Joaquim Folch i Torres (Barcelona, 15 de setembre de 1886 - Badalona, 7 de novembre de 1963) fou museòleg, historiador i crític d'art. Des de la seva responsabilitat al davant dels museus catalans, va salvar per dues vegades el patrimoni artístic català: primerament, amb la sortida del patrimoni romànic de les esglésies del Pirineu i, després, durant la guerra civil.
Dels seus escrits destaquen tant la creació i direcció de la «Pàgina Artística» de La Veu de Catalunya (1907-1920; 1927-1930), que tanta influència exercí en l'orientació estètica del Noucentisme, com la memorable revista Gaseta de les Arts (1924-1930), que mostra el seu perfil com a historiador de l'art i, finalment, l'eina científica i de divulgació dels museus d'art: el Butlletí dels Museus d'Art de Barcelona (1931-1937). Cal afegir, en aquesta línia, les col·laboracions als anuaris de l'IEC i les de la revista Destino (1952-1963). Publicà diversos estudis i monografies sobre l'art i els artistes, així com una novel·la de joventut, La rulota, que signà amb el pseudònim Flama i un recull de poesia. Deixà, inèdita, una ambiciosa Història de la pintura catalana del segle XIX.
Fou director general dels Museus d'Art de Catalunya (1920-1939) i secretari de la Junta de Museus, una responsabilitat des d'on va fer viable l'arrencament de les pintures murals romàniques del Pirineu, pilars de les actuals col·leccions del MNAC, o la constitució de les col·leccions que integren el Museu de Ceràmica. Amb la dictadura de Primo de Rivera és destituït del seu càrrec de funcionari municipal i restituït el 1930.
Va liderar amb tenacitat la preservació del patrimoni català en els moments difícils de la Guerra Civil, custodiant-lo lluny de les zones de conflicte (Olot, París, Maisons-Laffitte). Per aquesta activitat, l'any 1939 va ser condemnat pel Tribunal de Depuració de Funcionaris Municipals a 12 anys i un dia de reclusió temporal, pel delicte «de auxilio a la rebelión armada».
Fou el germà petit de la nissaga dels Folch i Torres, destacats catalanistes amb presència de tots els seus membres dins la intel·lectualitat catalana de començaments del .
Biografia Entorn familiar Va néixer el 15 de setembre de 1886 al si d'una família catalanista el mateix any que Almirall publicava "Lo Catalanisme". Era el més petit dels sis fills que va tenir el matrimoni entre el dissenyador de mobles Lluís Folch i Brossa, natural de Barcelona, i Lluïsa Torres, de Maçanet de la Selva.
miniatura|Arbre genealògic de la família Folch i Torres El seu pare era la tercera generació d'ebenistes, una professió que no va seguir cap dels seus fills. Complementava la seva professió, amb l'afecció per la literatura i era un catalanista practicant. Estava afiliat a l'associació "Jove Catalunya" fundada, entre d'altres, per Àngel Guimerà a qui va anar a veure a l'Ateneu Barcelonès en el seu discurs inaugural com a president, acompanyat dels seus tres fills grans: Manuel, Lluís i Josep Maria. El Lluís Folch pare utilitzava la seva botiga de mobles del carrer Santa Anna de Barcelona per a exposar quadres i objectes d'art els diumenges; era un lloc freqüentat per artistes com l'escultor Clarasó o el pintor Martí Alsina. Va voler inculcar en els seus fills l'esperit de la Renaixença que es vivia a la darreria del . Però una llarga malaltia i la seva mort prematura, ho va impedir. Les dificultats econòmiques familiars van obligar els fills a bescanviar, des de molt joves, els estudis per una feina que aportessin recursos familiars. Només el germà gran, Manuel, va acabar els estudis de dret quan ja tenia quaranta anys i era pare de família.
