La Simfonia núm. 5 en mi menor, op. 64, de Piotr Ilitx Txaikovski va ser composta entre maig i agost de 1888. Va ser estrenada sota la direcció del mateix compositor a Sant Petersburg, el 6 de novembre de 1888. La va dedicar al professor de música Theodor Avé-Lallement. Una interpretació típica té una durada de prop de 46 minuts.
Origen i context Un interval de més d’una dècada separa la Quarta de la Cinquena simfonia de Txaikovski. Quan aquesta última va quedar enllestida, el 1888, el compositor ja gaudia d’un prestigi internacional sòlid i acabava de retornar a Rússia després d’una gira europea reeixida com a director d’orquestra. Bona part de les seves obres simfòniques ja havien assolit una posició destacada. Tot i això, malgrat haver superat les penúries econòmiques dels anys setanta i malgrat el suport generós de Nadejda von Meck, Txaikovski continuava arrossegant un profund sentiment de malenconia i d’inseguretat, trets persistentment presents en les seves tres simfonies finals.
Txaikovski travessava un moment de neguit quan, a la primavera de 1888, ja instal·lat a la casa de camp que acabava d’adquirir a Frolovskoie, es va posar a treballar en una nova simfonia. En una carta al seu germà Modest confessava que se sentia mancat d’empenta creativa i fins i tot es preguntava si no hauria arribat al final de les seves forces com a compositor. Un mes més tard, cap a finals de juny, es va adreçar a la seva mecenes, Mme. von Meck, amb un to una mica més optimista: explicava que volia demostrar —tant als altres com a ell mateix— que no s’havia «consumit com a creador»; que, malgrat un inici feixuc, la inspiració començava finalment a manifestar-se.
Quan va arribar l’agost, ja podia anunciar-li que la Simfonia estava acabada. Les dues primeres interpretacions a Petrograd al novembre, seguides de dues més a Praga i Moscou, tot i rebre mostres de simpatia del públic, van fer aflorar de nou les seves inseguretats. «Hi percebo alguna cosa desagradable», escrivia, «una manca d’homogeneïtat, una certa falsedat i un aire d’obra ‘fabricada’ que...»
Per desmentir la idea d'esgotament, no cal ni tan sols invocar les obres esplèndides que Txaikovski va crear entre finals de 1888 i la seva mort el 6 de novembre de 1893 —el ballet La Bella Dorment , l’òpera La dama de piques o la seva última simfonia, la Patètica. N'hi ha prou amb observar el recorregut de la Cinquena Simfonia perquè quedi clar que Txaikovski no s’havia pas “exhaurit”.
Representacions L’obra va veure la llum a Sant Petersburg el 17 de novembre de 1888 sota la batuta el mateix compositor, però la recepció va ser tèbia. Un crític, molest per l’ús abundant del vent, la jutjava inferior tant a la Segona com a la Quarta. Les tres funcions següents no van millorar l’ambient, i al desembre Txaikovski escrivia abatut a Nadejda von Meck:
“«Després de dues interpretacions de la meva simfonia nova a Sant Petersburg i una a Praga, he arribat a la conclusió que és un fracàs. Hi trobo alguna cosa que desagrada, quelcom sobrer, irregular i mancat de sinceritat, que el públic percep immediatament. Se’m feia evident que les ovacions es devien més a les meves obres passades que no pas a aquesta simfonia. Aquesta consciència em genera una sensació punyent de decepció amb mi mateix. ¿És possible que realment m’hagi esgotat? ¿Que només sigui capaç de repetir i variar el llenguatge que ja coneixia? Ahir vaig rellegir la nostra Simfonia núm. 4. Quina distància! És immensament superior. És molt trist.»
A principis de 1889, Txaikovski va emprendre la seva segona gira de concerts. L’11 de març, en arribar a l’hotel d’Hamburg, es va sentir gratament sorprès en adonar-se que Brahms ocupava l’habitació veïna, ja que aquest havia vingut per presenciar l’assaig de la simfonia l’endemà. Després de l’assaig, ambdós compositors van dinar junts, i Brahms —la música del qual Txaikovski sempre havia trobat «seca, freda, vaga i nebulosa»— li va dir amb sinceritat que li havia agradat la simfonia en general, llevat del moviment final. Influït per aquest parer, Txaikovski va confessar en una carta al seu germà Modest que ell mateix considerava aquell moviment «odiós». No obstant això, un cop finalitzat el concert amb èxit, va superar els seus dubtes i va declarar: «Ja no trobo dolenta la simfonia; l’estimo de nou». Era típic d’ell mantenir-se tant temps presoner de recels i incerteses sobre una obra que acabaria essent tan popular que rivalitzaria amb les simfonies de Beethoven.
