miniatura|Mapa de l'Imperi Romà a l'any 133 aC (vermell), 44 aC (taronja), 14 dC (groc), i 117 dC (verd). Lexèrcit romà era l'exèrcit de l'antiga Roma. Va fer possible que la civilització de l'antiga Roma dominés tota la Mediterrània entre els segles I aC i V dC.
Monarquia El servei El servei afectava els ciutadans entre disset i seixanta anys. Fins als quaranta-cinc participaven en les campanyes i els de més edat defensaven les ciutats i formaven la reserva. En general, les classes altes no intentaven defugir el servei militar, ja que el seu compliment era imprescindible per a poder accedir a les magistratures de l'Estat i fer carrera política (el cursus honorum).
L'organització política bàsica en aquella època era la gens. La lleva obligava a cada gens a proporcionar un cert nombre d'homes armats més altres homes de suport. El requisit bàsic era ésser ciutadà romà (infanteria o cavalleria pesades) o bé ciutadà d'algun poble baix domini romà (vèlits i cavalleria lleugera), fet que contribuïa que l'exèrcit tingués una moral elevada i un gran fervor patriòtic. No es tenien en compte altres factors com la religió o el color de la pell. Per contra, l'habitual entre els pobles i civilitzacions de l'època era un exèrcit format per mercenaris professionals sense importar el seu origen.
La lleva només era obligatòria en temps de guerra, però les contínues guerres en les quals Roma es veia implicada feien que en la pràctica la lleva sempre estigués en vigor. Encara que els soldats percebien una paga (no molt elevada) els seus camps de cultiu quedaven desatesos, cosa que inevitablement els causava pèrdues si la campanya s'allargava.
Amb el temps, els criteris de sang noble es van anar relaxant. A mitjan el rei Servi Tul·li va posar la riquesa personal per davant del criteri de sang en relació als drets i deures dels ciutadans. Entre aquests drets i deures es trobava l'exèrcit. Servi Tul·li va dividir Roma en trenta tribus i va agrupar els ciutadans en cinc classes socials, subdividides en un total de cent noranta-tres centúries.
La legió miniatura|Recreació de l'aspecte d'un legionari romà amb pílum, lorica i escut (s. II). En els primers temps no hi havia distinció entre exèrcit i legió, Roma disposava d'una sola legió de fins a tres mil infants i tres-cents cavallers. No obstant això les guerres en aquella època eren ràtzies limitades que acabaven amb l'hivern, i és dubtós que alguna vegada s'arribés a reunir l'exèrcit al complet. Ni tan sols era un cos permanent, es reclutava i llicenciava segons les necessitats. Els tres-cents cavallers (centuriae flexuntes o centuriae celeres) formaven la cavalleria de l'exèrcit de l'antiga Roma. Estaven sota el comandament de tres tribuns de la Cavalleria (Tribuni Celerum) i el cap suprem de la Cavalleria era el Magister Equitum. L'aristocràcia al principi i les classes riques posteriorment ocupaven la primera línia com a mostra del seu lideratge del poble, i també perquè podia pagar-se el millor equipament, així les seves unitats eren molt eficaces i estaven ben armades. Molt pocs membres de les classes més baixes podien pagar-se'l amb la seva paga de soldat.
Amb el creixement de la població de Roma i les majors necessitats militars el nombre de legions va augmentar primer a dues i posteriorment a quatre. El comandament suprem de la cavalleria corresponia a un Magister Equitum, i el de la cavalleria de cada legió als Tribuns de la Cavalleria. El comandament suprem dels infants corresponia inicialment al rei i després als Cònsols o Dictadors (o als Legatus). El comandament dels infants de cada legió corresponia als Tribuns de la Milícia. Els infants van ser dividits en cinc classes segons el seu armament (en funció de la riquesa personal) sent les tres primeres anomenades hoplites (per l'armadura) i les altres dues vèlits (auxiliars).
