William-Adolphe Bouguereau (La Rochelle, 30 de novembre de 1825 - ibídem, 19 d'agost de 1905) fou un pintor academicista francès. Amb un evident talent des de petit, va rebre formació artística en una de les escoles d'art més prestigioses del seu temps, l'Escola de Belles Arts de París, de la qual posteriorment esdevindria un professor molt sol·licitat; també fou professor a l'Académie Julian. La seva carrera va florir en l'època d'or de l'academicisme, del qual fou un fervent defensor, i un dels seus representants més típics.
La seva pintura es caracteritza pel complet domini de la forma i la tècnica, amb un acabat d'alta qualitat, que assoleix grans efectes de realisme. En termes d'estil, va ser part del corrent eclèctic que va dominar la segona meitat del , tot barrejant elements de neoclassicisme i romanticisme en un enfocament naturalista amb una bona dosi d'idealisme. Va deixar una obra vasta, centrada en temes mitològics, al·legòrics, històrics i religiosos, i retrats nus i de joves camperoles.
Va amassar una gran fortuna, va guanyar fama internacional durant la seva vida, i va rebre nombrosos premis i condecoracions - com el Premi de Roma i la Legió d'Honor -, però al final de la seva carrera va començar a ser desacreditat pels premodernistes. Des del començament del , poc després de la seva mort, la seva obra va ser oblidada ràpidament, i va arribar a ser considerada del tot buida de sentit i artificial, i un model d'allò que l'art no hauria de ser, però el 1970 va començar a examinar-se de nou, i actualment és considerat un dels pintors més importants del . No obstant això, encara hi ha molta resistència a la seva obra, envoltada de certa controvèrsia.
Entre les personalitats de l'època que confessaren admiració per la seva obra cal destacar el pianista i compositor romàntic Chopin.
Bouguereau va estar casat amb una altra artista, Elizabeth Jane Gardner. Gràcies a la seua influència, moltes institucions d'art s'obriren per primera vegada a les dones, fins i tot l'Acadèmia francesa de Belles Arts.
Biografia Primers anys William-Adolphe Bouguereau va néixer en una família que s'havia instal·lat a La Rochelle des del . Els seus pares van ser Théodore Bouguereau i Marie Marguérite Bonnin. El 1832 la família es va traslladar a Saint-Martin, la principal ciutat de l'illa de Ré, on el pare va decidir iniciar un negoci al port. El nen va ser inscrit a l'escola, però va passar la major part del seu temps dibuixant. El negoci no va resultar massa rendible, i la família va tenir dificultats financeres, per la qual cosa va anar a viure amb el seu oncle, Eugène Bouguereau, capellà de la parròquia de Mortagne sur Gironde. Eugène era un home culte, que va introduir el seu alumne als clàssics, a la literatura francesa i a la lectura de la Bíblia, a més de donar-li lliçons de llatí, ensenyar-li a caçar i muntar i despertar-li el seu amor per la natura.Bartoli, Damien & Ross, Fred. William Bouguereau . Art Renewal Center
Per tal que aprofundís en el coneixement dels clàssics, Eugène fou enviat el 1839 per estudiar a l'escola de Pons, una institució religiosa, on va entrar en contacte amb la mitologia grega, la història antiga i la poesia d'Ovidi i Virgili. Alhora, rebé classes de dibuix de Louis Sage, un antic alumne d'Ingres. El 1841 la família es va mudar de nou, aquesta vegada a Bordeus, on s'havia d'iniciar un comerç de vi i oli d'oliva. El jove semblava destinat a seguir els passos paterns al comerç, però aviat alguns clients de la botiga varen parar compte dels dibuixos que feia i van insistir per tal que el seu pare l'enviés a estudiar a l'escola municipal de dibuix i pintura. El pare hi va estar d'acord, amb la condició que seguís aquella carrera, ja que veien en el comerç un futur més prometedor. Inscrit el 1842 i estudiant amb Jean-Paul Alaux, malgrat que només assistia a classes dues hores al dia, va avançar de pressa i, finalment, va rebre el 1844 el primer premi de pintura, que va confirmar la seva vocació. Per guanyar una mica de diners, dissenyava les etiquetes d'alguns productes alimentaris.
