La història de la literatura estudia l'evolució de la literatura al llarg del temps, des de les primeres manifestacions orals fins a l'actualitat. Estudia tant els diferents moviments literaris en relació al seu context com les obres més importants de cada període i llengua.
El terme història de la literatura es refereix a una de les tres disciplines de la ciència de la literatura, aquella que se serveix del punt de vista diacrònic i s'insereix tant en aquesta sèrie disciplinària literària de la filologia com, en segon lloc, en la historiografia especial o per conceptes. La història literària s'ocupa de l'estudi dels textos literaris, entenent per aquests els ja eminentment artístics o bé en sentit general els textos de cultura, art i pensament, o definibles, segons certa crítica, com "altament elaborats". La disciplina, tan antiga com la cultura humanística, va aconseguir a finals del la seva culminació com a "Història Universal de la Literatura", de caràcter comparatista al mateix temps que totalitzador de les diferents branques de les lletres i les ciències, en correspondència amb el concepte il·lustrat de literatura, en l'obra pionera de l'humanista valencià Joan Andrés. Per la seva banda, al va tenir lloc la gran i múltiple elaboració de les literatures nacionals, constituïdes a partir del criteri de llengua. La historiografia literària manté una necessària relació estable i de complementarietat amb la crítica literària i la teoria de la literatura, igual que amb la metodologia comparatista en la mesura en què superi la concepció limitada de literatura nacional o accedeixi a alguna determinació d'objecte cultural més extens que el de llengua o a algun projecte d'universalitat.
El naixement de la literatura miniatura|Fragment del Llibre dels morts La literatura va néixer com la transmissió oral de relats i poemes relacionats amb la mitologia, així com amb la recreació dels esdeveniments més importants per entretenir una audiència. Aquestes històries s'explicaven a vegades amb ajuda de dibuixos, acompanyament musical o coreografies per donar major sensació de realisme.
La primera persona coneguda amb nom propi com a autor literari és una dona, Enheduanna (segle XXIV aC). Entre els primers textos conservats destaquen el Llibre dels morts i lEpopeia de Guilgameix, originats a les primeres grans civilitzacions: Mesopotàmia i Egipte. Altres mostres de la literatura primigènia són el poema Enuma Elix i els relats jueus que donarien lloc al Pentateuc. Moltes de les obres d'aquesta primera època s'han perdut perquè mai es van arribar a transcriure o perquè es van cremar o perdre. Destaca la destrucció de la Biblioteca d'Alexandria, per la quantitat i la vàlua de les obres que contenia.
A Orient i Extrem Orient també aparegueren obres molt antigues difícils de datar, com els Vedes a l'Índia (potser començats a redactar cap al 1800 aC) o el Yijing (iniciat vers el segle XI aC) a la Xina.
Literatura mesopotàmica
La literatura mesopotàmica engloba el conjunt d'escrits fets a l'antiga Mesopotàmia, que comprèn les cultures sumèria, assíria i babilònica. Es conserva en tauletes d'argila, que formaven part d'un bon nombre d'arxius i biblioteques com la d'Assurbanipal, a Nínive, on hi havia més de vint mil texts. Hi ha una notable imprecisió cronològica pel que fa al període en què foren redactades les obres, ja que ens han arribat en còpies d'època molt posterior (el cas, per exemple, del Poema de Guilgameix).
Entre les característiques principals de la literatura mesopotàmica destaquen: Preponderància de la poesia sobre la prosa Predomini de l'èpica i dels mites sobre els altres gèneres literaris; Presència omnímoda de la religió en l'obra literària a causa de la seva importància en la vida; *Obsessió per la immortalitat i per la vida en el món inferior; Anonimat de l'obra literària.
Gènere èpic Un dels gèneres més importants és l'èpica. Dels sumeris tenim tres composicions centrades entorn de la figura històrica de Guilgameix, rei d'Uruk: Guilgameix i Agga, que descriu la seva lluita del primer amb el segon, rei de Kix; Guilgameix i el País dels vius, sobre la recerca de la immortalitat; La mort de Guilgameix.
