La vacunació (de vegades, vaccinació) és l'administració de vaccins per a ajudar el sistema immunològic a desenvolupar protecció contra malalties. Els vaccins contenen un microorganisme o un virus en estat afeblit, viu o mort, o proteïnes o toxines de l'organisme. En estimular la immunitat adaptativa del cos, ajuden a prevenir malalties infeccioses. Quan un percentatge prou ampli de la població ha estat vaccinat, es produeix la immunitat de grup, la qual protegeix als qui estan immunodeprimits i no poden rebre vaccins per risc d'emmalaltir. L'eficàcia de la vaccinació ha estat àmpliament estudiada i verificada. La vaccinació és el mètode més eficaç per a prevenir malalties infeccioses; immunitat generalitzada per la vaccinació és en gran part responsable de l'erradicació mundial de la pigota i de l'eliminació de malalties com la poliomielitis i el tètanus en gran part del món. No obstant, algunes malalties han experimentat un augment de casos per una reducció en la taxa de vaccinació en la dècada de 2010, fet atribuït, en part, a la controvèrsia dels vaccins.
La primera malaltia que es va intentar de prevenir mitjançant la inoculació de petites dosis del propi agent morbós va ser probablement la pigota, i el primer ús registrat de variolació va ocórrer al segle XVI a la Xina. També va ser la primera malaltia per a què es va produir un vaccí. Tot i que almenys sis persones havien fet servir els mateixos principis anys abans, el vaccí contra la pigota va ser inventat el 1796 pel metge anglès Edward Jenner. Va ser el primer de publicar proves que era eficaç i de brindar assessorament sobre la producció. Louis Pasteur va avançar el concepte a través del seu treball en microbiologia. La immunització es va anomenar vaccinació perquè derivava d'un virus que afecta les vaques (en llatí, vacca). La pigota és una malaltia contagiosa i mortal que causa la mort de 20-60% dels adults infectats i de més de 80% dels nens infectats. Quan la pigota va ser finalment erradicada el 1979, s'estima que ja havia matat entre 300 i 500 milions de persones al .How Poxviruses Such As Smallpox Evade The Immune System, ScienceDaily.com, 1 February 2008.
La vaccinació i la immunització tenen un significat semblant en el llenguatge quotidià. Açò és diferent de la inoculació, que fa servir patògens vius no debilitats. Els esforços de vaccinació s'han enfrontat amb certa reticència per motius científics, ètics, polítics, de seguretat mèdica i religiosos, encara que cap religió important s'oposa a la vaccinació i algunes la consideren una obligació a causa del potencial de salvar vides.
Funcionament miniatura|A Suecia, la vacunació contra la poliomielitis va començar el 1957. miniatura|Un laboratori de medicina mòbil que proporciona vacunes contra malalties transmeses per paparres. Els vaccins són una forma d'activar artificialment el sistema immunològic per a protegir-lo contra malalties infeccioses. L'activació es produeix mitjançant la preparació de el sistema immunològic amb un immunogen. Estimular les respostes immunitàries amb un agent infecciós es coneix com immunització. La vaccinació inclou diverses formes d'administrar immunogens.
La majoria dels vaccins s'administren abans que el pacient contregui una malaltia per a ajudar a augmentar la protecció futura. No obstant això, alguns vaccins s'administren després que el pacient ja ha contret una malaltia. S'informa que els vaccins administrats després de l'exposició a la pigota ofereixen una certa protecció contra la malaltia o que poden reduir-ne la gravetat. Louis Pasteur va donar el primer vaccí contra la ràbia a un nen després que el mossegués un gos rabiós. D'ençà del descobriment, el vaccí contra la ràbia ha demostrat de ser eficaç per a prevenir la ràbia en humans quan s'administra diverses vegades durant 14 dies juntament amb immunoglobulina antiràbica i cura de ferides. Altres exemples inclouen vaccins experimentals contra la sida. Aquestes immunitzacions tenen com a objectiu de desencadenar una resposta immunitària més ràpidament i amb menys dany orgànic que la infecció natural.
