és un antic pilot de motociclisme italià que va guanyar nou campionats del món entre el i el , cinc dels quals de manera consecutiva. Conegut com a (en italià, ), Rossi ha estat considerat el pilot de motociclisme més gran de tots els temps; els seus 9 títols mundials el situen en tercer lloc al rànquing de campions -superat només per Giacomo Agostini amb 15 i Ángel Nieto amb 13- i és segon al de guanyadors de Grans Premis amb un total de 115 victòries, darrere d'Agostini amb 122. A banda, ostenta nombrosos rècords, com ara el de podis consecutius a la categoria de MotoGP, el de podis absolut i el de victòries i podis en la categoria màxima del motociclisme -amb 89 i 199 respectivament-, a més de ser l'únic pilot de la història a haver guanyat mai títols en quatre categories diferents (un en cadascuna de les categories de 125cc, 250cc i 500cc i sis en la de MotoGP) i a haver corregut en un mínim de 400 Grans Premis.
Durant tota la seva carrera, Rossi va córrer amb el número 46. Un cop acabada la temporada del 2021 es va retirar de les competicions de motociclisme i a finals d'any fou nomenat MotoGP Legend per la FIM. El seu cèlebre dorsal 46 es va retirar oficialment de les curses durant el del 2022.
Des del 2022, Rossi es dedica a dirigir el seu equip de motociclisme de competició, el Racing Team VR46 -el qual seguia competint en MotoGP a data del 2024- i a córrer en curses d'automobilisme. Ha competit al FIA World Endurance Championship (Campionat del Món de Resistència de la FIA), al GT World Challenge Europe i algunes curses de resistència del campionat 24H Series i l'Intercontinental GT Challenge. Rossi hi corre amb un BMW M4 GT3 del Team WRT que duu també l'icònic número 46.
Primers anys Fill de Graziano Rossi, un antic pilot de motociclisme que competí al campionat del món al tombant de la dècada del 1970, i de Stefania, Valentino va néixer a Urbino i es va criar a Tavullia, a la província de Pesaro i Urbino, dins la regió de les Marques. Gràcies a la passió del seu pare pel motociclisme, Valentino Rossi ha viscut en contacte amb els motors des del seu primer any de vida:
Al llarg de la seva carrera, Rossi sempre ha emprat el 46 com a dorsal, fins i tot els anys en què va tenir l'oportunitat de lluir l'u com a campió vigent, ja que aquest era el dorsal emprat anteriorment al campionat del món tant pel seu pare com, més tard, per un pilot japonès que l'apassionava a la seva època, Norifumi Abe. De fet, el primer sobrenom de Rossi en debutar als 125cc va ser 'Rossifumi', al qual va seguir el de 'Valentinik' quan va passar als 250cc. El de 'The Doctor' el va adoptar després del seu primer títol als 500cc.
Carrera en el motociclisme Dels karts al CIV (1988-1995) A Tavullia, Valentino Rossi es va familiaritzar amb els motors des de petit i de seguida va mostrar el seu talent. Va començar amb els karts i n'aconseguí la llicència de competició a només nou anys (un any abans de l'edat reglamentària), però aviat va passar a les minimotos -més barates, ja que en aquella època encara no havien experimentat el desenvolupament de les dècades següents. Va aconseguir la seva primera llicència com a pilot del Moto Club Cattolica, una associació pionera en curses de minimotos, i va debutar en competició al Motorpark del motoclub.
A tretze anys va provar per primera vegada l' AF1 125 Futura i poc després, al 1993, va debutar al Campionat d'Itàlia de Sport Production amb una Cagiva Mito 125 de l'equip de Claudio Lusuardi. L'any següent, de nou amb Lusuardi, va participar simultàniament en els campionats d'Itàlia de Sport Production i GP 125, aconseguint guanyar el campionat derivat de sèrie i adquirir experiència en els prototips de Gran Premi. El 1995 va guanyar el Campionat d'Itàlia de velocitat (CIV) de 125cc i va quedar tercer en el Campionat d'Europa de la mateixa cilindrada.
