Joan Serra i Vilaró (Cardona, 24 de març de 1879-Tarragona, 27 d'octubre de 1969) fou un eclesiàstic, historiador i arqueòleg català. Destaquen els seus estudis històrics i arqueològics i la seva tasca en museus i arxius. Degut a la gran rellevància que va adquirir en els seus camps, és considerat un dels personatges més importants de l'arqueologia catalana de la primera meitat del .
Biografia miniatura|Sepulcre de Joan Serra i Vilaró, a la necròpoli de Tarragona. Joan Serra i Vilaró fou un entusiasta de les descobertes i recuperacions de les obres d'art, dels documents antics, restes arqueològiques i tot allò relacionat amb la història i la cultura.
Va estudiar teologia, filosofia i llatí als seminaris de Vic i Solsona. Va exercir de capellà a les parròquies de Casserres, Bagà i Solsona. Es va fer càrrec de l'arxiu diocesà de Solsona l'any 1906, alhora que investigava per a l'Institut d'Estudis Catalans als arxius de Bagà i la Pobla de Lillet. Durant la seva estada a Solsona va orientar la seva recerca al coneixement dels períodes prehistòric i protohistòric de la zona. Fruit d'aquesta activitat són les seves publicacions El vas campaniforme a Catalunya i les coves sepulcrals eneolítiques (1924) i La civilització megalítica a Catalunya (1927). En el seu pas per la direcció del Museu Diocesà de Solsona (1909) va crear la Secció de Prehistòria. En 1909 va rebre l'encàrrec de gestionar el trasllat del fons del museu diocesà de Solsona a una nova ubicació. Amb el suport de qui aleshores era administrador apostòlic de la diòcesi, Francesc d'Assís Vidal i Barraquer, i de la Junta Superior de Excavaciones de Madrid va investigar les restes prehistòriques d'aquelles comarques. Les corresponents memòries d'excavació van ser publicades entre els anys 1917 i 1926. L'arquebisbe de Tarragona, i ja cardenal, Vidal i Barraquer el va cridar perquè dirigís les excavacions que es portaven a terme a la necròpolis paleocristiana descoberta arran de l'inici de les obres de construcció de la Fàbrica de Tabacs. També va dirigir i supervisar les excavacions de la zona del fòrum de la colònia als carrers Cervantes i Lleida de Tarragona. Els resultats dels seus treballs van ser publicats per la Junta Superior de Excavaciones y Antigüedades entre els anys 1928 i 1935 i són encara avui en dia una referència obligada. En esclatar la guerra civil es va refugiar a Itàlia i a França, on va continuar els seus estudis. De retorn a Tarragona, Vidal i Barraquer des de l'exili el va nomenar canonge de la catedral. Un cop acabada la guerra, va ser nomenat canonge de la catedral de Tarragona el 14 de desembre de 1940. En aquest període es va dedicar preferentment a fer pública la seva hipòtesi, encertada, sobre la romanitat de les muralles de Tarragona. Morí a Tarragona el 27 d'octubre de 1969 i va ser enterrat en els terrenys de la Necròpolis Paleocristiana a la qual havia dedicat tants anys de la seva recerca.
L'edició del fals Quixot, conegut com el d'Avellaneda, va cridar-li l'atenció. L'any 1936 va demostrar que s'havia imprès a Tarragona i després, en tres opuscles, va defensar que l'autor no era altre que el famós Vicenç Garcia, rector de Vallfogona de Riucorb. Entre 1946 i 1949 va donar a conèixer els seus treballs sobre la cronologia de la muralla de Tarragona, identificant-la inequívocament com a romana, descartant-ne l'hipotètic origen ciclopi. La descoberta de les restes de l'antiga catedral visigòtica també va ser una fita arqueològica d'importància. Al llarg de la seva vida va publicar molts estudis de caràcter històric i arqueològic.
