La dialèctica és l'art de convèncer mitjançant el diàleg i el debat a l'altre sobre les pròpies postures filosòfiques. Igualment es refereix a l'esquema"Dialèctica fractal" de G. Mayos que segons Hegel fa avançar la humanitat o el pensament, basat en un procés de tesi, antítesi i síntesi; és a dir, un diàleg entre una idea o moviment, el contrari que sorgeix com a resposta, i la síntesi o equilibri final resultant, que al seu torn passa a ser la tesi d'una nova generació.
La dialèctica és un mètode de raonament"Razón Geomètrica versus razón dialéctica" de Gonçal Mayos (UB) (en castellà). lògic, de qüestionament i d'interpretació, que ha rebut diferents significats al llarg de la història de la filosofia.
Alguns d'aquests significats són: Art del diàleg i la discussió. En la filosofia grega clàssica, la dialèctica és el mètode que investiga la veritat mitjançant l'examen crític de les percepcions i teories, cada unes de les quals, per la seva part, pretén referir-la. Procediment de raonament que procedeix a través del desplegament d'una tesi i la seva antítesi, resolent la contradicció a través de la formulació d'una síntesi final (conclusió).
Estratègicament el procés no conclou. La síntesi es constitueix en nova tesi i es contraposa a nova antítesi; sense destruir-se però sí complementant-se mútuament. Art d'ordenar els conceptes en gèneres i espècies. Manera d'elevar-se des del sensible cap a l'intel·ligible, és a dir partint de la certesa dels sentits cap al desenvolupament de conceptes d'un major grau d'universalitat i racionalitat. La lluita dels contraris per la qual sorgeix el progrés de la Història (Hegel i Marx).
Teoria i mètode de coneixement dels fenòmens de la realitat en el seu desenvolupament i automoviment, presumpta ciència que tractaria de les lleis més generals del desenvolupament de la naturalesa (Engels), de la societat (Marx) i del pensament humà (Hegel) que s'autoproposa com a alternativa a la metafísica.
Hegel (en Fonaments de la filosofia del dret paràgraf 31) va anomenar «dialèctica» al principi motor del concepte que dissol, però també produeix, les particularitats de l'universal. La més elevada dialèctica del concepte consisteix no a considerar la determinació merament com a límit i oposat, sinó a produir a partir d'ella el contingut positiu i el resultat, únic procediment mitjançant el qual la dialèctica és desenvolupament i progrés immanent. No és per tant l'acció exterior d'un pensar subjectiu, sinó l'ànima pròpia del contingut el que fa créixer orgànicament les seves branques i els seus fruits.
La dialèctica, en tots aquests casos, designa un moviment propi del pensament (i del 'ser' ' en general en el cas de Hegel).
És "la doctrina de la unitat dels contraris" (Lenin: Resum del llibre de Hegel "Ciència de la lògica" . C.29, p.128)
És la concepció que tota la naturalesa "es troba en un estat perenne de naixement i mort, en flux constant, subjecte a incessants canvis i moviments" (Friedrich Engels, Introducció a la Dialèctica de la Naturalesa).
Història Dialèctica espontània en l'antiguitat Per a l'hinduisme, la diversitat de coses i esdeveniments contradictoris que ens envolten, no són sinó diferents manifestacions del tot, anomenat Brahman. Així, als diversos aspectes del Diví, van donar en l'Índia antiga diferents noms de déus variats que no són més que reflexos d'una única realitat última, de manera que, per exemple, la força destructora i la força creadora són dues manifestacions d'aquesta mateixa realitat.
Heràclit d'Efes va formular dues proposicions que van ser incorporades com a pilars de l'estructura del pensament dialèctic: 1) tot flueix, tot està en moviment i; 2) tot està format per oposats que sempre estan en estat de tensió dinàmica, de manera que qualsevol forma determinada és el resultat de l'equilibri entre forces oposades.
La dialèctica com a mètode: Plató i Aristòtil miniatura|Cap de Plató, a la gliptoteca de Múnic.
