Lorella és l'òrgan dels animals que permet detectar les vibracions produïdes en el medi, tant si aquest és fluid com sòlid. Allò que pertany a l'orella és òtic. Allò que és dins o s'origina dins l'orella es diu que és entòtic, especialment si es refereix als sorolls produïts dins l'aparell auditiu.
L'orella conforma els òrgans d'equilibri (sistema vestibular) i de l'audició (sistema auditiu, concretament el sistema auditiu perifèric que es complementa amb el Sistema auditiu central)
És un òrgan que és molt desenvolupat principalment en els mamífers inferiors terrestres i aquàtics, com és el cas dels felins i els grans cetacis en els quals, gràcies a llur evolució fisiològica i anatòmica, s'han desenvolupat receptors mecànics especialitzats en el sentit de lequilibri i loïda. En el cas de l'ésser humà aquesta evolució no és pas tan desenvolupada.
L'estudi histològic i anatòmic de l'orella en delimita tres parts: orella externa, orella mitjana i orella interna.
La confusió orella-oïda Degut a una interferència de l'espanyol sobre el català hi ha catalanoparlants que confonen els significats dels mots oïda i orella, fent-los equivalents als espanyols oído i oreja. En català oïda es refereix només al sentit i orella a tot l'aparell auditiu, des de l'orella externa a la interna, passant per la mitjana.Oïda / orella Recomanacions de Francesc Vallverdú, Assessor lingüístic de la CCRTV
Perspectiva evolutiva La forma més simple, que ja apareix en les meduses, consta d'una bufeta tancada, plena d'un líquid on neden unes concrecions calcàries anomenades otòlits i envoltada de cèl·lules sensorials connectades amb nervis. Aquesta estructura, anomenada estatocist, és present en quasi tots els invertebrats aquàtics en nombre i situació diversos.
En els insectes apareixen òrgans timpànics, formats per unes cavitats, situades a l'abdomen o a les potes de l'animal, que limiten amb l'exterior mitjançant una membrana flexible i que són envoltades de cèl·lules sensorials. Així com els estatocists funcionen per la descàrrega nerviosa que es produeix quan l'otòlit toca les cèl·lules sensorials, els òrgans timpànics funcionen quan les cèl·lules sensorials se sensibilitzen per les variacions internes produïdes a l'interior de la cavitat quan la membrana flexible és pressionada per ones sonores.
En els ciclòstoms, peixos i amfibis urodels, l'orella és interna i consta bàsicament d'un parell d'estatocists modificats en dues cavitats: l'utricle i el sàcul. A l'utricle desemboquen els canals semicirculars, que són òrgans de l'equilibri, i al sàcul un replegament en espiral, la còclea, on ja apareix un òrgan de Corti, amb una munió de petites fibres que comuniquen amb el nervi coclear. Aquestes estructures són envoltades per càpsules cartilaginoses.
En els amfibis anurs apareix l'orella mitjana, formada per una cavitat que comunica amb l'orella interna per les membranes ovals i rodona, amb l'exterior per la membrana del timpà i amb la faringe per la trompa d'Eustaqui. A més, hi ha un os en espiral, la columel·la, que hom creu que és homòleg als ossicles de l'orella mitjana dels vertebrats superiors.
En els rèptils, llevat dels ofidis, l'orella és quasi idèntica a la dels amfibis anurs, i en els ofidis manca l'orella mitjana. En els ocells, l'orella és pràcticament igual a la dels mamífers, i hi apareixen ja un curt conducte auditiu extern i una cadena d'ossets en l'orella mitjana. A diferència dels mamífers, la còclea dels ocells no té forma d'espiral.
Estructura de l'orella humana miniatura|center|400px|Anatomia de l'orella humana: 1: Orella externa: 2: Pavelló auricular, 3: Conducte auditiu extern, 4: Timpà. 5: Orella mitjana: 4: Timpà, 6: Ossicles: 7: Martell, 8: Enclusa, 9: Estrep. 10: Caixa timpànica. 13: Orella interna: 14: Laberint: 15: Conducte semicircular, 16: Vestíbul: 17: Finestra oval, 18: Finestra rodona. 19: Còclea. 20: Nervi vestibular, 21: Nervi coclear, 22: Conducte auditiu intern. Altres: 11: Os temporal, 12: Trompa d'Eustaqui, 23: Nervi auditiu.
