Jeroni Martorell i Terrats (Barcelona, 1876 - 1951) fou un arquitecte català format al redòs de grans arquitectes modernistes com Josep Puig i Cadafalch. El 1914 es convertí en el director del Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de Catalunya (SCCM, anteriorment anomenat Servei de Salvaguarda de Monuments de la Generalitat) fins a la seva mort. Durant el període del 1914-1925 aquest servei va estar en mans de la Diputació de Barcelona, sota el manament de la Mancomunitat de Catalunya i cap al 1936 Martorell fou nomenat, per segon cop, cap del Servei pel que era en aquells moments president, Lluís Companys. La seva postura respecte el patrimoni, però, no era la d'un historicista, sinó que reivindicava la possibilitat i la conveniència que l'arquitectura del moment pogués conviure o completar l'arquitectura històrica, com expressa amb claredat al seu article del 1906 “El cimbori de la Catedral de Barcelona”.
També va ser el conservador principal de Monuments del Tresor Nacional del Ministeri d'Instrucció Pública i Belles Arts, i fou director del Servei d'Arquitectes Conservadors de Monuments el 1929, la qual cosa li va permetre completar la catalogació de monuments i d'obres d'art del territori espanyol, que ja havia iniciat l'any 1916. Es va distingir per la seva defensa aferrissada del patrimoni arquitectònic, sobretot del català, lluitant per a la seva protecció.
Gràcies als seus coneixements en l'àmbit de l'arquitectura i els seus contactes amb professionals europeus, va desenvolupar molts projectes de restauració i recuperació d'edificis del patrimoni català. Això ho va aconseguir amb una tasca múltiple: involucrant-hi el Centre Excursionista de Catalunya; escrivint en diaris o revistes com Civitas; i per l'organització de conferències i campanyes dirigides a sensibilitzar la població en favor de la protecció del patrimoni.
Biografia miniatura|Seu Central de la Caixa Sabadell, obra de Jeroni MartorellJeroni Martorell va néixer a Barcelona l'any 1876 i el 1891 va entrar a l'Escola d'Arquitectura de Barcelona. El 1903 va aconseguir acabar els estudis convertint-se en doctor arquitecte, format pels mestres Lluís Domènech i Montaner, Josep Vilaseca i Casanovas, Elies Rogent, Joaquim Bassegoda i Amigó, August Font i Carreras i Josep Puig i Cadafalch entre d'altres. Paral·lelament, entre 1892 i 1895 fou alumne de l'Escola de Belles Arts i de la Universitat de Barcelona.
Durant els anys vuitanta i noranta del va fer diversos viatges a França, Suïssa, Itàlia, Alemanya i Àustria per completar els seus estudis. Aquesta experiència va ser important per a Martorell perquè li va permetre tenir coneixement de primera mà dels corrents artístics, sobretot d'urbanisme, que s'estaven desenvolupant llavors a Europa. Els grans projectes de Martorell van tenir sempre en compte la importància, no només del monument, sinó també de la seva integració en l'entorn urbà.
El 1904 formava part del Centre d'Excursionista de Catalunya, del que va esdevenir president de la Secció d'Arquitectura Catalana fins a l'any 1919. A través d'aquest paper en aquestes administracions, va poder començar a constituir els primers inventaris gràfics de monuments dels països catalans, que més tard passarien a ser la base principal de l'inventari i del catàleg del SCCM, el qual va dirigir gràcies a guanyar un concurs en el qual va presentar una memòria ben documentada, anomenada "Conservació de Monuments, 1914" convocada per suplir la plaça lliure del Servei de Catalogació i Conservació de Monuments. Fou membre de la Reial Societat Arqueològica Tarraconense des del 1921, a més de ser vocal del patronat de Santes Creus i de la Comissió Provincial de Monuments Històrics i Artístics de Barcelona, col·laborador de la Reial Acadèmia de Sant Fernando i assessor de l'entitat d'Amics de la Ciutat.
Amb l'ajut de la divulgació del patrimoni a través de revistes, congressos i articles, va donar més pes als mestres catalans i a la salvaguarda d'aquests béns, com per exemple a la revista Civitas o el butlletí de propaganda de la Societat Cívica de Ciutat Jardí, la qual estava vinculada a la Mancomunitat. Va exercir, també, de publicista, assagista, conferenciant i divulgador de temes de construcció però unint-ho a la idea de conservar les obres d'art que formen el patrimoni artístic dels ciutadans.
