miniatura|Hardy i Laurel a Babes in Toyland (1934) Stan Laurel i Oliver Hardy, coneguts popularment com el prim i el gras, van formar la parella còmica més cèlebre del , un duo del cinema americà d'entreguerres basat sempre en problemes, embolics i destrosses, ritualitzats i polits, dels quals l'ingenu Stan surt sempre indemne, mentre l'Oliver és l'ase dels cops, situació que més endavant veurem repetida amb parelles com ara Mortadel·lo i Filemó. Van fer molts films muts i sonors.
Stan Laurel sense Oliver Hardy
Arthur Stanley Jefferson, nom autèntic Stan Laurel, va néixer el 16 de juny de 1890 a Ulverston, Lancashire, al nord d'Anglaterra. La seva mare, Madge Metclafe, i el seu pare, Arthur Jefferson, eren actors de teatre.
El jove Stan deixa ben aviat els estudis i només pensa en pujar a l'escenari. El seu pare no és contrari a aquesta vocació, i a partir del 1905 l'ajuda a trobar els seus primers papers. Així s'estrena al music hall anglès, a la companyia de Fred Karno, més concretament a la pantomima de l'obra Mumming Birds. El protagonista és Charles Chaplin, amb el qual es trobarà sovint durant la seva carrera.
Cap al 1912 la companyia fa una gira als Estats Units. Les representacions s'aturen, perquè l'estrella principal, Charlot, ha estat foragitada dels estudis de Hollywood. Llavors Stan s'instal·la a Califòrnia, i fa els seus propis espectacles, sol o en companyia de la seva futura dona.
Ràpidament destaca al cinema, i roda per a Universal alguns curtmetratges muts, pastitxos del gènere slapstick, amb el nom artístic de Hickory Hiram.
El 1919 comença per al jove Stan un període de sort: gagman i comediant, fa paròdies de pel·lícules cèlebres com ara Mr. Don't Care, Dr. Pickle and Mr Pryde per Dr. Jekyll and Mr. Hyde.
Stan desapareix progressivament de les pantalles, i es dedica a escriure guions de pel·lícules que roda de tant en tant com a director, però, el 1926, troba Oliver Hardy.
Stan Laurel va morir el 23 de febrer de 1965 a Santa Mónica, Califòrnia.
Oliver Hardy sense Stan Laurel
Oliver Norvell Hardy va néixer el 18 de gener de 1892 al si d'una família nombrosa de Harlem, Geòrgia. A l'edat de dos anys perd el pare, i serà pujat per la seva mare, Emilly Norvell. El seu pas per l'escola va ser del tot normal, i de seguida sentí passió per al cant líric. La seva mare l'encoratjà, però la perspectiva d'esdevenir cantant professional no l'entusiasmava gaire. Continuà els seus estudis i es llicencià en dret, però no exercí cap professió que hi estigués vinculada.
El 1910 Oliver descobreix el cinema, i n'obre una sala. Els anys 1913 i 1914 se situa davant la càmera i debuta fent papers de dolent. Entre el 1913 i el 1916 apareix en més de quatre-centes pel·lícules mudes, on destaca interpretant papers de traïdor. Cada nit, Babe, nom artístic d'Oliver, canta als cabarets. En la mateixa època es fa maçó.
Igual que Stan Laurel, Oliver treballa darrere la càmera i aprèn així les tècniques de l'elaboració d'una pel·lícula. El 1926 Oliver coneix Stan Laurel.
Oliver Hardy morí, víctima d'un infart cerebral, el 7 d'agost de 1957 a Hollywood.
El prim i el gras miniatura|Cartell de la pel·lícula The Lucky Dog La seva primera trobada a la pantalla, però sense formar parella, fou en la pel·lícula muda A Lucky Dog, produïda el 1918 per Sun-Lite Pictures i estrenada el 1921. El 1926 van tornar a aparèixer –sense compartir cap escena- en la producció de Hal Roach 45 Minutes from Hollywood.
La parella es constitueix oficialment el 1927, en l'obra The Second Hundred Years, dirigida per Fred Guiol i supervisada per Leo McCarey, a qui s'atribueix la idea de crear el duo.