125cc (1996-1997) La temporada de , Rossi va debutar al campionat del món amb una Aprilia RS 125 R de l'equip satèl·lit d'AGV. La seva primera cursa al mundial va ser la de 125cc del , i des d'aleshores fins a la de MotoGP del Gran Premi d'Itàlia de 2010, a Mugello, no se'n va perdre ni una.
Rossi va aconseguir el seu primer podi el 4 d'agost al , on va acabar tercer a l'A1-Ring, i el 18 del mateix mes va aconseguir la seva primera victòria al celebrat a Brno, cursa en la qual va aconseguir també la seva primera pole position; va acabar la temporada en la novena posició de la general.
Durant la temporada de 1997 va romandre a l'equip AGV, que també va obtenir el suport de Nastro Azzurro -marca de cervesa produïda per Birra Peroni que esdevingué el seu patrocinador de referència durant la dècada següent; malgrat tot, el responsable d'Aprilia Racing, Carlo Pernat, li va confiar una motocicleta al mateix nivell tècnic que les de l'equip oficial. Rossi va guanyar aquell any el seu primer campionat del món després de batre clarament el grapat de rivals japonesos liderat per Noboru Ueda. Al llarg del campionat va aconseguir onze victòries de quinze curses, així com un segon lloc i un de tercer.
250cc (1998-1999) miniatura|upright|esquerra|Rossi amb l'Aprilia 250 a Donington Park el 1999
El , Rossi va passar als 250cc, de nou amb Aprilia. Va passar el primer any defensant els colors de l'equip satèl·lit de Nastro Azzurro, encara que formava part de l'estructura oficial de la marca juntament amb els seus companys Loris Capirossi i Tetsuya Harada. Després d'un començament de temporada difícil, marcat per dues caigudes en les dues primeres curses, es va recuperar al llarg de l'any i va aconseguir cinc victòries, tres segons llocs i un de tercer. Va acabar el campionat en segona posició darrere del campió Loris Capirossi.
El , Rossi va ser l'únic pilot oficial d'Aprilia, entre altres motius, a causa del frenètic epíleg del campionat del món de 1998 entre Capirossi i Harada que va provocar l'expulsió de l'italià de l'equip en acabar la temporada (al , Capirossi va fer caure Harada quan el japonès anava primer i va guanyar així el campionat), mentre que Harada va pujar als 500cc. Rossi va guanyar fàcilment el campionat de 250cc aquell any, amb nou victòries, dos segons llocs i un de tercer al llarg de la temporada, sense més resistència que la de Toru Ukawa i Capirossi, tots dos amb Honda.
500cc i MotoGP Honda (2000-2003) miniatura|esquerra|L'Honda NSR500 amb què guanyà el mundial de 2001 De cara al , Rossi va acceptar l'oferta d'Honda i passà a la categoria reina, els 500cc, amb una estructura gestionada per la filial italiana de l'empresa japonesa i el suport del seu patrocinador personal Nastro Azzurro. Tot i que encara no tenia l'estatus de pilot oficial, aconseguí obtenir l'assistència tècnica de l'expert cap tècnic australià Jeremy Burgess, anteriorment al servei de campions de la talla de Mick Doohan, Freddie Spencer i Wayne Gardner.
En el seu debut al campionat amb l'Honda NSR 500, en què inicialment es va centrar principalment a adquirir experiència, va guanyar dos Grans Premis i ja a la segona part de la temporada va poder entrar a la lluita pel títol. Finalment va acabar en segon lloc a la classificació general, per darrere del campió Kenny Roberts Jr. (Suzuki) després d'obtenir tres segons llocs i cinc de tercers. A més, durant la pausa estival del campionat del món al juliol va demanar i obtenir permís per a participar en les 8 Hores de Suzuka: Fent equip amb el seu aleshores company de marca i pilot oficial de Superbike, l'americà Colin Edwards, la primera experiència de Rossi en una cursa de resistència va acabar en retirada.
