El Reial monestir de Santa Maria de Valldigna és a Simat de la Valldigna, a la comarca de la Valldigna, del País Valencià. Va ser fundat per Jaume el Just el 15 de març de 1298.
Història El 15 de març de 1298ARV. Reial cancelleria, núm. 489, fol. 98 el rei Jaume II el Just dona a l'abat Bononat de Vila-seca la vall de l'Alfàndec per fundar un monestir de l'orde del Cister, filial del monestir de Santes Creus. Fou el primer monestir de tal importància aixecat a l'antic Regne de València, després de la conquesta cristiana. Aquest nou monestir s'anomena Reial monestir de Santa Maria de Valldigna.
Dies després de la donació reial, Jaume II, fra Bononat i els seus seguicis es reuniren al lloc de Ràfol (llogaret cristià de la vall fundat després de la conquesta de Jaume I) per prendre possessió del territori, més una milla de mar endins, els castells de Marinyén, d'Alcalà i la torre del Mondúber.
Els dotze monjos i l'abat arribats de Santes Creus, inicialment, hagueren d'utilitzar com a allotjament una espècie de llotja de contractació (lloc on acudien els musulmans a fer les seues transaccions) al nucli de Benizael. Aquest lloc estava al costat d'un curs d'aigua, necessari en tots els monestirs cistercencs, el riu Vaca, i al costat de la font Gran i l'alqueria de Cimat. En aquesta època, els abats eren escollits per la mateixa comunitat i a perpetuïtat, és a dir, fins a la seua mort.
El primitiu recinte monacal va patir remodelacions adequades per a la instal·lació provisional de la nova comunitat, habilitant-se una capella i dormitoris com a primeres oficines monacals. Posteriorment, al llarg del , sota l'abat Ramon de Santcliment, s'anaren ampliant les diverses construccions, seguint el pla ideal del Cister, edificant-se per exemple la primera església a principis del .
Més tard, es procedí a l'amollonament del territori del monestir, fixant els límits de les propietats de la vall i incloent-hi el lloc de Barx, on després es fundà una granja.
Jaume II, a banda del privilegi fundacional, va estendre una altra sèrie de documents per deixar assegurades les bases de la nova organització de la vall. Per exemple, la salvaguarda del monestir quedava sota protecció reial; els habitants de la vall, la majoria musulmans, havien d'obeir l'abat i no el rei; les autoritats civils de Xàtiva, Corbera, Alzira, Cullera, Gandia, Dénia i València tenien instruccions per a protegir i emparar el monestir davant de possibles greuges; va confirmar els privilegis que havien concedit els seus predecessors als pobladors de la vall de respectar costums, lleis, religió, béns, heretats i organització.Martínez García, J. M., El Cister valencià. De Benifassà a Valldigna, pàg. 44, Edicions La Xara, Simat de la Valldigna 2005
Durant el conflicte que enfrontà Pere II i Pere I de Castella, la Guerra dels dos Peres, nombrosos vassalls es passaren al bàndol castellà; aleshores, el rei concedí a l'abat fra Bernat Boix el privilegi del crim de collera. Aquest castigava severament a qui capturara musulmans o cristians i els venguera com a esclaus. A efectes d'aquesta inestabilitat, es remodelà l'església primitiva després de patir els saquejos de tropes castellanes i es construeix el portal Nou. El 1366, l'abat Arnau d'Aranyó concedeix carta de poblament als veïns de la vall que havien lluitat en el bàndol castellà i els perdona a canvi d'una sèrie d'obligacions.
L'any 1371, el rei Pere IV ven a l'abat Aranyó l'alqueria de Rascanya, a l'horta de València. Posteriorment i amb butlla apostòlica de Climent VII, el 1378 es fundava el priorat, després monestir, de Sant Bernat de Rascanya.
Sota l'abadiat de Lluís Rull, el 1396, es produïren forts terratrèmols que afectaren greument el monestir. L'abat Rull serà nomenat capellà del papa Benet XIII, el qual li va concedir una butlla pontifícia amb què podia emprar en totes les esglésies de la seua jurisdicció ornaments pontificals (mitra, anell, bàcul pastoral i pectoral).
