París. En un article de 1874 sobre els refugiats blanquistes, Engels va contrastar explícitament la concepció blanquista de la dictadura amb la marxista:
Entre 1874 i 1875, Marx va escriure extenses notes privades sobre el llibre de Mikhail Bakunin Estatisme i Anarquia, que l'havia acusat de defensar una dictadura autoritària i educativa de socialistes erudits sobre el poble. L'intercanvi al quadern de Marx revela la seva oposició a aquest concepte. Quan Bakunin va esbossar sarcàsticament el que creia que era la teoria marxista d'una veritable dictadura dhomes erudits per educar i elevar el poble, la nota marginal de Marx va ser Quelle rêverie! ('Quin somni més impossible!'). Marx va escriure que el domini de classe dels treballadors només duraria fins que la base econòmica que fa possible l'existència de les classes hagi estat destruïda, i es va abstenir explícitament d'utilitzar la paraula dictadura en la seva resposta a l'acusació de Bakunin, recorrent a l'alemany 'Klassenherrschaft (domini de classe).
Marx també va replicar l'afirmació de Bakunin que un govern obrer simplement governaria sobre la pagesia. En països amb una gran població camperola, va escriure Marx, el proletariat ha de «prendre mesures que millorin immediatament la seva posició i així guanyar-se la revolució». Aquestes mesures haurien de «afavorir la transició de la propietat privada a la comunal de la terra de manera que el camperol hi arribi per iniciativa pròpia per motius econòmics». Sobre la qüestió del govern, Marx va rebutjar la descripció de Bakunin d'una nova elit governant. Quan Bakunin va preguntar si els quaranta milions d'alemanys serien membres del govern, Marx va respondre: «Certament, perquè la cosa comença amb l'autogovern de les comunitats».
miniatura|noma pàgina de la Crítica del programa de Gotha, tal com es va publicar a Die Neue Zeit el 1891 L'ús més famós del terme va aparèixer en una carta privada: la Crítica del programa de Gotha de Marx de 1875, una crítica de l'esborrany del programa del Partit Socialdemòcrata d'Alemanya. En ella, va escriure:
Engels va utilitzar la frase per als últims temps el 1891. En la seva introducció a una nova edició de La Guerra Civil a França de Marx, va concloure la seva visió general històrica de la Comuna de París amb les paraules:
En la seva crítica de l'esborrany del Programa d'Erfurt del Partit Socialdemòcrata Alemany, Engels va afirmar que «el nostre partit i la classe treballadora només poden arribar al poder sota la forma de república democràtica. Aquesta és fins i tot la forma específica de la dictadura del proletariat, com ja ha demostrat la gran revolució francesa».
La Comuna de París com a model Tant per a Marx com per a Engels, la Comuna de París va ser un exemple concret de la dictadura del proletariat. L'anàlisi de Draper identifica tres aspectes clau de la seva visió de la Comuna que corresponien a aquest concepte. Estat obrer: Marx va descriure la Comuna com essencialment un govern de la classe treballadora, un estat en què la classe treballadora tenia el poder polític. Va declarar que el veritable secret de la Comuna era que era la forma política finalment descoberta sota la qual dur a terme l'emancipació econòmica del treball.