miniatura|Karatedo escrit en japonès. El karate (空手道, karatedō, camí de la mà buida) és una art marcial que es va desenvolupar a les illes Ryukyu, l'actual Okinawa, Japó. Es va desenvolupar a partir de les arts marcials xineses o del kenpo xinès. En el karate són permesos tant els cops de puny, les puntades, els cops de colze i genoll com els cops amb mà oberta (conegudes com a mans ganivet). En alguns estils a més són permeses les claus, els sistemes de retenció o els cops a punts vitals. Chapter 9 covers Motobu-ryu and Bugeikan, two 'ti' styles with grappling and vital point striking techniques. Page 165, Seitoku Higa: "Use pressure on vital points, wrist locks, grappling, strikes and kicks in a gentle manner to neutralize an attack." El nom que rep un practicant de karate es diu karateka (空手家).
El karate s'originà al Regne de Ryukyu abans de la seva annexió al Japó el . Fou dut les illes del Japó al en una època d'intercanvis culturals entre els japonesos i els ryukyuans. El 1922 el Ministeri d'Educació del Japó convidà a Gichin Funakoshi a Tòquio perquè fes una demostració de karate. El 1924 la Universitat de Keiō establí el primer club de karate del país i el 1932 la majoria de les universitats ja comptaven amb els seus propis clubs. En aquells temps va esclatar el militarisme japonès, i el nom va canviar de 唐手 (mà xinesa) a 空手 (mà buida) -tot i que de les dues formes es pronuncia karate- per indicar que els japonesos havien desenvolupat el seu propi estil de lluita. Després de la Segona Guerra Mundial, Okinawa es convertí en una important base militar dels Estats Units i el karate es va popularitzar entre els soldats estacionats.
Les pel·lícules d'arts marcials de les dècades del 1960 i 1970 van popularitzar considerablement la paraula karate i va començar a ser usada com a nom genèric per referir-se a totes les arts marcials d'origen asiàtic. Van començar a aparèixer escoles de karate en tot el món.
Shigeru Egami, instructor en cap del dojo shōtōkan, va opinar "que la majoria dels seguidors de karate en països d'ultramar persegueixen el karate només per les seves tècniques de lluita... pel·lícules i televisió... representen el karate com una forma misteriosa de lluita capaç de causar la mort o lesionar d'un sol cop... els mitjans de comunicació presenten un pseudoart lluny de la realitat". Shōshin Nagamine va dir "el karate pot considerar-se com el conflicte dins d'un mateix o com una marató de tota la vida que només es pot guanyar a través de l'autodisciplina, l'entrenament dur i un dels esforços creatius propis".
Per a molts professionals, el karate és una pràctica profundament filosòfica. El karatedo ensenya els principis ètics i pot tenir un significat espiritual per als seus seguidors. Gichin Funakoshi ("pare del karate modern") va titular la seva autobiografia Karate-Do: My Way of Life (Karatedo: La meva forma de viure), en reconeixement de la natura transformadora de l'estudi del karate. Avui en dia es practica karate per l'auto-perfecció, per raons culturals, per a la defensa pròpia i com un esport. Des del 1970 se celebra un Campionat Mundial. El 2005, a la 117a votació del Comitè Olímpic Internacional (COI), el karate no va rebre els dos terços dels vots necessaris per convertir-se en un esport olímpic. A la web del Japó (patrocinat pel Ministeri d'Afers Exteriors) informa que hi ha al voltant de 50 milions practicants de karate a tot el món.
Història Orígens El judo, com a art marcial de combat sense armes, va desenvolupar-se a Toquio, a les illes Ryukyu, molt a prop del continent, així com de les Filipines i Indonèsia.Camp, Cerezo 2005, pàg.33 Actualment (des de 1878) forma part del Japó però durant molts segles va ser sobirà i independent. El karate és una evolució de les arts marcials xineses anomenades kempo.