Va ser membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, Real Academia de la Historia de Madrid, Institut d'Arqueologia de Berlín i de la Pontificia Accademia Romana di Archeologia de Roma. Va ocupar el càrrec de president de la Comisión Provincial de Monumentos de Tarragona (1943 - 1946) i de comissari local d'excavacions (1941-1946). L'any 1950 va rebre la Cruz de Alfonso X el Sabio. És fill adoptiu de Tarragona, Bagà i Solsona i fill predilecte de Cardona. Va morir el 27 d'octubre de 1969 i va ser soterrat als terrenys de la Necròpoli.
Arxiver i historiador Entre finals del i principis del XX hi va haver una intensa activitat per part dels eclesiàstics envers la història i l'arqueologia. En certs moments fins i tot es va veure com a complement de les activitats pastorals, fomentat sobretot per la creació de noves institucions que en feien difusió, la recopilació de les peces arqueològiques als museus i de les institucions seglars. Joan Serra i Vilaró fou un perfecte exemple d'aquestes activitats, ja que va fer un gran nombre de publicacions i va realitzar diverses actuacions en els camps arxivístics, històrics i arqueològics que foren de gran importància.
Serra i Vilaró es distingeix d'altres eclesiàstics del moment per la seva obra científica. Les obres eclesiàstiques del moment eren generalment memòries que descrivien santuaris, elements o esdeveniments religiosos del passat. Serra i Vilaró, però, es va centrar en una obra més científica, que es trobava més dirigida als estudiosos que no pas a l'àmbit popular. Va realitzar diversos estudis eclesiàstics al seminari de Solsona i va culminar a la seva formació al seminari de Vic, on va adquirir una important formació intel·lectual gràcies a la qual va poder dur a terme totes les seves activitats i publicacions.
Si ens centrem en el seu perfil darxiver, podem veure que tampoc és comú. No realitzava els inventaris de manera comuna, sinó que es limitava a fer un registre continuat dels arxius que tenien els fons que únicament pretenia mostrar el seu contingut. Es pot dir que únicament volia salvaguardar i donar a conèixer les fons, tenint un punt de vista utilitari. L’única excepció que poden trobar d'aquest sistema són els pergamins o les seves transcripcions, molt més completes que qualsevol altre document i que guarden molt interès.
En referència al seu jo historiador, era absolutament contrari a treballar o argumentar sense base documental. Les seves obres, com a mostra del seu caràcter, eren una mostra de desig d'objectivitat, un fet que l'acostava als positivistes. Les obres que en resultaren, eren acompanyades d'un aparell documental que donava suport a la informació que contenien. Serra i Vilaró únicament feia servir com a fonts document que pogués analitzar de primera mà i, per tant, eliminava altres estudis amb els que podria completar però que no podia analitzar.
Tot i que va ser criticat per realitzar una obra que es creia massa neutra i poc interpretativa, és precisament això, amb els fets simplement exposats i sense reflexions, el que ha permès que les seves obres s'hagin mantingut en un llarg període i que encara siguin emprades com a font i referència. Els seus treballs són considerats com aportacions de primer ordre en la reelaboració de la història de Catalunya.
Museòleg Etapa de Solsona L’Administrador Apostòlic de Solsona, Fra Lluís Amigó i Ferrer, va encarregar a Joan Serra i Vilaró la direcció del museu Diocesà de Solsona l'any 1909. El primer que va haver de fer fou traslladar tot el material d'art que hi havia a les sales del Seminari i dur-los al pis superior del claustre de la Catedral.
En els primers anys de la seva direcció, Serra i Vilaró, seguint el mateix criteri que en el Museu Episcopal de Vic i de les col·leccions privades, va afegir al fons obres d'art litúrgic i d'art industrial. Aquestes obres que bé podien ser pintures, escultures, metalls, forja, teixits o indumentària entre d'altres, provenien sempre de Catalunya i majoritàriament del bisbat.