A partir de 1927 van desenvolupar la seva carrera sota els auspicis del productor Hal Roach. Van participar en curtmetratges muts i sonors i llargmetratges.
L'arribada del cinema sonor va comportar la desaparició de molts actors de l'època muda. No obstant això, Laurel i Hardy van tenir una transició al cinema sonor relativament fàcil, amb el curt Unaccustomed As We Are, el 1929. L'accent anglès de Laurel i l'accent del sud de Hardy van donar una nova dimensió als seus personatges. La parella va demostrar la seva capacitat per a l'humor verbal i visual, fent servir els diàlegs per emfatitzar -més que no pas per desplaçar- la seva mímica.
Els curts de Laurel i Hardy, produïts per Hal Roach i estrenats per Metro-Goldwyn-Mayer, van ser produccions de molt èxit en la indústria del cinema d'aquells anys. La majoria dels curts eren de dos rotllos (vint minuts) però va haver-n'hi molts de tres rotllos i fins i tot d'un. Beau Hunks va arribar fins als quatre rotllos. El 1929 van aparèixer per primera vegada en un llargmetratge, en una de les escenes de The Hollywood Revue of 1929.
El 1930 apareixen per primera vegada en color en La cançó de l'estepa, on feien el paper de contrapunt còmic a una història dramàtica. La pel·lícula es considera perduda, ja que només en resten alguns fragments i la banda sonora completa. El 1931 Laurel i Hardy van fer el seu primer llargmetratge com protagonistes, Pardon Us. A causa de l'èxit de la pel·lícula, la parella va decidir reduir el nombre de curtmetratges per a concentrar-se més en la realització de llargmetratges. En aquesta època van fer, entre d'altres, L'avi de la criatura (1932), Fra Diavolo (o The Devil's Brother), Companys de gresca (Sons of the Desert, 1933) i Babes in Toyland (1934). Amb el curt clàssic The Music Box (1932) van guanyar l'Òscar al millor curtmetratge de comèdia.
Arran del costum de projectar pel·lícules en programes dobles, Hal Roach va decidir tancar l'etapa dels curtmetratges de la parella i dedicar-se només als llargmetratges. L'últim curtmetratge de la sèrie de Laurel i Hardy va ser el 1935, Thicker than Water. Les següents pel·lícules ja entrarien en la categoria de llargmetratges. Les més destacades serien obres com Bonnie Scotland, el 1935, The Bohemian Girl i Our Relations, ambdues de 1936, Way out West, de 1937 (amb la famosa cançó On the Trail of the Lonesome Pine), o Swiss Miss i Block-Heads, rodades el 1938.
Estil de comèdia i rutines còmiques L'humor de Laurel i Hardy era per naturalesa slapstick, un tipus d'humor on s'exagera la violència física, molt comuna en els dibuixos animats. Com a exemple, una escena típica: la parella està treballant en la construcció d'una casa, Hardy aguanta uns claus entre les dents, Laurel li dona un cop amistós a l'esquena i Hardy s'empassa els claus.
La major part de les seves pel·lícules van seguir un procés que ells van anomenar munyir. Una idea simple és usada per enllaçar diversos situacions o moments còmics, els gags. Moltes de les seves pel·lícules generen totes les seqüències al voltant dels problemes concrets de la parella en una situació determinada. A partir d'aquí es construeix tota la pel·lícula.
En alguns casos les seves pel·lícules, pels seus components gairebé màgics, s'acosten al surrealisme. Per exemple: Laurel mou el polze com si encengués un encenedor i dels seus dits surt una flama amb la qual encén una pipa. Hardy, ferit en el seu orgull, també intenta fer-ho, i, després de diverses temptatives fallides, aconsegueix encendre els seus dits però comença a cremar-se la mà i la intenta apagar entre crits de dolor.