Orella externa
miniatura|Parts de l'orella. És la part exterior de l'orella.
Es compon de:
Pavelló auricular, col·loquialment també orella, és l'única part visible de l'orella. El pavelló auricular és una estructura cartilaginosa (composta per cartílag i pell) té la funció de captar les vibracions sonores i redirigir cap a l'interior de l'oïda. Molts animals són capaços de moure a voluntat el pavelló auricular cap a la direcció de la qual procedeix el so (per exemple, els gossos). En canvi, el pavelló auricular humà és molt menys mòbil, perquè no posseïm aqueix control voluntari sobre la seva orientació. Sense l'existència d'aquesta estructura helicoidal, que com un embut canalitza el so, les ones frontals arribarien al sentit de forma tangencial i el procés d'audició resultaria menys eficaç, ja que gran part del so es perdria perquè encara que part de la vibració penetraria en l'orella una altra part de la vibració rebotaria sobre el cap i tornaria en la direcció de la qual procedeix (reflexió) i una altra part aconseguiria rodejar el cap i continuar el seu camí (difracció). Conducte auditiu extern El conducte auditiu extern és una cavitat de l'orella externa té la funció de conduir el so (les vibracions provocades per la variació de pressió de l'aire) des del pavelló auricular fins al timpà. Cara externa del timpà és una membrana elàstica, semitransparent i una mica cònica que comunica el conducte auditiu extern amb l'orella mitjana. Aquesta es mou a conseqüència de les vibracions de l'aire que arriba a través del canal auditiu extern.
Té la funció de recollir els sons i dirigir-los cap a l'orella mitjana, tot protegint aquesta última de traumatismes i agents estranys.
Orella mitjana
Part mitjana de l'orella, externament limita amb l'orella externa i internament amb l'orella interna.
Es compon de: Cara interna del timpà. Els moviments de la membrana timpànica es transmeten a l'oïda interna per mitjà del moviment dels ossos de l'orella mitjana. Caixa timpànica, que es comunica amb la rinofaringe amb la trompa d'Eustaqui, dins la caixa hi ha els: Ossicles o cadena d'ossets composta per tres petits ossos (martell, enclusa i estrep), lligaments i moguts per músculs especials. Foren descrits per primera vegada per Alexandre Achillini (1463-1512).: Martell presenta un cap, un coll, un manubri i dues apòfisis, una lateral i una altra anterior. Està connectat amb la membrana timpànica i transmet les vibracions sonores a l'enclusa, mitjançant l'articulació incudomalear. Aquest darrer es comunica alhora amb l'estrep. Enclusa la seva forma recorda a una enclusa de ferrer. Connecta amb el martell mitjançant l'articulació incudomalear i amb l'estrep mitjançant l'articulació incudoestapedia. Estrep uneix l'enclusa a la finestra oval, que és adjacent al vestíbul de l'orella interna. És l'os més petit del cos humà.
Té dues funcions: Primària: Convertir les ones de so en vibracions mecàniques, que són ampliades i són transmeses a l'orella interna per mitjà dels ossicles. Secundària: Mantenir un equilibri de pressions entre la que hi ha al conducte auditiu extern i la que hi ha a la caixa timpànica.
Evolució de l'orella mitjana en els mamífers Hadrocodium, que visqué al Juràssic inferior, ofereix la primera prova evident d'una articulació mandibular i una orella mitjana completament mamiferoides, en què l'articulació mandibular està formada pels ossos dentari i escatós, mentre que l'articular i el quadrat han migrat a l'orella mitjana, on se'ls coneix com a enclusa i martell. Tanmateix, se'l classifica com a mamaliaforme i no com un mamífer autèntic.