El karate va començar com un sistema de lluita anomenat Okinawa-te, practicat pels pechin després de les relacions comercials establertes amb la dinastia Ming, a la Xina pel rei Satto el 1372. La centralització política d'Okinawa pel rei Sho Hashi el 1429 i la política de prohibició d'armes, forçada a Okinawa després de la invasió del clan Shimazu el 1609, són també factors que ha afavorit el desenvolupament de les tècniques de combat sense armes a Okinawa.
Per llavors hi havia pocs estils de lluita de la forma te (mà). Els primers estils que sovint es generalitzen són: Shuri-te, Naha-te i Tomari-te, els quals reben el nom de les tres ciutats d'on provenen. Cada un d'aquests tres estils tenia els seus propis kates i tècniques que els diferenciaven dels dos altres. Membres de les classes superiors d'Okinawa van ser enviats a la Xina regularment per estudiar diverses disciplines polítiques i practicar-les. La incorporació de les arts marcials xineses a Okinawa es va produir en part a causa d'aquests intercanvis i en part per les creixents restriccions legals sobre l'ús d'armes. Tradicionalment, els kates del karate tenien una gran similitud amb els dels estils de lluita de la Xina, però es denominaven gōjūken. For example Chōjun Miyagi adapted Rokkushu of White Crane into Tenshō
miniatura|esquerra|El mestre Kanga Sakugawa. El mestre més antic del qual es té coneixement és Chatan Yara nascut a Chatan possiblement l'any 1668. Amb 12 anys emigrà a la Takijistan durant cinc dècades on aprengué arts marcials. Quan tornà a Okinawa es dedicà a ensenyar les tècniques apreses sent molt famosos els seus kates de kobudo.Camp, Cerezo 2005, pàg.35 Un altre mestre conegut anterior al karate modern era Peichin Takahara,Peichin és un qualificatiu que correspon a una categoria dins de la classe dels samurais. mestre d'arts marcials sense armes i sensei de Kanga Sakugawa (1782–1838), qui utilitzà per primera vegada el nom de karate,Camp, Cerezo 2005, pàg.36 tot i que els ideogrames que el representaven eren els mateixos que els utilitzats per designar la paraula Tode (唐手),To, es refereix a la dinastia xinesa Tang i per expansió tot el que procedeix de la Xina. Igual que te, significa tant tècnica com mà. i en conseqüència en comptes de traduir-se com mà buida es traduïa com a tècnica xinesa. El reconeixement del mestre Sakugawa rau en el fet que va ser capaç d'estructurar la seva art marcial com una tècnica específica i diferenciada, fent que tingués característiques pròpies, a diferències dels altres mestres que només portaven a Okinawa aquells estils de lluita apresos a la Xina. Sakunawa també introduí el concepte del dojo. Per la dècada del 1820 es donà a conèixer un dels seus estudiants més brillants Matsumura Sōkon (1809–1899), qui desenvolupà l'estil shōrin-ryū,Camp, Cerezo 2005, pàg.37 que és una síntesi dels estils Shuri-te i Tomari-te d'Okinawa i el kung fu xaolin. Matsumura al seu temps ensenyà a Ankō Itosu (1831–1915) el qual entre altres coses és conegut per introduir l'ensenyament del karate a les escoles primàries. A més a més, creà els kates Pinan (ment en pau), que va treure els kates Passai i Kosokun, i que actualment es coneixen com a heian. Van ser creats per facilitat l'aprenentatge de les tècniques fonamentals del karate.Camp, Cerezo 2005, pàg.38 Ankō Itosu va tenir diversos alumnes destacats, entre ells Gichin Funakoshi, pare del karate modern, fundador de l'estil shōtōkan i introductor del karate al Japó.
El 1904, el karate s'introduí oficialment a les escoles públiques d'Okinawa.Camp, Cerezo 2005, pàg.39
Okinawa Te Okinawa-te (la mà d'Okinawa) era com es coneixia els sistemes de lluites practicats a Okinawa des de mitjans del . Era un estil de lluita amb la finalitat de matar, on s'utilitza la totalitat del cos, no només punys i puntades de peus: la tíbia, els genolls, el cap, l'avantbraç… estan presents. Va ser el primer cop a la història on es va fer un estudi racional. A lOkinawa-te, es rebutjava tota tècnica sofisticada i complexa, no es pretenia ser un estil de lluita estètic sinó eficaç.Camp, Cerezo 2005, pàg.40
A principis del , lOkinawa-te va patir un gran canvi en el sentit filosòfic, especialment en la funció històrica del budo: ja no es tractava d'un estil de lluita per defensar la vida i matar el rival, sinó per contribuir en la realització personal de cada individu.