miniatura|Els trenta catalanistes detinguts per homenatjar Rafael Casanova el 1901 Aquestes dificultats varen encoratjar els germans Folch i Torres a desplegar el seu talent natural i la seva laboriositat, amb un treball constant, infatigable i diversificat. Manuel (1877-1928), dedicat al periodisme, la docència, poeta Mestre en Gai Saber i, més tard, a l'advocacia. Lluís (1879-1946) fou crític d'art i pedagog dedicat a rehabilitar menors delinqüents i ensenyar infants disminuïts; va ser professor d'Estètica i d'Història de les Belles Arts a l'escola de la Llotja quan el seu germà Joaquim va estar estudiant. Josep Maria (1880 – 1950) va ser el gran escriptor per al públic infantil i juvenil, prolífic en prosa i teatre. Ignasi (1883 - 1927) es va dedicar a la divulgació de la cultura musical. Manuel, Lluís i Ignasi se'ls troba col·laborant amb La Veu de Catalunya, Cu-Cut i Editorial Catalana respectivament, publicacions relacionades amb la Lliga Regionalista de la qual també va ser membre en Joaquim qui va desplegar el seu perfil professional amb una implicació entusiasta amb la Mancomunitat i, posteriorment, col·laborant amb Francesc Cambó. Els cinc germans tenien una germana, Mercè, nascuda el 1882 la qual va morir el 1915.
Els Folch i Torres havien heretat del seu pare l'orientació nacionalista, especialment en Josep Maria, qui va ser detingut amb altres companys la vigília de l'11 de setembre de 1901, quan anaven a dipositar una corona de llorer al peu del monument de Rafael Casanova, fet que va suposar l'inici de la tradició en aquesta Diada.
Primers estudis i joventut Joaquim Folch i Torres va estudiar a l'Escola Superior d'Arts i Indústries i Belles Arts de Barcelona entre 1905-1910 amb professors com Josep Pascó, Leopoldo Soler y Pérez, director de la institució i José Ruiz Blasco, pare de Picasso. Josep Pascó el va familiaritzar amb l'art tèxtil i en l'estudi d'aquesta especialitat a través de la seva col·lecció, fet que li va significar conèixer les poques biblioteques públiques existents a Barcelona.
En aquella època, a falta d'una universitat específica, els historiadors es formaven en aquesta escola, a l'Escola d'Arquitectura o als seminaris. Però, en crear-se els Estudis Universitaris Catalans, sorgits a conseqüència del Primer Congrés Universitari Català, Joaquim Folch va passar a integrar-s'hi quan, el 1905, es creà la càtedra d'Història de l'Art Català impartida per Josep Puig i Cadafalch. Puig, arquitecte, historiador i futur President de la Mancomunitat, de seguida va comptar amb ell com a col·laborador per a la seva obra «L'Arquitectura Romànica de Catalunya», un fet cabdal en la seva orientació professional. Folch faria servir posteriorment les tesis defensades per Puig per establir la periodització de les obres que integraven el Museu d'Art i Arqueologia de Barcelona, tant en la museografia que aplicà el 1924, com, en la de 1934 un cop traslladat el Palau de la Ciutadella.
Mentre estudiava, i de forma circumstancial per ajudar econòmicament la família després de la mort del seu pare, va fer treballs de dibuixant a la Casa Ballarín amb tan sols disset anys. Però la seva primera activitat professional cal situar-la l'any 1907, quan va començar a treballar a la secció d'art de La Veu de Catalunya, un dels diaris més importants del moment. És en aquesta època quan es vincula políticament a les Joventuts Nacionalistes de la Lliga, establint-se una recíproca amistat amb Enric Prat de la Riba.
Literàriament, va fer un acostament a la poesia que li va permetre guanyar alguns premis als Jocs Florals. El 1908, va guanyar la Flor Natural als Jocs Florals de Badalona i va elegir com a "Reina de la Festa" a una jove Orsina Baget i Terrés, amb qui es casaria anys més tard. El 1910 va obtenir un accèssit als Jocs Florals de Barcelona en una edició que va guanyar Josep Carner. El poema de Folch era "Paraules del Poeta Ciutadà", un títol força associat amb l'ideari noucentista en el qual s'estava incorporant Folch, especialment després de la seva participació activa en el "Congrés del Govern Municipal", organitzat des de les files de la Lliga Regionalista de Prat de la Riba.
