LAntàrtida és el continent més meridional i menys poblat de la Terra. La immensa majoria del seu territori, situat al voltant del pol Sud geogràfic i envoltat per l'oceà Antàrtic, és a l'interior del cercle polar antàrtic. És el cinquè continent més extens, amb una superfície de 14.200.000 km² (un 40% més que Europa). El casquet glacial de l'Antàrtida, que té una profunditat mitjana d'1,9 km, en cobreix la major part.
És considerat el sisè continent de la Terra, atès que sota l'espessa capa de gel hi ha sòl (a diferència del pol Nord, on a sota el gel només hi ha les aigües de l'oceà Àrtic) i que no té cap lligam territorial amb els cinc continents restants.
L'Antàrtida, de mitjana, és el continent més fred, sec i ventós, i és el més elevat del món, amb una alçada mitjana de 2.000 metres sobre el nivell del mar. L'Antàrtida es considera un desert, amb precipitacions anuals de només 200 mm al llarg de la costa i molt més baixes a l'interior. No hi ha éssers humans residint-hi de manera permanent, si bé entre 1.000 i 5.000 persones habiten al llarg de l'any a les estacions d'investigació repartides per tot el continent. Només les plantes i els animals adaptats al fred hi sobreviuen, com, per exemple, els pingüins, les foques, molts tipus d'algues i la vegetació de la tundra. A la costa oest del continent, les glaceres que moren al Mar d'Amundsen s'estan aprimant mentre que a l'est, el gel avança i s'eleva. A principis del hi havia equilibri entre pèrdues i guanys. Tendia a ser zero, però el balanç s'està trencant a favor del desglaç en zones fins ara estables.
El mot àrtic prové del grec àrktikos, que significa «ossa polar», en referència a la constel·lació de l'Ossa Menor, a l'hemisferi nord, mentre que antàrktikos significa «oposat a l'Ossa Polar» o, cosa que és el mateix, «oposat al nord». El primer ús oficial del nom Antàrtida com a continent fou a la dècada de 1890 i s'atribueix al cartògraf escocès John George Bartholomew.
Malgrat que els mites i les especulacions sobre una Terra Australis es remunten a l'edat antiga, la primera observació confirmada del continent es va produir el 1820, a conseqüència de l'expedició russa de Mikhaïl Làzarev i de Fabian von Bellingshausen. El continent, però, va continuar sent en gran part oblidat al llarg del a causa del seu clima hostil, la manca de recursos i l'aïllament.
El Tractat Antàrtic va ser signat inicialment per dotze països el 1959 i l'any 2009 ja ho havien fet quaranta-sis. El tractat prohibeix les activitats militars i l'explotació minera, dona suport a la investigació científica i protegeix l'ecozona del continent. A l'Antàrtida constantment es duen a terme experiments per part de més de 4.000 científics de moltes nacionalitats, que investiguen en diversos camps del coneixement.
Història Fa uns 2.500 anys els grecs ja parlaven de l'Antàrtida, especulant sobre la seva existència. Des de temps de Claudi Ptolemeu () es va suggerir l'existència d'una Terra Australis, un vast continent a l'extrem sud per a preservar la simetria de totes les terres del món.
Les representacions d'una gran massa de terra del sud eren comunes en els mapes turcs del , com el mapa de Piri Reis. Fins i tot al , quan els exploradors ja havien descobert que Amèrica del Sud i Austràlia no formaven part de la llegendària «Antàrtida», els geògrafs creien que el continent era molt més gran del que és en realitat. L'any 1539 la monarquia espanyola va crear la Governació de la Terra Australis, que incloïa tots els territoris al sud de l'estret de Magallanes. Xile afirma ser l'hereu d'aquesta reclamació teòrica avui.