El comença amb la visita de Martí l'Humà, després de celebrar corts a València, que prohibeix la crida a l'oració dels muetzins des dels minarets de les mesquites de la vall, establint pena de mort per a qui ho fera. Pocs anys després, torna a visitar la Valldigna un altre personatge important, Vicent Ferrer, el qual aconsegueix algunes conversions amb la seua predicació, entre aquestes la del savi musulmà Ibn Hannaxa, que es batejà amb el nom de Vicent Ferrer.
El canvi d'abats perpetus comença l'any 1460, quan el papa Pius II nomena abat comendatari Joan d'Aragó, fill del rei Joan II, sota l'abadiat del qual comença a construir-se el nou refetor. Cap a l'any 1475, el rei Ferran fa nomenar abat Roderic de Borja, ja cardenal i bisbe de València. Aquest residia a la cúria romana i no atenia personalment el monestir, hi tenia un administrador i prior, Pere Baldó, però es produïren rapinyes i robatoris. Assabentat d'aquests fets, el papa Innocenci VIII va decretar la pena d'excomunió a qui no tornara els béns furtats. A banda d'aquests fets, començarà a construir-se la nova sala capitular. Després de renunciar a l'abadiat per accedir al papat com a Alexandre VI, el succeirà el seu fill Cèsar Borja. Aquest també renunciarà al càrrec després de secularitzar-se. Ferran el Catòlic accepta que els monjos trien fra Pere Baldó com a abat triennal, però amb la condició que paguen una pensió de mil lliures anuals a Alfons d'Aragó, arquebisbe de Saragossa i fill natural del rei. miniatura|Atri de l'església del monestir L'últim abat comendatari en serà Alfons de Borja, l'any 1530 començarà el govern dels abats triennals, escollits directament per la mateixa comunitat. Durant aquesta època, el monestir pateix saquejos derivats de la guerra de les Germanies, a més de revoltes morisques i incursions de pirates barbarescos, com Barba-rossa; tot això forçarà el monestir a augmentar la seua fortificació.
L'any 1532 el monestir rep la visita de l'abat de Claravall, Edme de Saulieu, que s'allotja al palau de l'Abat. L'acompanyava Claude de Bronseval, posterior cronista d'aquest viatge, i gràcies a això sabem que «en el claustre xicotet hi havia col·locades màquines de guerra, sobretot bombardes, canons, falconets, arcabussos, ballestes, arcs, piques, alabardes... a fi de resistir els moros que amb bastant freqüència devasten esta regió».<ref>Bronseval, Claude de, Viaje por la Valencia del s.XVI, pàg. 65, Ajuntament de València 2003</ref> Dos anys després, es prohibí als musulmans de la vall acudir a les mesquites, que passaven al culte catòlic (com la mesquita de la Xara), en el marc de l'augment d'enduriment de les disposicions contra els costums dels moriscos.
L'expulsió dels moriscos el 1609, sent abat fra Joan Serra, deixa la vall quasi sense població, a Simat quedaran dèsset veïns cristians. S'establirà una carta de poblament per regular la relació dels nous pobladors amb el senyor de la vall, el monestir. L'any 1617, es passa dels abats triennals als quadriennals, tret que es mantindrà fins a la desaparició del monestir.
Novament es produeix un gran terratrèmol, sota l'abadiat de fra Francesc Talavera (1644), destruint l'església, el campanar, l'arxiu i provocant desperfectes a la resta de dependències. Deu anys més tard, l'abat fra Lluís Trobado inicia la construcció de l'actual església.
Un dels episodis més tràgics de la història de la Valldigna és la visita castellana. Aquesta la va fer el monjo cistercenc de la congregació de Castella, Tomás Gómez, que tenia àmplies potestats, com ser president del monestir en l'aspecte temporal i espiritual. Gómez arribà a suspendre l'abat de les seues funcions i va deixar el monestir en la ruïna.Gil, Esteve, Historia Chronologica de los abades del Real Monasterio de Nª Señora de Valdigna. Año 1750, pàg.122-141, Estudi introductori de Fernando Andrés Robres, Edicions La Xara, Simat de la Valldigna 2004
Durant la guerra de Successió els monjos es divideixen per un bàndol o l'altre, i el monestir sofreix grans desperfectes causats per partides de miquelets austriacistes i després per l'exèrcit borbònic.
