miniatura|Façana nord de la seu del Banc d'Espanya en el carrer d'Alcalá de Madrid. Les reserves d'or que es custodiaven a l'edifici fins a 1936 van ser enviades a la Unió Soviètica durant la Guerra Civil espanyola.
L'or de Moscou és el terme encunyat durant la Guerra Civil espanyola per a referir-se a l'operació de trasllat, per part del govern de la II República, de 510 tones d'or, un 72,6% de les reserves d'or del Banc d'Espanya, de la seu central d'aquest, a Madrid, fins a la Unió Soviètica pocs mesos després de l'esclat de la Guerra Civil espanyola. També es fa servir per a referir-se a les gestions posteriors a l'enviament: a la venda de l'or a l'URSS, a la utilització dels fons obtinguts gràcies a aquesta venda i a altres enviaments similars de béns confiscats durant la guerra. La decisió de traslladar l'or del Banc d'Espanya, presa pel govern presidit per Francisco Largo Caballero i a iniciativa del ministre d'Hisenda, Juan Negrín, va fer, a més a més, que la resta de l'or, 193 tones, fos traslladat i venut a França per obtenir divises en una operació que, tot i que molt menys coneguda, es coneix per analogia com l'“Or de París”.
L'expressió “Or de Moscou” (en anglès: Moscow Gold) ja l'havia utilitzada durant la dècada dels 30 la premsa internacional, però va ser durant la Guerra Civil i els primers anys del règim franquista en què es va popularitzar en referència a l'episodi històric espanyol. Durant la Guerra Freda va ser utilitzada sobretot per la propaganda antisoviètica i la contrària als partits i sindicats comunistes occidentals per a desqualificar les fonts de finançament d'aquests últims, considerant que els recursos monetaris d'aquests provenien de l'URSS, i per això es va popularitzar l'expressió “a sou de Moscou”.
Aquest episodi històric ha estat des de la dècada de 1970 el centre de moltes obres i assajos a partir de documents oficials i privats, però també objecte de debat historiogràfic i de moltes controvèrsies, especialment a l'Estat Espanyol. Els desacords en aquests debats es donen sobretot en la interpretació política de les motivacions que van dur al trasllat de l'or, a les conseqüències pel desenvolupament de la guerra així com en la influència que va tenir aquest fet en el govern de la República a l'exili i les relacions entre l'Espanya franquista i el govern soviètic.
Mentre que alguns autors (com Ángel Viñas o Enrique Moradiellos) veuen l'enviament de l'or com l'única opció viable davant l'avenç de les tropes nacionals i la no-intervenció de les democràcies occidentals i que va permetre la supervivència de la República, d'altres (com Francisco Olaya) consideren que es va tractar d'una gran estafa i d'un dels factors clau en la derrota republicana.
La revolució comunista mundial i el Moscow Gold Amb anterioritat a 1935, mentre el govern de Ióssif Stalin orientava part de la seua política internacional cap a la promoció de l'anomenada revolució mundial del món del proletariat, mitjans de parla anglesa com la revista Time, 21/11/1938, Loud Pedal, article disponible a time.com utilitzaven l'expressió Moscow Gold per a referir-se als plans soviètics d'intensificar les activitats del moviment comunista internacional, que en aquells dies es manifestava tímidament als Estats Units i el Regne Unit. Time considerava que aquesta evolució de la política soviètica, que el 1935 es va manifestar en favor de la participació comunista per a la formació de diferents agrupacions frontpopulistes en diversos països del món, es devia en part a la necessitat de Stalin de contrarestar les crítiques del trotskisme.
L'episodi espanyol Context: els primers mesos de la Guerra Civil A partir del 19 de juliol de 1936, al cap de pocs dies de la revolta militar, tant el govern de José Giral com el general Franco, llavors responsable de l'exèrcit d'Àfrica, van realitzar gestions simultànies a França, d'una banda, i a través d'emissaris en Roma i Berlín, per l'altra, per a sol·licitar suport material. Amb aquestes iniciatives va donar inici la progressiva internacionalització del conflicte davant la consciència comuna de les manques en mitjans i equipaments militars d'ambdós bàndols per a sostenir l'esforç bèl·lic.(Moradiellos 1999) i (Howson 2000). Al començament de la Guerra Civil espanyola, la situació política de França era confusa, amb un govern frontpopulista que incloïa entre els seus elements majoritaris al centrista Partit Radical. Encara que Léon Blum, com el PCF, va pretendre intervenir a favor de la República, els radicals es van oposar i van amenaçar de retirar-li el seu suport. A això es van unir els advertiments britànics sobre el risc d'obstruir la política de pacificació (appeasement) empresa pel conservador Stanley Baldwin. De tal manera, el consell de ministres reunit el 25 de juliol de 1936 va aprovar la cancel·lació de qualsevol subministrament des de França.