La majoria dels vaccins són administrats mitjançant la injecció, perquè no s'absorbeixen de manera fiable en els intestins. La poliomielitis viva atenuada, el rotavirus, alguns vaccins contra la febre tifoide i contra el còlera s'administren per via oral per a produir immunitat a l'intestí. Si bé la vaccinació proporciona un efecte durador, generalment demora diverses setmanes a desenvolupar-se. Açò difereix de la immunitat passiva (la transferència d'anticossos, com en la lactància), que té un efecte immediat.
Un vaccí falla quan un organisme contrau una malaltia malgrat estar-hi vaccinat. Diem que falla primàriament quan el sistema immunològic no produeix anticossos. Els vaccins poden fallar quan s'administren en diverses sèries i no produeixen una resposta immunitària. El terme "fallada del vaccí" no implica necessàriament que el vaccí sigui defectuosa. La majoria de les errors dels vaccins es deuen simplement a variacions individuals en la resposta inmunitària.
Vacunació versus inoculació El terme inoculació s'utilitza sovint de manera bescanviable amb el terme vacunació. No obstant això, els termes no són sinònims. "La vacunació és el terme més comunament utilitzat, que en realitat consisteix en una injecció 'segura' d'una mostra presa d'una vaca que pateix verola bovina... La inoculació, una pràctica probablement tan antiga com la pròpia malaltia, és la injecció del virus varicocele extret d'una pústula o crosta d'un malalt de verola en les capes superficials de la pell, comunament en la part superior del braç del subjecte. Sovint, la inoculació es va realitzar "braç a braç" o, amb menor eficàcia, "crosta a braç"... "La inoculació sovint provocava que el pacient s'infectés amb verola i, en alguns casos, la infecció es va convertir en un cas greu.
Les aplicacions confirmades d'inoculació per la verola van ocórrer a la Xina en la dècada de 1550.
Les vacunes van començar en el amb el treball d'Edward Jenner i la vacuna contra la verola.
Seguretat miniatura|Casos mundials de verola des de 1920 fins a 2010
Desenvolupament i aprovació de vacunes Igual que qualsevol medicament o procediment, cap vacuna pot ser 100% segura o eficaç per a tots perquè el cos de cada persona pot reaccionar de manera diferent. Si bé els efectes secundaris menors, com dolor o febre baixa, són relativament comuns, els efectes secundaris greus són molt estranys i ocorren en aproximadament 1 de cada 100.000 vacunes i generalment involucren reaccions al·lèrgiques que poden causar urticària o dificultat per a respirar. No obstant això, les vacunes són les més segures de la història i cada vacuna se sotmet a rigorosos assajos clínics per a garantir la seva seguretat i eficàcia abans de l'aprovació la FDA, de l'Agència Europea de Medicaments (EMA) i altres organismes reguladors.
Abans de les proves en humans, les vacunes es processen a través d'algorismes informàtics per a modelar com interactuaran amb el sistema immunològic i es proven en cèl·lules en un cultiu. Durant la següent ronda de proves, els investigadors estudien les vacunes en animals, inclosos ratolins, conills, cobais i micos. Les vacunes que passen cadascuna d'aquestes etapes de prova són aprovades pels organismes reguladors per a iniciar una sèrie de proves en humans de tres fases, avançant a fases superiors només si es consideren segures i efectives a la fase anterior. Les persones en aquests assajos participen voluntàriament i han de demostrar que comprenen el propòsit de l'estudi i els riscos potencials.