Un dels primers exemples d'aplicació del mètode dialèctic l'ofereixen els Diàlegs del filòsof grec Plató, qui a més reflexiona sobre el funcionament i l'abast d'aquest procediment, notablement en les seves obres Gòrgies República VI i Teetet.
En els diàlegs platònics primerencs, el procediment permet sotmetre a examen cert conjunt de creences que manté determinat individu. A partir dels diàlegs mitjans, el seu abast s'amplia, per posar a prova hipòtesis o teories amb les que no necessàriament algú està compromès. Normalment l'examen el porta a terme Sòcrates, qui dirigeix al seu interlocutor una sèrie de preguntes per explorar si hi ha inconsistències entre les seves sentències. Aquestes preguntes són, doncs, crítiques i comprometedores, i que pot considerar-se un equivalen a objeccions, car naturalment, una teoria que mostra ser contradictòria no podria acceptar-se com a veritable (Vg., ha estat refutada). D'altra banda, en molts diàlegs Plató pot constatar-se com els interlocutors de Sòcrates es defensen de les seves objeccions, de vegades és el mateix Sòcrates qui respon a les seves crítiques anteriors. El procediment de preguntes i respostes així dona lloc a una discussió o controvèrsia racional, el resultat és sovint la refutació de les idees que s'examinen. En qualsevol cas, mitjançant la detecció i eliminació d'errors, el procediment tendeix a la identificació de la veritat, o almenys, del que racionalment es pot acceptar com a tal. La refutació (en grec : elenchô) es converteix en un mètode de prova.Vlastos, G. Socratic Studies, Cap. 1
Gairebé tots els filòsofs presocràtics havien escrit com profetes il·luminats, sense tan sols pensar a fer alguna prova de la validesa dels seus punts de vista (M. Détienne). Una excepció important és Zenó d'Elea, qui en la filosofia introduir la idea de refutar racionalment les teories dels seus adversaris, mostrant que condueixen a paradoxes. Aquest és l'antecedent del qual parteixen Sòcrates i Plató, l'últim dels quals porta la idea un pas més lluny. És notable que al Parmènides Plató hagi utilitzat el procediment de preguntes comprometedores, per posar a prova teories de la seva pròpia factura (concretament, la teoria metafísica de les Formes), convertint-se així en el primer filòsof que practica l'autocrítica. Potser Plató intenta mostrar així com més li interessa la recerca de la veritat, que la defensa de les seves posicions. En tot cas, la dialèctica (és a dir, la controvèrsia, i més fonamentalment, l'exposició a la crítica) queda perfilades per ell com un procediment d'investigació. A aquest gest del clàssic pot atribuir-se el que la filosofia avui sigui un camp d'investigació acadèmica, i no una branca de la mitologia o la literatura fantàstica.
Per Aristòtil, la recerca de la base filosòfica de la ciència (i de la mateixa filosofia) requereix un exercici dialèctic. En La Metafisica, Llibre Γ (N º IV), Cap. 4, Aristòtil explica per què la recerca d'una prova dels "principis" s'ha de fer mitjançant una demostració refutativa, i en canvi seria impossible donar-ne una "demostració" (vg., una prova positiva d'ells). Aristòtil també tracta de la dialèctica en els Tòpics.
Aquesta mena de proves o justificacions, que l'activitat dialèctica permet aconseguir segons els clàssics, només poden desenvolupar-se gràcies a la confrontació de punts de vista oposats. Tanmateix, a partir de la Il·lustració es va difondre àmpliament, encara que segons sembla sense discussió pel mig, un judici contrari a David Hume, qui a la Investigació sobre l'Enteniment Humà § 4, afirma sense més que tot raonament humà és inductiu (en els seus termes, "probable" o "moral") o deductiu ("demostratiu"), per tant, no dialèctic sinó monolèctic. És a dir que segons Hume, tota prova científica ha de ser filosòfica o en la seva integritat construïble des d'un únic punt de vista. Aquesta idea no ha estat prou discutida, i pot considerar-se com una hipòtesi, tant com la idea contrària.