Perfeccionament i inici de la carrera miniatura|Igualtat davant la mort, 1848 miniatura|Napoleó III visita els damnificats per les inundacions de Tarascó el 1856 A través del seu oncle, va rebre l'encàrrec de pintar retrats de feligresos, i amb els ingressos de la feina, a més d'una carta de recomanació d'Alaux, va poder, el 1846, posar rumb a París i unir-se a l'Escola de Belles Arts. François-Édouard Picot el va rebre com a deixeble i amb ell Bouguereau s'acollí al mètode academicista. En aquell moment, va dir que unir-se a l'escola el va deixar «ple d'entusiasme», estudiant fins a vint hores al dia i menjant poc. Per millorar el dibuix anatòmic assistia a disseccions, a més d'estudiar història i arqueologia. El seu progrés va ser molt ràpid, i les obres d'aquesta etapa, com ara Igualtat davant de la mort (1848), ja són treballs perfectament acabats, tant que aquell mateix any va compartir el primer lloc, juntament amb Gustave Boulanger, en la fase prèvia del Premi de Roma. El 1850 va guanyar la carrera pel premi final, amb l'obra Zenòbia trobada per pastors a la riba de l'Araxe.
Es va instal·lar a Vil·la Mèdici, com a deixeble de Victor Schnetz i Jean Alaux, i allà va poder estudiar directament els mestres del Renaixement, sentint gran atracció pel treball de Rafael. Va visitar ciutats de la Toscana i Úmbria, estudiant els antics, apreciant especialment les belleses artístiques d'Assís, i copiant tots els frescs de Giotto a la Basílica de Sant Francesc. També es va entusiasmar amb els frescos de l'antiguitat que va veure a Pompeia, i que reproduiria a casa seva quan va tornar a França posteriorment, el 1854. Va passar cert temps amb els seus familiars a Bordeus i La Rochelle, va decorar la vil·la dels Moulon, uns comerciants rics, i després es va instal·lar a París. El mateix any va exposar al Saló de París El triomf del martiri, realitzat l'any anterior, i va decorar dues mansions. Ja els seus primers crítics van aplaudir el seu mestratge en el dibuix, l'encertada composició de les figures i l'afortunada afiliació a Rafael, i deien que feia obra original, tot i que ho havia après tot dels antics. També va ser el tema d'un article laudatori de Théophile Gautier, cosa que li va servir de molt per consolidar la seva reputació.
Es va casar amb Marie-Nelly Monchablon el 1856, i hi tingué cinc fills.El mateix any, el govern francès li va encarregar de decorar la ciutat de Tarascó, i a tal efecte produí Napoleó III visitant les víctimes de les inundacions de Tarascó el 1856 A l'any següent va guanyar la medalla de primera classe al Saló, pintà retrats de l'emperador Napoleó III i l'emperadriu Eugènia de Montijo i va decorar la mansió del ric banquer Émile Pereire. Amb aquestes obres Bouguereau va esdevenir un artista famós, arribant a ser sol·licitat com a professor. També aquest any va néixer la seva primera filla, Henriette. L'any 1859 va veure el naixement d'una de les seves grans composicions, El Dia de Tots els Sants, adquirida per la prefectura de Bordeus, i també el del seu primer fill, Georges. A la mateixa època va decorar, sota la supervisió de Picot, la capella de Sant Lluís de l'Església de Santa Clotilde a París, en un estil auster que traïa la seva admiració pels renaixentistes. La seva segona filla, Jeanne, va néixer el nadal de 1861, però va viure pocs anys.
