miniatura|Presentació del llibre del 10è aniversari del partit polític italià Alleanza Nazionale. Un partit polític és una organització política que s'adscriu a una ideologia determinada i/o representa algun grup en particular amb l'objectiu de participar en algun tipus d'elecció o sufragi. També es poden formar entorn algun tema d'interès especial. Els partits polítics en una democràcia solen informar l'opinió pública dels seus plans i propòsits. Els partits polítics constitueixen unitats organitzatives a les quals se'ls reconeix el dret de participar en un procés d'elecció política per mitjà de la presentació de candidats i programes d'acció o govern.
En els sistemes parlamentaris de govern, la majoria dels partits polítics elegeixen un cap (o més); si el partit polític obté majoria en les eleccions, el cap del partit es converteix en el cap de govern. Per contra, en els sistemes presidencialistes, el partit pot seleccionar al seu cap com a candidat, però, el president electe, sovint, ha de renunciar totes les connexions amb el seu partit tan bon punt comenci la seva gestió.
L'aparició dels partits de masses, des de la fi del i la importància que han aconseguit al darrer terç del , els partits d'ampli abast ideològic i social,Aquests partits d'ampli abast son denominats «catch-all-parties» per Otto Kirchheimer, o «partits d'electors» per Jean Charlot o «electoral-professional parties» per Angelo Panebianco. els atribueixen un paper primordial en el funcionament dels règims polítics.
Aproximacions teòriques als partits polítics miniatura|Existeixen diverses teories i postures entorn al bipartidisme i la polaritat esquerra i dreta Un gran nombre d'obres i articles científics sobre l'origen dels partits polítics, citen com a autors clàssics més importants a Maurice Duverger, Anthony Downs, Giovanni Sartori, Seymour Martin Lipset i Stein Rokkanque els quals han servit de punt de partida i han marcat en bona part de l'agenda de recerca en aquest àmbit. Les seves aportacions, a pesar que han sofert nombroses crítiques i reelaboracions, suposen l'anclavatge dels elements fonamentals en l'anàlisi dels partits polítics.
Maurice Duverger La contribució de Maurice Duverger es dona tant en l'àmbit dels partits polítics com dels efectes dels sistemes electorals, ja que la seva teoria distingeix entre partits de quadres i partits de masses:
Els partits de quadres són aquells que tenen una organització mínima i poc regulada, basada en unes elits que són capaces de disposar o mobilitzar prou recursos per a obtenir representació política sense necessitat de disposar d'un gran nombre d'afiliats.
Els partits de masses són organitzacions més complexes i estructurades que mobilitzen més activament l'electorat per mitjà de la pertinença al partit com a militants.
Malgrat que Duverger plantejava aquesta distinció com una evolució històrica en què els partits de masses substituirien de forma gradual als partits de quadres, la distinció s'ha mantingut com una referència habitual a l'hora de descriure els partits polítics.
Les seves teories, sense dubte, han tingut efecte vers el sistema electoral, especialment, la seva teoria sobre la influència del tipus de sistema electoral en la configuració dels partits. Aquesta teoria es basava en tres lleis bàsiques sobre els efectes que té en el sistema en els partits:
La primera és que els sistemes majoritaris a una volta tendeixen a generar un sistema bipartidista, perquè aquest procediment electoral penalitza la divisió de les candidatures i es constitueix, per tant, en un incentiu important per a la concentració de llistes fins al bipartidisme, ja que, si en aquests sistemes el segon partit queda subrepresentat, un tercer partit encara es veuria més afectat per la subrepresentació.
La segona llei és que la representació proporcional tendeix a produir un sistema multipartidista, ja que, com que garanteix un repartiment proporcional dels vots entre les diferents candidatures, no es penalitza la fragmentació entre candidatures.
La tercera llei és que un sistema majoritari a dues voltes tendeix a produir un sistema multipardista amb coalicions, ja que permet a una diversitat de candidatures posar a prova la seva capacitat electoral en una primera volta, per a retirar-se en favor del candidat més proper i més votat, i en què la segona volta, per tant, es constitueix com un vot a coalicions.
Anthony Downs La teoria moderna sobre els partits polítics té en el treball d'Anthony Downs un dels seus principals exponents. Downs utilitza una aproximació espacial dels partits polítics, que competeixen electoralment entre ells posicionant-se en diversos eixos (dreta-esquerra, catalanisme-espanyolisme, etc.) que els diferencien ideològicament els uns dels altres. Downs parteix d'uns supòsits basats en l'elecció racional, en què els actors defineixen uns objectius i actuen de la manera més eficient possible per tal d'assolir-los, i elabora un seguit d'axiomes sobre el comportament i les funcions de partits i electors. Els partits polítics en democràcia formulen la seva política estrictament com a mitjà per a obtenir vots i les polítiques que desenvolupen estan orientades a perpetuar-se el seu poder i servir els seus interessos (. La funció social del govern, consistent en l'elaboració i aplicació de polítiques, es pot considerar, doncs, com un subproducte d'aquestes motivacions privades. Per tant, el govern i els partits polítics sempre actuaran per maximitzar els vots, ja que és l'instrument per mitjà del qual poden fer efectius els seus interessos.
