Hondarribia (topònim oficial en basc; en castellà: Fuenterrabía) és un municipi de gairebé 17.000 habitants situat a l'extrem oriental de la província de Guipúscoa, a uns 20 km a l'est de la capital, Sant Sebastià, a la desembocadura del riu Bidasoa, que fa de frontera natural amb Hendaia.
És una localitat de caràcter turístic i residencial. Hi ha l'aeroport de Sant Sebastià, conegut també com a Aeroport d'Hondarribia.
Toponímia miniatura|Baldomer Gili Roig, Hondarribia, 1911 El nom basc, Hondarribia, té el significat de 'gual de sorra', nom que és perfectament identificable per un bascoparlant contemporani i que, a més, podria tenir relació amb la configuració de l'espai on es va establir la població. Al llarg de la història s'ha escrit de diverses maneres, com «Hondarribia», «Ondarribia» o «Ondarrabia». La menció escrita més antiga data del , apareixent per primer cop en la forma actual en un document de la darreria del . En l'actualitat, i en basc col·loquial, els habitants anomenen el poble Honddarbi (pronunciat així com: /onyarbi/), forma abreviada d'Hondarribia.
El nom romànic de la població, Fuenterrabía, apareix ja mencionat a l'inici del a la carta de fundació de la vila. En aquest document, escrit en llatí, se la menciona com a «Fontem Rapidum» o «Fontem Rapitum». Posteriorment aquest nom evolucionaria en romànic cap a Fuenterrabía en castellà i Fontarabie en francès, semblant a la forma «Fuente Rrabya», documentada a l'edat mitjana. L'adaptació llatina «Fuentem Rapidum», atestada al , és fantasiosa, probablement deguda a un escrivà que ignorava el basc ja que el gascó era la llengua administrativa de Sant Sebastià en aquella època. S'ha especulat sobre el significat del nom en castellà. Fa segles es popularitzà la hipòtesi que aquest segon terme era rabí, donant a entendre un suposat origen hebreu dels seus habitants. En l'actualitat, la versió més estesa entre els lingüistes és la que considera que el nom romànic de la població evolucionà del nom basc, que perdé el seu significat original.
Fins a 1980 el nom oficial del municipi fou Fuenterrabía, modificat a Hondarribia per decisió del mateix ajuntament. Des de 1989 Hondarribia és reconeguda oficialment a escala estatal com l'única denominació oficial del municipi. La població és coneguda però, pel seu nom en castellà, especialment pels castellanoparlants de fora del País Basc.
Els habitants d'Hondarribia es denominen hondarribitarrak. Acostumen a rebre el sobrenom de vikings, perquè hi ha molts rossos en comparació a les poblacions de l'entorn. S'explicaria per hipotètiques incursions vikingues en època medieval.
Geografia miniatura|esquerra|Badia de Txingudi, Hondarribia i Hendaia miniatura|Badia de Txingudi: Hondarribia Hondarribia és a la riba oest de la badia de Txingudi. Aquesta badia està formada per la desembocadura del riu Bidasoa en el Cantàbric, i prolonga la frontera internacional entre Espanya i França. Al voltant de la badia hi ha les localitats d'Hondarribia, Irun (part meridional) i d'Hendaia (a la riba oriental). Configuren un consorci conegut com a Bidasoa-Txingudi, que inclou l'aqüífer protegit de Plaiaundi.
La cleda d'Hondarribia és un petit altiplà que dominava la badia, amb el temps la ciutat ha crescut pels terrenys planers que l'envolten. Són antics maresmes i arenys que va ser drenats per crear-hi coberts d'horts. Malgrat l'actual abundant urbanització, encara s'hi conserven restes de les antigues zones humides: canals i estanys.
Cap al sud-oest el terme es prolonga per una zona de turons d'escassa altitud drenats per petits afluents del Bidasoa, d'entre els quals destaca la regata de Jaizubia.
Pel nord-oest, el panorama canvia totalment, dominat per la muntanya de Jaizkibel. Paral·lel al mar Cantàbric d'est a oest i amb una altura mitjana de 400 m, té el seu punt culminant amb el cim de San Enrique (547 m), situat en el límit occidental del terme municipal. La costa està formada per penya-segats amb l'excepció d'alguna cala.
