miniatura|Vista d'una praderia de Dakota del Sud a l'estiu, amb l'herba seca Una praderia és un ecosistema dins del bioma denominat praderies, sabanes i matollars temperats, es tracta de grans extensions de terreny coberts de prats o de comunitats herbàcies. La vegetació dominant està formada principalment per gramínies, plantes herbàcies i arbusts, amb una formació vegetal alta (1-2 metres), densa i sense arbres, pròpia de les grans planes de l'Amèrica del Nord. És l'equivalent de l'estepa de l'Europa oriental.
El terme praderia abasta l'àrea coneguda com les terres baixes interiors del Canadà, els Estats Units i Mèxic, que inclou totes les Grans Planes, així com la terra més humida i muntanyosa a l'est. Als Estats Units, l'àrea està constituïda per la majoria o la totalitat dels estats de Dakota del Nord, Dakota del Sud, Nebraska, Kansas i Oklahoma, i parts importants dels estats de Montana, Wyoming, Colorado, Nou Mèxic, Texas, Missouri, Iowa, Illinois, Indiana, Wisconsin i el sud de Minnesota. La Palouse de Washington i la Vall Central de Califòrnia també són praderies. Les praderies canadenques ocupen vastes àrees de Manitoba, Saskatchewan i Alberta. Les praderies tenen una gran diversitat de flora i fauna, sovint el sòl és ric per la biodiversitat i un clima temperat.
miniatura|esquerra|500px|En taronja les estepes subtropicals temperades. En groc les estepes fredes. Mapa de les estepes en el món segons C. Troll & K.-H. Paffen. Les praderies de les Grans Planes de l'Amèrica del Nord, la pampa de l'Argentina, Brasil i l'Uruguai o les estepes de l'Europa Oriental, d'Ucraïna, Rússia i Kazakhstan, són semblants. Però es diferencien per la quantitat de precipitació que reben, les temperatures mínimes, la durada de l'estació freda i en la peculiaritat de les espècies animals i vegetals que s'hi troben.
Per tant, a l'Amèrica del Nord els paisatges semblants a les estepes eurasiàtiques s'anomenen praderies. L'àrea que ocupen és menor (uns 270 milions d'hectàrees) i, en general, són més humides (de 400 a 1.000 mm de precipitacions anuals). Com es pot apreciar al mapa no formen una banda allargassada, com a Euràsia, sinó que s'estenen pel centre de l'Amèrica del Nord. Al nord confina amb el bioma dels boscos boreals i al sud amb el golf de Mèxic i els semideserts del sud-oest dels Estats Units i el nord de Mèxic.
Ecologia miniatura|280px|Praderia a Kansas. Els ecosistemes de les praderies als Estats Units i el Canadà es divideixen en funció de la pluja en praderia d'herba alta la més oriental, la praderia d'herba curta a la part més occidental i la praderia central d'herba mixta, tot i que també hi poden influir les característiques del sòl. Les praderies humides es formen en zones baixes amb drenatge deficient; les praderies seques es troben en terres altes o pendents i la praderia seca domina a la regió agrícola i climàtica del sud del Canadà que es coneix com el Triangle de Palliser.
La vida vegetal dominant en les praderies consisteix en herbes, que poden incloure entre 40 i 60 espècies diferents d'herba. A més de les herbes, les praderies poden incloure més de 300 espècies de plantes amb flors.
Algunes de les herbes dominants de les praderies són l'sorghastrum nutans, l'andropogon gerardi, la bouteloua curtipendula, l'elymus canadensis, i el panicum virgatum. Les praderies es consideren ecosistemes dependents del foc. La crema regular controlada pels nadius americans van mantenir la biodiversitat de la praderia, netejant la vegetació morta. De fet, el foc, tan natural, degut als llamp se les tempestes, com el provocat pels humans ha estat un factor important per a la formació i conservació de les praderies, el foc hauria ajudat a prevenir l'aparició d'arbres i hauria afavorit la vegetació que pot sobreviure als incendis. Però, possiblement, el factor més determinant per a l'absència d'arbres hauria estat la feble pluviometria, els vents càlids i els estius llargs i secs que caracteritzen el clima de les praderies.
Les praderies també depenen de la presència d'animals de pasturatge grans, particularment el bisó perquè donen forma al medi natural pasturant, trepitjant amb les seves peülles i dipositant fems que són una font vital de nutrients pel sòl de les praderies, una forma d'escampar llavors i de 1.000 espècies d'insectes, incloent-hi escarabats de femta especialitzats que no poden subsistir en la femta de cap altre animal.
Les parts subterrànies de les plantes presents a les praderies són molt poc afectades per les glaçades, el fred intens de l'hivern, les calamarsades, els tornados o els focs que s'hi produeixen. Només el pasturatge intensiu i continuat o l'acció de l'arada poden destruir-la.
De fet, malgrat les llargues sequeres recurrents i les pluges torrencials ocasionals, les praderies de les Grans Planes no estaven sotmeses a una gran erosió del sòl. Les arrels de les plantes natives de les praderies estan fermades al sòl per evitar l'escorrentia. Aquestes arrels profundes també ajuden a les plantes a arribar a l'aigua fins i tot en les condicions més seques. A més, les herbes natives pateixen molt menys danys per la sequera que molts cultius agrícoles actuals.
