Ledat del ferro és l'últim període principal de la tradicional divisió de les tres edats, establerta el 1820 per Christian Jürgensen (que establí una classificació segons els materials emprats en cada període), i és posterior a l'edat del bronze. Actualment, el terme ha perdut valor com a etapa històrica, car és tan sols aplicable dins l'àmbit europeu. El període de l'edat del ferro es divideix en període de la cultura de Hallstatt i període de la cultura de La Tène. Ledat del ferro es caracteritza per la utilització del ferro com a metall, utilització importada d'Orient per l'emigració de tribus indoeuropees que, a partir del 1200 aC començaren a arribar a Europa occidental. Sembla que no van travessar els Pirineus abans del 900 aC.
Aquests emigrants indoeuropeus, anomenats normalment celtes encara que el poble d'aquest nom era només un més dels que eren part dels desplaçats, van arribar en un llarg període d'emigracions parcials de grups molt diferents entre si, encara que conservaven alguns elements homogenis com una sèrie de llengües indoeuropees i uns hàbits culturals semblants. miniatura|center|600px|El món a l'any 1000 aC. Les zones on es practicava la metal·lúrgia del ferro són delimitades amb línies vermelles; on es produïa bronze, en rosa La primera aparició coneguda de societats amb nivell cultural i tecnològic corresponent a aquesta edat són datades del en dues localitzacions diferents: a l'Índia (cultura Veda, posterior a la Rig-Veda) i a Europa, durant l'edat fosca grega. En altres regions europees, l'inici de l'edat del ferro fou molt posterior: a l'Europa central no es desenvolupà fins al amb la cultura de Hallstatt, mentre que al nord d'Europa ho feu al amb la cultura de Jastorf. Al continent africà, trobem el primer exponent conegut de l'ús del ferro mitjançant la fosa i la forja en la cultura Nok, en l'actual Nigèria, vers el .Miller i Van Der Merwe, 1994; Stuiver i Van Der Merwe, 1968
Les diferències temporals en relació amb l'inici de l'edat del ferro també es mantenen en la seva desaparició, acaba en diferents períodes segons la regió: en la zona de la mar Mediterrània, acabà amb l'inici de la tradició històrica durant el període hel·lenístic i l'Imperi Romà; a l'Índia, amb l'arribada del budisme i el jainisme; a la Xina, amb l'inici del confucianisme; i al nord d'Europa, es mantingué fins a l'alta edat mitjana.
L'edat del ferro es correspon, aproximadament, amb el moment en què la producció d'eines de ferro era la manera més sofisticada de metal·lúrgia. La duresa del ferro, l'alta temperatura de fusió i l'abundància de fonts del mineral de ferro, el convertiren en un material molt més desitjable i barat d'obtenir que el bronze, fet que contribuí de manera decisiva a fer del ferro el metall més emprat.
L'edat de ferro, com a tal, no es donà a Amèrica i Australàsia. En aquestes regions, les tecnologies per a explotar l'ús i la manipulació del ferro foren introduïdes pels colonitzadors europeus.
Teories Arribada del ferro a Europa A Europa, els primers objectes de ferro s'obtingueren mitjançant tècniques de martelleig; es desconeix si els europeus coneixen les tècniques de fosa i d'afegir carboni, tècniques ja conegudes pels hitites. S'han trobat diferents fragments de ferro i punyals datats entre els segles XV i XI aC a Suècia, Països Baixos i Txecoslovàquia. Posteriorment, es troben peces més modernes, com una fulla de ferro trobada al nord d'Europa de vora el 1100 aC, així com uns anells de ferro trobats a Àustria del 1000 aC, que possiblement arribaren per un intercanvi comercial amb Orient.
