El judaisme és la religió del poble jueu. És la més antiga de les tres religions monoteistes majoritàries i una de les tradicions religioses més antigues que encara es practiquen. La majoria dels dogmes i la història del judaisme són el fonament del cristianisme, i l'origen de l'islam hi està vinculat teològicament per mitjà del personatge d'Abraham. Fins a la creació d'Israel com a estat, després de la Segona Guerra Mundial, no hi havia cap estat al món on el judaisme fos religió oficial.
Per al jueu, el judaisme és un concepte més ampli que pot incloure religió, terra, nació i cultura, i només pot comprendre's en termes de 4.000 anys d'història. D'acord amb els teòlegs jueus i als historiadors, certes qualitats van distingir al judaisme de la majoria de les altres religions comunament conegudes a occident quan aquest va emergir:
La primera característica és el monoteisme. La noció del monoteisme es deriva directament de la Torà, i del primer dels Deu manaments, que presenta un Déu únic omnipresent i omniscient que ha creat tot el que existeix i que demana adoració exclusiva. La Torà presenta també un Déu perfecte, però preocupat per la humanitat, i amb qui vol relacionar-se personalment.
La segona característica és el concepte d'un Déu que no havia de ser representat per cap imatge, segons la prohibició del segon dels Deu manaments, i que els jueus no havien de prosternar-se davant cap imatge per oferir adoració.
A les religions politeistes d'ara i aleshores, els déus solen estar limitats per les preocupacions dels seus desigs personals irrellevants al benestar de la humanitat, que hi havia interferència en les seves decisions o poders, o que eren fal·libles i imperfectes com els humans. Els déus de les religions politeistes d'aleshores eren representats per imatges i/o escultures davant les quals els creients havien d'oferir adoració.
La tercera característica única de l'època, era la introducció d'una exhaustiva llista de lleis de comportament diari per mitjà de les quals s'estableix una relació amb Déu, conegudes com les 613 mitsvot, que havien de ser observades pels fills d'Israel. Altres religions d'aleshores estaven caracteritzades pels temples, per una casta i jerarquia sacerdotal superior, i per l'adoració per mitjà dels sacrificis. Encara que els jueus tenien un temple i oferien sacrificis d'adoració i remoció dels pecats, la tribu sacerdotal exercia només una funció especial, però no eren intermediaris de la comunió amb Déu, i els sacrificis no eren l'únic mitjà d'adoració i comunió amb Déu. Així doncs, el judaisme proposava una comunió personal i sense intermediaris amb un Déu omnipresent que era assequible en cada activitat de la vida. Per al judaisme l'adoració a Déu dins de l'espectre de les activitats diàries té el mateix nivell que l'adoració en temples. El xabbat, per exemple, és una adoració familiar o personal que ha d'observar-se com s'observen les altres festes religioses i les activitats del temple.
Atès que el cristianisme es considera molt més que el compliment del judaisme, per la vinguda del messies en la persona de Jesucrist, aquests conceptes sobre el caràcter de Déu i l'adoració van formar part de la doctrina de l'Església Primitiva cristiana, encara que al llarg de la història, algunes denominacions o branques del cristianisme han elevat la importància de la jerarquia sacerdotal o de l'adoració en temples.