El campionat del món de 500cc de va ser l'últim abans del canvi d'aquesta categoria a la nova de MotoGP. Amb un any d'aprenentatge a l'esquena i havent-se presentat a l'inici de la temporada amb l'objectiu declarat de lluitar pel títol, Rossi es va proclamar campió del món per tercera vegada en la seva carrera amb l'equip satèl·lit Nastro Azzurro –a qui HRC confià també el desenvolupament de la NSR 500 davant les dificultats d'Àlex Crivillé a l'equip oficial. Al llarg de la temporada aconseguí onze victòries (entre elles, al , la número 500 d'Honda en la història del campionat del món) un segon lloc i un de tercer. Rossi entrà així als anals del motociclisme com a l'últim campió del món de la història de 500cc i també l'últim a guanyar el títol de la classe reina amb un equip "client", és a dir, no gestionat directament per un fabricant. A l'agost va repetir la seva participació a les 8 Hores de Suzuka, aquesta vegada amb resultat de victòria -fou el primer italià i únic a data del 2024 a haver-ho fet mai-, de nou fent equip amb Edwards al manillar d'una Honda VTR1000SPW de l'equip Cabin.
miniatura|Rossi amb l'Honda RC211V a Brno el 2002 El campionat del món de va ser el primer a adoptar la normativa de la recentment formada classe de MotoGP, caracteritzada per la possibilitat de muntar motors de quatre temps de 990 cc. Una revolució tècnica que, almenys en un principi, no fou ben rebuda per Rossi, qui havent passat amb tot el seu equip sota l'aixopluc oficial de l'equip de fàbrica Repsol Honda, l'estiu anterior no havia mostrat entusiasme pel nounat model d'Honda, la RC211V. Rossi considerava la moto massa immadura i, per tant, no descartava la possibilitat de competir durant el 2002 amb l'antiga NSR 500 de dos temps. Finalment, però, veient el desenvolupament fet pel fabricant, a finals d'any es va convèncer de canviar immediatament al nou model.
Al gener del 2002 van sorgir uns sobtats desacords amb Honda durant la fase de renovació del contracte que van portar el fabricant japonès a excloure el pilot de les proves de pretemporada a Sepang; Rossi va sospesar la hipòtesi d'un retorn a Aprilia o, si més no, un any sabàtic. La fractura es guarí durant les setmanes següents, però marcà l'inici d'una acumulació de tensions i ressentiments entre totes dues parts. Un cop començada la temporada a Suzuka, Rossi declarà que Honda no volia «sobreexposar el meu nom, el del pilot, pel que fa a la moto», al·ludint al fet que la seva victòria al campionat de 2001, obtinguda amb un equip satèl·lit -i, tanmateix, molt per davant dels pilots de l'equip de fàbrica-, havia molestat força l'empresa matriu. A partir d'aquí, la relació entre Rossi i HRC es deteriorà cada cop més, malgrat els excel·lents resultats a les curses. El 2002, malgrat tot, Rossi va aconseguir onze victòries (entre elles, al Japó, la primera de l'època de MotoGP) i quatre segons llocs que li permeteren de guanyar fàcilment el seu quart campionat del món. En obtenir el primer títol de MotoGP de la història, Rossi esdevingué el primer a guanyar campionats en quatre categories diferents.
La temporada de va tornar a guanyar el títol, amb nou victòries, cinc segons llocs i dos de tercers. Per primera vegada en la seva carrera va aconseguir pujar al podi en totes les proves de la temporada -setze-, demostrant una clara superioritat que va quedar palesa a Phillip Island: després de rebre una sanció de 10 segons per haver avançat a Marco Melandri havent-hi banderes grogues, va imposar un ritme insostenible als seus oponents i va dominar la cursa, superant el segon classificat, Loris Capirossi, per 15 segons i cancel·lant així la penalització.
miniatura|Rossi amb una RC211V amb decoració especial a Xest el 2003, la seva darrera cursa amb Honda