La ciutadania també té un comportament racional en relació amb la política i els partits. Així, en el moment d'exercir el seu dret a vot fa un càlcul del benefici de les accions que espera de cada opció política, tenint en compte si aquest arriba a governar, i a partir d'aquesta avaluació decideix el vot. Aquesta avaluació la fa tenint en compte l'acció passada del partit en el govern comparant-la amb la que hauria rebut si els partits opositors haguessin governat, és a dir, és una avaluació d'expectatives basades principalment en l'experiència passada. Els supòsits que fa servir la teoria de l'elecció racional que utilitza Downs parteixen d'una reducció de la realitat a un seguit de supòsits sobre el comportament dels individus, el que permet una anàlisi de la realitat que no impedeixi la construcció de models explicatius.
El model de Downs també té en compte com influeix el sistema electoral en el sistema de partits i en la manera en què competeixen mútuament, tal com ja deia Duverger. Per a Downs, en els sistemes bipartidistes, característics dels sistemes d'elecció majoritaris, els partits intenten ocupar les posicions centrals basant-se en la preferència mitjana dels electors, cosa que genera un eix de competició unidimensional en què tendeixen a convergir amb posicionaments similars sobre un seguit d'assumptes també compartits. En canvi, en els sistemes multipartidistes, que podríem relacionar amb els sistemes electorals proporcionals, els partits tendeixen a divergir, ja que fan l'esforç de diferenciar-se per a ocupar un espai propi, cosa que genera un espai multidimensional en què trobem més pluralitat d'eixos tant en l'àmbit ideològic com d'elaboració de polítiques.
Giovanni Sartori Giovanni Sartori va desenvolupar la teoria sobre els sistemes de partits proposant una tipologia que distingia entre dos grans sistemes, el sistema bipartidista o pluralisme moderat i sistemes pluralistes polaritzats. Els "pols" representen en l'aportació de Sartori els elements entorn dels quals els partits es posicionen i competeixen. Partint del supòsit que els partits són actors socials que tenen per objectiu assolir el suport de l'electorat i, consegüentment, el major nombre de vots possibles, traslladen la dimensió ideològica al sistema polític introduint assumptes a l'agenda política i a la seva acció que els beneficiï electoralment. Sartori situa els partits en un eix esquerra-dreta des del qual es produeix la competició electoral.
Així, doncs, per a dibuixar i caracteritzar el sistema de partits en la tipologia proposada per Sartori, cal tenir en compte dos conceptes bàsics: la polarització, referent al nombre de pols ideològics (dos o múltiples), i la fragmentació, que fa referència al nombre de partits polítics presents en el sistema polític.
Seymour Martin Lipset i Stein Rokkan Lipset i Rokkan van desenvolupar la idea dels eixos o clivelles (del terme francès cleavages) per explicar com el sistema europeu de partits remonta els seus orígens en el desenvolupament històric en l'àmbit econòmic, social i polític. En el procés de formació dels estats nació es creen una sèrie d'agents d'unificació i regulació que arriben a tot el territori de l'estat generant conflictes socials i polítics. Lipset i Rokkan identifiquen i agrupen les diverses línies de conflicte, i assenyalen l'existència de dues revolucions que generarien quatre línies de divisió crítiques en la societat europea entorn de les quals s'articularia la competició de partits del .
La primera revolució és la que es produeix durant els segles i que aniria transformant la divisió política europea en estats nació. Aquest procés generaria dos eixos essencials de conflicte. D'una banda, el conflicte església-estat, en què el procés de construcció dels estats i les institucions laiques en sectors d'influència tradicional de l'església generen una tensió social elevada. D'una altra banda, el conflicte centre-perifèria, en què el procés d'expansió de la cultura dominant de l'estat cap al conjunt del territori genera tensions amb les particularitats ètniques, lingüístiques, religioses, etc., de les minories perifèriques. El procés de construcció nacional per part de l'estat, basat en l'expansió de la cultura dominant per mitjà d'institucions com l'escola, l'exèrcit o l'administració pública, genera, un eix fonamental per a entendre la persistència o dilució de les identitats regionals perifèriques (i els nacionalismes) i la transformació posterior en un eix de competició política.
La segona revolució és la vinculada al desenvolupament industrial del . Lipset i Rokkan identifiquen també dos eixos de conflicte social. D'una banda, la tensió camp-indústria, que contraposa els interessos rurals als de l'emergent indústria intensiva en mà d'obra i que creix al voltant de les ciutats, de manera que crea grans pols de creixement urbà. D'una altra banda, la tensió treballadors-propietaris, origen de l'eix de competició esquerra-dreta i que contraposa els interessos dels propietaris dels mitjans de producció capitalista amb els interessos dels treballadors.
Aquestes quatre línies de divisió articularan el conflicte polític de les societats modernes, i a l'entorn seu es posicionaran els partits polítics, que són els encarregats de traslladar aquests eixos de tensió a la competició política.
Altres definicions des del punt de vista de la sociologia Entre els molts sociòlegs i politòlegs que han estudiat i teoritzat sobre els partits polítics, hi ha Ostrogorsky, Robert Michels, Maurice Duverger, Max Weber i Nilda Viana.
Segons Nilda Viana, els partits polítics són organitzacions on predomina la burocràcia i la seua estructura es basa en la ideologia de la representació política i no de la gent en l'accés directe a les decisions polítiques, tenen com a objectiu guanyar el poder polític de l'Estat, i són expressions d'una oligarquia política econòmica o tradicional.
La diferència entre Michels i Nilda Viana és el fet que Michels, influenciat per Weber, considera que el predomini de la burocràcia en els partits polítics, especialment els partits feixistes, nazis, socialistes i comunistes, és una necessitat tècnica, mentre que en Nilda Viana, la burocratització de les parts es deriva d'un complex procés social i polític que condueix a l'expansió d'una nova classe social, la "burocràcia".