Doctrina miniatura|La Torà. La seva doctrina es recull en la Tanakh o Bíblia Hebrea (que es correspon a l'Antic Testament de la Bíblia cristianaEl catolicisme i l'anglicanisme, a partir del inclouen els deuterocanònics—rebutjats per la resta de les denominacions cristianes —els quals, tot i constar-hi a la versió grega de la Tanakh, la Septuaginta, no pertanyen al cànon hebreu. Per a més informació, vegeu: Pueblo judío y Biblia cristiana. anàlisi comparativa a la pàgina del Vaticà.(en castellà)) i el Talmud, i es fonamenta en la creença en un sol Déu, la seva aliança amb el poble d'Israel, els deu manaments i la futura arribada del Messies. Aquests són els punts principals de la doctrina jueva:
Déu és únic: el judaisme està basat en un monoteisme estricte, en la creença en un Déu, el creador etern de l'univers i la font de la moralitat. Déu és omnipotent i omniscient. Déu no té cos, i és etern. Només a Déu s'ha de pregar. Qualsevol doctrina que proposi un intermediari entre l'home i Déu és herètica. La Bíblia hebrea, i les creences descrites a la Mixnà i al Talmud, són producte de la revelació divina. Les paraules dels profetes són veritables. Moisès és el profeta més important. La Torà (els cinc llibres de Moisès) és el text principal del judaisme. Déu recompensarà els que obeeixen els seus manaments, i castigarà els que els violen. Déu va escollir el poble jueu per a establir un pacte únic amb Ell. Hi haurà messies, una era messiànica. Tot i això, el messies no és un ésser diví, sinó un alliberador polític. Per a algunes denominacions jueves, no hi haurà un messies. L'era messiànica és un ideal al qual els jueus han d'aspirar. L'ànima és pura al naixement. Els nens neixen amb un yétser ha-tov, una tendència per a fer el bé, i un yétser ha-ra, una tendència per a fer el mal. Aleshores, els humans tenen la lliure voluntat per a escollir el camí. Les persones poden realitzar propiciació pels pecats per mitjà de l'oració, el penediment i de la tsedaqà (donar caritat i als pobres).
Celebracions
El sàbat (dissabte) és el descans setmanal que comença la nit del divendres i acaba la nit del dissabte, on se celebra la creació de Déu, i es commemora el descans de Déu per a contemplar la creació. Durant el xabbat no es pot realitzar cap feina. Les diverses definicions de què constitueix una «feina» (melakhà) varien de denominació en denominació. Els jueus ortodoxos, per exemple, no condueixen ni encenen llums o aparells elèctrics. Els conservadors permeten conduir només si és per a anar a la sinagoga. Per als reformistes i reconstruccionistes, l'observança és una decisió personal, i cada persona té dret de decidir què és per a ella «fer feina» i com pot honorar millor el dia de repòs. El xabbat és considerat la celebració més important del judaisme.
Altres celebracions són la festa de les cabanes o Sukkot, la Pentecosta o Xavuot, el Cap d'Any o Roix ha-Xanà, el dia del Penediment o Yom Kippur i la Pasqua o Péssah.
Branques Al llarg dels últims dos segles la comunitat jueva s'ha dividit en diverses denominacions, cadascuna amb un enteniment diferent dels principis que ha d'acceptar un jueu, i com ha de viure un jueu. A diferència de les denominacions cristianes, aquestes diferències doctrinals no són absolutament divisòries, i els conservadors poden lliurement assistir a una sinagoga ortodoxa o reformada.
La majoria dels jueus religiosos no consideren que la denominació sigui una manera vàlida per a designar els jueus, sinó que el més important és la seva observació de la religió. Per als jueus ortodoxos, per exemple, els jueus que no observen les lleis del xabbat i del Yom Tov (els dies religiosos), la Kaixrut i la puresa familiar, no són religiosos. Per als reformistes, el principal és aplicar els continguts ètics, no els rituals. Els reconstruccionistes pensen que qualsevol manifestació de la cultura i de la filosofia jueva és de fet «judaisme» o almenys «judeïtat».
El judaisme ortodox, sosté que la Torà va ser escrita per Déu, dictada a Moisès, i que les lleis han de ser observades i són immutables. Els jueus ortodoxos consideren que el Xulhan Arukh (de l'hebreu: ), un codi legal del és la codificació definitiva de la llei jueva, i afirmen que hi ha una continuïtat entre el judaisme abans de la Il·lustració, i el judaisme ortodox modern. El judaisme ortodox consisteix del judaisme ortodox modern i del judaisme haredi. La majoria dels ortodoxos admeten una forma particular de la teologia jueva basada en els principis de Maimònides.
