Collblanc és un barri de la ciutat de l'Hospitalet de Llobregat, al Barcelonès,No s'ha de confondre amb l'antic barri administratiu barceloní de Collblanc, establert el 1933, el qual barrejava sectors que, tradicionalment i també en l'actualitat, són pròpiament de Sants i de les Corts. Era delimitat al nord per la travessera de les Corts; al sud pel carrer de Sants; a l'est pel carrer de Galileu; i a l'oest per la Riera Blanca. Probablement el nom es degué al fet que incloïa el barri cortsenc de Sant Ramon (a voltes també conegut com a Collblanc), actualment part integrant del barri de la Maternitat i Sant Ramon (districte de les Corts, Barcelona). que forma part del districte II juntament amb el barri de la Torrassa, amb el qual forma una unitat en diversos aspectes, tant administratius com de vida ciutadana. Collblanc té una extensió de 0,51 km², i tot el districte 0,95 km².
Limita amb la ciutat d'Esplugues de Llobregat al nord, els districtes barcelonins de les Corts i de Sants-Montjuïc al nord-est i est, Pubilla Cases a l'est, la Torrassa al sud-est i la Florida al sud-oest de la ciutat. Avui, la plaça del Mercat i els voltants són els principals nuclis de vida ciutadana. L'estació de Collblanc de la línia 5 del Metro de Barcelona i la xarxa d'autobusos, que comuniquen el barri amb el centre de la ciutat, són els més utilitzats. També hi ha cobertura de la xarxa de busos de TMB.
A 31 de desembre de 2020, la població era de 26.638 habitants, i tot el districte 54.676 habitants. També la seva densitat és de 53.092 hab./km² i de tot el districte és de 58.501 hab./km².
Patrimoni de Collblanc El patrimoni de Collblanc és abundant. Podríem posar com a exemples:
el Parc de la Marquesa amb la Torre Barrina, el Cementiri de Sants, el Teatre Joventut, el Gratacel de l'Hospitalet i el Mercat de Collblanc, dissenyats aquests tres últims per Ramon Puig i Gairalt. Miracielo, element urbà de l'escultor navarrès José Ramon Anda Goikoetxea d'homenatge a Ernest Lluch el Monument de la XXXI trobada de penyes barcelonistes a prop del Parc de la Marquesa.
Història El topònim Terrers Blancs (o Terrarios Albos) és conegut en el s. X. Està relacionat amb Pedras Albas (Pedralbes) i Riera Blanca. Es deu al tipus de roques que hi ha per la zona, calcàries, de color blanquinós. El mot Collblanc està documentat en el .
Aquesta zona va estar tradicionalment poc poblada. L'agricultura de secà, camps de conreu de vinya majoritàriament, permetia una explotació de la terra extensiva i poc rendible, fins que al s. XVIII es van produir canvis en l'economia local, a l'escalf dels canvis generals de Catalunya, que van provocar majors rendiments agraris i beneficis pels propietaris de les terres. Aquestes transformacions molt aviat es van reflectir en el paisatge, per exemple amb la construcció de grans cases per part d'aquests terratinents.
Tocant a la frontera municipal amb Sants, l'Ajuntament de l'Hospitalet va rebre en donació el 1727 un hostal, que també feia de botiga i fleca, i que encara que no es pot assegurar, sembla que estava en la cantonada de la carretera i l'actual carrer Progrés, aleshores, la cruïlla dels camins d'Esplugues i la Travessera. Al seu costat es van anar alineant alguns altres edificis, protagonitzant el pas de carretera a carrer.
La carretera fou construïda en la dècada de 1760 aprofitant, al seu pas per l'Hospitalet, el traçat de l'antic camí de Barcelona a Esplugues. Era la carretera de Madrid a Barcelona que va manar construir Carles III. Durant el discorria entre camps de cereals i vinyes, masies i casalots, entre els quals destaquen les vil·les neoclàssiques incomprensiblement ignorades per estudiosos i institucions: la Pubilla Casas i Can Rigalt. També és molt interessant Ca n'Oliveres (ja a Esplugues) i ho era fins a la seva desaparició Cal Capellà (a Pubilla Casas). Als edificis esmentats, s'uní la Torre Barrina, construïda el 1867, una residència d'estiueig, amb uns jardins molt extensos.