Tenint en compte l'intercanvi comercial, hi ha dues grans vies de difusió del ferro a Europa: Continental: centre de difusió a Anatòlia, Síria i Xipre. El ferro es difon, a través dels Balcans i el Caucas, arriba fins a les Illes Britàniques en el . Mediterrània: les colonitzacions fenícia i grega n'actuen com a difusores. Aquesta difusió afecta especialment els territoris oberts del Mediterrani, on s'implanta l'ús del ferro més ràpidament en els territoris del nord: a la Calàbria (Itàlia), el ferro arriba a l'entorn del segle X aC i poc després a la península Ibèrica. Així mateix, la influència etrusca pogué obrir una ruta, pels Alps, amb el nord, però es dubta d'aquesta influència per l'escàs interès dels etruscs pel metall.
Teories al voltant de l'acceptació del ferro Diferents autors han sostingut diverses teories en relació amb l'acceptació i la introducció de la nova indústria del ferro.
Difusionisme No hi ha consens respecte d'aquestes teories. Alguns autors, com Vere Gordon Childe, defensen que el ferro va ser introduït per invasions de pobles orientals, els quals introdueixen la nova tecnologia i s'hi estableixen. D'altres defensen un "difusionisme" limitat, el qual no requereix gents foranes, ja que el factor més important rau en la difusió de les tècniques de treball del ferro: els habitants locals aprecien les qualitats del nou metall i l'assimilen.
Autoctonisme Aquest conjunt de teories són prou desacreditades (i fins i tot són acusades de racistes). Els "autoctonistes" defensen la importància del factor receptor. Els nous elements són adoptats, tan sols, on fan possible una transformació convenient de la societat, en especial a les elits. Així, en zones d'Europa, el ferro no es fa servir per a fer eines agrícoles, malgrat la gran importància d'aquests elements en la societat. Gran part del ferro s'usà per a fer ornaments. Quant a l'armament, les armes de ferro són difícils de trobar, i apareixen en dipòsits funeraris; aquestes armes copien l'estil ja emprat en les del bronze, la qual cosa indica que són elaboracions locals. Segons estudis de Mohee, el 67% dels objectes de ferro d'aquesta època són ferros "dolços", armes amb poc de carboni, fet que les fa poc eficaces i pràctiques.
La valoració del bronze Altres investigadors, com Geselowitz, defensen que la irrupció d'objectes de ferro no es deu a les característiques del nou material, sinó que l'adopció del ferro és acusada per una revaloració del bronze. Per tal de no perdre quantitats de l'apreciat bronze, el ferro es devia emprar en els enterraments. Posteriorment, el desenvolupament de la metal·lúrgia del ferro, unit a les seves qualitats, farà que a la fi substitueixi el bronze i el relegui a un paper ornamental.
L'edat del ferro miniatura|Casa danesa de l'edat de ferro, reconstruïda (Jernalderlandsbyen, Odense) Vers el bronze mitjà, començaren a aparèixer a Anatòlia, Mesopotàmia, al subcontinent Indi, a les costes de la mar Mediterrània i a Egipte, quantitats cada vegada més grosses d'objectes de ferro de fosa, el qual es distingeix del ferro meteòric per la manca de níquel. En diferents indrets, l'ús d'aquests objectes de ferro sembla que se centrava en l'ús cerimonial perquè era un metall car (molt més que l'or). Diferents investigadors sostenen que el ferro es fabricava, en alguns indrets, com a subproducte del procés d'obtenció del coure i que el ferro no es podria obtenir amb la metal·lúrgia de l'època.
No obstant això, a Anatòlia, el ferro es produïa de manera sistemàtica a partir d'una font de ferro meteòric, propera a les vetes d'altres metalls explotades durant l'edat del bronze. D'aquí sorgiren l'ús i la producció més antiga d'objectes de ferro. Investigacions arqueològiques a la vall del Ganges (Índia) descobriren el primer ús i treball del ferro, datat vers el 1800 aC.
Pels volts del 1200 aC, el ferro ja era profusament emprat en l'Orient Mitjà, però aquest no substitueix encara l'ús dominant del bronze.
