miniatura|Taula de Torralba d'en Salort Les illes Balears (per a referir-se a l'arxipèlag) o Illes Balears (per a referir-se a la divisió administrativa) són un arxipèlag de la Mediterrània occidental, format per quatre grans illes (Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera) i diversos illots. Són reconegudes com a nacionalitat històrica i constituïdes actualment com a comunitat autònoma d'Espanya. És un dels territoris pertanyents als Països Catalans.
Amb 1.171.543 d'habitants distribuïts entre mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterencs, les Illes Balears representen el 7,7% de la població total dels Països Catalans (i gairebé el 2,5% d'Espanya). És una delimitació basada en la similitud lingüística (no va existir mai com a subjecte polític) tot i que la comunitat de territoris catalanoparlants té el seu origen històric en l'expansió de la Corona d'Aragó.
Nom
El nom de les illes Balears prové del grec , nom amb el qual eren conegudes Mallorca i Menorca a l'antiguitat clàssica (Eivissa i Formentera, de poblament fenici, eren conegudes amb el nom de Pitiüsses). Els autors grecs i romans derivaven el nom del poble de la seva habilitat com a llançadors amb fona (derivat de , ‘llançar’), encara que Estrabó considerava que l'origen del nom era fenici. De fet, també hi ha hipòtesis modernes que vinculen aquest nom als fenicis, com ara que fossin consagrades al déu Baal, o bé del fenici ba’ lé yaroh 'mestres del llançament'. És probable que no es tracti d'un mot grec, atès que els grecs ja disposaven d'un mot per referir-s'hi: Gimnèsies (, Gymnesiae) per referir-se a les illes de Menorca i Mallorca. En canvi, cartaginesos i romans van preferir la denominació de Balears per a Menorca i Mallorca. Eivissa i Formentera van ser anomenades per tots Pitiüses. Posteriorment, amb la incorporació de les Pitiüses a la República de Roma, el nom de Balears es començà a fer extensiu a totes les illes.
Sigui com sigui, pareix que el nom de Balears faria referència a l'habilitat dels foners de les illes. Efectivament, geògrafs com Plini el Vell i Estrabó, historiadors com Titus Livi i Diodor de Sicília, i fins i tot poetes com Virgili i Ovidi, lloaren la destresa d'aquests soldats d'armadura lleugera. Licòfron de Calcis ofereix la narració següent a propòsit dels fugitius de la guerra de Troia que arribaren a les Balears:
Literàriament, l'arxipèlag ha rebut noms poètics com el de Jardí de les Hespèrides, en referència a la seva situació a la Mediterrània occidental i la seva fertilitat i bon clima.
Història
miniatura|Naveta des Tudons El poblament a les illes Balears és molt antic, com atesten els famosos talaiots de Mallorca i Menorca, grans apilaments de pedres, de 3 a 6 metres d'alçada. El poblament des d'un bon principi és força diferenciat a les Gimnèsies i a les Pitiüses. En les primeres, l'aparició de l'home és més remota (V mil·lenni aC) i es fa de forma més intensa (primer en coves i cases aïllades i després en poblats d'estructura urbana). Les colonitzacions protohistòriques (grecs, fenicis, cartaginesos, romans) seran dèbils o bé tardanes. En les segones, l'aparició de l'home és més moderna (mil·lenni II aC) i es fa de manera poc intensa (no seran poblacions sedentàries, sinó més aviat esporàdiques, accidentals o bé estacionals). Així que les arribades de les grans civilitzacions mediterrànies seran primerenques i notables i causants del primer poblament estable a les illes. Aquesta diferència rau en la diferent història paleogeogràfica que ha condicionat ecosistemes diferents, molt pobres per als humans en el cas de les Pitiüses, i amb més recursos aprofitables en el cas de les Gimnèsies.
En època posttalaiòtica, durant l'edat del ferro, la gran fama dels foners balears i possiblement també un excés de població va fer que molts acabassin nodrint els exèrcits cartaginesos i més tard romà. La primera menció expressa dels balears en l'exèrcit cartaginès, en lluita amb els grecs de Sicília, la fa Diodor de Sicília,Diodor de Sicília, Biblioteca històrica, XIII 80. referint-se al 406 aC. Sembla que el costum d'utilitzar la fona a les illes no es va deixar entre la gent del camp fins ben entrat el . De fet, tradicionalment és anomenada «bassetja», mot d'origen incert, però possiblement preromà, és a dir, contemporani dels foners que van donar nom a les Balears. A Menorca, segons expliquen Antoni Maria Alcover i Francesc de Borja Moll i Casasnovas, existia la tradició fins a no fa gaire que, per entrar en el gremi dels bassetgers, l'aspirant havia d'encertar amb la pedra de la fona i sense errar cap tir els 9 barrerons d'una barrera o bé els 8 espais buits entre barra i barra.