Els mapes europeus van seguir mostrant aquesta hipotètica terra fins que el capità i cartògraf anglès James Cook (1728-1779), amb el vaixells Resolution i Adventure, va creuar el cercle polar antàrtic el 17 de gener de 1773, el desembre de 1773 i novament el gener de 1774. Cook, de fet, va arribar a uns 120 quilòmetres de la costa antàrtica abans de retirar-se a la vista del camp de gel, el gener de 1773.James Cook, The Journals, editat per Philip Edwards. Penguin Books, 2003, pàg. 250. Les primeres observacions confirmades de l'Antàrtida, el 1820, corresponen a les tripulacions dels vaixells capitanejats per Fabian Gottlieb von Bellingshausen (un capità de l'Armada Imperial Russa), Edward Bransfield (un capità de la Royal Navy), i Nathaniel Palmer (un navegant americà que havia salpat de Stonington, Connecticut), segons han confirmat la National Science Foundation, la NASA, la Universitat de Califòrnia, San Diego, i altres fonts. Von Bellingshausen va veure l'Antàrtida el 27 de gener de 1820, tres dies abans que Bransfield, i deu mesos abans que Palmer ho fes al novembre de 1820. Aquell dia els dos vaixells de l'expedició dirigida per Von Bellingshausen i Mikhaïl Petróvitx Làzarev van arribar a un punt a 32 quilòmetres de l'Antàrtida continental i va veure els camps de gel. El primer desembarcament documentat sobre l'Antàrtida és el del navegant americà John Davis que sembla que arribà a terra ferma a l'Antàrtida Occidental el 7 de febrer de 1821, encara que alguns historiadors mantenen controvèrsies sobre aquest fet.
El desembre de 1839, l'Expedició d'Exploració americana del 1838-1842, també anomenada ¡¡Expedició Wilkes¡¡, organitzada per iniciativa de la Marina dels Estats Units, salpà de Sydney, Austràlia, cap a l'oceà Antàrtic i va comunicar el descobriment d'un continent antàrtic a l'oest de les Illes Balleny. Aquest part de l'Antàrtida va ser anomenada més tard ¡¡Terra de Wilkes¡¡.
L'explorador James Clark Ross, el 1841, va travessar el que ara es coneix com el mar de Ross i va descobrir l'Illa de Ross. Va navegar al llarg d'un enorme mur de gel que més tard va ser denominat la barrera de gel de Ross. El Mont Erebus i el Mont Terror van ser nomenats així pels dos vaixells de la seva expedició: HMS Erebus i HMS Terror. També cal citar Mercator Cooper que va desembarcar a l'Antàrtida Oriental el 26 de gener de 1853. miniatura|esquerra|Tripulació de l'Expedició Nimrod al Pol Sud (d'esquerra a dreta): Wild, Shackleton, Marshall i Adams Durant l'Expedició Nimrod dirigida per Ernest Shackleton el 1907, l'equip liderat per Edgeworth David es va convertir en el primer a ascendir al Mont Erebus, i en arribar al pol Sud Magnètic. Douglas Mawson, qui va dirigir l'expedició del pol magnètic en el seu perillós retorn, va passar a dirigir diverses expedicions fins que es va jubilar el 1931. A més, el mateix Shackleton i tres membres de l'expedició van fer diverses primícies entre desembre de 1908 i febrer de 1909: varen ser els primers homes a travessar la barrera de gel de Ross, els primers a travessar les muntanyes Transantàrtiques (a través de la glacera Beardmore) i els primers a posar peu al sud de l'altiplà polar. Una expedició dirigida per l'explorador polar noruec Roald Amundsen amb la nau Fram es va convertir en la primera a arribar al pol Sud el 14 de desembre de 1911, utilitzant una ruta a través de la Badia Balenes i la glacera Axel Heiberg. Un mes després, la malaurada Expedició de Scott va assolir el pol.
Richard Evelyn Byrd va realitzar diversos viatges a l'Antàrtida, però en avió, en els anys 1930 i 1940. Se li atribueix el desplegament de transports terrestres mecanitzats en el continent i la realització d'una àmplia investigació geològica i biològica. No obstant això, no va ser fins al 31 d'octubre de 1956 que es va tornar a trepitjar el Pol Sud per segon cop; aquell dia un grup de la Marina dels Estats Units dirigits per l'almirall George J. Dufek va reeixir a aterrar un avió.
La primera persona que va arribar fins a l'Antàrtida navegant a vela en solitari, fou el neozelandès David Henry Lewis, que ho aconseguí en un veler de 10 metres anomenat Ice Bird.
Des de gener de 2017 un fragment de 5.000 kilòmetres quadrats aproximadament se soltà en juliol del mateix any.