Històricament, quan les terres verges de les Grans Planes van ser llaurades de manera extensiva sense rotació de conreus, guarets, conreu de cobertora o altres tècniques per evitar els processos d'erosió del vent i combinat amb una forta sequera van donar lloc al Dust Bowl (Conca de pols), un important desastre ecològic on fortes tempestes de pols van danyar molt l'ecologia i l'agricultura de les praderies estatunidenques i canadenques durant la dècada del 1930.
Història ambiental Caça de bisons La caça nòmada ha estat la principal activitat humana en les prades durant la major part del registre arqueològic. En el seu moment va incloure moltes espècies de megafauna ara extintes.
Després de les altres extincions, el principal animal caçat en les prades era el bisó de les planes. Utilitzant sorolls forts i agitant grans senyals, els pobles natius conduïen als bisons a corrals voltats per a matar-los amb arcs i fletxes o llances, o els conduïen per un penya-segat (anomenat salt de bisó), per a matar o ferir als bisons en massa. La introducció del cavall i la pistola va ampliar en gran manera el poder de matar dels nadius de les planes. A això li va seguir la política de matança indiscriminada per part dels americans i canadencs europeus, tant per raons comercials com per a afeblir la independència dels nadius de les planes, i va causar una dramàtica caiguda en el nombre de bisons, que va passar de milions a uns pocs centenars en el transcurs d'un segle, i gairebé va causar la seva extinció.
Agricultura i ramaderia miniatura|Cabanya de les prades, Fita 213 en la I-29, Dakota del Sud (maig de 2010). El sòl, molt dens, va perjudicar els primers colons europeus, que utilitzaven llaurats de fusta, que eren més adequats per als sòls forestals solts. En la prada, les arades rebotaven i la terra es pegava a ells. Aquest problema va ser resolt en 1837 per un ferrer d'Illinois anomenat John Deere que va desenvolupar una arada de pala d'acer que era més fort i tallava les arrels, fent que els sòls fèrtils estiguessin llestos per a l'agricultura. Les antigues prades es troben ara entre les terres agrícoles més productives de la Terra.
La prada d'herba alta s'ha convertit en una de les zones de producció de cultius més intensius d'Amèrica del Nord. Queda menys d'una desena part de l'u per cent (<0,09%) de la coberta vegetal original del bioma de la prada alta.<ref>Carl Kurtz. Iowa's Wild Places: An Exploration With Carl Kurtz (Iowa Heritage Collection) Iowa State Press; 1a edició (30 de juliol de 1996)</ref> Els estats que anteriorment tenien una coberta vegetal de prada d'herba alta nativa, com Iowa, Illinois, Minnesota, Wisconsin, Nebraska i Missouri, han passat a ser valorats pels seus sòls altament productius i s'inclouen en el Cinturó del blat de moro. Com a exemple d'aquesta intensitat d'ús de la terra, Illinois i Iowa ocupen els llocs 49 i 50, dels 50 estats dels EUA, quant al total de terres no conreades restants.
Les prades d'herba curta, més seques, s'utilitzaven abans sobretot per a la ramaderia a camp obert. Però el desenvolupament del filferro d'arç en la dècada de 1870, i la millora de les tècniques de reg, fan que aquesta regió s'hagi convertit en la seva major part en terres de cultiu i en petites pastures voltades.
Biocombustibles
miniatura|Prada de mansega als Everglades. Les recerques de David Tilman, ecologista de la Universitat de Minnesota, suggereixen que "els biocombustibles fets a partir de mescles d'alta diversitat de plantes de prada poden reduir l'escalfament global en eliminar el diòxid de carboni de l'atmosfera. Fins i tot quan es conreen en sòls infèrtils, poden proporcionar una part substancial de les necessitats energètiques mundials i deixar terres fèrtils per a la producció d'aliments". A diferència del blat de moro i la soia, que són, tan directa com indirectament, els principals cultius alimentaris, inclosos els pinsos per al bestiar, les pastures de les prades no s'utilitzen per al consum humà. Les pastures de les prades poden conrear-se en sòls infèrtils, la qual cosa elimina el cost d'afegir nutrients al sòl. Tilman i els seus col·legues estimen que els biocombustibles a base d'herbes de les prades produirien un 51% més d'energia per acre que l'etanol procedent del blat de moro conreat en terres fèrtils. Algunes de les plantes que s'utilitzen habitualment són el tramús, el gerardi, el blazing star, el Panicum virgatum i la dalea o trèvol de les prades''.
Fisiografia miniatura|Els sòls fèrtils i extensos són un bon hàbitat per als gossos de la prada Les prades originalment desarborades de la conca superior del Mississipí van començar a Indiana, i es van estendre cap a l'oest i el nord-oest, fins a fusionar-se amb la regió més seca coneguda com les Grans Planes. Una extensió cap a l'est de la mateixa regió, originalment arbrada, s'estenia fins al centre d'Ohio. Així, les prades se situen generalment entre els rius Ohio i Missouri al sud i els Grans Llacs al nord. Les prades són una aportació del període glacial. Estan formades en la seva major part per deriva glacera, dipositada de forma inconforme sobre una superfície rocosa subjacent de relleu moderat o petit. En aquest cas, les roques són una prolongació de les mateixes formacions estratificades del Paleozoic ja descrites a la regió dels Apalatxes i al voltant dels Grans Llacs. Solen ser calcàries i pissarres de textura fina, que es troben en posició horitzontal. El moderat o petit relleu que els va donar l'erosió preglacial madura està ara enterrat sota la deriva.
miniatura|Vista de les dunes i la vegetació en Fossil Lake, amb les dunes de Christmas Valley el 21 de febrer de 2017