Vers el 1800 aC, per raons encara desconegudes per als arqueòlegs, l'estany escassejà en el Llevant, fet que comportà una crisi en la producció de bronze. Així mateix, el coure també sembla escassejar. Diferents civilitzacions del Mediterrani començaren a atacar les ciutats fortificades vora el 1800 aC i el 1700 aC, amb la intenció de furtar el preuat bronze, per tal de refondre'l i convertir-lo en armes. Anatòlia fou, durant molt de temps, un gran productor de bronze. L'ús del ferro (des del 2000 aC) permeté l'existència, vers el 1500 aC, d'una tecnologia d'armes superior a les de bronze.
A l'Àfrica occidental la producció de ferro començà, pràcticament, a la mateixa època. Sembla clar que ambdues invencions (l'africana i la d'Anatòlia) foren simultànies i independents.Stanley J. Alpern, History in Africa, volum 2 Els llocs amb presència del mineral de ferro desenvoluparen una preeminència d'aquest vers l'últim mil·lenari aC, que es mantindria en el futur.
La tecnologia militar dissenyada per a aprofitar el ferro s'originà a Assíria, que, de fet, semblava considerar la ciutat de Troia com un centre comercial. A les ruïnes de Troia, l'any 1902, es trobà un cap de maça de ferro; possiblement és d'origen assiri i es datà de vers el 1200 aC. El comerç de ferro entre Assíria i Troia es trobava, en aquelles dates, ben establert, amb l'intercanvi de materials entre totes dues. Tot i això, el secret de la indústria del ferro era recelosament guardat pels assiris.
Pròxim Orient Actualment, es considera que l'edat del ferro a l'antic Pròxim Orient s'inicià amb el descobriment de les tècniques de fosa i forja del ferro a Anatòlia o al Caucas a finals del .Jane. C. Waldbaum (1978), "From Bronze to Iron. Vol. Studies in Mediterranean Archaeology" (LIV. Paul Astroms Forlag, Goteburg.) Des d'aquests llocs, s'estengué amb rapidesa a tot l'Orient Mitjà. A principis del primer mil·lenni aC, les armes de ferro anaren substituint les de bronze. Es considera que la utilització d'armes de ferro per part dels hitites fou un dels factors més importants que propiciaren l'auge del seu imperi.
Paral·lelament, la tecnologia del ferro es propagà per Àsia i Europa,John Collis (1989), "The European Iron Age". (Reimpreso por B. T. Batsford, Londres.) on es desenvolupà per primer cop prop de l'Egeu. Se sol associar els Pobles de la mar i els filisteus amb la introducció de la tecnologia de ferro a Àsia, mentre que s'associa als doris el fet d'haver-la introduït a l'antiga Grècia.
En el període que comprèn els segles a aC, les regions més riques en restes arqueològiques de ferro són les de Síria i Palestina. El bronze era molt més abundant entre els segles XII aC i X aC, i autors com SnodgrassA.M. Snodgrass (1967), "Arms and Armour of the Greeks". (Thames & Hudson, Londres)A.M. Snodgrass (1971), "The Dark Age of Greece" (Edinburgh University Press, Edinburgo). suggereixen que, a causa de la manca d'estany com a resultat de talls en el comerç al Mediterrani, les civilitzacions de l'època hagueren de cercar una alternativa al bronze. Aquest punt sembla estar confirmat pel fet que, durant un temps, els objectes de bronze foren reciclats de manera extensiva, refonent-se tot tipus d'objectes per tal de produir armes, just abans de la introducció del ferro.
També val la pena remarcar que l'Imperi assiri tenia contactes comercials amb aquesta àrea, en la qual s'estava desenvolupant la nova tecnologia del ferro.
Subcontinent Indi Excavacions arqueològiques a l'Índia com les de Malhar, Dadupur, Raja Nala Ka Tila i Lahuradewa, en l'actual Uttar Pradesh, aporten objectes de ferro datats entre el 1800 aC i el 1200 aC.Els orígens del treball del ferro a l'Índia: Noves evidencies de la planura central del Ganga i les Vindhyas Orientals, per Rakesh Tewari (Director, U.P. State Archaeological Department) Alguns acadèmics creuen que, a principis del , ja es practicava la fosa a gran escala del ferro al territori de l'Índia, fet que implicaria que aquesta tecnologia era coneguda de força temps ençà.