Els ibers són un conjunt de pobles que les fonts clàssiques (Hecateu de Milet, Aviè, Heròdot, Estrabó, etc.) identifiquen a la costa oriental de la península Ibèrica amb aquest nom, almenys del ençà. Tot i que les fonts clàssiques no sempre coincideixen en els límits geogràfics precisos ni en l'enumeració de pobles concrets, sembla que la llengua és el criteri fonamental que els identificava com a ibers, atès que les inscripcions en llengua ibèrica apareixen, a grans trets, en el territori que les fonts clàssiques assignen als ibers: la zona costanera que va des del sud del Rosselló fins a l'Alacantí, que penetra a l'interior per la vall de l'Ebre, per la vall del Segura i per la vall alta del Guadalquivir.
El concepte de cultura ibèrica no és un patró que es repeteix de manera uniforme en cadascun dels pobles identificats com a ibers, sinó la suma de les cultures individuals que sovint presenten trets similars, però que es diferencien clarament en d'altres i que, a vegades, comparteixen amb pobles no identificats com a ibers. Així, cal destacar l'ús de dos sistemes d'escriptura diferents al nord i al sud, l'ús exhaustiu de l'escriptura al nord enfront de l'ús residual al sud, l'absència d'escultura al nord que contrasta amb les manifestacions brillants del sud, l'ús de falcates al sud i d'espases cèltiques tipus La Tène al nord, grans tombes i monuments funeraris al sud, en contrast amb els petits túmuls i esteles inscrites del nord, decoració ceràmica geomètrica al nord i figurada al sud, etc.
La variant íber, que se sent a voltes, és errònia.
Extensió territorial miniatura|esquerra|Escriptures paleohispàniques L'anomenada cultura ibèrica tingué la seva màxima expansió territorial aproximadament entre la desembocadura del riu Roine i Cadis i abraçava així gran part de la costa mediterrània occidental. Aquesta cultura florí des del al o el aC, depenent de la romanització de cada zona en concret. Diversos autors grecs dels segles i esmenten els pobles que habitaven la façana mediterrània de la Península. Justament són esmentats per primer cop a l'Ora Maritima d'Aviè, escrita al , però que es basa en un periple del aC, possiblement redactat a partir d'un original fenici. En els versos 472 i 474 llegim: «I, al davant de les Illes, els ibers estengueren el seu domini fins als Pirineus, establerts àmpliament al llarg de la Mar Interior».
A part del periple copiat per Aviè, els autors clàssics (grecs i romans) que parlen dels ibers anomenats com a tals se situen cronològicament entre el aC i el dC, és a dir, en plena època romana: ens referim a Apià, Estrabó, Polibi i Ptolemeu, bàsicament.
Els autors de l'antiguitat dividiren aquesta civilització en diferents pobles o ètnies, que acabaren consolidant-se en el , encara que, com afirmen Molinos i Ruiz (1993), no s'ha de confondre els termes ètnia i estat, ja que una formació política (estat) pot abraçar diverses ètnies (igual que succeeix en l'actualitat), o una ètnia pot estar fraccionada en diversos estats (cas de l'actual Kurdistan). Per tant, només ens podem fiar de l'arqueologia, de les poques inscripcions ibèriques i del testimoni dels clàssics per a establir l'abast de les formacions polítiques de la façana mediterrània hispànica de l'edat del ferro.
Pobles ibers Entre els diferents grups considerats comunament com a ibers hi ha els següents: elísics, sòrdons, ceretans, airenosis, andosins, bargusis, ausetans, indígets, castel·lans, lacetans, laietans, cessetans, ilergets, iacetans, suessetans, sedetans, ilercavons, edetans, contestans, oretans, bastetans i turdetans.
Origen i influències culturals La regió on es va parlar la llengua ibèrica presenta diversos substrats culturals; el més ancestral seria la cultura cardial del primer neolític, d'origen oriental; durant l'època calcolítica, el nord desenvoluparà el megalitisme, l'inici de l'edat del bronze està marcat per la difusió de la cultura del vas campaniforme, des d'on es desenvoluparan diversos grups culturals regionals durant la resta del període. És evident que en l'actualitat desconeixem quina llengua o llengües van parlar aquests grups culturals.
Períodes clau miniatura|La falcata fou una de les armes característiques dels ibers Segle aC. Presa de contacte entre els colonitzadors grecs i els pobles ibers. 650-200 aC. Desenvolupament i plenitud de la cultura ibèrica. Segle aC. Guerres Púniques. Revolta ibera de 195 aC. Després de la batalla d'Emporion, els romans consoliden la presència a la península Ibèrica. Segle - aC. Procés de romanització, pel qual la població ibera resta sotmesa i la cultura ibera decau progressivament fins a ser engolida per la cultura llatina.
L'arribada dels indoeuropeus
Hom sap que els primers pobladors indoeuropeus establerts a les nostres terres havien vingut de l'Europa central cap al . En primer lloc colonitzaren, sembla que de manera pacífica, les terres situades al nord del curs de l'Ebre i a poc a poc les penetracions d'aquests pobles s'estengueren per quasi tota la península. Així, segons Villar (1996), a Catalunya, al País Valencià i al sud peninsular, hi ha indicis de toponímia protoindoeuropea, pertanyent al llenguatge que aquest indoeuropeista anomena antic europeu, parlat abans de l'arribada dels celtes a la península (s. aC). És el cas de molts noms de lloc (especialment de rius) i d'alguns noms comuns (com, per exemple, la paraula turó). García Alonso (2004) també ha documentat molts topònims indoeuropeus a la meitat nord de Catalunya.
