La filosofia presocràtica, també coneguda com a filosofia grega primitiva, és la filosofia grega antiga anterior a Sòcrates. Els filòsofs presocràtics estaven sobretot interessats en la cosmologia, el principi i la substància de l'Univers, però les investigacions d'aquests primers filòsofs abastaven el funcionament del món natural, així com la societat humana, l'ètica i la religió. Buscaven explicacions basades en la llei natural més que en les accions dels déus. La seva obra i escriptura s'han perdut gairebé del tot. El coneixement de les seves opinions prové de testimonia, és a dir, les discussions posteriors dels autors sobre el treball dels presocràtics. La filosofia va trobar un terreny fèrtil al món grec antic a causa dels estrets vincles amb les civilitzacions veïnes i de l'ascens d'entitats civils autònomes, les polis.
L'impacte dels presocràtics ha estat enorme. Els presocràtics van inventar alguns dels conceptes centrals de la civilització occidental, com el naturalisme i el racionalisme, i van obrir el camí a la metodologia científica.
Evolució general i escoles de pensament La filosofia presocràtica va començar al amb els tres milesis: Tales, Anaximandre i Anaxímenes, provinents de la costa mediterrània occidental de l'Àsia Menor, a l'actual Turquia. Tots van atribuir l'arque (una paraula que podria prendre el significat d'"origen", "substància" o "principi") del món, respectivament, a l'aigua, lapeiron (l'il·limitat) i l'aire governat pel nous (ment o intel·ligència).
Uns altres tres filòsofs presocràtics provenien de ciutats jòniques properes: Xenòfanes, Heràclit i Pitàgores. Xenòfanes és conegut per la seva crítica a l'antropomorfisme dels déus dels déus. Heràclit, que era difícil d'entendre, és conegut per la seva màxima sobre la impermanència, ta panta rhei, i per dir que el foc era l'arque del món. Pitàgores va crear una mena de culte que defensava que l'univers estava format per nombres.
La seva continuació al va ser feta per l'escola eleàtica, formada al sud de la península Itàlica a l'antiga ciutat d'Elea, actual Vèlia. Estava probablement formada per Parmènides, Zenó d'Elea i Melissos. Parmènides va afirmar que només hi ha una cosa que existeix i que res pot canviar. Zenó i Melissos defensaven principalment l'opinió de Parmènides. Anaxàgores i Empèdocles van oferir un relat pluralístic de com es va crear l'univers. Leucip i Demòcrit són coneguts pel seu atomisme i les seves opinions que només existeixen el buit i la matèria. Els sofistes van avançar en el pensament crític i el relativisme filosòfic.
Terminologia Presocràtic és un terme adoptat al per referir-se a aquest grup de filòsofs. Va ser utilitzat per primera vegada pel filòsof alemany J. A. Eberhard a finals del a l'expressió vorsokratische Philosophie. A la literatura anterior se'ls coneixia com a fisikoi ('físics', de fisis, 'natura'), i la seva activitat, com a fiosologoi (filòsofs físics o naturals), un ús sorgit amb Aristòtil per diferenciar-los dels theologoi (teòlegs) i dels mithologoi (explicadors d'històries que transmetien la mitologia grega), que atribuïen els fenòmens naturals als déus.
El terme va ser encunyat per destacar un canvi fonamental en les investigacions filosòfiques entre els filòsofs que van viure abans de Sòcrates, que estaven interessats en l'estructura de la natura i el cosmos (és a dir, l'univers, entenent que l'univers tenia ordre), i Sòcrates i els seus successors, que es van interessar sobretot per l'ètica i la política. En aquest sentit, el terme és problemàtic, ja que diversos presocràtics estaven molt interessats en l'ètica i com viure una vida millor. A més, el terme implica que els presocràtics són menys significatius que Sòcrates, o fins i tot que eren només una etapa (que implica la teleologia) de la filosofia de l'època clàssica. El terme també és cronològicament inexacte, ja que els últims presocràtics eren contemporanis de Sòcrates.
