El Rinoceront de Dürer és un gravat en fusta d'Albrecht Dürer realitzat el 1515Algunes fonts indiquen erròniament 1513, copiant una errada tipogràfica de Dürer a un dels seus dibuixos originals i que persistiria fins al gravat. ( que va esdevenir una icona cultural; segons alguns crítics es tracta de la «representació d'un animal que més influència ha tingut en la història de l'art». Està basat en esbossos i descripcions d'uns dels primers rinoceronts que van arribar a Europa, concretament a la cort portuguesa.
El gravat conté inexactituds anatòmiques. Representa l'animal cobert de plaques dures, com una armadura, i amb escates a les potes, que el fan semblant a un rèptil. Dürer mai no veuria el rinoceront real, el primer exemplar viu vist a Europa des dels temps de l'Imperi Romà. A la fi de 1515, el rei de Portugal, Manuel I, va enviar l'animal com a regal al papa Lleó X, però va morir en naufragar el vaixell que el transportava vora la costa d'Itàlia, a començaments de 1516. No es tornaria a veure un rinoceront viu a Europa fins a l'arribada d'un segon exemplar de l'Índia a la cort espanyola de Felip II prop de 1579.Clarke, capítol 2. En honor d'aquest animal, que va tenir també una rocambolesca història, es va posar el nom d'Abada (rinoceront en portuguès) a un carrer de Madrid . En aquesta pàgina se cita la data de 1583
Malgrat les imprecisions anatòmiques, el gravat de Dürer va cobrar una gran popularitat a Europa i va ser copiat en moltes ocasions durant els tres segles següents. Va ser considerat una representació fiable d'un rinoceront fins a finals del . Finalment va ser substituït per pintures i dibuixos més realistes, especialment del rinoceront Clara, que va ser exhibit per Europa a les dècades de 1740 i 1750. Sobre el gravat de Dürer s'ha dit que: «Probablement cap més pintura d'un animal no ha exercit una influència tan gran a les arts».Citat a Clarke, pàg.20.
Els francesos van fer erigir una escultura de l'obra (en la qual es va inspirar Salvador Dalí) i diversos artistes barrocs el van incloure en els seus quadres, fins i tot després d'haver conegut rinoceronts reals.
El rinoceront El 20 de maig de 1515 va arribar un rinoceront indi a Lisboa des de l'Extrem Orient. A començaments de 1514 l'animal havia estat regalat a Afonso de Albuquerque, governador de l'Índia portuguesa, pel sultà Muzafar II, que governava Cambay (actual Gujarat), com a part d'un bescanvi de regals diplomàtics. Per aquella època, els governants de diferents països de vegades s'enviaven animals exòtics per mantenir-los en el parc de les feres. Alburquerque va decidir de reexpedir el regal, conegut en gujarati pel nom de ganda i al seu cuidador indi, anomenat Ocem, al rei Manuel I de Portugal al vaixell Nossa Senhora dona Ajuda,Clarke, pàg. 16. que va partir de Goa el gener de 1515.Bedini, pàg. 113. El vaixell, capitanejat per Francisco Pereira Coutinho,História do famoso rhinocerus de Albrecht Dürer , Projecto Lambe-Lambe (en portuguès). i escortat per dos vaixells carregats d'espècies exòtiques, va navegar a través de l'oceà Índic, vorejant el cap de Bona Esperança, i després cap al nord a través de l'Atlàntic, aturant-se breument a Moçambic, Santa Helena i a les Açores.
