El catarisme va ser una confessió cristiana de tipus gnòstica, difosa des del fins al , amb fluxos i refluxos, per l'Àsia Menor, els Balcans, el nord d'Itàlia, Occitània, Renània, la Xampanya i Catalunya; així doncs, el catarisme s'estengué per tota la Cristiandat, tant en l'àmbit occidental llatí, com en l'àrea oriental romana d'Orient ortodoxa. Els seguidors d'aquest corrent es coneixen com a càtars o també albigesos. Sovint s'anomenaven a ells mateixos bons homes o bons cristians.
Fonaments teològics miniatura|Càtars sent expulsats de Carcassona.
La doctrina càtara es considera un cas de sincretisme religiós que participa del cristianisme, el maniqueisme i el gnosticisme.
A nivell doctrinal, el cristianisme càtar es caracteritza per una concepció dualista,Brenon, Anne, El veritable rostre dels càtars (pròleg: Jordi Ventura i Subirats; trad: Marta Santandreu. Barcelona, Proa-Pagès editors, 1998. 416 pàgs 22 cm, títol original :Le vrai visage du catharisme) basada en l'existència de dos principis independents –el Bé i el Mal-, responsables de dues creacions. El principi del Bé —Déu— dugué a terme la creació veritable: la de les coses que són realment, és a dir, el Cel i els esperits, que no poden corrompre's ni destruir-se. Per la seva banda, la creació perpetrada pel principi del Mal —el Dimoni— és la il·lusòria: la del món material, visible, inestable, en què tot està sotmès a la corrupció, a la mort, al desordre, al patiment, a la violència. El Dimoni, com que és incapaç de proporcionar a les seves criatures una naturalesa incorruptible, va necessitar usurpar una part de la creació veritable, de la qual la seva no n'és sinó un succedani grotesc, i, recorrent a l'engany i a la violència, va aconseguir fer caure uns quants esperits dins del món material, perquè, quedant-hi atrapats, li donessin vida.
Aquests esperits caiguts són les ànimes de les persones; a causa de la seva corrupció pel contacte amb el món material, quan moria el cos dins del qual estava empresonada, l'ànima no podia retornar al seu lloc d'origen –el Cel- i havia de reencarnar-se en un altre cos, trobant-se així tancada dins d'un cicle circular sense fi. Tanmateix, Déu, compadit de les seves criatures captives del Dimoni, va enviar a la Terra Jesucrist, un àngel que, per la seva condició d'esperit pur, no va encarnar-se en cap cos, sinó que, per fer-se entenedor a les persones, va dotar-se d'aparença humana. La missió de Jesús entre els esperits caiguts fou l'ensenyança de la doctrina de rebuig a les coses materials, i de la pràctica del consolament (consolamentum) o baptisme per imposició de mans; posant en pràctica els ensenyaments de Jesús, les ànimes pogueren començar a trencar el cicle de les reencarnacions i tornar al Cel; així doncs, segons els càtars, Crist va realitzar la Redempció per la seva prèdica i no pas, com creuen els catòlics, per la seva mort a la Creu, la qual, els càtars, o bé la neguen, o bé la matisen considerant la mort de Jesús només aparent; en conseqüència, com que no havia mort, Crist no ressuscità ni, menys encara, ascendí al Cel en cos i ànima.
Segons la concepció dualista, la Redempció representa l'inici de la fi del món de la matèria que, d'una manera natural, es consumarà amb el retorn al Cel de la darrera ànima captiva, ja que la creació il·lusòria no pot subsistir sense els esperits presoners.
El rebuig al món material, creat pel Dimoni, duia els càtars a propugnar un ideal de pobresa, castedat i alimentació vegetariana. Tanmateix, com que els cristians dualistes no admetien la idea catòlica del lliure albir, segons la qual, la pràctica del pecat o de la virtut resulta sempre d'una elecció voluntària de l'esperit, els càtars consideraven la seva estricta moral practicable només per aquelles ànimes arribades a un estat de puresa; els esperits encara no prou purs, queien inevitablement en el pecat, i havien de seguir, una altra vegada, el cicle de reencarnacions, fins que, un cop alliberats de la corrupció, haguessin esdevingut capaços de rebutjar el món material, i poder entrar al Cel, després d'haver patit la darrera reencarnació.