Unitats En els primers moments l'exèrcit era simplement una agregació d'unitats indiferenciades inspirada en el falange etrusc. Aquesta, al seu torn, es va crear per la influència de les unitats d'hoplites de la Magna Grècia amb les quals havien entrat en contacte.
La mida de la legió va passar d'uns tres mil homes a més de quatre mil, podent arribar fins als cinc mil. També hi va haver una major especialització dels soldats, però tàcticament no es van produir canvis i es va mantenir l'estructura bàsica del falange hoplita.
Armament Com que cada soldat s'havia de pagar l'equip, aquest depenia de quina de les cinc classes establertes per Serbi Tuli pertanyia l'home. La millor armada era la primera classe:
Escut: circular. Cos: cuirasses, dorsals de bronze, gamberes. Elm: casc cònic de bronze. Armes: gladi (espasa curta), pílum (javelina).
Les altres classes portaven equipament progressivament menor, segons el poder adquisitiu. La segona classe mancava de cuirassa i l'escut era oval, la tercera mancava, a més, de gamberes, la quarta només tenia pilum i gladi i la cinquena eren foners (llançaven pedres).
La primera marina romana
En l'any 311 aC es va instituir la figura dels almiralls (Duoviri navals) per a dirigir la petita armada romana, formada per uns pocs vaixells (galeres sobretot) i pels contingents marítims de les ciutats aliades que posseïen marina (com Nàpols, en aquell moment Neapolis).
El 267 aC es van instituir els quatre censors de la marina (Classici quoestores), amb els seus respectius quatre ports: Òstia, Calç (a Campània), Ariminium (Rimini) i una altra seu, el nom de la qual i situació no és conegut.
Exèrcit durant la República Amb el pas del temps el sistema militar anava sofrint petits ajusts. Amb l'increment de població la cúria va acabar desplaçant la gens. Les cúries procedien d'antigues organitzacions principalment econòmiques i comercials, però també religioses i judicials. Gradualment les cúries es van anar transformant en simples organitzacions territorials que van ser aprofitades com a unitats de lleva.
L'ensinistrament s'iniciava amb la decursio, un entrenament físic realitzat amb l'equip posat (uns trenta quilos) i incloïa marxes i curses d'obstacles. Posteriorment la instrucció militar incloïa la pràctica de moviments aplicables en les guerres i el maneig d'armes.
Legió A començaments de l'etapa republicana la legió es va organitzar amb una estructura molt més formal i estricta. Com que les guerres eren més freqüents i havien deixat de ser simples escaramusses, les batalles requerien més planificació.
A mesura que les campanyes augmentaven en durada es feia evident que la situació d'una ciutadania militaritzada permanentment no era sostenible. Això va suposar molts problemes econòmics fins i tot a la fi del i principi del , quan Roma va començar a tenir mida suficient perquè els soldats només fossin una proporció petita de la població. Especialment important va ser la victòria davant la ciutat etrusca de Veïs (369 a C), el territori del qual i població van ser annexionats. En aquesta època l'Estat ja compensava aquells que sofrissin un perjudici econòmic per haver d'abandonar el seu treball.
La lleialtat de l'exèrcit es reforçava pel jurament (sagrament) de fidelitat i obediència als superiors i de no desertar de la batalla. Les faltes de disciplina es castigaven d'acord amb la seva gravetat amb la suspensió del sou, amb assots o fins i tot amb la mort. El càstig per a unitats completes consistia a delmar-les, és a dir, aplicar la pena de mort a un de cada deu legionaris.
Durant el transcurs de l'etapa republicana se solia reclutar un màxim de tres o quatre legions. Tanmateix, van continuar tenint, com durant la monarquia, una existència efímera. Únicament es van fer permanents les legions I a IV. Aquestes, manades per un cònsol, eren els exèrcits consulars. Durant la Segona Guerra Púnica es van reclutar moltes més legions per poder fer front a la gran amenaça d'Hanníbal.