El 1825 s'instal·là una indústria química a la carretera de Collblanc, aprofitant que era un paratge ben comunicat amb Sants i poc poblat. El 1838 se li afegí una altra. En 1845 hi havia una manufactura tèxtil. Vers el 1876 es construí una canalització d'aigua que arribava a la carretera, cosa que va permetre la instal·lació de fàbriques diverses, com ara tres bòbiles el 1889, el Fum d'estampa (una fàbrica de tints, 1901) i Rosich (una fàbrica d'hules, 1902).
A mitjans del ja hi havia vint-i-dues cases a la carretera, en les que vivien setanta-cinc famílies! Aquesta altíssima ocupació de les cases és un fenomen habitual quan existeixen processos d'immigració, siguin els immigrants de Catalunya -com en aquest cas- de la resta d'Espanya o de l'estranger. El 1900 ja hi havia una cinquantena d'habitatges en els quals residien tres-centes persones. La mostra de què Collblanc era llavors un apèndix de Sants la tenim en què tocant a la carretera es construí el cementiri d'aquella localitat, el 1878. A partir del 1896 s'inicià la urbanització dels terrenys situats al sud de la carretera i s'aturà el creixement urbanístic al llarg d'ella.
Entre el 1870 i el 1900 existien una dotzena de cases disperses al llarg del camí de la Riera Blanca. El 1914 es construí el transformador d'electricitat de l'empresa “Riegos y Fuerzas del Ebro, S.A.” que era el final de les línies d'alta tensió que travessaven el Samontà hospitalenc. En aquesta central es transformava l'electricitat de 110.000 a 25.000 volts, i des d'ella es subministrava a bona part de Barcelona.
En 1895 Esteve Creus i Frederic Bessacier proposaren urbanitzar els carrers Creus (més tard, Llobregat) i Fondevila (Progrés) i Besa, al sud de la carretera de Collblanc, i perpendiculars a aquesta. El 1898 foren Silvestre Pujós i Francesca Costa els que obriren carrers per sota de la carretera. Però en 1902 també s'inicià la urbanització de l'altre extrem del turó, la Torrassa, i aviat es va veure que l'alineament dels dos nous vials no eren adequats al futur creixement de la zona, i, per tant, van patir un gir d'uns quants graus, que encara és visible en l'inici del carrer Progrés.
El 1902 Climent Mas, Pere i Manuel Romaní, com a propietaris d'una part dels terrenys del que després seria la Torrassa, van començar a urbanitzar-los. Com era normal aleshores, en un dels nous carrers van proposar el seu cognom (el carrer Romaní és l'actual Dr. Martí i Julià). El carrer Mas s'iniciava en el punt estratègic on es creuaven el Torrent Gornal i el camí que anava cap a Collblanc, el camí de Vallparda. El seu perfil, com el dels carrers paral·lels, mostra el relleu del turó de la Torrassa, amb els forts pendents cap al Torrent Gornal i la Riera Blanca. El primer tram que fou obert, però, fou el que hi ha a la part més alta del turó de la Torrassa, entre els llocs on després es traçaren els carrers Orient i Progrés. De mica en mica, s'allargà cap als dos extrems.
El carrer Dr. Martí i Julià es va anomenar originàriament "Romanins", fent referència al cognom dels germans propietaris dels terrenys i promotors de la urbanització. Si observem el traçat del vial, observarem certes irregularitats que obeeixen a què aquest carrer, com la resta del barri es va urbanitzar per tongades. La longitud de l'original carrer Romanins, el del 1902, era molt curta; només s'estenia entre els actuals carrers Holanda i Ronda de la Torrassa. Amb posterioritat s'obrí la major part del carrer, fins Goya, el 1905.