El dualisme, per altra banda, també duia a considerar satànic l'Antic Testament, on es narra la creació del món per Jahvè, identificat pels càtars amb el Dimoni. Per això, els albigesos només admetien com a textos sagrats el Nou Testament i els llibres sapiencials de l'Antic: l'Eclesiastés, el Llibre de l'Eclesiàstic, els Salms, els Proverbis i els Càntics; i els difonien traduint-los a l'occità, mentre que l'Església catòlica, la Bíblia només la tenia en llatí. A més la interpretaven de manera al·legòrica.
La salvació s'aconseguia mitjançant la gnosis i la pràctica ascètica, més que per la gràcia divina.
A diferència d'altres grups herètics coetanis, que també criticaven l'Església catòlica per haver abandonat els ideals de pobresa evangèlica, els càtars es caracteritzaven no pas per ser grups de laics predicant sense permís de l'Església, cas dels valdesos, excomunicats en el Concili de Verona (1184), sinó per haver bastit una Església pròpia, amb uns sagraments (el consolamentum), una metafísica (el dualisme), una moral de salvació, uns fidels, uns clergues, als quals, la Inquisició catòlica donà el nom de perfectes, organitzats en una jerarquia de diaques i bisbes, la funció dels quals era difondre, mitjançant la prèdica itinerant i l'exemple de la pobresa, la doctrina entre els fidels.
Història Orígens Els orígens del cristianisme dualista, observable a Orient i a Occident des de finals del , no són gaire coneguts. Tradicionalment, s'havia considerat els càtars com a resultat de la difusió entre grups cristians de les doctrines de Mani, filòsof persa del dC, basades en la confrontació dels principis del Bé i del Mal, d'ací que alguns escriptors catòlics denominessin maniqueus els càtars; segons aquesta visió tradicional, el coneixement de la filosofia maniquea hauria originat grups de cristians dualistes, com serien els paulicians, establerts a Tràcia i Macedònia al , i els bogomilites búlgars de finals del , antecessors directes dels càtars o dualistes occidentals. Aquesta idea, recollida per Rafael Dalmau el 1960, (Episodis de la Història, 8) darrerament, l'ha qüestionada Anne Brenon basant-se en la manca de proves sobre el coneixement de les obres de Manes pels càtars, l'única font doctrinal dels quals era el Nou Testament, i considerant el dualisme no pas com una influència aliena –de Manes o Zoroastre- sinó com una de les possibles respostes a un important problema teològic cristià: com pot existir el Mal al món, si Déu és bo?
D'altra banda, la simultaneïtat de l'aparició del cristianisme dualista a Bulgària i a l'àrea occidental –Itàlia, Occitània, Renània i Xampanya-, posada de manifest per Brenon, deixa en suspens la visió de Paul Labal a Los cátaros, herejía y crisis social, de veure el catarisme com el resultat de la difusió a Occident d'una doctrina oriental, com era el bogomilisme.
Així doncs, Brenon, considerant impossible aportar una resposta definitiva al tema, es limita a establir la hipòtesi del catarisme com una antiga forma de creença, sorgida durant els primers temps del cristianisme, que, en unes circumstàncies favorables, va reviscolar, d'una manera simultània, a Orient i a Occident vers l'any 1000.