Després d'un viatge de cent vint dies, el rinoceront va ser desembarcat finalment a Portugal, prop del lloc on s'estava construint la Torre de Belém d'estil Manuelí. La torre es va decorar més tard amb gàrgoles amb forma de rinoceront sota els seus voladissos.Clarke, pàg. 19, on es troba una fotografia d'una gàrgola. Com que no s'havia vist un rinoceront a Europa des de l'època de l'Imperi Romà, havia passat a ser una espècie de criatura llegendària, que ocasionalment apareixia als bestiaris junt amb els unicorns, de manera que l'arribada d'un exemplar viu va causar sensació. L'exòtic animal va ser allotjat al parc de les feres del rei Manuel I al Palau de Ribeira de Lisboa, separat dels elefants i d'altres grans criatures al Palau dos Estaús. El diumenge de la Trinitat, 3 de juny, Manuel I va organitzar un baralla entre el rinoceront i un jove elefant de la seva col·lecció per comprovar el relat de Plini el Vell, que assegurava que el rinoceront i l'elefant són enemics molt acres.Original en llatí i traducció anglesa del capítol 29, llibre VIII de Naturalis Historia. El rinoceront va avançar lenta i deliberadament cap al seu adversari, l'elefant; tanmateix, aquest últim, desacostumat a la sorollosa multitud que havia acudit a presenciar l'espectacle, va fugir aterrit abans que es produís cap enfrontament.Bedini, pàg. 118. Albrecht Dürero, El Rinoceront, dibuix i gravat, al Museu Britànic. miniatura|esquerra|Dibuix de l'elefant Hanno, per Rafael Sanzio. El rei Manuel I, va decidir d'obsequiar el papa Lleó X amb el rinoceront. El rei era partidari d'aconseguir el favor papal per mantenir els seus privilegis sobre la possessió exclusiva de les noves terres que la flota portuguesa havia explorat a l'Extrem Orient des que Vasco da Gama va descobrir la ruta marítima cap a l'Índia prop de l'Àfrica el 1498. L'any anterior, el papa s'havia mostrat molt satisfet quan Manuel li va regalar un elefant blanc, també procedent de l'Índia, que el pontífex havia anomenat Hanno.
El rinoceront, adornat amb un collaret de vellut verd decorat amb flors, va embarcar al desembre de 1515 junt amb altres obsequis preciosos, com ara làmines d'argent i espècies, per al viatge des de la desembocadura del Tajo fins a Roma.Bedini, pàg. 127. El vaixell va passar prop de Marsella a començaments de 1516. El rei Francesc I de França, que tornava de Saint-Maximin-la-Sainte-Baume, a Provença, va demanar de veure la bèstia. El vaixell portuguès es va aturar a una illa propera MarsellaL'arxipèlag de Frioul consta de quatre illes principals. Bedini, pàg. 128, diu que va poder ser o bé Pomègues o bé Ratonneau; les altres possibilitats són la petita illa de If, ara ocupada pel Château d'If i Tiboulain. on el rinoceront va desembarcar perquè el rei de França pogués veure'l el 24 de gener.
La mort del rinoceront Després de reprendre el seu viatge, el vaixell va naufragar en una tempesta que va esclatar sobtadament quan passava al costat de l'estret de Portovenere al nord de La Spezia, a la costa de Ligúria. El rinoceront, encadenat i subjectat per grillons a la coberta, va ser incapaç de nedar fins a la costa per salvar-se i va morir ofegat. El seu cadàver va ser recuperat a la vora de Vilafranca de Mar i la seva pell va ser enviada de tornada a Lisboa, on va ser embotida de palla. L'animal, ja dissecat, va ser enviat a Roma, on arribaria al febrer de 1516, i s'exhibiria impagliato (expressió italiana per farciment de palla). Allà el rinoceront va ser pintat per Giovanni da Udine i per Rafael, però l'animal ja dissecat no va causar a Roma la mateixa expectació que va provocar a Lisboa la bèstia encara viva.Bedini, pàg. 132.Gessner's Hyena and the Telephone Game, Manda Clair Jost, 2002 (PDF, 21 pàg.)