Segons James Warren, la distinció entre els filòsofs presocràtics i els filòsofs de l'època clàssica està delimitada no tant per Sòcrates com per la geografia i quins textos van sobreviure. El pas dels períodes presocràtics als clàssics implica el pas de la dispersió dels filòsofs per tot el món de parla grega a la seva concentració a Atenes. A més, a partir de l'època clàssica es conserven textos complets, mentre que de l'època presocràtica només hi ha fragments. L'estudiós André Laks distingeix dues tradicions de separació dels presocràtics dels socràtics, que es remunten a l'època clàssica i que recorren els temps actuals. La primera tradició és la socràtica-ciceroniana, que utilitza el contingut de les seves investigacions filosòfiques per dividir els dos grups: els presocràtics estaven interessats en la natura mentre que Sòcrates se centrava en els afers humans. L'altra tradició, la platònica-aristotèlica, emfatitza el mètode com a distinció entre els dos grups, ja que Sòcrates va passar a un enfocament més epistemològic d'estudiar diversos conceptes. A causa dels inconvenients del terme presocràtic, per denominar-los en un sentit cronològic neutre també s'utilitza l'expressió filosofia grega primitiva, especialment a la literatura anglosaxona.
Fonts De les obres dels filòsofs presocràtics n'han sobreviscut molt pocs fragments. El coneixement que tenim dels presocràtics deriva dels relats d'escriptors posteriors com Plató, Aristòtil, Plutarc, Diògenes, Estobeu i Simplici, i d'alguns dels primers teòlegs cristians, especialment Climent d'Alexandria i Hipòlit de Roma. Moltes de les obres s'intitulen Peri Physeos, o Sobre la natura, títol probablement atribuït més tard per altres autors. Aquests relats, coneguts com a testimonia (testimonis), sovint provenen d'escriptors esbiaixats. En conseqüència, de vegades és difícil determinar la línia real d'argumentació que alguns presocràtics van utilitzar per donar suport als seus punts de vista. Afegeix més dificultat a la seva interpretació el llenguatge obscur que utilitzaven. Plató va parafrasejar els presocràtics i no va mostrar gens d'interès a representar amb precisió els seus punts de vista. Aristòtil era més precís, però els veia sota l'àmbit de la seva filosofia. Teofrast, successor d'Aristòtil, va escriure el llibre enciclopèdic Opinió dels Físics que era l'obra estàndard sobre els presocràtics en l'antiguitat. Ara està perdut, però Simplici s'hi va basar molt en els seus apunts.
L'any 1903, els professors alemanys Hermann Diels i Walther Kranz van publicar Die Fragmente der Vorsokratiker (Els fragments dels presocràtics), que recollia tots els fragments coneguts. Els estudiosos ara utilitzen aquest llibre per fer referència als fragments mitjançant un esquema de codificació anomenat numeració Diels-Kranz. Els dos primers personatges de l'esquema són "DK" per a Diels i Kranz. A continuació hi ha un número que representa un filòsof concret. Després d'això, hi ha un codi sobre si el fragment és un testimonia, codificat com "A", o "B" si és una cita directa del filòsof. L'últim és un número assignat al fragment, que pot incloure un decimal per reflectir línies específiques d'un fragment. Per exemple, "DK59B12.3" identifica la línia 3 del fragment 12 d'Anaxàgores. Una manera similar de referir-se a les cometes és el sistema prefixat amb "LM" d'André Laks i Glenn W. Most, que va editar Early Greek Philosophy el 2016.
Col·lectivament, aquests fragments s'anomenen doxografia (derivat del llatí doxographus; que prové al seu torn de la paraula grega per "opinió" doxa).