Geografia miniatura|L'Antàrtida vista des de l'espai miniatura|Temperatura de la superfície antàrtica a l'hivern i a l'estiu miniatura|Precipitacions anuals en mm, les àrees porpres i violetes indiquen nul·les o molt escasses precipitacions, és a dir, un desert nival en el centre del continent Amb 14.200.000 km², és considerat el sisè continent de la Terra atès que sota l'espessa capa de gel hi ha sòl.
La regió Antàrtica engloba des dels 60° de latitud sud i conté l'oceà Antàrtic, arxipèlags, illes i el continent, el qual té una forma gairebé circular de 4.500 quilòmetres de diàmetre i es troba gairebé tot ell al sud del cercle polar antàrtic. Presenta dues pronunciades entrades que formen una estreta península en forma de "S", projectada sobre l'extrem austral del continent sud-americà.
El seu extrem nord a la Península Antàrtica es troba a només 1.000 km de Sud-amèrica, mentre que les distàncies de les costes més properes respecte a Àfrica són de 3.800 km, de Tasmània 2.530 km, d'Austràlia uns 3.135 km i de Nova Zelanda 2.200 km.
Es divideix en Antàrtida Occidental o Menor, que és la part més petita, i Antàrtida Oriental o Major, que representa la resta del continent. Ambdues zones es troben parcialment separades per una depressió que s'ubica entre el mar de Weddell i el mar de Ross. Aquesta depressió, coneguda com a Antàrtida enfonsada, és una gran conca subglacial delimitada a l'oest pels Antartandes i les muntanyes Ellsworth, a l'est per les muntanyes Transantàrtiques, i al sud per l'altiplà Polar. S'ha especulat que aquest enfonsament que la situa alguns metres sota el nivell del mar sigui a causa de l'enorme pes del gel que té gruixos de més de 2.000 metres. A l'est del mar de Ross i l'oest del mar de Weddell, els dos mars més importants i que més penetren cap al Pol Sud, es troba la resta del continent.
El Pol Sud d'inaccessibilitat s'ubica a l'Antàrtida, relativament a prop del Pol Sud geogràfic. Aquest punt d'inaccessibilitat és el de més difícil accés de tots els del planeta i s'ubica a la coordenades (). A una alçada de 3718 msnm, s'ha ubicat la base russa Vostok.
A l'Antàrtida es troben diverses serralades, la majoria d'elles cobertes per l'inlandsis aflorant aïlladament en forma de nunataks. Per la seva extensió la serralada més prolongada és la de les muntanyes Transantàrtiques, encara que les majors altituds es registren en els Antartandes, especialment el Massís Vinson, el pic més alt de l'Antàrtida amb 4.892 metres, ubicat a les muntanyes Ellsworth. Entre els Antartandes (els quals estan ubicats gairebé a les costes més occidentals i recorrent la Península Antàrtica) i les muntanyes Transantàrtiques, s'ubiquen serralades intermèdies com les muntanyes Pensacola i les muntanyes Ellsworth. Ja a les proximitats del Pol Sud s'eleva l'altiplà Polar que té com a annex una important serralada, la Gamburtsev, gairebé totalment coberta de gel. La majoria de les serralades o muntanyes de l'Antàrtida es troben en les vores del crató precambrià de l'Antàrtida Oriental; entre aquests es troben les muntanyes (serralades) Sor Rondane (la cimera és el Verterkaka de 3630 msnm), Napier, Wholthat, Admiralty, Horlick, Mühgllg-Hoffmann, de la Reina Maud, Britannia, etc. D'altra banda existeixen gegantines muntanyes de gel com el Domo A que arriba als 4.093 metres sobre el nivell del mar, i sastruguis (espècies de "dunes" de gel i neu).
En aquestes serralades existeix activitat volcànica com s'evidencia en el mont Erebus, un volcà actiu situat a la costa oriental de l'illa Ross amb una elevació de 3.794 metres sobre el nivell del mar. És el més austral dels volcans actius de la Terra. Un altre volcà famós es troba a Illa Decepció, que és conegut per una gran erupció produïda l'any 1970. Són freqüents erupcions menors i flux de lava que s'han pogut observar en els darrers anys. Existeixen altres volcans inactius que podrien activar-se. El 2004, investigadors nord-americans i canadencs van detectar un volcà submarí a la península Antàrtica i proves més recents indiquen que aquest volcà sense nom pot estar actiu.