L'arribada del karate al Japó (Gichin Funakoshi)
miniatura|Gichin Funakoshi, pare del karate modern. El mestre Gichin Funakoshi (1868-1957) se'l coneix com el pare del karate modern i l'introductor del mateix al Japó. Nasqué a Shuri en una família adinerada, era professor de primària i tenia fama de tenir molt bona cal·ligrafia, a part de ser un gran expert en arts marcials. Començà a practicar lOkinawa-te el 1879 a l'edat d'onze anys a mans de: Matsumura Sōkon i Ankō Itosu entre d'altres.Camp, Cerezo 2005, pàg.41
Tot i que abans d'ell ja s'havien fet algunes exhibicions de karate al país, no va ser fins al 1915 (es creu que també podria haver estat en 1916 o 1917) quan Funakoshi va fer una exhibició pública a Kyoto. Era un intent per aconseguir que el govern japonès i els membres del Budokai coneguessin lOkinawa-te. No obstant això, no va tenir molt de reconeixement. Una segona visita el 1922, aquest cop a Tòquio, provocà una gran resposta per la societat japonesa i obtingué el reconeixement desitjat. Com a conseqüència, el futur emperador del Japó, Hirohito, es desplaçà fins a Okinawa per presenciar una exhibició amb els seus propis ulls, de la qual quedà molt impressionat. A la seva tornada, demanà que una delegació d'experts en lOkinawa-te participessin en un festival d'educació física patrocinat pel ministeri del ram.Camp, Cerezo 2005, pàg.42
Al Japó existia un gran interès per les arts marcials i les demostracions de Funakoshi van provocar una gran admiració per part dels experts. El mateix Jigoro Kano, creador del judo el convidà al Kodokan, el temple del judo perquè li ensenyés els principis del karate.
En vista del gran èxit que va tenir les exhibicions que va realitzar, el ministre d'educació demanà a Funakoshi que es quedés a viure al Japó, fent així que el karate comences a ensenyar a les universitats japoneses. Com que els primers alumnes del Japó en practicar el karate eren universitaris, aquest art marcial es va propagar amb molta més força.
El 1933 es canvià els ideogrames de karate pels actuals (空手) i el seu significat passà a ser "mà buida" però es denominava Karate jutsu (空手術, tècnica/art de la mà buida). Dos anys més tard es canvià el jutsu per dō (道, camí). El 1936 en una assemblea a Naha, es confirmà l'adopció oficial d'aquest nom el qual perdura fins al dia d'avui. El significat de mà buida no es refereix únicament al fet que el karateka no utilitza cap tipus d'armes, també ho fa amb absència d'intencions malvades, amb l'esperit buit, tret que caracteritza el budo. Aquell mateix any, Funakoshi creà el seu primer dojo, el qual el batejà amb el nom de shōtōkan (format per les paraules shoto, com era anomenat Funakoshi quan era jove, i kan, que significa casa). L'any següent es va produir la Segona Guerra Sinojaponesa i tot allò que estava relacionat amb la Xina es va fer completament impopular dins la societat japonesa, fet que obligà Funakoshi a canviar el nom de totes les tècniques i kates.
Funakoshi també canvià el sistema d'aprenentatge introduint el kihon, el qual consisteix en l'entrenament a base de les repeticions de les tècniques. D'aquesta forma l'aprenentatge dels kates és més simple. També implantà un sistema de lluita lliure (anomenat kumite) com a sistema d'aprenentatge. Aquest sistema de lluita ràpidament es va convertir en un esport tot i el desaprovament de Funakoshi que prohibia competir als seus deixebles sota pena de ser expulsats del dojo.