A més de la mateixa confrontació d'idees, un parell de conceptes o regles lògiques o distingeixen els arguments dialèctics dels monolèctics. Són 1) l'argumentació ex concessi, segons la qual és lícit raonar a partir dels pressupostos o premisses de l'antagonista, sense que en suma, calgui justificar (almenys, no cara a aquest mateix contrari). I per altra part 2) la noció de la càrrega de la prova que atribueix a un dels ponents en particular, el deure d'iniciar l'argumentació, donant un suport prima facie raonable a la seva tesi. Si l'interessat ho aconsegueix, amb això transfereix al seu adversari a l'obligació (o càrrega) de respondre, argumentant en contra seva. Qualsevol dels ponents que deixi d'atendre satisfactòriament aquesta obligació quan li correspon, per aquest fet resulta derrotat en la polèmica. A Occident, la càrrega de la prova inicial correspon al que proposa novetats, i per descomptat a qui qüestiona els usos i les creences tradicionals o generalment acceptades. Una màxima del dret romà prescriu: el que diu, prova.
Sembla que als estoics es deu l'ús posterior (concretament, medieval) del terme, amb el que 'Dialèctica' passa a referir-se al conjunt de la lògica, que, d'altra banda, els estoics varen conrear l'estudi del raonament deductiu (per tant, monolèctic). Juntament amb la gramàtica i la Retòrica, la Dialèctica constitueix el Trivium medieval.
Dialèctica de la filosofia clàssica alemanya Per Immanuel Kant la sensibilitat té com formes a priori, l'espai i el temps i té la raó humana, també anteriors a tota experiència, un conjunt de categories per concebre els objectes, sempre que hagi fenomens sobre els quals elles puguin actuar. Quan tal cosa no passa, com en el cas dels objectes anomenats "metafísics", l'enteniment deriva en les anomenades antinòmies (paradoxes), en les quals pot demostrar-se com veritable tant una posició com la contrària, hi ha arguments a favor i en contra de les tesis i de les seves respectives antítesi. La solució no pot ser dogmàtica sinó crítica de la raó pura, distingint la "cosa en si" del món fenomenològic, que no existeix independentment de les nostres representacions.
Per Johann Gottlieb Fichte del jo, del subjecte es deriva tot i d'acord amb els principis lògics d'identitat i negació, en afirmar-se el jo engendra per oposició el "no jo" i ambdós estan subordinats a un principio d'unitat total. Així com el jo entra en contradicció amb si mateix i posiciona el no jo, elimina aquesta oposició mitjançant la limitació d'ambdós i flueix un procés infinit i que es formula en l'triada dialèctica: tesi, antítesi i síntesi.
El filòsof alemany Georg Wilhelm Friedrich Hegel aplica el terme dialèctica al seu sistema filosòfic i a la seva lògica centrada en l'esdevenir, la contradicció i el canvi, que substitueix els principis d'identitat i no contradicció, pels de la transformació incessant de les coses i la unitat dels contraris. Hegel pensava que l'evolució de la Idea es produeix a través d'un procés dialèctic, és a dir, un concepte s'enfronta al seu oposat i com a resultat d'aquest conflicte, s'alça un tercer, la síntesi. La síntesi es troba més carregada de veritat que els dos anteriors oposats. L'obra de Hegel es basa en la concepció idealista d'una ment universal que, a través de l'evolució, aspira a arribar al límit més alt de llibertat i d'autoconsciència.
El filòsof i activista polític alemany Karl Marx va aplicar el concepte de dialèctica als processos socials i econòmics. L'anomenat Materialisme dialèctic de Marx, sovint considerat com una revisió del sistema hegelià. Aquest proposava una solució a un problema generalitzat d'extrems econòmics per mitjà dels tres conceptes: tesis, antítesi i síntesi. La primera era la font del problema estigui en la propietat del capital concentrada a la classe burgesa. La segona la classe proletària creadora del valor amb el seu treball i despullada de tot medi de producció. Aquestes dues donaran síntesi com el comunisme, la propietat social dels mitjans de producció.
La dialèctica de Hegel