Els fenicis s'estableixen a Eivissa el s. VIII aC i el 654 aC funden la ciutat d'Eivissa. Durant la II Guerra Púnica, l'illa pacta amb Roma una capitulació que li permet conservar autonomia política i econòmica. El general cartaginès Magó intenta entrar a l'illa i, en no permetre-li els eivissencs, intenta desembarcar a Mallorca. En fracassar l'intent de desembarcar a Mallorca, decideix posar rumb a Menorca, on s'estableix temporalment i tradicionalment s'ha dit que funda Maó (avui això es posa en dubte). Els foners menorquins s'uneixen als exèrcits cartaginesos. Acabada la Guerra Púnica, els romans intenten sotmetre Mallorca en diverses ocasions, però fracassen fins al 123 aC, quan Quint Cecili Metel anomenat per això "el Baleàric", conquereix l'illa i funda les ciutats de Palma i Pol·lència (a Alcúdia). Els romans creen la província de les illes Balears, unint Balears i Pitiüses.
Amb la caiguda de Roma, les illes de la Mediterrània occidental queden en mans dels vàndals, que estableixen el seu regne al nord d'Àfrica. En temps de Justinià I, l'Imperi Romà d'Orient reconquereix el Regne Vàndal i les Illes queden sota el seu domini. A finals del segle VIII, l'any 799, davant els continus atacs musulmans a les illes Balears s'enviaren ambaixades a la cort de Carlemany per tal d'oferir-li la submissió de les Balears als carolingis a canvi d'ajut, la qual fou acceptada. No es documenta la continuïtat d'aquesta submissió, però no sembla que aquesta dependència es pogués mantenir una vegada iniciades les guerres civils franques (830-840) i en tot cas després de la renovació del tractat de submissió amb l'emir de Còrdova d'Abd al-Rahman II, l'any 848. Tots aquests episodis, juntament amb l'expedició normanda de 859, posen de manifest els balears havien d'afrontar aquestes dificultats per si sols i que si encara existia una dependència de Constantinoble aquesta era purament formal fins a la invasió dels àrabs, el 902. La caiguda i desmembrament del califat de Còrdova deixa les Balears dins la taifa de Dénia. Posteriorment, les Illes s'independitzen i formen una taifa pròpia, que dura fins a la conquesta catalana.
miniatura|Jurament dels Privilegis de Jaume II de Mallorca davant de Jaume I el Conqueridor.
miniatura|El rei Jaume I d'Aragó amb el bisbe de Barcelona Berenguer de Palou i els magnats Bernat de Centelles i Gilabert de Cruïlles durant la Conquesta de Mallorca (1229) (Frescos del Palau Aguilar de Barcelona. MNAC) La Corona d'Aragó, durant els segles i experimenta un fort procés d'expansió cap a la Mediterrània que la porta a fer seves les terres balears. L'actual extensió del català té el seu origen a la Corona d'Aragó, on era la llengua dominant, parlada pel 80% de la població. A diferència del que succeirà amb València, que serà una conquesta conjunta de catalans i aragonesos, la conquesta del regne de Mallorca és només catalana. El jove rei aragonès Jaume I el Conqueridor (tenia vint-i-un anys) comanda una flota que desembarca a Mallorca a finals d'estiu de 1229. Després d'ardents combats que es van prolongar durant mesos, entra victoriós a la ciutat el 31 de desembre d'aquell any. L'assalt fou seguit d'una matança indiscriminada que va ocasionar un veritable genocidi de la població mallorquina. Els milers de cossos morts que no podien ser enterrats van produir una epidèmia entre els conqueridors que provocà nombroses morts. Com a conseqüència, els nobles van voler apoderar-se de tot el botí en compte de sortejar-lo entre la tropa. Això va motivar la revolta de peons i cavallers. Finalment, es va fer el repartiment del botí, que durà fins al 30 d'abril de 1230. Gràcies a tot plegat, els musulmans supervivents van tenir temps d'organitzar diferents focus de resistència a les muntanyes, cosa que va fer allargar durant un parell d'anys més les lluites contra els musulmans a Mallorca, que finalment van acabar convertits en esclaus o semiesclaus. Arran de tota aquesta destrucció, però també a causa de la debilitat en què havia quedat l'exèrcit de Jaume I, Menorca va demanar el vassallatge de la Corona i així li va ser concedit. D'aquesta manera, Menorca esdevindria una taifa autònoma on la religió i la cultura àrab encara van mantenir-se mig segle més. Tanmateix, en ple gener de 1287, i amb una flota mig delmada per un fort temporal, Alfons el Franc arribà al port de Maó. El Moixerif va pactar la capitulació de manera que cabdills i nobles pogueren escapar dels catalans a canvi de lliurar la resta de la població perquè l'esclavitzessin. Pel que fa a Eivissa, també va ser conquerida durant el regnat de Jaume I, el 8 d'agost del 1235. Els seus habitants també van ser esclavitzats i els seus béns repartits entre els magnats. Les illes Balears van ser repoblades per cristians de l'Empordà i de la Catalunya Vella que van establir el català com la nova llengua de les illes.
El nou regne cristià de Mallorca o Mallorques queda instituït per la Carta de Privilegis i Franqueses de Mallorca (1230). Com el seu nom indica, no només institueix el nou regne, sinó que és una carta de poblament que dona una sèrie de llibertats als nous repobladors en un intent de protegir-los dels abusos del règim feudal i per tal d'atreure'ls a les noves terres. Les Illes eren governades pels respectius consells insulars, i com a element polític comú, hi havia el Gran i General Consell. Durant un temps, les illes Balears (Regne de Mallorca) disposaren d'un Casal Real propi que (1276-1349), més tard, en època de la monarquia hispànica, foren els Virreis els encarregats de dirigir les administracions de l'arxipèlag.