Carles I d'Anjou (21 de març de 1226 - Foggia, Regne d'Itàlia, 1285) fou comte d'Anjou, Provença i Maine (1246 - 1285); rei de Sicília (1266 - 1282); rei de Nàpols (1266 -1285); rei titular d'Albània (1267-85); rei titular de Jerusalem (1278 - 85).
Família miniatura|Primer escut de Carles I d'Anjou (fins al 1246) Fill pòstum de Lluís VIII de França i de Blanca de Castella. Era net per línia paterna de Felip II de França i d'Isabel d'Hainaut, i per línia materna d'Alfons VIII de Castella i d'Elionor d'Anglaterra. Fou germà petit del rei Lluís IX de França, del comte Robert I d'Artois i del comte Alfons III de Poitiers. Es casà el 31 de gener del 1246 a Ais de Provença amb la comtessa Beatriu I de Provença, que havia heretat Provença, Forcalquer i Niça. Tingueren els següents fills: Lluís d'Anjou (mort a Xipre el 1248) Blanca d'Anjou (1250 - 1268), casada el juny de 1266 amb el comte Robert III de Flandes (mort el 1322) Beatriu d'Anjou (1252 – 1275), casada el 15 d'octubre del 1273 amb Felip de Courtenay, emperador titular de Constantinoble mort el 1283. Carles II de Nàpols el coix (1254–Nàpols 6 de maig de 1309), rei de Nàpols i Jerusalem i comte de Provença i Anjou Felip d'Anjou-Nàpols (1254–Bari 1 de gener 1277), rei titular de Tessalònica i príncep d'Acaia del 1271 al 1277. Casat a Trani el 28 de maig de 1271 amb Isabel I d'Acaia princesa d'Acaia del 1289 al 1307 (filla i hereva de Guillem II d'Acaia i d'Anna Comnè Ducas Àngel, senyora de Calamata, que es va morir el 1312 als 49 anys. Robert d'Anjou (1258 – 1265) Elisabet Maria d'Anjou (1261 – ~1300), casada el maig de 1270 amb Ladislau IV d'Hongria (mort assassinat el 1290) Margarida (morta jove)
Va tenir també dos fills naturals: Carles, fill natural tingut amb Lauduna; i Sobúcia, filla natural tingut amb Giacoma
En segones núpcies es casà el 18 de novembre de 1267 amb Margarida de Borgonya, neta del comte Hug IV de Borgonya, que li aportà l'administració del comtat de Tonnerre i les senyories de Montmirail, Alluyes, Torigny i Brugny. No van tenir descendència.
Comte de Provença miniatura|Segell de 1248 de Carles d'Anjou, casat amb Beatriu I de Provença, filla de Ramon Berenguer V de Provença L'anunci de casament de Beatriu I de Provença amb Carles d'Anjou va topar amb l'oposició tant del comte de Tolosa com del rei d'Aragó, que havien amenaçat amb la invasió del comtat. Quan va arribar a Provença per celebrar el matrimoni, Carles no fou ben rebut i hagué de sotmetre's als senyors i les viles, especialment els senyors dels Bauç, Castelana, i els del Comtat de Forcalquer, que tenien el suport de la sogra de Carles, Beatriu de Savoia, mare de la seva dona. Gènova aprofità les revoltes per ocupar Menton. Tot i que el comtat formava part del Regne d'Arles, una possessió del Sacre Imperi Romanogermànic, Carles no va fer jurament de lleialtat a l'emperador.
El 1248 se n'anà a la Setena Croada amb son germà Lluís i fou fet presoner en la batalla de Mansura. No deixà Egipte fins al 1250.
Des del començament del seu govern, Carles va haver d'enfrontar-se a un important partit antifrancès. Arles, Avinyó i Marsella, les grans ciutats de Provença en ple creixement econòmic, eren pràcticament independents i intentaven mantenir la seva autonomia i amb el suport de Beatriu de Savoia el 1251 formaren una lliga per esdevenir autònomes encarregant a Barral dels Baus el comandament del seu exèrcit, però Carles les sotmeté el 1252. El 27 de novembre del mateix any morí la seva mare i regent, Blanca de Castella, i tornà a França per assumir la regència amb el seu germà Alfons III de Poitiers. En la lluita contra Joan d'Avesnes en favor de Margarida de Flandes, obtingué la investidura del comtat d'Hainaut i la regència del comtat de Flandes. Però al retorn de Lluís IX deixà aquests càrrecs.