Transició estilística i consagració miniatura|La joventut de Bacus, 1884 Mentre que la seva producció inicial va tenir com a grans temes privilegiats els històrics i religiosos, seguint la tradició acadèmica, el gust del públic va començar a canviar en la dècada de 1860 i la seva pintura mostrà una transformació, aprofundint l'estudi del color, amb una preocupació per l'acabat tècnic i d'alta qualitat, i consolidant una obra amb un més gran atractiu popular, que seria la més coneguda. Va realitzar ornamentacions a l'església dels agustins a París i a la sala de concerts del Grand-Théâtre de Bordeus, sempre realitzant d'altres obres paral·lelament, que en aquest període són tenyides de certa malenconia. Així mateix, va establir forts lligams amb Jean-Marie Fortuné Durand, el seu fill Paul Durand-Ruel i Adolphe Goupil, coneguts marxants, participant activament als Salons.Spurling, Hilary. The Unknown Matisse: A Life of Henri Matisse : The Early Years, 1869-1908. University of California Press, 2001, p. 131 Les seves obres van ser ben rebudes i aviat la seva fama es va estendre a Anglaterra, cosa que li va permetre adquirir una gran casa amb taller a Montparnasse. El 1864 va néixer Paul, el seu segon fill.
El 1870, durant la guerra francoprussiana, París va ser assetjada. Bouguereau hi va tornar sol des d'Anglaterra, on es trobava amb la seva família, va prendre les armes com a soldat ras, i va ajudar en la defensa de les barricades, malgrat que per la seva edat estava exempt del servei militar. Un cop aixecat el setge, es va tornar a reunir amb la família i va passar part del seu temps a La Rochelle, esperant la fi de la Comuna. Va aprofitar el temps per fer decoracions a la catedral i pintar el retrat del bisbe Thomas. El 1872 va ser jurat a la Fira Mundial de Viena, quan les seves obres ja mostraven un esperit més sentimental, jove i dinàmic, com per exemple a Nimfes i sàtir (1873), interpretant amb freqüència quitxalla. Aquest clima es va trencar el 1875, quan Georges va morir, un cop dur per a la família que queda reflectit en dues importants obres de tema sacre: Pietà i La Mare de Déu de la Consolació. Alhora, va començar a ensenyar a l'Acadèmia Julian a París. El 1876 nasqué el seu darrer fill, Maurice, i fou acceptat com a membre de ple dret de l'Institut de França, després de dotze demandes frustrades. Un any més tard, vingueren nous patiments: la seva dona va morir i després de dos mesos, també va perdre en Maurice. Com si fos una indemnització, el període va ser esquitxat amb la producció de diverses de les seves pintures més grans i ambicioses. A l'any següent, va rebre la Medalla d'Honor de la gran Exposició Universal. Al final de la dècada va anunciar a la família el seu desig de tornar a casar-se, amb la seva antiga alumna Elizabeth Gardner. La seva mare i la seva filla s'hi va oposar, però la parella es va comprometre en secret el 1879. El matrimoni només es va arribar a produir després de la mort de la seva mare el 1896.Elizabeth Jane Gardner . National Museum of Women in the Arts, Washington, D.C., 2012
El 1881 va decorar la capella de la Mare de déu de l'església de Sant Vicenç de Paül de París, un encàrrec que trigaria vuit anys a completar-se, i que consistia en vuit grans llenços sobre la vida de Crist. Poc després es va convertir en president de la Société des artistes français, responsable de l'administració dels Salons, un càrrec que va mantenir durant molts anys. Mentrestant, va pintar una altra tela de grans dimensions, La joventut de Bacus (1884), una de les favorites de l'artista, que va romandre al seu estudi fins a la seva mort. L'any 1888 va ser nomenat professor a l'École des Beaux-Arts de París. i, l'any següent, va ser nomenat Comandant de la Legió d'Honor. En aquest punt, la seva fama creixia a la Gran Bretanya i als Estats Units, mentre que a França va començar a tenir un cert descens, davant de la competència i dels atacs de les avantguardes premodernistes, que el consideraven mediocre i poc original.
Darrers anys miniatura|esquerra|Fotografia de l'artista en els seus darrers anys.