El 1912 va guanyar una oposició com a auxiliar tècnic de la Biblioteca dels Museus i, el 1913, va obtenir una beca de la Junta per a l'Ampliació d'Estudis i Investigacions Científiques del ministeri d'Instrucció Pública i Belles Arts. Gràcies a això va poder emprendre un viatge de sis mesos visitant museus, col·leccions tèxtils i institucions europees a Lió, París, Colònia, Bruges, Budapest, Brussel·les, Londres, Krefeld, Viena, Nuremberg i Berlín. Durant el seu viatge va enviant cròniques que es publiquen a la «Pàgina Artística» de La Veu. Aquesta experiència li permet desenvolupar una idea clara del que havia de ser l'organització d'institucions artístiques i museístiques, un actiu de gran interès en l'ideari del president de la Mancomunitat. El viatge incorporava la missió específica de conèixer els models de gestió de les escoles d'art. Es tractava d'un encàrrec directe de Prat de la Riba o Puig i Cadafalch que ja tenien previst desenvolupar una escola superior i una política de museus. Folch s'hi va interessar pel model del Royal College of Art de Londres, on es va entrevistar amb el seu director, Mr. Spencer.
Matrimoni miniatura|Orsina Baget als Jocs Florals de Badalona de 1908 Joaquim Folch i Torres es va casar l'11 de maig de 1915 a l'església de Sant Josep de Badalona amb Orsina Baget, una badalonina que havia estat educada en un entorn culte i amb gran afecció per la música.
El matrimoni aprofitava els viatges professionals que van fer per Europa per anar creant una interessant col·lecció d'instruments musicals fruit de l'afecció musical d'Orsina. El 1934 Orsina va cedir en dipòsit a la Junta de Museus de Barcelona la seva col·lecció de més de cent instruments de música antics. S'havia d'instal·lar al Palauet Albéniz, però l'inici de la guerra de 1936 va frustrar el projecte fins al 1946, que s'inaugurà el Museu de la Música, a l'Escola Municipal de Música, al carrer Bruc de Barcelona.
La parella no va tenir fills i sempre van mantenir una bona relació familiar amb germans i nebots, especialment amb el seu germà Ignasi qui vivia a Premià de Mar, prop d'«El Greny», la casa d'aire noucentista que Joaquim i Orsina s'havien construït a la part alta del municipi. A més d'aquesta casa, en tenien residència també a Badalona, Barcelona, «El Gavià» a l'Escala construït el 1951.
El 1918 fou nomenat director de la Secció d'Art Medieval i Modern del Museu de Barcelona i, dos anys després, accedí al càrrec de director dels museus d'Art i Arqueologia i secretari de la Junta de Museus.
El 1926, amb la dictadura de Primo de Rivera, va ser separat de la direcció dels museus de Barcelona, una responsabilitat que recuperarà el 1930.
El 1936 va ser nomenat fill adoptiu de la vila de Sitges, una distinció que no va ser atorgada per la interferència de la guerra civil. L'any 2010, el plenari de l'ajuntament de Sitges va aprovar per unanimitat el nomenament que havia quedat ajornat.
Quan va començar la guerra civil espanyola, va tenir un paper clau en el salvament del patrimoni artístic entre 1936 i 1939. Quan va tornar de França, va ser apartat del seu càrrec, li van fer un judici sumaríssim per "auxili a la rebel·lió militar" i va ser deportat a Valladolid. En tornar a Barcelona, no se li permet la reincorporació com a funcionari i se l'obliga a una jubilació forçosa. Durant l'estada a Valladolid va fer tasques d'investigació sobre l'escultura barroca del Museu d'Escultura Espanyol, especialment de la figura de l'escultor del Gregorio Fernández, de qui va escriure algun treball a la revista Destino on va col·laborar entre els anys 1952 i 1963.
Els darrers anys de la seva vida fou membre de l'Institut d'Estudis Catalans, des de 1942, i també de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, des de 1959, on va accedir en qualitat d'acadèmic de número ocupant el lloc vacant de Lluís Plandiura. El seu discurs d'ingrés a la institució va versar sobre «Fortuny i Barcelona».
Va morir a Badalona el 7 de novembre de 1963.
Activitat professional