El picot verd comú (Picus viridis) Rev. 21/10/2023 és un ocell piciforme de la família dels pícids (Picidae) coneguts populament com a picots. És resident a gran part d'Europa i al Paleàrtic occidental, i a la península Ibèrica es distribueix el tàxon Picus sharpei que abans es considerava subespècie i que estudis gènètics van demostrar que es tracta d'una espècie de ple dret.
Descripció Mesura entre 30 i 32 cm de llargada i 42 d'envergadura. Pesa uns 170 g. Com els nom científic i comú reflecteixen, els principals trets morfològics que el caracteritzen són el carpó groc verd llimona, el dors verdós i les primàries de les ales puntejades en blanc. Presenta dimorfisme sexual: el mascle té roig viu al cap, la femella és més apagada i en el mascle la franja del bigoti té un centre vermell però és negre sòlid en la femella. Els lores i al voltant de l'ull blanc són negres tant en mascle com en femella Els juvenils presenten taques blanques i ratlles per tot arreu; el bigoti és fosc inicialment, encara que els mascles juvenils poden mostrar algunes plomes vermelles a principis de juny o generalment a juliol o agost.
Un seguit de trets anatòmics denoten l'adaptació de consumidor secundari especialitzat d'invertebrats d'àrees forestals, per la qual cosa empra una llengua protàctil, una ramfoteca duríssima i un gran paquet muscular cefàlic.
Distribució i hàbitat Presenta una distribució restringida a Euràsia (Albània, Andorra, Armènia, Àustria, l'Azerbaidjan, Belarús, Bèlgica, Bòsnia i Hercegovina, Bulgària, Croàcia, Txèquia, Dinamarca, Estònia, França, Geòrgia, Alemanya, Grècia, Hongria, l'Iran, l'Iraq, Itàlia, Letònia, Liechtenstein, Lituània, Luxemburg, Macedònia del Nord, Moldàvia, Montenegro, els Països Baixos, Noruega, Polònia, Portugal, Romania, Rússia, Sèrbia, Eslovàquia, Eslovènia, Suècia, Suïssa, Turquia, Ucraïna i el Regne Unit) però estretament emparentada amb dues altres formes de pícids de l'Àfrica del Nord i Àsia. És itinerant a Finlàndia, Gibraltar, Irlanda i Malta.
És el menys forestal dels pícids grossos. En zones poc arbrades prefereix boscos de ribera. Tot l'any és fàcilment audible, fins i tot a força distància, pel seu característic renill al qual s'afegeix un menys freqüent tamborinat produït en repicar amb el bec contra les soques seques i arbres morts. Quan hom el pot observar enfilar-se per les tiges dels arbres, sempre de forma ascendent, notarà que ho fa amb el cap dret tot mirant endavant. El vol és marcadament ondulat i no gaire alt, en què es mostra el conspicu groc del carpó. Grimpa amb les extremitats zigodàctiles i es recolza amb la cua enforcada de plomes curtes, rígides i punxegudes, sense les quals es faria molt difícil de dur a terme la tasca ecològica d'explotador de larves xilòfagues d'insectes. Menja sovint a terra, molt més que els altres pícids, on captura principalment formigues i també escarabats i mosques. És aleshores quan hom se'l pot veure en els anomenats "banys de formigues".
Ecologia Alimentació L'aliment principal del picot verd europeu són les formigues dels gèneres Lasius i Formica per a les quals passa gran part del temps buscant a terra, encara que altres insectes i petits rèptils també el captura ocasionalment. Els excrements característics, allargats i cilíndrics de l'ocell sovint consisteixen completament en restes de formigues. Als nius de formigues, sondeja a terra i llepa les adultes i les larves tot emprant la llarga llengua que embolica a la part posterior del cap.
L'estudi d'un niu a Romania va trobar que deu espècies de formigues van servir d'aliment pels pollets. Durant els primers deu dies, els joves van rebre una mitjana de 15 g cadascun, dels dies 10 al 20, 39,5 g i a partir del dia 20, 49,3 g. Els set pollets van consumir aproximadament 1,5 milions de formigues i pupes abans de sortir del niu.
El bec és relativament feble i només l'utilitza per picotejar la fusta tova. En comú amb altres espècies de picot, la llengua del picot verd és llarga (10 cm) i la enrotlla al voltant del crani. No té les barbes dels picots Dendrocopos i del picot negre (Dryocopus martius), però es enganxifosa per les secrecions de les glàndules salivals.
A l'hivern, la coberta de neu intensa i prolongada dificulta l'alimentació del picot verd comú i pot provocar una mortalitat elevada, de la qual la població pot trigar deu anys a recuperar-se.
