Àtila (; 406-453) fou el rei dels huns occidentals durant la primera meitat del . Va bastir l'imperi més gran del seu temps, que s'estenia de l'Europa Central fins a la mar Negra, i del Danubi a la mar Bàltica. Durant el seu regnat va ser un dels enemics més temuts per part dels imperis romans d'Occident i d'Orient: va envair els Balcans dues vegades, posant setge a Constantinoble el segon cop, va marxar a través de la Gàl·lia, fins que el van aturar en la batalla dels Camps Catalàunics, i va fer fugir l'emperador d'Occident, Valentinià III, de la seva capital de Ravenna el 452.
Tot i que el seu imperi va desintegrar-se amb la seva mort, va esdevenir una figura llegendària a la història d'Europa. És recordat com el paradigma de crueltat i brutalitat, atribuint-li el sobrenom de el flagell de Déu. Es deia que per on passava el seu cavall no hi tornava a créixer l'herba. Aquesta visió contrasta amb altres fonts que el mostren com un rei gran i noble. Té papers destacats en tres sagues nòrdiques.
Orígens
L'origen dels huns europeus ha estat objecte de debat durant segles, però es pot afirmar que el consens general és que eren una confederació de tribus eurasiàtiques i europees. Van començar a aparèixer a Europa al , i assoliren superioritat militar respecte als seus adversaris (sovint més educats i de cultura superior) gràcies a la seva disposició pel combat, sorprenent mobilitat, i armes com l'arc dels huns.
Fou a partir del 376 que la pressió dels huns impulsats pel canvi climàtic a l'estepa eurasiàtica en direcció a Europa occidental provocà una desestabilització dels pobles bàrbars. A la fi del , els huns s'instal·laren a les planes del Danubi. Durant un temps, van coexistir sense problemes amb l'Imperi Romà, el qual ajudaren en la lluita contra els germànics.
Mundzuk, el pare d'Àtila, era germà dels reis Octar i Rues, que van regnar conjuntament sobre l'imperi hunnic a principis del . Aquesta forma de diarquia va ser recurrent amb els huns, però els historiadors no estan segurs de si va ser institucionalitzada, merament consuetudinària o si es va produir ocasionalment. Sembla que Octar dirigia les tropes dels huns occidentals i el seu germà Rues les tropes orientals. A la seva mort, Rues va assumir el comandament dels huns. Aprofitant el caos deslliurat pels gots i altres pobles germànics, Rues va creuar el Danubi el 432 i va atacar els romans amb tal força que l'emperador Teodosi II va haver de pactar amb ell el lliurament de 115 kg d'or anuals per aconseguir la pau. No es disposa d'informació sobre la joventut d'Àtila. Apareix per primer cop als registres històrics quan esdevé Rei dels Huns de forma conjunta amb el seu germà Bleda. També es desconeixen les seves creences si bé es caracteritzà per demostrar poc o cap respecte envers les religions locals o el cristianisme.
Sobirania compartida miniatura|esquerra|L'imperi dels huns s'estenia des de les estepes de l'Àsia central fins a l'actual Alemanya, i des del Danubi al Bàltic Cap a l'any 432 els huns van quedar units sota el rei Rues, que va donar suport a Aeci en les intrigues de poder de l'Imperi Romà d'Occident, i va exigir el retorn dels fugitius huns que s'havien refugiat en territori de l'Imperi Romà d'Orient i s'havien posat al servei de Teodosi II el Jove o trencaria la pau. A la seva mort el 434 va deixar els seus nebots Bleda i Àtila (fills del seu germà Mundzuk) amb el poder sobre totes les tribus dels huns. i encara s'estava negociant amb els enviats de Teodosi el lliurament dels renegats. L'any següent Àtila i Bleda es van trobar amb la delegació imperial a la ciutat de Màrgum (actual Požarevac) i, tots muntats a cavall d'acord amb els costums huns, van negociar un acord favorable: els romans no tan sols van retornar les tribus fugitives, sinó que també van doblar el tribut de 350 lliures d'or romanes, van obrir les fronteres als mercaders huns i van pagar un rescat de vuit sòlids per cada presoner romà. Satisfets amb el tractat, els huns van retornar cap casa, amb l'objectiu de consolidar el seu imperi. Teodosi va aprofitar per reforçar les muralles de Constantinoble, construir el primer mur marítim i fortificar les posicions a les fronteres al curs del Danubi. Durant aquest període, els huns van estendre el seu imperi fins als Alps, el Rin i el Vístula.