Context històric esquerra|miniatura|Mapa dels territoris i colònies gregues durant el període arcaic (800-480 aC) La filosofia va sorgir a l'antiga Grècia al segle VI aC. L'època presocràtica va durar uns dos segles, durant els quals l'imperi persa aquemènida en expansió s'estenia cap a l'oest, mentre els grecs avançaven en les rutes comercials i marítimes, arribant a Xipre i Síria. Els primers presocràtics van viure a Jònia, a la costa occidental d'Anatòlia. Els perses van conquerir les ciutats de Jònia cap a l'any 540 aC i els tirans perses els van governar. Els grecs es van revoltar el 499 aC, però finalment van ser derrotats l'any 494 aC. De mica en mica, però de manera constant, Atenes es va convertir en el centre filosòfic de Grècia a mitjans del . Atenes estava entrant en la seva era clàssica, amb filòsofs com Sòcrates, Plató i Aristòtil, però l'impacte dels presocràtics va continuar.
Diversos factors van contribuir al naixement de la filosofia presocràtica a l'antiga Grècia. Les ciutats jòniques, especialment Milet, tenien estretes relacions comercials amb Egipte i Mesopotàmia, cultures amb observacions sobre el món natural que diferien de les dels grecs. A part de les habilitats tècniques i les influències culturals, d'una importància cabdal va ser que els grecs van adquirir l'alfabet c. 800 aC.
Un altre factor va ser la facilitat i la freqüència dels viatges que es feien pel territori grec, que va comportar la barreja i la comparació d'idees. Durant el segle VI aC, diversos filòsofs i altres pensadors es van moure fàcilment per Grècia, especialment visitant festivals panhel·lènics. La comunicació a llarga distància era difícil durant l'antiguitat, però persones, filòsofs i llibres es van moure per diverses parts de la península grega, les illes de l'Egeu i la Magna Grècia, una zona costanera del sud d'Itàlia.
El sistema polític democràtic de poleis independents també va contribuir a l'auge de la filosofia. La majoria de les ciutats gregues no eren governades per autòcrates o sacerdots, el que permetia als ciutadans qüestionar lliurement diversos assumptes. Diversos poleis van prosperar i es van fer rics, especialment Milet, que va ser un centre de comerç i producció durant les primeres fases de la filosofia presocràtica. El comerç de gra, oli, vi i altres mercaderies entre cada poleis i colònia va significar que aquestes ciutats no estaven aïllades sinó integrades, i depenien econòmicament d'una xarxa complexa i canviant de rutes comercials.
La mitologia grega també va influir en el naixement de la filosofia. Les idees dels filòsofs, eren, d'alguna manera, respostes a preguntes que estaven subtilment presents en l'obra d'Homer i Hesíode. Els presocràtics van sorgir d'un món dominat per mites, llocs sagrats i deïtats locals. L'obra de poetes èpics com Homer, Hesíode i altres reflectia aquest entorn. Aquests es consideren predecessors dels presocràtics, ja que pretenen abordar l'origen del món i organitzar sistemàticament el folklore i les llegendes tradicionals. No obstant això, les seves respostes eren més aviat simplistes i es resistien a les explicacions naturalistes, per tant, estaven lluny de ser nomenats filòsofs. La religió popular grega contenia moltes característiques de les religions de les civilitzacions veïnes, com ara els egipcis, mesopotàmics i hitites. Els primers filòsofs presocràtics també van viatjar molt a altres terres, el que significa que el pensament presocràtic tenia arrels tant a l'estranger com al país.
Homer, als seus dos poemes èpics, no només personifica déus i altres fenòmens naturals, com la Nit, sinó que insinua algunes visions sobre l'origen i la naturalesa del món que van ser objecte d'escrutini per part dels presocràtics. En el seu poema èpic Teogonia (que significa literalment el naixement dels déus) Hesíode (c. 700 aC) descriu l'origen dels déus, i a part de la sòlida estructura mítica, es pot notar un intent d'organitzar les creences mitjançant alguna forma de racionalització; un exemple seria que la Nit fa néixer la Mort, el Son i els Somnis. La transmigració de la vida, una creença dels òrfics, un culte religiós originari de Tràcia, havia afectat el pensament del segle V aC, però la influència global de la seva cosmologia en la filosofia és discutida. Ferècides, un poeta, mag i contemporani de Tales, en el seu llibre descriu una cosmogonia particular, afirmant que tres déus preexistien: un pas cap a la racionalitat.