Pot localitzar els nius de formigues sota la neu. Es va observar que un ocell excavava 85 cm per arribar a un niu.
Vocalitzacions miniatura|Picot verd comú juvenil utilitzant la llengua protràctil per buscar menjar a terra, Polònia. Tot i que el picot verd europeu és tímid i cautelós, normalment soll ser complicat de veure però són els reclams forts, coneguts com a rialles, els que criden primer l'atenció. Poques vegades picoteja els troncs (un toc suau i ràpid), però sovint fa un "kiu-kiu-kiuck" sorollós mentre vola. La cant és una sèrie sonora de 10-18 sons 'klu' que fa una mica més ràpid cap al final i baixa lleugerament el to. La femella fa un pu-pu-pu-pu-pu-pu-pu més agut.
El vol és ondulant, amb 3-4 batecs d'ales seguits d'un lliscament curt quan les ales estan subjectes pel cos.
Es pot distingir del picot capgris semblant, però més petit, per les seves parts inferiors groguenques, no grises, i els lores negres i la "màscara" facial. A Europa, la seva part superior verda i la gropa groc poden provocar confusió amb el picot de cap gris o possiblement amb la femella d'oriol daurat, encara que aquesta última és més petita i esvelta, amb ales més estretes i cua més llarga. El picot de Levaillant, molt semblant, molt relacionat només es troba al nord-oest d'Àfrica.
Reproducció La temporada de cria del picot verd comú comença a finals d'hivern i inclouen reclams, persecucions, reverències i tocs de bec. És monògam i la còpula extra-parella és rara.
Entre març i abril crea una cavitat en un arbre, cosa que triga de entre quinze i trenta dies. Ambdós sexes participen en l'excavació, tot i que hi col·labora més el mascle. La cavitat es situa principalment en el tronc principal, entre dos i sis m d'altura i el forat d'entrada mesura entre cinc i set cm de diàmetre. Pot reutilitzar la mateixa cavitat durant diversos anys si la posta ha tingut èxit. La reutilització podria estar relacionada amb la manca de llocs adequats. Per contra, les antigues cavitats poden ser reutilitzades per altres ocells cavernícoles, com el gaig blau comú (Coracias garrulus). miniatura|Picus viridis femella (esquerra) amb un juvenil (dreta). La posta inclou generalment de cinc a set ous blancs entre finals d'abril o principis de maig, la incubació té una durada de quinze a vint dies realitzada pels dos progenitors.
En néixer, els polls són altricials, depenent totalment dels seus pares. Els pares els alimenten cada una o dues hores amb invertebrats regurgitats. Les cries abandonen el niu al cap d'unes setmanes, després es reparteixen entre els dos progenitors durant com a màxim set setmanes.
La taxa d'èxit és alta, sobre un 86,8% d'eclosió i 95,3% de naixements. Les principals amenaces són les inclemències climàtiques, depredació i pertorbacions per part d'altres espècies o humans.
Muda La muda té lloc entre juny i novembre i les primeres plomes de vol es perden al voltant del moment de la cria. Els juvenils muden ràpidament després de l'envol i aconsegueixen el plomatge adult entre agost i novembre.
Taxonomia El picot verd europeu va ser descrit formalment pel naturalista suec Carl Linnaeus l'any 1758 en la desena edició de la seva Systema Naturae sota el nom binomial actual Picus viridis. La localitat tipus és Suècia.
El picot verd ibèric (P. sharpei) i el picot verd del Magrib (Picus vaillantii) es consideraven antigament com a subespècies del picot verd europeu. Ara es tracten com a espècies separades segons els resultats de dos estudis filogenètics moleculars publicats el 2011.
Segons el Congrés Ornitològic Internacional (v15.1, 2025) es reconeixen tres subespècies: Picus viridis viridis (Linnaeus, 1758) ─ des de les illes Britàniques fins a Escandinàvia, Rússia, França, els Balcans i la mar Negra. Picus viridis karelini (Brandt, 1841) ─ des d'Itàlia fins a Bulgària, l'Àsia Menor, el Caucas, l'Iran i el Turkmenistan. Picus viridis innominatus (Zarudni i Loudon, 1905) ─ sud-oest de l'Iran: muntanyes Zagros.
Etimologia El nom científic deriva del llatí «picus», que significa “picar de fusta”, i «viridis», “verd”.
Galeria
Referències
Enllaços externs RedAragón Astur Natura
Categoria:Picus Categoria:Ocells d'Àsia Categoria:Ocells d'Europa