Una anàlisi del monotrema Teinolophos suggerí que aquest animal tenia una articulació mandibular premamiferoide formada pels ossos angular i quadrat, i que la típica orella mitjana dels mamífers havia evolucionat en dues ocasions de manera indiferent (en els monotremes i en els teris), però aquesta teoria ha estat discutida. De fet, dos dels autors d'aquest suggeriment escrigueren un document posterior en què reinterpretaven els mateixos trets com a prova que Teinolophos era un ornitorrinc autèntic, cosa que significaria que posseïa una articulació mandibular i una orella mitjana mamiferoides. El tret problemàtic és una fossa relativament gran situada al maxil·lar de Teinolophos. El primer document (2005) interpretava aquesta característica com a similar a un dels teràpsids i molts mamaliaformes, on feia espai per la unió dels ossos articular i angular. El segon document (2008) interpretava la fossa com un canal pel gran nombre de nervis que recullen senyals dels electroreceptors i mecanoreceptors del bec i, per tant, com a prova que Teinolophos era un autèntic ornitorrinc.
Teoria de Reichert–Gaupp
La relació entre els ossos mandibulars reptilians i els ossos de l'orella mitjana dels mamífers fou establerta per primer cop per Reichert, basant-se en l'embriologia i l'anatomia comparada (el 1837, abans de la publicació de L'origen de les espècies el 1859), i avançada per Gaupp. És coneguda com a teoria de Reichert-Gaupp.
Al llarg del desenvolupament de l'embrió, l'enclusa i el martell sorgeixen del mateix primer arc branquial que el maxil·lar inferior i la maxil·la, i són innervats per les divisions mandibular i maxil·lar del nervi cranial trigemin.
...el descobriment que el martell i l'enclusa mamiferoides eren en realitat homòlegs d'elements viscerals de l'articulació mandibular "reptiliana"... és una de les fites de la història de la biologia comparada.
...és un dels triomfs de la llarga sèries d'investigacions sobre els extints rèptils teromorfs, iniciades per Owen (1845), i continuades per Seeley, Broom i Watson, haver revelat els passos intermedis pels quals podria haver tingut lloc el canvi d'una articulació quadrada interior a una d'escatosa exterior.
També hi ha estudis més recents de la base genètica del desenvolupament dels ossicles a partir de l'arc embrionari. and relating this to evolutionary history.
Bapx1, també conegut com a Nkx3.2, és l'homòleg vertebrat del gen Bagpipe de la mosca Drosophila. És un membre de la classe NK2 de gens homeobox, i està implicat en el canvi dels ossos mandibulars dels no mamífers als ossicles dels mamífers.
Tanmateix la transició entre la mandíbula "reptiliana" i l'orella mitjana "mamiferoide" no fou observada en el registre fòssil fins a la dècada del 1950, amb el descobriment de fòssils com l'ara cèlebre Morganucodon.
Orella interna
Part interna de l'orella, externament limita amb l'orella mitjana. L'orella interna es troba dins de l'os temporal. Pot dividir-se morfològicament a laberint ossi i laberint membranós. El laberint ossi és la càpsula òssia que envolta el laberint membranós, i aquest últim consisteix en un sistema buit que conté l'endolimfa. Entre laberint ossi i laberint membranós es troba la perilimfa, que és en part un filtratge de la sang i en part difusió de líquid cefalorraquidi. L'endolimfa es produeix a l'estria vascular. També s'encarrega de portar la informació al cervell.
El sistema perilimfàtic desemboca en l'espai subaracnoidal a través de l'aqüeducte coclear, mentre que el sistema endolimfàtic viatja al llarg del conducte endolinfàtic i acaba a l'espai epidural, en un sac cec anomenat sac endolimfàtic.
Consta de: Laberint: Conductes semicirculars són tres tubets arquejats en semicercles, implantats al vestíbul i situats en tres plans rectangulars, segons les tres dimensions de l'espai. Els canals semicirculars ens donen la noció de l'espai i, per tant, contribueixen al manteniment de l'equilibri del cap i del cos. Vestíbul és la regió mitjana de l'oïda interna, ja que té en un extrem al cargol i en l'altre els canals semicirculars. En el seu interior hi ha l'utricle (en relació amb els conductes semicirculars i el sàcul) i el sàcul (en relació amb l'utricle i el conducte coclear). Aquests dos elements s'encarreguen de l'equilibri estàtic.