El destí del rinoceront dissecat es desconeix. Va poder haver estat traslladat a Florència pels Mèdici, o potser va poder haver estat destruït durant el saqueig de Roma (1527). La seva història va inspirar la novel·la de Lawrence Norfolk El rinoceront del Papa (The Pope's Rhinoceros).Biografia de Lawrence Norfolk del British Arts Council;
Gravat de Dürer miniatura|Dibuix amb ploma i tinta del rinoceront, per Albrecht Dürer, 1515, actualment al Museu Britànic. A la llegenda escrita a mà es diu que la data d'arribada del rinoceront a Lisboa va ser «1513».Clarke, pàg.181. miniatura|Els plecs de la pell d'un rinoceront de l'Índia es corresponen molt amb les plaques de l'armadura representades per Dürer. Un marxant moravià, Valentim Fernandes, va poder observar el rinoceront poc després de la seva arribada i va escriure una carta a un amic de Nuremberg on el descrivia al juny de 1515. La carta original en alemany no ha perdurat, però a la Biblioteca Nacional Central de Florència se'n troba una còpia en italià.Bedini, pàg. 120 i fn. 10. Per aquells dies una segona carta d'un autor desconegut va ser enviada de Lisboa a Nuremberg, on s'adjuntava un esbós realitzat per un artista desconegut. Dürer va veure la segona carta i l'esbós a Nuremberg. Sense haver vist ell mateix el rinoceront, en va fer dos dibuixos a tinta,Un d'ells fou posteriorment adquirit per Sir Hans Sloane i ara es troba al Museu Britànic. i del segon en va fer un gravat.El gravat va ser segurament, segons Quammen, pàg.204, fet per un artesà expert conegut com Formschneyder, sota la supervisió directa de Dürer.
A la inscripció en alemany del gravat, basada en el testimoni de Plini es pot llegir:
El gravat de Dürer no és una representació completament fidel d'un rinoceront. Mostra un animal amb dures plaques que cobreixen el seu cos com la xapa d'una armadura, amb un gorjal a la gola, una cuirassa de pit d'aspecte sòlid i reblons a les juntes, també va situar un petit corn a la seva gropa, i el va dotar de potes escatoses i quarters del darrere en forma de serra. Els rinoceronts reals no tenen cap d'aquestes característiquesGrupo de História e Teoria da Ciência - O rinoceronte de Dürer , Universitat estatal de Campinas, Brasil (en portuguès i en anglès).Dürer's Rhinoceros , Kallisti Digital Publishing, 7 de març de 2003 És possible que es creés una armadura per la baralla contra l'elefant a Portugal, i que aquestes característiques representades per Dürer fossin de fet parts de l'armaduraSuggerit per Glynis Ridley (2004), Clara's Grand Tour: Travels with a Rhinoceros in Eighteenth-century Europe, Atlantic Monthly Press, , un estudi del rinoceront "Clara el rinoceront"; tanmateix això no s'esmenta a Bedini. D'altra banda, l'«armadura» de Dürer pot representar els durs plecs de la gruixuda pell dels rinoceronts indis o, així com la resta d'imprecisions, potser siguin simples malentesos o afegitons creatius de Dürer.Dürer vivia prop del barri dels armers de Nuremberg, el Schmeidegasse , i va estar dissenyant armadures per aquell temps; això podria ser la font d'una inspiració creativa (Clarke, pàg. 20.) Dürer també dibuixa una textura escatosa sobre el cos de l'animal, incloent l'«armadura». Això pot ser un intent de Dürer de representar l'aspre i quasi barbamec cuir dels rinoceronts indis, que tenen bonys com a berrugues a les cuixes i les espatlles. D'altra banda la textura de la pell pot representar també una dermatitis induïda pel tancament del rinoceront durant el viatge de quatre mesos de l'Índia a Portugal.Comentari a una làmina de Mammals, de Conrad Gessner, foli 131 vers, Humanities Media Interaction Project, Universitat de Keiō, Japó.
Una obra similar amb un èxit més petit miniatura|Rinoceront de Hans Burgkmair,(1515).