miniatura|Teatre de Bèrgam (Itàlia): en escena Gioppino i Brighella, màscares tradicionals de la commedia dell'arte. Els titelles són una forma de teatre o representació que implica la manipulació de titelles.
Les titelles adopten moltes formes, però totes comparteixen el procés d'animació d'objectes inanimats que representen una història. Els titellaires fan moviments de mans i braços per controlar dispositius com varetes o cordes per moure el cos, el cap, les extremitats, i en alguns casos la boca i els ulls del titella. El titellaire de vegades fa la veu del personatge del titella, mentre que en altres ocasions actua sobre una banda sonora enregistrada.
Història Les titelles son una forma de teatre molt antiga que es va enregistrar per primera vegada al a l'antiga Grècia, però algunes formes de titelles poden haver-se originat des del 3000 aC.Blumenthal, Eileen, Puppetry and Puppets, Thames & Hudson, 2005. Els titelles es produeixen en gairebé totes les societats humanes on les titelles s'utilitzen amb finalitats d'entreteniment a través de la representació, com a objectes sagrats en els rituals, com a efígies simbòliques en celebracions com els carnestoltes i com a catalitzador del canvi social i psicològic en les arts transformadores.Strings, Hands, Shadows: A Modern Puppet History, John Bell, Detroit Institute of Art, 2000, S'han utilitzat des dels temps més antics per animar i comunicar les idees i necessitats de les societats humanes.Dugan, E.A., Emocions en moviment' '. Alguns historiadors afirmen que són anteriors als actors del teatre. Hi ha proves que s'utilitzaven a Egipte ja l'any 2000 aC quan es manipulaven figures de fusta accionades amb cordes per realitzar el acció d'amassar pa. També s'han trobat titelles articulades i controlades per filferro fetes d'argila i ivori a les tombes egípcies. Els Jeroglífics també descriuen "estàtues caminants". " s'utilitza en drames religiosos antics Egipcis. Els titelles es van practicar a l'antiga Grècia i els registres escrits més antics de titelles es poden trobar a les obres de Heròdot i Xenofont, que data del segle V aC.Herodotus, The Histories, 2.48, on Perseus Xenophon, Symposium, 4.55, on Perseus Logan, David, Puppetry, p.7 miniatura|El Ganesh: un titella del Nepal
Àsia oriental Hi ha proves de titelles a la civilització de la vall de l'Indus. Els arqueòlegs han descobert un ninot de terracota amb un cap desmuntable capaç de ser manipulat amb una corda que data del 2500 aC.Ghosh, Massey i Banerjee, pàgina 14 Una altra figura és un mico de terracota que podria ser manipulat amunt i avall per un pal, aconseguint una animació mínima en ambdós casos. Els titelles es descriuen a l'èpica Mahabharata, literatura tàmil de la Era Sangam, i diverses obres literàries que daten des de finals dels segles aC fins als primers segles dC, inclosos els Edictes d'Ashoka.Ghosh, Massey i Banerjee , pàg.14–15 Obres com el Natya Shastra i el Kama Sutra expliquen els titelles amb cert detall.Ghosh, Massey i Banerjee, pàgines 15–16
La Xina té una història de titelles que es remunta a 3.000 anys, originalment a pi-yung xi, el "teatre de les ombres de la llanterna", o com es coneix més comunament avui en dia, teatre d'ombres xinès. A la dinastia Song (960–1279 dC), els titelles jugaven a totes les classes socials, incloses les corts, però els titellaires, com a Europa, eren considerats d'un estrat social inferior. A Taiwan, els budaixi espectacles de titelles, una mica semblants al bunraku japonès, tenen lloc amb titellaires treballant en segon pla o sota terra. Alguns titellaires molt experimentats poden manipular els seus titelles per realitzar diverses acrobàcies, per exemple, salts mortals a l'aire.