Entre el 1912 i el 1925 va ser el capdavanter de la Junta de Museus de Barcelona i juntament amb l'IEC se li va encomanar que elaborès un repertori iconogràfic espanyol perquè fos la base de la formació de la Secció d'Espanya Monumental dins de l'Exposició d'Indústries Elèctriques de Barcelona. Quatre anys més tard, Jeroni Martorell es va unir al comitè de direcció dels Amics de l'Art Vell que el va permetre formar part d'una sèrie de restauracions del patrimoni de la Diputació de Barcelona com la porta ferrada del monestir benedictí de Sant Feliu de Guíxols, l'església de Sant Climent de Coll de Nargó o l'església de Sant Ponç de Corbera.
El 1929 va ser nomenat arquitecte conservador de monuments del Ministeri d'Instrucció Pública . Després d'haver estat al capdavant del SCCM durant cinc anys, Jeroni Martorell va organitzar una conferència dedicada al patrimoni artístic espanyol a Madrid, en la que va qüestionar de manera moderna el concepte de patrimoni artístic.
El dia 18 de juliol del 1936, coincidint amb el dia que es va produir l'Alzamiento Nacional, Jeroni Martorell es convertia en el director del Servei de Monuments Històrics on la seva funció radicava en redactar inventaris i catàlegs, a més de portar un control de les obres que s'havien o s'haurien de restaurar i la inspecció d'aquestes. En plena Guerra Civil, però, es va reconèixer que la seva funció augmentava, ja que havia de tenir una competència d'inclusions d'obres catalogades per a la Secció al Registre del Patrimoni Artístic, Històric i Científic de Catalunya. miniatura|Escorxador municipal de Calella, obra de Jeroni Martorell|leftLa seva figura com arquitecte d'obres de nova planta ha estat bastant eclipsada per la seva feina com a conservador i restaurador del patrimoni. Gairebé la majoria de la seva activitat com arquitecte s'estén per Catalunya, centralitzat i focalitzat sobretot a Granollers, des del 1905 fins al 1936, com la Casa Miquel Blanxart (1904),Situada al carrer Torres i Bages, núm 7 de la localitat de Granollers i Calella,Llista de monuments de Calella lloc d'origen del seu pare, des del 1925 fins a la seva mort el 1951. En aquesta última població va fer nombroses construccions públiques com l'escorxador, el passeig marítim, algunes escoles i el mercat, entre d'altres. La gran part de les seves obres eren per encàrrec, tant d'entitats públiques com privades com la Caixa d'Estalvis de Sabadell (1907-1915). També va crear una sèrie de cases de baix cost a l'Eixample de Barcelona. Va construir altres obres públiques per encàrrec de diversos ajuntaments de poblacions de Barcelona, i altres obres públiques com un hospital de malalties nervioses el 1917 per a la Mancomunitat. Altres obres seves són el Celler Cooperatiu Alella Vinícola (1906) i l'Escola Industrial d'Arts i Oficis (1907-1910) o el Cinema Imperial (1911) de Sabadell. A la Garriga va construir la seva última obra l'any 1950 anomenada Casa Surell, en la que recuperava la façana d'un edifici del que havia estat enderrocat. miniatura|Mercat municipal d'Olesa, obra de Jeroni Marotell|222x222pxEn aquests testimonis de l'arquitectura de Jeroni Martorell es constata el seu contacte amb els arquitectes modernistes, sobretot amb Josep Puig i Cadafalch. Però la seva arquitectura mostra una major tendència vers la Sezession vienesa, formada arran dels seus contactes amb Europa i amb la consegüent defensa i divulgació en terres catalanes del moviment a través de diaris o revistes com Revista Literària Quinzenal, dirigida per Josep Carner, o a l'anuari de Asociación de Arquitectos de Cataluña, 1910.
Altres articles publicats de Jeroni Martorell són "L'inventari gràfic de Catalunya" aparegut al Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya (1909); "Memòria referent a l'organització del Servei de Conservació i Catalogació de Monuments, diputació de Barcelona" (1914), "Reforma interior de poblaciones" a la revista Civitas (1915), "El patrimonio artístico nacional" a la revista Arquitectura de Madrid (1919), la protecció del patrimoni artístic nacional a Nova Iberia (1937) o la revista Catalunya des d'on mostrava les idees de la Sezession, entre d'altres.
Director del Servei de Catalogació i Conservació de Monuments.