Els huns es van mantenir fora de la vista dels romans durant els següents cinc anys en què van intentar envair l'Imperi Persa durant cinc anys, abans de ser derrotats quan tractaven de conquerir Armènia. També van lluitar contra els eslaus i els alemanys, ocasionant un efecte dòmino que va fer que burgundis, francs, saxons, angles i juts envaïssin l'Imperi Romà d'Occident. El 440 van reaparèixer a les fronteres de l'Imperi Romà atacant mercaders a la riba nord del Danubi que havia quedat fixada pel tractat. Àtila i Bleda van amenaçar de declarar la guerra, argumentant que els romans no havien complert la seva part del tracte i que el bisbe de Margus havia travessat el Danubi per profanar les tombes reials dels huns. Van travessar el Danubi i van arrasar els fortins i la ciutat il·líria a la riba sud, incloent-hi (segons l'historiador Priscus) Vimàncium, que era la ciutat dels mesis a Il·líria. El seu avanç va començar a Margus, on, mentre els romans discutien la possibilitat d'entregar el bisbe origen de la disputa, aquest va desertar als huns i els va ajudar a prendre la ciutat.
Teodosi havia deixat les defenses del riu desprotegides per respondre a la captura de Cartago per part del vàndal Genseric al 440 i la invasió d'Àrmènia del sassànida Isdigerdes II el 441 provocant una crisi financera immediata a l'Imperi d'Occident. La diòcesi d'Àfrica era pròspera i requeria poques tropes per mantenir-la segura, aportant grans ingressos fiscals i exportava blat per alimentar Roma i moltes altres zones. Les tropes romanes es van reunir a Sicília deixar a Àtila i Bleda un camí clar a través d'Il·líria cap als Balcans, que acusant els de trencar el tractat de Màrgum van envair l'any 441 saquejant Viminàcium, Màrgum, Sigindunum i Sírmium. Després d'una breu treva el 442 Teodosi II el Jove va retirar les seves tropes de Sicília i va ordenar una gran emissió de noves monedes per finançar les operacions contra els huns. Creia que podia derrotar els huns i va rebutjar les demandes dels reis huns, que van continuar amb els seus atacs i Àtila i Bleda van respondre reprenent la seva campanya el 443. Atacant a través del Danubi, van fer caure els centres militars de Raciària i van assetjar amb èxit la ciutat de Naïssus amb ariets i torres mòbils (avanços militars que eren nous pels huns). Van prosseguir la campanya prenent Sàrdica, Filipòpolis, i Arcadiòpolis. Van derrotar les forces romanes a les portes de Constantinoble i tan sols van aturar-se per la manca de l'equipament necessari per posar setge a la ciutat i les seves imponents muralles. Teodosi va admetre la derrota i va enviar l'oficial de la cort Anatoli per negociar les condicions de pau, que van acabar sent més dures que l'anterior tractat: l'emperador va accedir a entregar 6.000 lliures romanes d'or com a penalització per haver desobeït els termes del tractat durant la invasió, el tribut anual es va triplicar, arribant a 2.100 lliures romanes d'or, i el rescat per cada romà presoner va pujar a 12 sòlids, així que no va haver invasions bàrbares significatives a les riques zones del sud d'Anatòlia, el Llevant i Egipte, que seguirien sent pròsperes contribuïdores als ingressos fiscals.