Durant els assajos de fase I, es prova una vacuna en un grup d'aproximadament 20 persones amb l'objectiu principal d'avaluar la seguretat de la vacuna. Els assajos de fase II amplien les proves per a incloure de 50 a diversos centenars de persones. Durant aquesta etapa, es continua avaluant la seguretat de la vacuna i els investigadors també recopilen dades sobre l'eficàcia i la dosi ideal de la vacuna. Les vacunes que es determina que són segures i eficaces després avancen als assajos de fase III, que se centra en l'eficàcia de la vacuna en centenars o milers de voluntaris. Aquesta fase pot trigar diversos anys a completar-se i els investigadors aprofiten aquesta oportunitat per a comparar als voluntaris vacunats amb els quals no han estat vacunats per a ressaltar les veritables reaccions que es produeixin a la vacuna.
Si una vacuna passa totes les fases de prova, el fabricant pot sol·licitar la llicència de la vacuna a través dels organismes reguladors. Abans que s'aprovi l'ús en el públic en general, revisen exhaustivament els resultats dels assajos clínics, proves de seguretat, proves de puresa i mètodes de fabricació i estableixen que el fabricant mateix compleix amb els estàndards governamentals en moltes altres àrees. No obstant això, les proves de seguretat de les vacunes mai acaben.
Després de l'aprovació, es continua monitorant els protocols de fabricació, la puresa dels lots i la pròpia planta de fabricació. A més, la majoria de les vacunes també se sotmeten a assajos de fase IV, que monitoren la seguretat i eficàcia de les vacunes en desenes de milers de persones, o més, al llarg de molts anys. Això permet detectar i avaluar reaccions retardades o molt estranyes.
Efectes secundaris Els Centres per al Control i la Prevenció de Malalties (CDC) han compilat una llista de vacunes i els seus possibles efectes secundaris. El risc d'efectes secundaris varia d'una vacuna a una altra, però a continuació es mostren exemples d'efectes secundaris i la seva taxa aproximada d'ocurrència amb la vacuna contra la diftèria, el tètanus i la tos ferina acel·lular (DTaP), una vacuna infantil comuna.
Efectes secundaris lleus (freqüents)
Febre lleu (1 de cada 4) Enrogiment, dolor, inflor en el lloc de la injecció (1 de cada 4) Fatiga, falta de gana (1 de cada 10) Vòmits (1 de cada 50)
Efectes secundaris moderats (poc freqüents)
Convulsions (1 de 14.000) Febre alta (més de 40,5 °C) (1 de 16.000)
Efectes secundaris greus (estranys)
Reacció al·lèrgica greu (1 de cada 1.000.000) S'han informat altres problemes greus que inclouen convulsions a llarg termini, coma, dany cerebral, però són tan estranys que no és possible saber si són de la vacuna o no.
Certes vacunes han tingut resultats adversos identificats després de ser utilitzades en programes de vacunació massiva. El 1976, als Estats Units, es va suspendre un programa de vacunació massiva amb la vacuna contra la grip porcina després de casos de síndrome de Guillain-Barré. William Foege dels CDC va estimar que la incidència de Guillain-Barré va ser quatre vegades major en les persones vacunades que en les quals no van rebre la vacuna contra la grip porcina.
Es va descobrir que la dengvaxia, l'única vacuna aprovada per a la febre del dengue, augmenta 1,58 vegades el risc d'hospitalització per dengue en nens de 9 anys o menys, la qual cosa va resultar en la suspensió d'un programa de vacunació massiva a les Filipines en 2017.
Pandemrix, una vacuna per a la pandèmia H1N1 de 2009 que es va administrar al voltant de 31 milions de persones tenia un nivell més alt de casos adversos que les vacunes alternatives que van donar lloc a accions legals. En resposta als informes de narcolèpsia després de la immunització amb Pandemrix, els CDC van dur a terme un estudi poblacional i van trobar que les vacunes contra la grip H1N1 2009 aprovades per la FDA no es van associar amb un major risc de trastorn neurològic.
Ingredients Els ingredients de les vacunes poden variar molt de l'una a l'altra i no hi ha dues vacunes iguals. Els CDC ha compilat una llista de vacunes i els seus ingredients.
Alumini