Pel costat babilònic, hom disposa de tres obres mestres: el Poema de la Creació o Enuma Elix, que narra la creació de l'home. el Poema o Epopeia de Guilgameix, compost de dotze tauletes el Poema d'Atrahasis, que tracta dels pecats de l'home i el seu càstig amb pluges i diluvi.
De caràcter també èpic són una sèrie de narracions històriques assíries, entre les quals destaquen el relat de la victòria d'Adad-nirari I (1307-1275 aC) sobre Nazimaruttash el triomf de Tukulti-Ninurta I (1244-1208 aC) sobre el també cassita Khastiliaš IV.
Gènere mític La influència de la religió en la literatura mesopotàmica, en general, esdevé aclaparadora en el cas dels mites.
Relats sumeris: Enki i Ninhursag, qualificat de mite del Paradís; Dumuzi i Enkimdu, on es narra una situació similar a la de Caín i Abel; el Descens d'Inanna al món inferior, prototip del Descens d'Ištar dels babilonis.
Relats Babilonis: La Creació de l'home per la deessa Mare, feta a base d'argila barrejada amb la carn i la sang d'un déu; el Mite d'Adapa, que insisteix en el tema de la immortalitat; el Mite de Nergal i Ereškigal, el Descens d'Ištar al món inferior; el Mite de Zu (robatori de les tauletes del destí per aquest déu ocell) i el Mite d'Etana, l'home que pujà al cel damunt el llom d'una àguila per buscar-hi la "planta de vida".
Literatura de l'antic Egipte
miniatura|Temple de Luxor. La literatura de l'antic Egipte que ha arribat fins a l'actualitat i ens mostra l'esplendor d'aquella època s'ha conservat gràcies al fet que està gravada a temples i tombes, i que els papirs que la recullen estaven guardats i segellats en les tombes, protegits. La literatura egípcia arribà a la seva esplendor amb la Història de Sinuhé i els Texts dels Sarcòfags. La llengua egípcia antiga, que és una branca de la família de llengües afroasiàtiques, fou una de les primeres llengües escrites, i es coneix per inscripcions jeroglífiques preservades en monuments i fulles de papir. El copte, l'única llengua descendent de l'egipci, és en l'actualitat el llenguatge litúrgic de l'Església Ortodoxa Copta. El koiné, un dialecte de la llengua grega, fou parlat a Alexandria durant l'època ptolemaica, utilitzat en l'administració, en ambients filosòfics i culturals, essent posteriorment estudiat per erudits àrabs. A partir del , els invasors àrabs imposaren llur llengua, que és la parlada avui dia a Egipte.
La literatura egípcia antiga es remunta al Regne Antic, al tercer mil·lenni aC. La literatura religiosa es coneix millor, pels seus himnes a diversos déus i els seus texts funeraris. L'obra literària més antiga que ha arribat fins a l'actualitat és els Texts de les Piràmides: la mitologia i els rituals inscrits a les cambres funeràries de les piràmides de diversos faraons de l'Imperi Antic. Més endavant sorgí la literatura de texts seculars, com els texts sapiencials, en forma d'instrucció filosòfica. Les Instruccions de Ptahhotep, per exemple, és una col·lecció de proverbis morals escrits per un cortesà egipci.
També hi ha una àmplia col·lecció de papirs amb texts tècnics i mèdics, com els Papirs de Lahun sobre matemàtiques, tot i que n'hi ha de literatura recreativa, com el Papir Westcar, que conté una col·lecció de contes de la dinastia IV. Es conserven la Història del camperol eloqüent i la Disputa entre un home i el seu ba, coneguda també com a Diàleg del desesperat de la vida amb la seva ànima (segle XXI aC). Aquest darrer text sembla una mostra d'un gènere literari molt antic (hi ha expressions semblants a un escriptor anterior, Ipuur); ecos d'aquest gènere ressonen al molt posterior Llibre de Job hebreu. El desesperat exposa les amargors de la vida i la seva ànima intenta de rebatre'l exposant-li les bondats que té. En canvi, el Cant de l'arpista, gravat en moltes tombes de l'època, s'identifica amb l'ànima i busca una evasió a aquestes amargors.