El caràcter interdisciplinari que caracteritzava al museu coincidia també amb els projectes museístics que havien estat plantejats per la nova Junta de Museus de Barcelona. És important esmentar que la relació entre Salvador Sanpere i Miquel, model del qual serveix com a base dels projectes museístics, Gudiol i Serra donarà una visió molt unitària de la museologia catalana. Aquesta museologia es troba molt relacionada en el caràcter pedagògic i educatiu del qual han de comptar els museus amb els objectes més diversos de les arts industrials.
L'especialització de Joan Serra i Vilaró en els camps de l'arqueologia i prehistòria és imprescindible per la creació d'una secció d'arqueologia en el Museu Diocesà de Solsona. En aquest camp es torna un dels millors museus de Catalunya, superat únicament pel Museu d'Arqueologia de Barcelona i tot i així, encara podria superar-lo en etnologia.
Serra i Vilaró va planificar els apartats de documentació, restauració, exposició i divulgació dels fons del museu. Els criteris que va fer servir per dur a terme aquestes tasques eren molt propers al que es realitzen actualment. Va realitzar fitxes increïblement completes de totes i cadascuna de les peces del museu, les quals incloïen fotografies.
En referència a la restauració, defensava els criteris d'una restauració i de la posterior conservació de l'obra. Tot i els problemes econòmics, va aconseguir diners per restaurar les obres que necessitaven una intervenció urgent.
A l'hora d'exposar, Serra i Vilaró dona un caràcter pedagògic a la presentació museogràfica de les col·leccions que s'exposaven al museu. Quant a les exposicions, va fer un avenç en el qual va complementar les peces exposades amb fotografies i plànols per ajudar a la comprensió del visitant. Una part important dels museus és la divulgació, camp que es cobreix amb les publicacions de Joan Serra i Vilaró, sobretot en l'apartat de l'arqueologia que a més, conté un abundant contingut fotogràfic.
Etapa de Tarragona En el moment en què es va incorporar a Tarragona Joan Serra i Vilaró ja tenia una gran experiència i un gran crèdit en els camps de l'arqueologia i museografia. Tot i això, el nou entorn en el qual es trobava li va obrir un nou món, havent d'adaptar-se a una metodologia diferent de la que havia emprat fins al moment i als àmbits de referència que l'arqueologia clàssica suposava.
En referència a la museografia va poder aplicar uns criteris semblants als que havia emprat en l'etapa que va passar a Solsona, sobretot en les aportacions referents a l'organització del Museu i el patrimoni artístic diocesà.
Serra i Vilarò es va posicionar fermament a la conservació in situ de les restes que l'activitat arqueològica estava descobrint a Tarragona, un fet que finalment fou possible tot i les oposicions que hi va haver. Una altra de les seves propostes era també construir un museu monogràfic enmig del conjunt. Aquests van ser uns plantejaments pioners en el moment en què vivia i sobretot amb relació a Tarragona, ja que hi faltaven instal·lacions museogràfiques.
Es pot resumir la seva etapa a Tarragona com una etapa en què fou precursor de tendències de la museologia més actual. No només es va centrar en les excavacions per les quals es va caracteritzar en aquest període, sinó que va lluitar per la continuïtat en el temps de tots aquells elements tan importants per la història. Tenia una visió, a més a més, didàctica quant a la història.
Tots els plantejaments de Serra i Vilaró són, evidentment, conseqüència de tots els contactes i referències que havia tingut en la seva etapa a Solsona.
Prehistoriador i protohistoriador La seva vocació de prehistoriador es veu influenciada per tres factors molt concrets. El primer d'ells es basa sobretot en la gran quantitat de riquesa arqueològica de la comarca del Solsonès i els seus voltants, sobretot en el camp dels jaciments megalítics. El segon dels motius es basa en les relacions que va establir amb alguns dels arqueòlegs de l'Institut d'Estudis Catalans. Finalment, l'últim dels motius que van influenciar la seva vocació fou l'arribada del Bisbe Administrador Apostòlic Dr. Vidal i Barraquer, l'any 1913, qui va estimular el seu treball d'investigador.