El terratrèmol del 1748, que derrocà el convent castell de Montesa, també afectà Santa Maria de Valldigna, sobretot el palau de l'abat, la casa prioral, l'arxiu biblioteca i les muralles.
El monestir torna a patir una guerra, la Guerra del Francés, i hi participa activament: l'abat fra Francesc Guillot donà 50 soldats amb la seua paga més 1.000 rals per a despeses de guerra. L'exèrcit francés converteix el monestir en hospital de sang i el 1812 la comunitat és suprimida per Josep Bonaparte. Acabada la guerra, es restableix de nou la vida monacal. El 1820, el rei Ferran VII suprimeix els monestirs i incorpora el seu patrimoni a la corona; a la Valldigna continua la vida monàstica, però minvada per la marxa d'alguns religiosos. Tres anys més tard, amb l'abolició de la Constitució, el rei torna els béns als ordes religiosos.
De la desamortització a la recuperació Cap a l'any 1834, es produeixen les primeres baralles entre liberals i carlins a la vall, mostra que els temps estaven canviant. Un any després arriba la desamortització i els 39 membres, d'aleshores, de la comunitat cistercenca abandonen definitivament el monestir, i es dispersa el patrimoni que atresorava.
El recinte passà a mans privades, i per situar-se en un medi agrícola, els respectius propietaris (José Martínez, Rafael Almiñana i Juan del Pino) utilitzaren els espais buits de construccions, una vegada curullats de terra, per a plantar fruiters i vinyes. A més, l'església es va convertir en magatzem i el refectori i la sala capitular en corrals per a bestiar.
L'any 1970 es declara el conjunt de la Valldigna monument historicoartístic, circumstància que no va evitar que el propietari tancara les portes a qualsevol visitant, ni la destrucció sistemàtica dels edificis que encara es mantenien. Així, es venen gran quantitat d'elements arquitectònics, com carreus, claus, dovelles, bases o capitells com a material de construcció. S'utilitza maquinària pesant per a demolir estances completes, fins s'han trobat orificis per als cartutxos de dinamita (als murs del refectori i l'aula capitular). Aquestes accions foren denunciades per l'Associació d'Amics de la Valldigna i per la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles.
Finalment, la Direcció General de Patrimoni de la Conselleria de Cultura de la restaurada Generalitat Valenciana encarrega l'any 1984 els estudis previs als arquitectes Salvador Vila Ferrer i Carlos Campos González, i, acabades les gestions oportunes, compra el monestir de la Valldigna l'any 1991. L'any 1992 es redacta el pla director, amb la participació dels arquitectes abans esmentats i l'arqueòleg José Manuel Martínez García, i comencen les excavacions arqueològiques i la rehabilitació.
Amb la celebració del 700é aniversariActe institucional de celebració al Palau de la Generalitat http://hemeroteca.abc.es/nav/Navigate.exe/hemeroteca/madrid/abc/1998/05/17/085.html del monestir, el 1998, comença l'actual procés de recuperació patrimonial i com a símbol valencià. El 3 de juny del mateix any, les Corts valencianes aprova la Llei del patrimoni valencià. Per les mateixes dates es crea la Fundació Jaume II el Just, encarregada de la restauració i promoció de la Valldigna.
El monestir en l'Estatut d'Autonomia del País Valencià En l'article 63 de la reforma de l'Estatut d'Autonomia mitjançant la llei orgànica 1/2006, de 10 d'abril, de Reforma de la Llei orgànica 5/1982, d'1 de juliol, d'Estatut d'Autonomia,Llei Orgànica 1/2006 de Reforma de la Llei Orgànica 5/1982, d'1 de juliol, d'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana http://www.docv.gva.es/datos/2006/04/11/pdf/2006_4177.pdf es va modificar l'article 57. I queda redactat de la manera següent:
Estructura del monestir miniatura|Voltes del claustre miniatura|Torre miniatura|Portal nou miniatura|Refectori miniatura|Palau de l'Abat