La mida de la legió va passar d'uns tres mil homes a més de quatre mil, podent arribar fins als cinc mil. També hi va haver una major especialització dels soldats, però tàcticament no es van produir canvis i es va mantenir l'estructura bàsica del falange hoplita.
Comandaments Cada legió va quedar sota el comandament d'un cònsol elegit per un període d'un any. Això suposava que moltes vegades aquests dirigents patien de dots militars, i el més habitual era que els cònsols al seu torn anomenessin un legat (legatus), més professional i amb capacitat de comandament que situaven al capdavant de la legió.
La figura del tribú militar va aparèixer formalment en el 331 aC. La legió es va reorganitzar en sis cossos, dirigits pels tribuns militars electes. Aquests cossos es dividien en uns altres deu, les centúries, sota el comandament de sengles centurions. Nominalment cada centúria constava de cent homes, però en realitat el seu nombre podia ser de fins a seixanta; la xifra més habitual estava a l'entorn de vuitanta. Així es va crear una jerarquia formada en primer lloc pel cònsol electe, els seus llegats, els tribuns militars i els centurions.
Un altre canvi obligat per la major durada de les escaramusses va ser la necessitat de prorrogar el mandat del cònsol en campanya. Així va sorgir la figura del Procònsol. La lleialtat dels soldats, que s'anava desplaçant des de l'Estat cap als seus caps directes, va fer que els cònsols i procònsols comencessin a obtenir un gran poder militar i polític.
Unitats La infanteria pesant era la principal unitat de la legió. Estava formada per soldats capaços de costejar-se l'equipament. Segons l'experiència es distribuïen en hastati o braus (hastatus era el soldat més jove), prínceps (princeps era el soldat entorn de trenta anys) i els triaris (veterans).
La infanteria lleugera o vèlits no tenia una organització ni funció precises. La seva actuació s'ajustava a les necessitats de la batalla. Eren un cos de gran lleugeresa i mobilitat que feia que en moltes ocasions fossin els que més baixes infligien a l'enemic. En general no eren ciutadans romans, sinó aliats (allae que, fins al es reduïen aproximadament a la Itàlia actual).
La cavalleria lleugera o equites estava format per genets experts que, al comandament dels seus oficials, solien atacar pels flancs. En carregar pels flancs i per la rereguarda, sorprenien l'enemic i pressionaven fins a acorralar-lo.
Armament miniatura|esquerra|Una balista, maquinària de guerra utilitzada als camps de batalla i setges de l'època. El tronc es protegia amb una cuirassa completa (frontal i esquena) de la qual hi va haver diversos tipus. La cuirassa més cara eren dues peces de metall que protegien completament el tronc. Pel seu preu i vistositat estaven pràcticament reservades als oficials i a la guàrdia pretoriana.
La cuirassa d'escates estava formada per petites peces de metall o os superposades i unides per filferro.
La lorica hamata era una cota de malla.
La lorica segmentata estava formada per fulles de metall allargades. Proporcionava major protecció que la lorica hamata i permetia més mobilitat.
Per protegir el ventre utilitzaven un cinturó de cuir, amb tires penjants per protegir les cuixes.
L'escut podia ser de bronze o de fusta recoberta de cuir, i la seva forma rodona, oblonga, semicircular o cilíndrica
El casc protegia el nas, les galtes i el coll. El dels oficials portava un plomall.
El calçat consistia en unes sandàlies fortes, amb tatxes a la sola, de gran resistència en les llargues marxes.
Les armes eren: un pílum pesat, un pilum lleuger, el gladi i un punyal de doble tall.
A més, portaven una motxilla anomenada loculus on ficaven objectes personals, aigua i racions per a un mínim de tres dies.
Marxa i campaments Al capdavant de la legió marxaven els vèlits explorant el terreny i possibles trampes. Després venien la infanteria, la cavalleria, els encarregats d'aixecar el campament, el general, el seu guàrdia, tropes, les màquines de setge desmuntades, els oficials superiors i la resta de la tropa tancant la marxa.