Després de travessar la cadena pirenaica probablement a través del Rosselló, l'Empordà i la Cerdanya, els indoeuropeus acabarien imposant-se, entre el 1200 i el 900 aC (època dels urnenfelder o camps d'urnes), sobre les poblacions autòctones catalanes. S'instal·laren especialment a les planes costaneres de l'Empordà, el Vallès, el Penedès, el Camp de Tarragona, a més de l'Urgell. Altres autors com Santacana (1987) o Ibáñez (2002) rebaixen al la data d'arribada d'aquestes poblacions al nord-est peninsular i sembla que, en el , se'n produïren les últimes onades migratòries. Aquestes gents, que alguns historiadors ja consideren celtes, tingueren una gran influència en la formació de la cultura ibèrica al territori català. Així, aportaren novetats com el poblament en llogarrets fortificats situats en turons, la planta rectangular de les cases, fetes amb sòcol de pedres i fang i amb parets de tàpia (com així es veu al poblat de Cortes de Navarra), l'arada de ferro, la devotio al cabdill, i el ritual típicament indoeuropeu de la incineració del cadàver amb la deposició de les cendres en una urna que era dipositada en un clot a terra. D'aquí la denominació de cultura dels camps d'urnes. Altres innovacions en foren, segons Almagro (1945), noves espècies d'animals com vaques lleteres, porcs «celtes», el cavall domesticat, així com diverses varietats de cereals. Tot això sense comptar amb les novetats en el terreny de les armes.
Aquesta gent es barrejaran amb la massa de població autòctona i formaran un nou grup ètnic que amb l'esdevenir del temps acabarem per conèixer com a ibers.
La presència d'un adstrat procedent dels camps d'urnes a la Catalunya costanera del nord del Llobregat quedaria reflectida amb la presència d'alguns déus com Bel (Rubí) o Herotoragus (Rellinars), que tenen paral·lelismes en el món gal del sud de França i topònims com Burriac, lloc on se situà el poblat més important dels laietans. A més, M. Pilar García-Bellido (1998) també assenyala que la propensió a la còpia de la moneda aliena que practiquen els pobles preromans de l'actual Catalunya, que cerca el caire decoratiu de les línies, són característiques típiques de les monedes cèltiques. També alguns elements del folklore català, especialment al del nord del país, tenen clares reminiscències cèltiques o indoeuropees, com la creença en les bruixes, els follets, les dones d'aigua… García Alonso (2004) afirma que una sèrie de penetracions gàl·liques ja d'època tardana, és a dir, del , imposarien sobre un substrat iber (que, en tot cas, ja havia rebut indoeuropeització amb la vinguda de les gents dels «camps d'urnes») uns topònims clarament celtes a la meitat nord de Catalunya i potser alguns dels elements culturals que hem esmentat.
L'origen del poble ibèric
Pel que fa al poble conegut per les fonts com a iber, posterior a aquestes penetracions, hi ha tres grans corrents teòrics: el que considera que és un producte de la influència dels pobles colonitzadors sobre les poblacions indígenes (el més simple al nostre entendre) i no va haver cap invasió; el que, a part d'aquest impacte colonial, creu que aquest concepte és ètnic i designa un determinat poble que va néixer al sud-est de la península (la zona ocupada actualment per les províncies d'Alacant i Múrcia aproximadament) i que posteriorment expandí els seus estímuls culturals i, probablement, també part de la seva població cap al nord; i el que proposa una expansió de nord a sud seguint la fase d'expansió de la cultura dels Camps d'Urnes.
En tots tres casos, es rebutja la idea del seu origen nord-africà, que havia estat estesa durant els anys 60 i 70 i que partia de les tesis de Pere Bosch i Gimpera. Aquest historiador i arqueòleg, en la seva obra Etnologia de la península Ibèrica (1932), afirmava que els ibers històrics haurien sorgit de poblacions sahariano-camítiques del nord d'Àfrica, emigrades a la península en època prehistòrica i que haurien donat lloc, en un primer moment, a la cultura eneolítica d'Almeria. No obstant això, recents investigacions mostren una gran barrera genètica entre les poblacions espanyola i nord-africana causada per l'estret de Gibraltar i que les coincidències culturals entre ambdues regions es deuen a aportacions culturals d'origen oriental.
El SE peninsular havia estat en íntim contacte en l'edat del coure amb la cultura d'Almeria, que evolucionaria cap als horitzons d'El Argar en l'edat del bronze. També fins a aquesta zona (que és l'àrea nuclear ibèrica, segons terminologia de molts autors) també s'havia estès la cultura tartèssia, originària del SO peninsular durant la primera meitat del primer mil·lenari. El llegat d'aquella civilització es va veure enriquit amb el contacte dels pobles colonitzadors i en aquesta zona del SE, així com a la zona de Jaén (on la cultura ibèrica, al i assoliria la seva màxima esplendor en l'època anomenada ibèric antic), sorgiria el brou de cultiu que donaria lloc a la civilització ibèrica. A més, l'espasa-tipus ibèrica, la falcata, es troba bàsicament al SE hispànic i a les tombes més riques, cosa que denota una ideologia aristocràtica i guerrera propícia a l'expansionisme territorial. Pel que fa a la identitat d'aquest poble, només sabem que Aviè anomenava els habitants del sud-est hispànic gimnetes i esmenta la seva influència tartèssia. Més tard, hi aparegueren els contestans (província d'Alacant), mastiens (Múrcia) i bastetans (Granada i Almeria, aproximadament).