Anàlisi musical Com en el cas de la Simfonia núm. 4, la Cinquena és una simfonia de caràcter cíclic, a causa de l'aparició d'un mateix tema motto en més d'un moviment. Però ací, a diferència de la Quarta Simfonia, apareix en tots els moviments, un recurs que Txaikovski ja havia usat en la precedent Simfonia Manfred, poc menys de dos anys abans de la Cinquena Simfonia. El tema "motto" deriva d'un passatge de l'òpera de Glinka Una vida pel tsar. El tema motto té un caràcter fúnebre al primer moviment, però gradualment va transformant-se en una marxa triomfal, que domina el darrer moviment. Txaikovski es va mostrar especialment atret per aquest tema perquè el lema de la simfonia és la «Providència», concepte estretament lligat al «Destí», el tema de la Quarta Simfonia. El caràcter canviant del motto al llarg de la simfonia sembla implicar que Txaikovski expressa optimisme respecte del destí, un punt de vista que no reprendria en la Sisena Simfonia.
Alguns crítics, incloent-hi el mateix Txaikovski, han considerat que el resultat final és insincer i fins i tot primitiu, però de fet la simfonia ha esdevingut una de les obres més populars del compositor. El segon moviment en particular, es considera típic de Txaikovski: ben construït, ricament orquestrat i amb una memorable melodia exposada per la trompa solista. Per alguna raó, possiblement la claríssima exposició musical de la idea de la Victòria final a través del combat, la Cinquena va ser molt popular durant la Segona Guerra Mundial, amb molts nous enregistraments de l'obra i moltes interpretacions durant aquells anys. Una de les més notables interpretacions va ser la de l'Orquestra Simfònica de la Ràdio de Leningrad durant el setge de Leningrad. Les autoritats de la ciutat havien ordenat a l'orquestra que continuara els concerts per mantenir la moral dels ciutadans. La nit del 20 d'octubre de 1941 van interpretar la Simfonia núm. 5 de Txaikovski a l'auditori de la ciutat, concert que va ser emès per ràdio en directe a Londres. Quan començava el segon moviment, les bombes van començar a caure a prop. L'orquestra continuà tocant fins a l'última nota. Des d'aleshores ha romàs molt popular, tot i que la seua popularitat s'ha vist una mica eclipsada per la Quarta i la Sisena simfonies.
La reacció de la crítica envers la simfonia va ser dispar, amb cert entusiasme a Rússia. Berezovski en va escriure, «La Cinquena Simfonia és la més feble de les simfonies de Txaikovski, però, tot i això, és una obra colpidora, que té el seu lloc no només entre la producció del compositor, sinó entre la música russa en general. ... tota la simfonia sembla sorgir d'alguna fosca experiència espiritual».
En l'estrena de la simfonia als Estats Units, la reacció de la crítica, especialment a Boston, va ser gairebé unànimement hostil. Un crític del diari bostonià Evening Transcript va escriure el 24 d'octubre de 1892:
«De la Cinquena Simfonia de Txaikovski hom no sap ben bé què dir-ne ... Al finale s'hi troba tota la fúria salvatge dels cosacs, autoesmolada per actes d'atrocitat, contra la completa esterilitat de les estepes russes. L'enfurismada peroració sona com una colla de dimonis lluitant en un torrent de conyac, esdevenint la música més i més embriagada. Pandemònium, delírium tremens, ràbia, i sobretot, la pitjor confusió sonora!»
L'acollida a Nova York va ser un poc millor. Un crític del Musical Courier, 13 de març de 1889, escrigué:
«A la cinquena simfonia de Txaikovski ... és inútil cercar la coherència i l'homogeneïtat ... al darrer moviment, la sang calmucs del compositor aconsegueix el millor d'ell, i la mortaldat, la calamitat i la sang s'estenen al llarg d'una tempestuosa partitura».
La Cinquena Simfonia va ser usada l'any 1933 pel coreògraf rus Léonide Massine per al seu primer ballet simfònic (també el primer del món) Les Présages. Això va provocar la fúria dels puristes, els quals objectaven que una obra simfònica no havia de ser usada per a un ballet..
Bibliografia Crítica de Bogdanov-Berezovsky, citada a The Symphonies of Brahms and Tschaikowsky in Score, Bonanza Books, Nova York, 1935. Crítiques de la premsa citades a Nicolas Slonimsky, The Lexicon of Musical Invective. Seattle, University of Washington Press, 1965. Hans Keller: 'Peter Ilyich Tchaikovsky', al Vol. I de 'The Symphony', ed. Robert Simpson (Harmondsworth, 1966).
Referències
Enllaços externs http://www.tchaikovsky-research.net/en/Works/Symphonies/TH029/index.html Simfonia núm. 5 en alta definició a YouTube
Simfonia núm. 5 Txaikovski 53 Categoria:Composicions musicals del 1888 Simfonia Txaikovski