Japó té moltes formes de titelles, inclòs el bunraku. El bunraku es va desenvolupar a partir dels ritus del temple shinto i es va convertir gradualment en una forma molt sofisticada de titelles. Chikamatsu Monzaemon, considerat per molts com el millor dramaturg del Japó, va deixar d'escriure obres de teatre kabuki i es va centrar exclusivament en les obres de bunraku només de titelles. Inicialment format per un titellaire, el 1730 es feien servir tres titellaires per operar cada titella a la vista del públic. , mentre que les torxes il·luminaven només els titelles de fusta tallats, pintats i disfressats.De Corea, és creu que la tradició de titelles prové de la Xina. L'evidència històrica més antiga de titelles a Corea prové d'una carta escrita l'any 982 d.C. de Choe Seung-roe al rei. En coreà, la paraula per a titelles és Kkoktugakshi. Gagsi significa una "núvia" o una "dona jove", que era la forma més comuna que prenien les nines. Una obra de titelles kkoktugakshi té vuit escenes.
Sud-est asiàtic El teatre Indonèsian wayang va estar influenciat per les tradicions de l'Índian.Bell, pàgina 46 Alguns estudiosos rastregen el origen dels titelles a l'Índia fa 4000 anys, on el personatge principal de les obres en sànscrit era conegut com Sutradhara, "el portador de cordes".Dugan, E.A., Emotions in Motion. Wayang és una forta tradició de titelles originària d'Indonèsia, especialment a Java i Bali. A Java, wayang kulit, una forma elaborada de titelles d'ombres, és molt popular. Els titelles de vara javanesa tenen una llarga història i s'utilitzen per explicar faules de la història javanesa. Una altra forma popular de titelles a Indonèsia és wayang golek.
Tailàndia té hun krabok, una forma popular de teatre de titelles de vareta.
Vietnam va desenvolupar la forma d'art dels Titelles aquàtics del Vietnam, única a aquest país. Els titelles estan construïts amb fusta i els espectacles es representen en una piscina fins a la cintura. Els titellaires utilitzen una vara gran sota l'aigua per sostenir i controlar els titelles, creant l'aspecte dels titelles que es mouen sobre l'aigua. L'origen d'aquesta forma de titelles es remunta a set-cents anys en què els arrossars s'inundaven i els vilatans s'entretenien mútuament. Les competicions d'espectacles de titelles entre pobles vietnamites finalment van portar a la creació de societats de titelles secretes i exclusives.
Les Filipines van desenvolupar per primera vegada el seu art de titelles durant el període colonial espanyol. El titella filipí més antic conegut és el carrillo, també conegut com kikimut, titire i potei. Es va gravar per primera vegada l'any 1879. Es tracta de petits carros utilitzats en obres de titelles amb figures fetes de cartró utilitzades per a obres d'ombres. A finals del 1800 es va desenvolupar un altre titella filipí. Els Higantes són titelles gegants de paper-maché, més d'un centenar, que desfilen per la ciutat durant el Festival d'Higantes. Aquests titelles es fan com a devoció a San Clemente i com a burla contra els propietaris de terres de l'època colonial que discriminaven els filipins. Diverses tradicions estan relacionades amb els higantes. Des del , s'han desenvolupat múltiples arts de titelles a les Filipines. Un notable titellaire filipí és Amelia Lapeña Bonifacio.
A Birmania, avui anomenada Myanmar, va evolucionar una forma elaborada d'espectacles de titelles, anomenada Yoke thé, basada en el patrocini reial. La data probable de l'origen de les marionetes birmanes es dona al voltant de 1780, durant el regnat del rei Singu Min, i la seva introducció s'acredita al ministre d'Entreteniment Reial, U Thaw. Des dels seus inicis, les marionetes van gaudir d'una gran popularitat a les corts de la dinastia Konbaung. Poc ha canviat des de la creació de l'art per U Thaw, i el conjunt de personatges desenvolupats per ell encara s'utilitza avui dia.
Índia alt=Kathputli Titellaire de Rajasthan, Índia|miniatura|Titellaire de Rajasthani Índia té una llarga tradició de titelles. A l'antiga èpica índia Mahabharata hi ha referències a titelles. Una altra referència antiga als titelles es troba al clàssic tàmil 'Silappadikaaram' escrit al voltant del segle I o II aC Kathputli, una forma d'actuació de titelles de corda nativa a Rajasthan, és notable i hi ha molts ventrílocs i titellaires indis. El primer ventríloc indi, el professor Y. K. Padhye, va introduir aquesta forma de titelles a l'Índia a la dècada de 1920 i el seu fill, Ramdas Padhye, va popularitzar posteriorment el ventríloc i els titelles. Gairebé tots els tipus de titelles es troben a l'Índia.