El 1256 obtingué de Beatriu de Savoia la renúncia al comtat de Forcalquer. Després obtingué el comtat Venaissin i els comtats de Gap i Embrun. El 1257 Marsella rebé una carta municipal i un veguer fou nomenat al front de la ciutat, que se sollevà el 1262 i 1263 sense èxit. El vescomtat de Ieras, la meitat del vescomtat de Marsella, fou annexionat (15 d'octubre) com ho havia estat l'altra meitat i la vila de Marsella. El 1258 el veí comte de Ventimiglia li hagué de cedir algunes possessions que permetien l'accés a Itàlia i el coll de Tenda.
Conflictes i consolidació miniatura|Escut d'armes del Casal d'Anjou del Regne de Nàpols Manfred, el fill il·legítim de l'emperador Frederic II, havia estat coronat rei de Sicília el 10 d'agost de 1258 a Palerm. Carles va ampliar els dominis de Provença quan el 1259 va interferir en els afers italians i entrà a Itàlia ocupant Coni, Alba, Cherasco, Vall de la Maira i Val d'Estura, es feu proclamar senyor de Cuneo i de Borgo San Dalmazzo i els marquesos de Saluzzo, Ceva i Cravansana es declararen vassalls seus. El 1260 fou proclamat senyor a Mondovi i Sogliano però va veure les seves ambicions aturades a l'est per Guillem Boccanegra, capità del poble de la República de Gènova, aliat de Manfred, i per Guillem VII de Montferrat.
Després que els barons anglesos anunciessin que s'oposaven a una guerra contra Manfred, el papa Alexandre IV va anul·lar la concessió del Regne de Sicília de 1253 a Edmund d'Anglaterra. però el successor d'Alexandre, el papa Urbà IV, estava decidit a posar fi al domini de l'emperador a Itàlia i a enviar el seu notari, Albert de Parma, a París per negociar amb Lluís IX de França perquè Carles fos col·locat al tron sicilià. El 1262, Constança de Sicília, filla de Manfred, es casà amb Pere el Gran, comte de Barcelona i rei d'Aragó. Aquest acostament entre la dinastia Hohenstaufen i el casal de Barcelona provocà l'antipatia del papa francès, que buscà ajuda en Carles I d'Anjou, germà petit del seu aliat Lluís IX de França. Carles es va reunir amb l'enviat del papa a principis de 1262.
Aprofitant l'absència de Carles, Bonifaci VI de Castellana va provocar una nova revolta a Provença recolzat per Jaume II de Mallorca i Pere el Gran. Els burgesos de Marsella van expulsar els funcionaris de Carles, però Barral dels Baus va aturar la propagació de la rebel·lió abans del retorn de Carles. Guillem Boccanegra fou destituït al maig a Gènova i Carles va cedir el juliol de 1262 Ventimiglia, Ròcabruna i Mònaco a Gènova per assegurar la seva neutralitat, va derrotar els rebels a Avinyó, Arles i Marsella, i amb la mediació de Jaume el Conqueridor va aconseguir un acord amb Marsella el novembre de 1262 que va repetir essencialment els termes del de 1257, que establia que les fortificacions de Marsella haurien de ser desmantellades i el poble lliurar les armes conservant la seva autonomia.
El papa Climent IV el nomenà senador a Roma, Protector de Florència i vicari de Toscana, i quedà com a cap del partit güelf, partidari del papa, contra els gibel·lins, partidaris de l'emperador. El papa, d'origen provençal, estava contra els gibel·lins Hohenstaufen, emperadors i reis de Sicília, regne que els successius papes prometeren a Carles si el conqueria. El 1264 Carles entrà a Torí on es proclamà senyor.