El cap Higuer, al límit oriental de la muntanya i a prop de la població d'Hondarribia és un accident geogràfic que es pot considerar com l'inici (o fi) del Jaizkibel o dels Pirineus i que protegeix la badia de Txingudi i la platja d'Hondarribia dels embats del Cantàbric.
La gran platja d'Hondarribia, situada entre Higuer i el poble, és el vestigi més notable dels arenals que abans dominaven gran part de la zona.
Barris miniatura|Portua, barri de la Marina Hondarribia té dos barris històrics que configuren la part antiga i monumental del nucli urbà: Alde Zaharra ('nucli antic' en basc), correspon a l'àrea emmurallada, amb nombrosos edificis d'interès artístic i històric, com ara el Parador de Turisme de l'emperador Carles V o la Torre de Palència, on nasqué Cristóbal de Rojas y Sandoval, capellà de Carles V i protector de santa Teresa de Jesús. Hi viuen unes 1.500 persones. Portua (barri de la Marina o del Port), l'antic barri dels pescadors extramurs presenta una arquitectura popular amb cases tradicionals de pescadors i colors vius, organitzades al voltant del passeig de San Pedro. Al moll de San Pedro hi ha la seu de la San Pedroko Itsas Gizonen Kofradia ('gremi de mariners de Sant Pere').
Altres barris Akartegi Amute-Kosta: ubicat a la badia de Txingudi, al costat de les pistes de l'aeroport. Amute té més de 630 veïns, Kosta comptabilitza 350. Arkolla Gornutz (Muntanya): prop del cap Higuer Jaitzubia: sèrie d'urbanitzacions residencials als vessants més baixos del Jaizkibel. Quasi 640 veïns. Mendelu: situat en el límit amb el terme municipal d'Irun, entre aquest i el barri d'Amute, del qual es troba separat per un canal. Compta poc més de 630 veïns. Puntalea Zimizarga: barri de masos a la pujada a Jaizkibel.
Història Prehistòria Hondarribia compte amb empremtes de presència humana de més de 50.000 anys d'antiguitat, durant el Paleolític mitjà. Una fase freda corresponent a la darrera glaciació, la del Würm, obligà als habitants de la zona a deshabitar les terres meridionals i refugiar-se en les coves del vessant atlàntic, moment del qual data el jaciment del cap Higuer.
Durant el Mesolític, el paisatge es va transformar lentament, amb un clima més suau que estabilitza la línia de costa, propera a l'actual. Excavacions al vessant costaner del Jaizkibel han permès recuperar un enterrament humà datat en 8.300 anys.
La informació sobre el Neolític a Hondarribia és escassa. Penetren a la regió els bestiars oví, caprí, boví i més tard, porcí. S'introdueix la metal·lúrgia. Durant l'edat del bronze s'expandeix l'erecció dòlmens, dels quals se'n conserven cinc petits, tots a Jaizkibel. Al costat dels cossos dels morts es posaven tota mena d'aixovars (ceràmica, armes, objectes d'adornament) i aliments.
Durant el Bronze final i la primera Edat del Ferro (1000-500 aC), arriben al País Basc grups humans d'origen indoeuropeu, procedents d'Europa central, que s'estableixen a Àlaba i Navarra. A la zona septentrional del país i a ambdós vessants pirenaics construeixen una sèrie de necròpolis fetes cercles de pedres verticals que poden assolir entre els 5 i els 12 metres de diàmetre. Aquests cercles o cromlecs solen reagrupar-se en nombre superior a tres i màxim de vint. A Jaizkibel n'hi ha cinc (Jaizkibel II).
Època romana Els estudis arqueològics situen tres àmbits culturals en territori guipuscoà a l'acabament de l'edat del ferro: el món aquità proper al Bidasoa; el vascó que ocuparia el sector occidental, i el cèltic, cantàbric o celtiber, estès per les zones central, oriental i meridional.
El territori costaner és el millor dotat quant a assentaments de certa envergadura, en part per l'existència d'una ruta de navegació del litoral atlàntic. Destaca la civitas Oeasso (grec antic Οἰασσώ), a Irun, port de categoria regional situat al golf de Biscaia, i equidistant d'altres dos ports importants, Bordeus (Burdigala) i Santander (Portus Victorae Ioliobrigensium). Actualment els experts consideren Oiasso com la mítica Easo, topònim referit històricament a Sant Sebastià.