Amb les seves demandes satisfetes, els reis huns es van retirar altre cop cap a l'interior del seu imperi. El 444, amb la mort de Bleda els huns es van unir sota Àtila, qui un cop va ser l'únic rei dels huns, va dirigir la seva gent cap a l'Imperi Romà Occidental. Els seus súbdits incloïen els huns, però també per altres grups molt més nombrosos, predominantment els pobles germànics. El seu poder es basava en part en la seva capacitat continuada per recompensar els seus seguidors preferits amb metalls preciosos, i va continuar atacant l'Imperi Romà d'Orient fins al 450, quan havia extret grans sumes de diners i moltes altres concessions.
Monarca únic El 447 Àtila va cavalcar de nou a través de Mèsia. A Constantinoble, la intervenció del prefecte Flavi Constantí va organitzar la reconstrucció de les muralles que s'havien ensorrat per un terratrèmol, i en alguns indrets va fer construir una segona línia de fortificació. L'exèrcit romà sota les ordres del magistrat got Arnegiscle va enfrontar-s'hi i va ser derrotat en la batalla de l'Utus, i tot i que va aconseguir d'infligir importants baixes, els huns van quedar sense oposició i en lloc d'atacar Constantinoble van destruir la ciutat de Marcianòpolis i arrasar les indefenses províncies balcàniques d'Il·líria, Tràcia, Mèsia, Escítia, i ambdues províncies de Dàcia fins a arribar a les Termòpiles, on va girar cua. Es conserva una crònica de la invasió:
miniatura|La Festa d'Àtila, Quadre de Mór Than basat en una descripció de Priscus (pintat a la dreta, vestit de blanc i sostenint la seva història):
Àtila va demanar, com a condició per a la pau, que els romans continuessin pagant el tribut en or i que evacuessin la franja de terra que s'estenia fins a tres-centes milles a l'est de Singidúnum (actual Belgrad) i fins a cent milles al sud del Danubi. Les negociacions es van allargar durant uns tres anys. L'historiador Priscus va ser enviat com a emissari a la cort d'Àtila el 448, i els fragments dels seus informes conservats per Jordanes constitueixen la millor font sobre Àtila vivint entre les seves nombroses esposes, el seu bufó escita, i el seu nan moro, mostrant-se sense vanitat ni ornamentacions enmig de l'esplendor de la seva cort:
"El terra de l'habitació estava cobert amb catifes de llana per caminar-hi per sobre", destaca Priscus.
Durant aquests tres anys, d'acord amb la llegenda recopilada per Jordanes, Àtila va descobrir "l'Espasa de Mart":
"L'historiador Priscus narra que es descobrí sota les següents circumstàncies: "Quan cert pastor veié un vedell del seu ramat sagnant i sense conèixer la causa de la ferida, va seguir el rastre de sang i al final arribà a una espasa que sobresortia enmig de l'herba. Excavà i se l'endugué per presentar-la a Àtila. Ell s'alegrà del present, i mostrant-se ambiciós, pensà que havia estat designat governador del món sencer, i que a través de l'Espasa de Mart la supremacia en totes les guerres li era assegurada." — Jordanes, L'origen i fets dels gots cap. XXXV
Expedició a l'oest miniatura|Els huns en la batalla dels Camps Catalàunics, il·lustració d'A. De Neuville (1836-1885) L'any 450 Àtila va proclamar la seva intenció d'atacar el poderós regne de Tolosa dels visigots, mitjançant una aliança amb l'emperador Valentinià III. Fins aleshores havia mantingut bones relacions amb l'Imperi Romà d'Occident i el seu governador de facto Flavi Aeci. Aeci havia passat un breu exili entre els huns el 433 després de la batalla de Rimini contra Bonifaci d'Àfrica, i les tropes que Àtila li havia proporcionat contra els gots i burgundis l'havien ajudat a obtenir el títol honorari de magister militum a l'Occident. Els obsequis i esforços diplomàtics de Geiseric, que s'oposava als visigots i els temia, també van poder influir en els plans d'Àtila.