Rei de Sicília El 26 de febrer de 1265 Climent IV donà el Regne de Sicília a Carles. Aquest passà a l'acció i amb un exèrcit d'angevins i provençals i amb l'ajut de Bucard V de Vendôme, del comte de Soissons Joan de Nesles, de Guiu de Montfort, i d'altres, passà a Itàlia sortint de Marsella el 10 de maig de 1265; atacà Obert Pallavicini, senyor de Cremona, Parma, Piacenza i Brescia, al que derrotà, deixant-li només la regió de Gisalecchio. Després derrotà el cap gibelí de Cremona Buoso Doara al Pont Oglio, i Doara fugí ocupant Carles la ciutat; fou reconegut senyor a Prato, Pistoia i Lucca; també fou senyor d'Ancona, Rimini, Mòdena, Màntua, Ferrara, Milà i Brescia; arribà a Roma on rebé les insígnies del seu càrrec de senador el 21 de juny de 1265, essent coronat rei de Sicília el 28 de juny i Conradí i Manfred I de Sicília foren desposseïts formalment dels seus drets. Carles s'alià a Obizzo II d'Este, marquès de Ferrara. El 20 de gener de 1266 sortí de Roma i avançà cap a Nàpols. Acampà a Mignano el 16 de febrer. Manfred sortí de Càpua i se situà al nord-oest de Benevento a l'anomenat «Camp Grandella» o «de les roses». Els sicilians entraren a Fandi, domini del papa, però el combat decisiu tingué lloc en la batalla de Benevent el 26 de febrer on Carles aconseguí la mort de Manfred. Els seus seguidors van reconèixer Carles, que entrà a Càpua. Fins i tot Corfú reconegué el nou rei, però el dèspota de l'Epir aprofità per apoderar-se d'Albània.
Pere el Gran, hereu de la Corona d'Aragó, reclamà el regne com a marit de Constança de Sicília, filla gran de Manfred. Però els gibel·lins d'Itàlia cridaren al duc de Suàbia, Conradí de Sicília, de tal sols 16 anys, fill de l'antic rei de Sicília Conrad IV que reuní un exèrcit i baixà cap a Itàlia sent aclamat a Verona, Pavia i Pisa i al que s'uniren molts nobles sicilians. Carles l'esperava als Abruços. Amb Conradí estaven els duc Lluís de Baviera, Frederic de Baden, el comte Meinard de Tirol i senyor de Trento.
Imperi Llatí
El Tractat de Viterbo (1267) ratificat el 27 de maig amb Guillem II d'Acaia i Balduí II de Constantinoble, Carles I d'Anjou obtingué la sobirania sobre el Principat d'Acaia a canvi d'ajudar Balduí II de Constantinoble a recuperar el tron de l'Imperi Llatí. Guillem acordà nomenar hereva a la seva filla Isabel I d'Acaia i que aquesta es casaria amb Felip d'Anjou, fill de Carles. També es concertà l'enllaç de Maria d'Hongria, amb el seu fill Carles II d'Anjou, i la seva filla Isabel es casà amb Ladislau IV d'Hongria. A més, Felip de Courtenay, fill de Balduí II de Constantinoble, es comprometé amb Beatriu de Sicília, segona filla de Carles I d'Anjou.
Aixecament del Regne de Sicília El 1268 molts nobles sicilians s'aixecaren per Conradí de Sicília. Aquest sortí de Roma, amb tropes alemanyes, italianes, castellanes encapçalades per Enric el Senador, i musulmanes. L'11 d'agost derrotà Carles en la batalla de Ponte de Valla, mentre la seva flota també el derrotava en la batalla de Milazzo, a la costa de l'illa de Sicília. Però en el combat decisiu a Surcola, a la vora del riu Salto, coneguda com a batalla de Tagliacozzo, el 23 d'agost de 1268 Carles obtingué la victòria i Conradí fou fet presoner junt amb Frederic de Baden. Ambdós presoners foren executats el 29 d'octubre. Conradí cedí els seus drets abans de morir a la seva cosina Constança de Sicília, casada amb Pere el Gran de Catalunya i Aragó. Carles entrà a Roma on es feu proclamar senador únic. Algunes ciutats van proclamar la seva senyoria i especialment Brèscia (que el va haver de senyor fins al 1281). També ocupà Durazzo a Albània. La ciutat de Nàpols fou declarada capital del Regne de Sicília en comptes de Palerm i eliminà als nobles sicilians que l'havien traït col·locant angevins i provençals en el seu lloc.
Vuitena Croada
El 1270 anà amb Lluís IX de França en la Vuitena Croada a Tunis, on el rei morí de pesta abans d'arribar Carles, que negocià amb l'emir de Tunis la retirada. El 1271 com a dominador de Durazzo, fou reconegut rei d'Albània pels senyors locals després de la mort de Miquel II Àngel-Comnè Ducas de l'Epir. No obstant això, Miquel va deixar els seus dominis entre els seus dos fills: Nicèfor I Àngel (Epir) i Joan, nord de Tessàlia, i fins a la renúncia el 1273 de Nicèfor no fou realment rei, tot i que aquest conservà el territori en feu.
Güelfs i gibel·lins
miniatura|Dominis de Carles I d'Anjou a principis de la dècada de 1270