L'establiment Occitània no fou ni el bressol del catarisme ni l'única regió de la Cristiandat llatina on es donà aquest tipus de creença; ara bé, només a la Gàl·lia meridional i a Llombardia, hi arrelà l'Església càtara, dita també, per això, albigesa, la qual va poder estructurar-hi els bisbats de Tolosa, Albi, Carcassona, Agen i Llombardia, esmentats en les actes del concili càtar celebrat el 1167, a Sant Fèlix de Caramany, no gaire lluny de Tolosa, en presència de Niketas, bisbe càtar de Constantinoble.miniatura|Creu de Tolosa.|227x227pxA França i a Renània, el catarisme no va poder consolidar-se a causa de la decidida reacció antiherètica de l'Església, dels poders laics i, fins i tot, del poble. Així, a Soissons, una multitud assaltà la presó on estaven tancats uns pagesos, sospitosos d'heretgia, per linxar-los, com a Colònia el 1114, on, anys més tard, el 1163, els magistrats de la ciutat enviaren a la foguera uns heretges que els havia lliurat el bisbe; a Vézelay, el 1167, el poble demanà el suplici de la foguera per a uns heretges presoners de l'abat.
Segons Paul Labal, aquest fracàs de l'heretgia al nord fou degut a un ferm adoctrinament catòlic pels clergues locals, molt ben formats en el coneixement de la teologia, la moral i les Escriptures a les prestigioses escoles catedralícies de Chartres, Laon, Reims, Autun, Orleans i París, mentre que a Occitània, no hi havia cap centre d'estudis que s'hi pogués comparar. Per altra banda, a l'àrea septentrional, hi hagué una indestructible solidaritat entre els poders laics i l'Església; així, el rei Lluís VIII de França ajudà el seu germà, l'arquebisbe de Reims, en la lluita contra els heretges de la seva arxidiòcesi, com també el comte de Flandes va perseguir els càtars dels seus dominis.
Davant d'aquesta situació, segons exposa Paul Labal, molts càtars francesos, flamencs o renans, emigraren a Occitània i Llombardia, on l'Església càtara hi podia actuar amb llibertat. En aquests territoris, les circumstàncies polítiques i eclesiàstiques del moment hi impediren l'actuació dels mecanismes socials que a França, Renània i Flandes havien avortat l'arrelament de l'heretgia.
Etimologia L'origen del mot càtar encara és en disputa. Una de les teories és que ve del terme grec katharos, que vol dir pur, una apel·lació inventada que s'atribueix al canonge renà Eckbert von Schönau el 1163. Una altra teoria, amb el suport de l'historiador Jean Duvernoy, és que des de l'aparició del catarisme a Renània van rebre el nom de cati (en llatí), Ketter (en alemany) o, en francès de l'època, catiers, fent referència en el nom a les acusacions que eren adoradors del diable, que prenia la forma de gat. Atès que aquest era un terme pejoratiu i insultant, els càtars normalment es referien entre ells com a bons homes o bones dones.
La situació a Occitània i gran part del nord de Catalunya (antic Rosselló) En primer lloc, la solidaritat entre els poders laics i l'Església no va donar-se a Occitània. L'aplicació radical de la reforma eclesiàstica duta a terme, a finals del , pel papa Gregori VII, tendint a separar l'Església del domini laic, va fer que a Occitània, al contrari de França, el nomenament de càrrecs eclesiàstics es realitzés sense cap mena d'intervenció dels laics; així, no havent-hi contactes entre els poders nobiliaris i els clericals, foren freqüents els conflictes entre les autoritats eclesiàstiques i els grans senyors: el comte Ramon VI de Tolosa (1194-1222) va estar en pugna permanent amb els bisbes de Carpentras, Vaisson i Agen, com també amb els abats de Moissac, Montalban i Sant Gil; Ramon Roger Trencavell s'enfrontà repetidament amb l'abat de La Grassa, a les Corberes, igual com el comte de Foix entrà en conflicte amb l'abat de Pàmies; per altra banda, els petits clans aristocràtics –els castellans de la regió de la Muntanya Negra, o del massís de les Corberes, al límit amb Catalunya- disputaren a l'Església el control dels delmes de les parròquies dels seus dominis.