El 1907, es va aprovar la petició d'urbanitzar la finca de Joan Torns, entre el camí de la Vallparda i el Torrent Gornal. S'urbanitzà així el rectangle comprès entre els carrers abans esmentats i Torns i Pujós (amb els carrers Vinyeta, Albiol, Canalejas i Machado), per a la instal·lació d'escombriaires, és a dir, persones que recollien les escombraries de Barcelona per a la criança de porcs. Malgrat el debat provocat pels problemes de salut pública que aquesta activitat produïa, aquest nucli d'escombriaires -hi havien molts més a la ciutat- va existir fins ben entrat el . Algunes de les seves casetes de planta baixa han sobreviscut fins a l'actualitat. Aquesta fou l'última urbanització de la primera tongada a Collblanc-Torrassa. S'aturaren perquè l'oferta de sol edificable havia superat la demanda d'habitació.
El 1906 es van construir al carrer Mas i al proper carrer París els primers "passadissos" del barri i de tota la ciutat. Aquesta tipologia constructiva va sorgir quan en comptes d'ocupar un solar amb la construcció d'un edifici amb façana al carrer i una o més plantes, es traçava un passadís, que donava el nom al tipus constructiu, pel centre de les parcel·les (les quals solien ser de cinc metres d'amplada i trenta de profunditat) i es disposaven diversos habitacles, d'uns vint-i-cinc metres quadrats, al seu voltant, amb la seva façana donant al passadís.
Els habitatges, de planta baixa, estaven construïts amb materials barats de baixa qualitat. Evidentment, els passadissos foren l'habitatge dels jornalers, dels més pobres, la majoria dels quals eren els immigrants de Catalunya i fora de Catalunya (País Valencià, Almeria i Múrcia majoritàriament) que estaven arribant a l'àrea metropolitana de Barcelona. Collblanc-Torrassa s'estava convertint en un suburbi per a la residència dels obrers que formaven la reserva de mà d'obra que el capitalisme en expansió necessitava.
Vers el 1915, a conseqüència de la industrialització provocada per la Gran Guerra, la immigració cap a Barcelona augmentà espectacularment, i Collblanc-Torrassa va esdevenir un dels principals suburbis de la capital. Collblanc-Torrassa, en la dècada de 1930 era el nucli més poblat de la ciutat. Segons el cens del 1930, la procedència de la població de Collblanc -Torrassa era: L'Hospitalet15%Resta de Catalunya33%Múrcia i Almeria26%Pais Valencià13%Resta d'Espanya13% Podem veure que el sobrenom amb el que es coneixia al barri en aquells moments, la Murcia chica, era exagerat. Però si advertim que aquest apel·latiu es relacionava amb delinqüència, malalties infeccioses, etc., arribarem a la conclusió que era malintencionat.
De seguida va començar una segona onada d'urbanitzacions. El 1915, els germans Josep i Tomàs Graner van urbanitzar la finca contigua a la de Torns, delimitada també pel Torrent Gornal i el camí de la Vallparda. Es va crear així el carrer Graner. Una altra operació urbanística al voltant del camí de la Vallparda la va protagonitzar Eugènia Casanovas, la propietària de la Torre Barrina i vídua del joier Josep Farnés. El 1917 va parcel·lar la finca que envoltava la seva casa, i que incloïa el camí de la Vallparda (que aquí ja es diu d'una altra manera, Creu Roja) des de Cotonat. Com que no va urbanitzar tota la seva finca, avui podem gaudir del Parc de la Marquesa. Hem d'assenyalar que l'Eugènia Casanovas no era marquesa ni tenia cap títol nobiliari. El "marquesat" li havia estat concedit pels veïns del barri pels aires que la senyora es donava al seu petit palauet.
El bisbat creà la parròquia de Sant Ramon, que, encara que al terme de Barcelona, fou concebuda principalment per a la població de Collblanc. L'edifici, inaugurat en 1926, és neoromànic i té un valor artístic notable. El seu arquitecte és probable que fos l'Enric Sagnier, autor, entre d'altres edificis, del Tibidabo. Al seu costat va sorgir un petit barri de casetes.
I, per descomptat, s'urbanitzà malament, sense asfaltar, sense clavegueres, etc, sense escoles ni serveis de cap mena. La Riera Blanca destacava com un indret mal fet, on es van crear carrers sense preveure les inundacions que, evidentment, s'anaven a produir amb cada xàfec.