Els autors de la literatura dels regnes Antic i Mitjà (mitjans del segon mil·lenni aC) semblen haver estat una elit de la classe administrativa, i foren celebrats a l'Imperi Nou (a finals del segon mil·lenni). miniatura|esquerra|Disputa entre un home i el seu ba Durant el Primer Període Intermedi, fundant-se en els Textos de les Piràmides, sorgiren els Textos dels Sarcòfags i, finalment, la literatura del Més Enllà produí la seva obra més cèlebre, el Llibre dels Morts, durant l'Imperi Nou, època en què s'escrigueren també els Papirs de Berlín. L'Imperi Nou fou el segle d'or de la literatura egípcia. Entre els texts notables s'hi inclouen la Profecia de Neferti, les Instruccions d'Amenemhat, la Història de Sinuhé, la del Mariner Nàufrag, datada cap al segle XVIII aC, i que sembla ésser l'antecedent no només de la literatura d'Ulisses entre els faecis que es mostra a l'Odissea d'Homer, sinó també de la història de Sindbad que apareixerà més reelaborada a Les mil i una nits; la del Camperol eloqüent, o la de la narració de La presa de Iapu (Jaffa). miniatura|Fragment de la Pedra de Rosetta. Les instruccions arribaren a ser un gènere literari popular a l'Imperi Nou, prenent la forma de consells per seguir la conducta apropiada. La Història d'Unamon, el Poema de Pentaur i les Instruccions d'Anos són els exemples més coneguts d'aquest període.
Durant el període grecoromà (del 332 aC al 639), la literatura egípcia fou traduïda a altres llengües, i la grecoromana es fongué amb l'art natiu en un nou estil d'escriptura. D'aquest període prové la Pedra de Rosetta, que arribà a ser el text clau per poder desxifrar els misteris de l'antiga escriptura egípcia.
Sistemes d'escriptura
Els jeroglífics foren un sistema d'escriptura ideat i emprat pels antics egipcis des de l'època predinàstica fins al , i representen tant ideogrames com fonogrames.
Hi ha tres tipus bàsics d'escriptura: jeroglífica, hieràtica i demòtica, aquesta última corresponent al període tardà de l'antic Egipte. Els documents més antics coneguts foren trobats a la tomba del sobirà predinàstic Horus Escorpí II, trobada l'any 1997 a Umm al-Qa'ab, a Abidos, datats mitjançant carboni-14 entre el 3300 i el 3200 aC, i l'última està datada el 24 d'agost de 394 al temple d'Isis, a Files.
Literatura antiga
Per convenció, es considera que la literatura antiga occidental comença amb les grans obres d'Homer, probablement la versió escrita de nombroses llegendes que s'havien transmès oralment durant generacions. Aquest autor, pare de la literatura grega, es considera el primer escriptor del cànon occidental, imitat pels romans i pels admiradors de l'Època Clàssica. Amb la literatura antiga neix el concepte de gènere literari i els primers autors reconeguts.
Contemporànies són la literatura índia, amb els texts èpics com el Ramayana, i la literatura clàssica xinesa, amb les compilacions poètiques de Lao Zi o els anomenats 'clàssics xinesos'.
Literatura grega antiga
Poesia èpica Les primeres obres destacables, que seran el model de tota la literatura grega posterior, són els dos poemes èpics d'Homer, La Ilíada i lOdissea. En ells es narren episodis de la Guerra de Troia i la tornada dels herois a casa, usant part dels mites de l'època arcaics i forjant epítets i fórmules que esdevindran clàssics. D'una època similar és Hesíode, que també barreja èpica i mitologia, però amb una presència més clara de l'autor.
120px|miniatura|Bust d'Homer
Poesia lírica L'elegia és el primer gènere del qual es conserven obres, com les d'Arquíloc de Paros, que canta a la seva pàtria destruïda per la guerra. Dins el període preclàssic va florir l'oda com a cançó amorosa, que va dotar a la lírica de l'intimisme que l'acompanyaria en segles posteriors. Els autors més destacats són Safo, Anacreont o Alceu de Mitilene.
110px|miniatura|esquerra|Anacreont