Una famosa rutina còmica era la coneguda com this-for-that (això per allò) en les seves baralles amb un oponent. Laurel i Hardy comencen a destrossar algun objecte molt estimat pel seu enemic mentre ell ho observa sense cap intenció de defensar-se. Quan la parella acaba la seva trencadissa, el seu enemic, amb calma, comença a destrossar un altre objecte estimat per Laurel i Hardy mentre ells ho observen, i així successivament. Primer els uns i després els altres, van intensificant la destrucció, fins que al final tots els objectes dels qui es barallen acaben fets miques.
Un dels primers exemples d'aquest tipus de pel·lícules és el clàssic mut Big Bussiness, curtmetratge que el 1992 va ser inclòs en la Biblioteca del Congrés dels Estats Units.
Personatges en la pantalla Els personatges de Laurel i Hardy representen dos tipus sovint molt ximples, eternament optimistes, gairebé valents en la seva perpètua innocència. El seu humor és físic, però la seva tendència a sofrir tot tipus d'accidents queda compensada per la seva gran amistat, les seves tendres personalitats i la devoció que senten l'un per l'altre. Són dos nens adults, l'un gras i l'altre prim, i la seva innocent manera de veure la vida els situa sempre a mercè de furiosos propietaris, pomposos ciutadans, policies irats, dones dominants i caps apoplèctics.
Laurel i Hardy van fer servir el seu propi físic per ajudar a crear els seus personatges, potenciant els seus aires, una mica ridículs, però amb molta cura de no fer-los semblar irreals. Stan sempre apareixia amb els cabells curts pels costats, però més llargs damunt del cap per aconseguir el seu famós efecte de cabell d'espantat a conseqüència de gratar-se el cap o estirar-se’ls en moments de por o tensió. Per caminar com una persona amb peus plans, va treure els talons de les seves sabates, normalment de l'exèrcit. Quan parlava amb Oliver sempre el mirava al front i no pas als ulls, per crear la impressió que els seus pensaments en aquell moment estaven molt lluny. La imatge de Laurel i Hardy era la de dos tipus amb barret fort. La formalitat quasi britànica d'aquesta peça de vestir va amb plena consonància amb la seva habitual cortesia i cautela a l'hora de parlar. Per sobre de tot són dos autèntics gentlemans: Mr. Laurel i Mr. Hardy.
En la vida real Laurel i Hardy eren bastant diferents de com es veuen en la pantalla. Laurel era ambiciós i dinàmic, el líder natural de la parella, mentre que Oliver era una mica més tolerant que el seu personatge. Malgrat que Roach va contractar escriptors i directors com H.M. Walker, Leo McCarey, Frank Capra, James Parrotto i James W. Horne, entre d'altres, la majoria dels guions eren retocats, totalment o parcialment, pel mateix Laurel. Reescrivia seqüències senceres, escollia actors i supervisava meticulosament totes les fases de la pel·lícula fins al punt que pràcticament assumia tots els rols d'una producció. Hardy, en certa manera, també hi contribuïa, però se sentia més còmode seguint el lideratge natural del seu company i així poder disposar de temps lliure per a les seves grans aficions, com, per exemple, jugar al golf.
Per iniciativa de Roach van començar a doblar les seves pel·lícules a altres idiomes amb les seves pròpies veus i amb l'ajuda de professors de dicció. Era un procés llarg i costós, ja que calia repetir en els diferents idiomes totes les escenes en les quals participaven. La resta de seqüències es completaven amb actors forans dels diversos països. Però això va reportar grans beneficis en aquests països. Es van adaptar a l'alemany, al francès, a l'italià i a l'espanyol. Com a curiositat, Hardy tenia molta més facilitat per a les llengües que Laurel, amb el seu tancat accent anglès. Hem de suposar que en les poques pel·lícules seves que s'han doblat al català s'ha imitat el seu accent per no allunyar-se de la veu a què ens tenia acostumats el castellà.
Decadència Cap al 1936 la relació entre Laurel i Hardy era una mica tensa, i estaven molt distanciats de Hal Roach. Les disputes entre Laurel i Roach van ser molt habituals a la fi dels anys 30. Hal Roach va abandonar la Metro-Goldwyn-Mayer (que distribuïa les seves pel·lícules) i el 1938 va signar per la United Artists.