(Moradiellos 1999). El mateix dia que es confirmava la no-intervenció de les democràcies occidentals, Hitler donava el seu consentiment per a l'enviament d'un primer lot d'avions, tripulació i equip tècnic al Marroc, mentre que el 27 de juliol, Mussolini enviaria una partida d'avions de transport, material que seria utilitzat posteriorment per al pont aeri de tropes cap a Sevilla establert el 29 de juliol de 1936.Cites 14 i 15 en (Moradiellos 1999) El govern nazi va utilitzar una empresa fantasma, la Societat Hispano-Marroquina de Transports, com tapadora per a canalitzar els seus subministraments a Franco. L'1 d'agost de 1936 el govern francès va emetre la proposta a la comunitat internacional per a l'adopció d'un "Acord de no-intervenció a Espanya", defensat pel Foreign Office a través de la seua ambaixada en París el 7 d'agost."Note de la Sous-Direction d'Europe", 8 d'agost de 1936. DDF, vol. III, núm. 108. citada en (Moradiellos 1999). L'acord també el van subscriure inicialment la Unió Soviètica, Portugal, Itàlia i el Tercer Reich, sumant-se al Comitè de supervisió de Londres creat el 9 de setembre de 1936. No obstant això, aquestes tres últimes nacions van mantenir el seu suport logístic i material mentre que els agents de compres del govern republicà van adquirir subministraments procedents de Mèxic i del mercat negre.Cites 22, 23, 24 i 25 en: (Moradiellos 1999). En el terreny de les hostilitats, durant els mesos d'agost i setembre de 1936 les forces revoltades van assolir importants avanços, consolidant la frontera portuguesa després de les Batalla de Badajoz del 14 d'agost i tancant de la basco-francesa, després de l'entrada en Irun del 4 de setembre de 1936. Aquest avanç va coincidir amb un progressiu viratge de la política de l'URSS cap a una intervenció activa. Es va emprendre llavors l'establiment de relacions diplomàtiques amb la República espanyola i el nomenament del primer ambaixador soviètic a Madrid, Marcel Rosenberg (abans representant soviètic en la Societat de les Nacions), el 21 d'agost de 1936.(Kowalsky 2004: Diplomacy). A la fi de setembre de 1936, partits comunistes de diferents països van rebre instruccions del Komintern i de Moscou per al reclutament i organització de les Brigades Internacionals, que entrarien en combat durant el mes de novembre. Mentre, el 28 de setembre, el final de les operacions entorn de l'Alcázar de Toledo permetria a les forces dirigides pel general Varela orientar el seu esforç cap a la batalla de Madrid. Al llarg del mes d'octubre de 1936, l'URSS va enviar material en ajuda del nou govern de concentració frontpopulista presidit per Largo Caballero, que incloïa dos ministres comunistes, acció que l'ambaixador soviètic a Londres, Iván Maiskiel, justificaria davant el Comitè de No-Intervenció el 23 d'octubre de 1936, denunciant el previ sabotatge italo-alemany al mateix i reclamant la restitució del dret a la República a armar-se.Cita 27 en: (Moradiellos 1999). Cinc dies més tard, el 28 d'octubre del 1936, van salpar de Cartagena quatre vaixells de càrrega soviètics contenint l'or evacuat el 14 de setembre del Banc d'Espanya.
Situació de les reserves i estatus del Banc d'Espanya Pocs mesos abans de l'inici de la Guerra Civil les reserves mobilitzables espanyoles havien estat registrades per les estadístiques internacionals al maig de 1936 com les quartes més grans del món.Estadístiques del Banc de Pagaments Internacionals de Basilea, Sixième rapport annuel de l'11/5/1936 (Viñas 2006:112). Va ser acumulada principalment durant la Primera Guerra Mundial, en la qual Espanya es va mantenir neutral. Gràcies als estudis de la documentació del BDE (Viñas 2006:111) es coneix que aquestes reserves es distribuïen principalment en la seu central de Madrid, les delegacions provincials del BDE i altres dipòsits menors a París, des de 1931, estant constituïdes en la seua major part per monedes, estrangeres i espanyoles, mentre que la fracció d'or antic era menor al 0,01% i insignificant la quantitat d'or en barres doncs tan sols hi havia 64 lingots. (Viñas 2006: 111) Sobre el valor de les reserves mobilitzables, aquest era conegut per les diverses publicacions oficials que s'emetien regularment i així el The New York Times del 7 d'agost de 1936 (Viñas 2006: 111) informava de la xifra de 718 milions de dòlars nord-americans de l'època per a les disponibles en la seu de Madrid. Per a l'historiador Ángel Viñas, aquesta xifra es corresponia amb 635 o 639 tones d'or fi o bé a 20,42 o 20,54 milions d'unces troy. Segons el balanç del Banc d'Espanya del 30 de juny de 1936, publicat en la Gaceta de Madrid (el BOE de l'època) l'1 de juliol, les reserves d'or existents, tres setmanes abans d'iniciar-se la contesa, arribaven a un valor de 2.202 milions de pessetes-or, equivalent a 5.240 milions de pessetes efectives. Viñas calcula que la xifra de 719 milions de dòlars de 1936 correspondria, actualitzada amb els índexs d'inflació, a 9.725 milions de dòlars de 2005. En comparança, les reserves espanyoles disponibles al setembre d'aqueix any eren de 7.509 milions. (Viñas 2006: 112)