Titella de corda L'Índia té una rica i antiga tradició de titelles de corda o marionetes. Els titelles amb extremitats articulades controlades per cordes permeten una flexibilitat molt més gran i, per tant, són els titelles més articulats. Rajasthan, Orissa, Karnataka i Tamil Nadu són algunes de les regions on aquesta forma de titelles ha florit. Les marionetes tradicionals de Rajasthan es coneixen com a Kathputli. Tallats en una sola peça de fusta, aquests titelles són com grans ninots vestits de colors. Els titelles de corda d'Orissa es coneixen com Kundhei. Els titelles de corda de Karnataka s'anomenen Gombeyatta. Els titelles de Tamil Nadu, coneguts com Bommalattam, combinen les tècniques de titelles de vara i de corda.
Titella de l'Ombra alt=Una escena de Tholpavakoothu joc d'ombres.|miniatura|Titelles d'ombres que es practica a Kerala, Índia. Els titelles d'ombres són una part antiga de la cultura i l'art de l'Índia, especialment a nivell regional com el keelu bomme i el Tholu bommalata d'Andhra Pradesh, el Togalu gombeyaata a Karnataka, el charma bahuli natya a Maharashtra, el Ravana chhaya a Odisha, el Tholpavakoothu a Kerala i el thol bommalatta a Tamil Nadu. El joc de titelles d'ombres també es troba a les tradicions pictòriques de l'Índia, com ara la pintura mural del temple, les pintures de fulls solts i les pintures narratives.Lopes, Rui Oliveira. (2016) "A new light on the shadows of heavenly bodies. Indian shadow puppets: from still paintings to motion pictures". Religion and the Arts, vol. 20, no. 1-2, p. 160-196. DOI: 10.1163/15685292-02001008 Formes de dansa com la Chhau d'Odisha literalment signifiquen "ombra". El teatre d'ombres, dansa, teatre dramàtic, normalment es representa en escenaris de plataformes adossats als temple hindú, i en algunes regions aquests s'anomenen Koothu Madams o Koothambalams. En moltes regions, l'obra de titelles la representen famílies d'artistes itinerants en escenaris temporals durant les principals festivals del temple. Les llegendes de l'èpica hindú Ramayana i el Mahabharata dominen el seu repertori. Tanmateix, els detalls i les històries varien segons les regions.Stuart Blackburn (1998), Looking Across the Contextual Divide: Studying Performance in South India, South Asia Research, Volume 18, Issue 1, pages 1-11, Quote: "If performance is the cultural organisation of behaviour, it is interesting that these cultural forms vary so widely from area to area. To return to south India, tales are told and songs sung throughout the region, but the same is not true for long narrative singing (epic and the like), or for dance, or for drama; even masks, so widespread in Kerala and other parts of south India, are not significant in Tamil culture."
Durant el i les primeres parts del segle XX de l'era colonial, els indòlegs creien que les obres de titelles d'ombres s'havien extingit a l'Índia, tot i que s'esmentava en els seus textos antics en sànscrit. A la dècada de 1930 i després , afirma Stuart Blackburn, es va trobar que aquestes pors de la seva extinció eren falses a mesura que van sorgir evidències que els titelles d'ombres s'havien mantingut una tradició rural vigorosa a les muntanyes centrals de Kerala, la major part de Karnataka, el nord d'Andhra Pradesh, parts de Tamil Nadu, Odisha i el sud de Maharashtra. El poble marathi, especialment de casta baixa, havia conservat i interpretat amb vigor les llegendes de les èpiques hindús com a tradició popular. La importància dels artistes marathi s'evidencia, afirma Blackburn, pels titellaires que parlen el marathi com a llengua materna a molts estats de l'Índia que no parlen marathi.