El judaisme ortodox modern és un moviment dins del judaisme ortodox que tracta de trobar un balanç entre els valors jueus i l'observança de la llei jueva amb el món laic i modern. L'ortodòxia moderna es basa en diversos ensenyaments i filosofies, si bé manté en comú amb la resta del judaisme ortodox en què considera el Xulhan Arukh com normatiu./ interior.php? id = 1 & id_interior = 699 & template = 1 & obert = 1 & sub = 80 Ortodòxia Moderna Què és això?. Centre Comunitari Ramat Shalom No obstant això, en els Estats Units i en general en el món occidental, domina la «ortodòxia centrista», basada en la filosofia de Torà u-madà (la Torà i el coneixement [científic]). A Israel, el moviment ortodox modern està dominat pel sionisme religiós, però, encara que no idèntics, aquests moviments comparteixen molts dels mateixos valors i molts dels seguidors.Modern orthodoxy in Israel Judaism, Fall, 1998
El judaisme reformista, també conegut com a «judaisme progressiu», i al Regne Unit com a «judaisme liberal», es va originar a Alemanya com a resposta a la Il·lustració. El judaisme reformat inicialment definia el judaisme com una religió i no pas com una raça o cultura i rebutjava les ordenances rituals de la Torà. El judaisme reformat va desenvolupar les reunions d'oració en llengües vernacles. Avui dia, però, moltes congregacions reformades han retornat a les oracions en hebreu (a més que ja és la primera llengua de la majoria dels israelians), i promouen l'observació d'alguns preceptes de la llei jueva. Fou la primera denominació a ordenar dones rabines.
El judaisme conservador, conegut també com a «judaisme massortí» (de l'hebreu que significa 'tradicional'). Massortí és el títol oficial que té a Israel també, encara que té un significat més general. El judaisme conservador es va formar als Estats Units a finals del per la fusió de dos grups: els jueus reformats que no volien el rebuig emfàtic de la llei jueva, i els jueus ortodoxos que no acceptaven la creença en la «llei oral» (que declara la continuïtat de la revelació de Déu al Sinaí i la llei del Xulhan Arukh), i que preferien promoure l'estudi dels texts jueus i la història d'Israel. Els conservadors emfatitzen que els jueus constitueixen una nació i alhora una religió. També emfatitzen la seva identificació amb els amoraïm, els savis del Talmud que acceptaven els debats sobre les interpretacions de la llei jueva.
El judaisme reconstruccionista va començar com la filosofia de Mordecai Kaplan, un rabí del judaisme conservador. Aquesta denominació emfasitza la re-interpretació del judaisme per adaptar-la a la filosofia dels temps moderns, la justícia social com a manifestació de la fe i la definició del judaisme en tant que civilització evolutiva del poble jueu. Fou la primera denominació a ordenar rabins i rabines homosexuals. El judaisme humanista és un moviment plural que emfatitza la cultura jueva i la seva història més que la creença en Déu com a font de la identitat jueva pel que els seus rituals i cerimònies normalment no inclouen resos ni invocacions a deïtats.
El judaisme hassídic. El moviment anomenat hassidisme va ser fundat al per Israel Ben Eliezer (1698-1760), conegut com a Baal Xem Tov, a Podíl·lia, Ucraïna, en aquell temps part de Polònia. El moviment hassidim, es va anar expandint principalment als territoris de Belarús, Ucraïna, Lituània, Polònia, Rússia, Imperi Austrohongarès, Romania i Alemanya.
A Catalunya són presents creients de diverses denominacions i, encara que l'ortodoxa és avui majoritària, les tendències progressistes estan ràpidament guanyant terreny.
El judaisme haredi
Haredins és el nom que reben els practicants ultraortodoxos del judaisme. El seu nom significa 'els qui temen Déu' i les seves creences es basen en una visió literalista dels escrits sagrats i un manteniment dels costums històrics del poble jueu, sovint en contradicció amb els valors considerats moderns per Occident. Aquesta concepció del món els porta a viure en barris propis, centrats a viure la fe.