Hondarribia, a l'arribada dels romans, era territori dels darrers pobles vascons de l'oceà, a la regió d'Oeasso, al litoral. El 1961 es recuperaren els primers objectes romans al moll d'Asturiaga; el 1984 es recuperaren els batejats com a bronzes d'Higer i el 1998, mentre es realitzaven obres d'excavació per la construcció d'un bloc d'habitatges al nucli antic, es recuperà un conjunt de vaixella i peces ceràmiques característiques del període alt-imperial (). Tots aquests descobriments certifiquen la presència romana a Hondarribia.
Edat mitjana Des de la desaparició d'Oeasso i fins al , no es conserven registres arqueològics a la desembocadura del Bidasoa.
L'entrada dels bàrbars el 409 suposà l'inici d'un període convuls a la zona septentrional de la península Ibèrica. Un cop superat aquest període, al litoral cantàbric i vascó es restabliren les relacions amb Aquitània. Des del s'estableix un vincle polític amb els reis merovingis, que s'estén per tot el Cantàbric.
Fins al 1180 no apareix el nom d'Hondarribia. En el fur que el rei navarrès Sanç VI concedeix a Sant Sebastià apareix mencionada com a «Undarribia». Després de la conquesta de Guipúscoa el 1200, Alfons VIII concedeix cartes de fundació per assegurar els territoris conquerits. El 18 d'abril del 1203 és el torn d'Hondarribia.
La població d'Hondarribia estarà constituïda per gascons i població autòctona. Els gascons de Baiona s'hi establiren a la costa guipuscoana i es dedicaven a la navegació i al comerç.
Des del i fins al final de l'edat mitjana, Hondarribia serà un dels ports referents del Cantàbric, formant part de la Germandat de les Marismes i mantenint relació comercial amb els ports del nord d'Europa. Serà el port de Navarra, de gran activitat pesquera, com demostra la pesca de la balena. Aquesta activitat es veurà reflectida en el segell del seu consell.
A la darreria del les relacions entre Castella i França es deterioraran, i la frontera en zona esdevé l'escenari d'enfrontaments bèl·lics. El 1476 es posarà setge a la vila, que va ser alliberada dos mesos després per les tropes castellanes, per aquesta raó van rebre nombrosos privilegis. Hondarribia patirà el 1498 un important incendi que la destruirà quasi completament.
Edat moderna A l'inici del Hondarribia pateix una profunda revolució urbanística. Es renova la vella vila, devastada per l'incendi de 1498, i s'hi edifiquen una nova església, un castell i noves muralles.
miniatura|Castell de San Telmo, Jaizkibel Les pèssimes relacions entre Carles V i Francesc I acaben en una guerra que implica Hondarribia, port que tenia una important funció geoestratègica. El 1521 la vila és assetjada per les tropes franconavarreses, que la dominaran durant tres anys. El 1524, un cop sufocades les revoltes comuneres de Castella, Carles V elaborarà un gran projecte de fortificació construint el castell i el baluard que coneixem avui en dia amb l'objectiu de fortificar els passos dels Pirineus i defensar possibles agressions franceses.
Amb la mort de Carles V, la política imperial del successor Felip II tindrà Anglaterra en el punt de mira. El golf de Biscaia esdevé altra vegada un escenari bèl·lic, fet que va sumir al sector marítim basc en una greu crisi, de la qual Hondarribia no es va recuperar fins a la fi del .
En el marc de la Guerra dels Trenta Anys, el setge d'Hondarriba de 1638 és una fita famosa. Els habitants celebren cada any la fi del setge que és celebrat amb lAlarde.
Edat contemporània Hondarribia va patir durant el les conseqüències de les guerres carlines. La Segona Guerra Carlina va significar la ruïna econòmica de la vila, en part recuperada amb el naixement de l'estiueig. Es van projectar dos eixamples i s'expandirà el nucli de població obrint la ciutat al mar. La pesca esdevé la principal activitat i el port d'Hondarribia és un dels més importants de tot el Cantàbric.